Sèries: Adolescence

Hi ha sèries que tenen molt bona rebuda per part del públic quan s'estrenen i de seguida en sents a parlar, però te les poses a la llista de seguiment per al moment adequat. 

I en aquest cas va ser necessari que els seus protagonistes guanyessin els Emmy com a millor actor i millor actor secundari a la categoria de minisèrie perquè em decidís a mirar-la, i això que només són quatre episodis. Però quins episodis! 

Adolescence és el nom d'aquesta producció de Netflix estrenada al març d'aquest 2025, amb Jack Thorne i Stephen Graham com a creadors i guionistes i direcció de Philip Barantini. 

Si us sona un d'aquests noms és perquè l'Stephen Graham és aquell Stephen Graham, el conegudíssim actor anglès, i aquí també hi fa el paper de pare del nen al voltant del qual gira tota la història.  

Una història de la qual tampoc puc parlar gaire, perquè rebentaria la sorpresa, però com que n'he de dir alguna cosa, parteix de la detenció d'un noi de 13 anys, en Jamie Miller (Owen Cooper) com a sospitós de l'assassinat d'una companya d'institut, i la sèrie explora les conseqüències d'aquesta detenció tant en el nen com en la seva destrossada família, especialment el seu pare, l'Eddie (l'esmentat Stephen Graham).

Si bé la sèrie destaca per unes interpretacions excel·lents que li van suposar els premis Emmy a la categoria d'actor protagonista (el pare) i actor secundari (el fill), també se n'ha parlat per l'ús del pla seqüència amb què cada episodi està rodat en una sola escena sense talls de cap mena ni trucs de CGI, de manera que si s'ha de fer un canvi d'escenari es fa seguint un personatge o un vehicle que es desplaça. 

Evidentment, no va sortir bé a la primera, i de fet, pel que he trobat documentant-me, només el primer episodi (que no va ser el primer que es va rodar) va anar bé relativament ràpid, al segon intent. Per als altres van caldre entre 12 i 16 preses. 

També m'agradaria destacar-ne la minuciositat amb què es narren els fets i els procediments legals, ajudada per aquesta tècnica del pla seqüència. Una atenció al detall que ens permet veure, també, la professionalitat amb què treballen els policies que porten el cas, l'inspector Luke Bascombe (Ashley Walters) i la sergent Misha Frank (Faye Marsay), tant quan interroguen el protagonista -que nega les acusacions- com quan van a l'institut on anaven els implicats en el cas per veure si poden treure l'entrellat dels orígens de tot plegat.

No pretenc fer veure que soc un expert en aquesta mena d'històries, però dins del bagatge que tinc, m'ha sorprès positivament veure una sèrie que incideix tant en això que deia de les conseqüències, com afecta tot plegat als personatges relacionats amb el sospitós i la víctima.

A l'hora de mostrar la detenció i l'internament del noi, sempre tractat de manera exquisida, la sèrie no fa res que no s'hagi vist múltiples vegades en aquesta mena d'històries, bàsicament hi veiem una entrevista amb una psicòloga, la doctora Briony Ariston (Erin Doherty), però sí que és menys habitual que el personatge sigui un adolescent, vulnerable als ulls dels altres adults i de l'espectador, que ho fa tot plegat tremendament colpidor.

És l'adjectiu amb què descriuria la sèrie. El que hi veiem és molt dur emocionalment tant per als personatges com per a nosaltres, i fa reflexionar sobre l'impacte d'un crim d'aquesta mena més enllà de l'obvi per a la persona assassinada.

Molt recomanada, la sèrie va guanyar una pila de premis i nominacions, i als esmentats Emmy, els més coneguts i cobejats de l'àmbit de la televisió, a banda dels dos protagonistes també va guanyar els guardons a la millor minisèrie, millor actriu secundària (Erin Doherty), millor direcció i millor guió, sempre en la categoria de minisèrie.
 

Sèries: Un cuento perfecto

Ja he dit més d'una vegada que m'he trobat sorpreses veient alguna sèrie per "acompanyar" -és a dir, que no són sèries que m'haurien cridat l'atenció per veure jo sol-, però en el cas de la que us porto avui, a més d'això, resulta que el tràiler no em va agradar gens. Era estrany, i he pogut comprovar que no reflectia en absolut el to i el ritme de la sèrie.

De fet, es tracta d'una minisèrie, i curiosament sorgeix d'un llibre d'Elísabet Benavent, la mateixa escriptora que amb les seves novel·les va originar Valeria, l'última sèrie que vaig ressenyar, també de Netflix, també espanyola. 

Un cuento perfecto és una sèrie de 2023 que té un total de 5 episodis, ben amens i de consum fàcil, que narra els mesos en què els seus protagonistes coincideixen, malgrat que venen d'entorns totalment diferents dins del context de la ciutat de Madrid.

Ella és la Margarita "Margot" Ortega Ortiz de Zárate, l'hereva d'una cadena hotelera i vicepresidenta de la companyia, que està promesa a un guaperes italià, però el dia del seu casament, de sobte, i per a disgust de la seva poderosa família i en especial la mare, interpretada per l'Ana Belén, que només pensa en les aparences, literalment es posa unes vambes i surt corrent.

La interpreta la catalana Anna Castillo, que jo em pensava que tenia vista, però que és improbable perquè només hauria pogut ser a La família del Super 3, on va sortir durant uns anys, però en aquella època jo no mirava aquest programa contenidor.

El cas és que la protagonista de la sèrie és rica sense pal·liatius, però no està segura que les coses estiguin anant al ritme que ella vol, i el que fa és una fugida endavant, tot i que no ha deixat d'estimar el seu promès i es proposa recuperar-lo. 

Un dia que surt amb les seves germanes per esbargir-se i oblidar-se una mica de tot plegat coneix, al bar on van, en David (Álvaro Mel), un paio normal com qualsevol de nosaltres, amb les seves samarretes frikis, feines mal pagades però, sobretot, molta llibertat d'acció i de moviments.

En David té un caràcter obert, entusiasta i optimista, però l'acaba de deixar la seva xicota, amb qui només veure-la sabem que no encaixa gens, perquè es nota que busca una mena d'home que el protagonista masculí no és, i abandona la idea de transformar-lo perquè ho acabi sent.

El cas és que la Margot i en David es cauen força bé, tot i venir d'entorns, com deia, molt diferents, es fan amics i es proposen ajudar-se mútuament a recuperar les respectives parelles. Per fer-ho, no se'ls acut res més que anar-se'n de viatge -de fet, ella se n'hi havia d'anar sola, però l'acaba convidant a ell- a Grècia, on desconnectaran, parlaran i intentaran reconstruir-se per tenir més clar què volen a la vida i com poden tornar, en versió millorada, amb les persones que han perdut.

Com es podia esperar, i aquí no puc evitar fer spoilers, la cosa no evoluciona com tenien pensat, i la sèrie esdevé un relat típic i tòpic, força previsible. A més, els personatges secundaris són pocs i pràcticament no tenen trames pròpies -si més no, que s'explorin gaire-, simplement oferint a la parella protagonista el contrapunt còmic de la història. 

Però no ho estic dient com una cosa negativa. Evidentment, no estem davant d'un clàssic de la televisió moderna, d'una sèrie imprescindible, d'una Top 50. Però encara que ens puguem imaginar què anirà passant, enganxa de mala manera amb els seus girs, el component dramàtic i unes interpretacions naturals per part dels seus dos protagonistes.

Un plaer culpable, si voleu, ideal per a romàntics sensiblers com és qui escriu aquestes línies. És la mena d'història que m'agrada, no me'n penso amagar, i si sou de la mateixa corda us recomano molt que mireu aquesta sèrie. En el pitjor dels casos, només hi perdreu 3 o 4 hores de la vostra vida.

 

 

Sèries: Firefly Lane

Sovint mirem les sèries perquè hi surt algú que coneixíem d'alguna altra sèrie, alguna actriu o algun actor que ens va caure en gràcia i de qui mirem tot allò que enganxem. Amb la sèrie que porto avui passa una mica això, perquè una de les seves protagonistes feia d'Izzie Stevens a Grey's Anatomy, sèrie que ja és a la seva 17a temporada, i on ella va participar durant "només" les 6 primeres. 

Curiosament, l'altra protagonista, a banda de tenir un paper secundari durant algunes temporades de How I met your mother -i no en recordava la cara, tot i que sí el personatge- havia sortit en una altra sèrie mèdica, de to molt diferent, anomenada Scrubs (en aquest cas durant les seves 9 temporades), que no vaig veure i que és anterior, però a la qual, per portades i captures d'imatge, sí que la vaig associar. Les dues exmetgesses de ficció, doncs, comparteixen paper principal en aquesta producció de Netflix que tot just hem acabat de veure fa poc, i que ens ha enganxat prou com per no alternar-la gaire amb altres sèries. 

Firefly Lane es basa en una novel·la de 2008 de Kristin Hannah publicada amb el mateix, i en format televisiu ha estat creada per Maggie Friedman, amb una premissa senzilla, però amb un estil narratiu força interessant i unes interpretacions més que notables.

La sèrie ens explica la bonica amistat entre dues noies al llarg de les dècades, amb escenes situades als anys 70, quan es van conèixer a l'institut als 14 anys, als 80, quan començaven a treballar en una cadena de televisió, i el 2003, quan ja amb la quarantena estrenada veiem com són les seves vides actuals, com han seguit camins diferents però tot i així han mantingut la seva estreta amistat. 

Tot comença quan, a l'institut, la Tully Hart (a l'adolescència interpretada per l'Ali Skovbye), una noia atractiva i aparentment popular, es fa amiga de la Kate Mularkey (de joveneta amb la cara i la veu de la Roan Curtis), una noia solitària, amb un sentit particular de la moda amb unes antiquades ulleres com a element més destacat que es refugia als llibres d'una vida escolar amb certes dosis d'assetjament, o com a mínim rebuig per part dels companys.

Malgrat l'actitud de la Tully, veiem com a casa té molts problemes, sobretot perquè la seva mare, la Cloud (Beau Garrett), és una hippy drogoaddicta i no és, per tant, el millor model a seguir com a progenitora, però també perquè una agressió sexual la marcarà, com és natural, per sempre en el terreny de les relacions sentimentals. En tot cas, la Tully i la Kate es prometen dues coses: fer realitat els seus somnis de triomfar al món del periodisme i ser amigues per sempre.

A principis dels anys 80 la Tully, ara interpretada per la Katherine Heigl (a banda de Grey's Anatomy, vista també al cinema en pel·lícules romàntiques i en televisió a State of Affairs i Suits) és una aspirant a presentadora que treballa en una cadena local fent d'assistent d'una vella glòria, tot esperant la seva oportunitat. 

La Kate, el paper de la qual interpreta des d'aquesta edat la Sarah Chalke (Scrubs, How I met your mother o la veu de la Beth Smith a Rick and Morty), menys segura de si mateixa perquè continua vivint a l'ombra de la Tully segons els estàndars de bellesa i feminitat de la societat de l'època -i també de l'actual, per què no dir-ho, tristament-, comença la seva carrera com a productora i està enamorada del cap de totes dues a la cadena, en Johnny Ryan (Ben Lawson, vist a Designated Survivor o, com a bon australià també a Veïns), un guaperes entregat a la seva feina que a les escenes dels anys 2000 veiem que al final va aconseguir.

Finalment, l'any 2003 la Tully és una superestrella televisiva amb el seu propi programa, però sense família pròpia -ja hem dit que l'agressió la va marcar, com és natural, però també ho podem atribuir a la seva entrega total a la feina-, mentre que la Kate ara és una mestressa de casa que intenta recuperar la seva carrera mentre està vivint el divorci amb en Johnny i ara té una filla de 14 anys, els mateixos que ella tenia quan va conèixer la seva millor amiga.

No he revelat res que no ens diguin al primer episodi, però la història no se'ns explica de manera cronològica, sinó que va avançant poc a poc mentre passa d'una dècada a l'altra, transició executada de manera molt evident i gens confusa tant per la posada en escena i la fotografia com per l'aspecte de les protagonistes -als anys 80 amb massa efectes especials per allisar-los la pell, tot s'ha de dir-.

La sèrie ens mostra tant els seus èxits com els drames i fins i tot les tragèdies que viuen les seves protagonistes, més enllà dels moments tendres d'amistat i algunes escenes amb un to més humorístic. Perquè encara que les veiem passar-s'ho bé i riure -el de la Kate és encantador, com el seu humor nascut de la inseguretat-, i encara que duguin unes vides que moltíssimes persones envejarien pel que es veu des de fora, totes dues han viscut coses molt fumudes, venen de famílies més o menys trencades -amb gestions molt diferents al respecte- i tenen traumes particulars que les han convertit en les dones que són a l'actualitat de la sèrie, tant per a les coses bones com per a les dolentes.

Firefly Lane, tanmateix, aconsegueix que acabem cada capítol amb ganes de més, i amb un balanç positiu, per moltes desgràcies que hi veiem, gràcies al bon rotllo que desprèn l'amor d'aquestes dues amigues per sempre, però a hores d'ara, quan escric això i quan ho publiqui, encara no se sap si es renovarà per a una segona temporada. Serà una llàstima, si no es fa, perquè s'aposta fort per la continuació amb un final que ens deixa amb un pam de nas. 

 

 

Lectures: Infierno

Ja he dit més d'una vegada que l'ordre amb què consumeixo l'oci no coincideix necessàriament -de fet, no hi coincideix gairebé mai- amb l'ordre en què m'arriba a casa, i els còmics no en són cap excepció. Ni tan sols els volums únics i de lectura amena i ràpida.

Així, el volum de què parlo avui feia anys que el tenia, i tot i que havia llegit altres coses del seu autor, i m'havien agradat, encara no li havia tret el precinte amb què el vaig trobar en una botiga i que ha permès que es conservés com si fos nou de trinca, malgrat que és una edició de 2004.

En aquest cas el llibre es diu Infierno, publicat per La Cúpula i amb almenys una part de les històries rescatades dels anys 80, quan van sortir a la revista El Víbora, i com és habitual amb sentit de lectura occidental, però tampoc no hi trobem casos en què s'esmentin les dretes i les esquerres ni braços nazis equivocats, com passaria amb les edicions que, com a mínim fins ara, s'han fet de la per altra banda excel·lent Adolf, d'Osamu Tezuka.

En fi, que divago: si a Venga, saca las joyas i La gran revelación els relats que ens presentava el mestre Yoshihiro Tatsumi (1937-2015) tenien com a protagonistes personatges desgraciats, tràgics, acabats i s'ambientaven en situacions d'allò més desesperades, a Infierno... també.

Al capdavall, Tatsumi va ser l'impulsor del terme gekiga, diuen, amb què pretenia etiquetar el manga no humorístic, el dramàtic, l'adult, per a una generació d'autors i lectors que s'havien fet grans. Ja ho havia explicat a les anteriors ressenyes sobre obres d'aquest dibuixant.

I és això el que trobem a les seves creacions: històries curtes sobre persones infelices, com el protagonista de la primera història d'aquest recull, un home a punt de jubilar-se, conscient de la seva irrellevància adquirida amb els anys i encarat a un destí infernal tancat en una casa en què només se'l valora pel que aportava econòmicament fins ara, però on no se sent estimat per la seva dona, atès que es tracta d'un matrimoni sense amor. Ell, doncs, decideix buscar la manera de ser feliç una primera i última vegada, sigui fent-li el salt, gastant-se els diners a les apostes o com sigui que pugui fer més mal a la seva dona.

Curiosament, el relat que dona nom al volum és Infierno, una història més llarga en què el protagonista és un fotògraf que va immortalitzar les dantesques escenes de Hiroshima just després de l'explosió de la bomba atòmica, i que es fa famós per una fotografia que després es revela que al darrere té una història macabra, res a veure amb la que la gent va voler creure en un primer moment.

I és curiós, perquè es desmarca de les altres tant pel que fa al tipus d'història com pel fet que no hi surten escenes de sexe, sempre presents en més o menys grau a les altres narracions que s'inclouen al recopilatori, i un dels motius i alhora la via d'escapament de la infelicitat dels personatges.

A banda de les dues històries esmentades, també en trobem sobre la frustració d'un home a qui li falta mitja cama, l'obsessió d'un jove donant d'esperma, la misteriosa història d'un fabricant de màscares de teatre noh -la que m'ha agradat menys, tot sigui dit-, la tendra i alhora trista vida d'un transvestit, la història d'un escriptor i una prostituta que el manté i la tristesa que tots dos senten per la mort del seu gos, el dia a dia del taciturn i estranyot administrador d'una pensió, la malaltissa nostàlgia d'un home respecte al seu poble natal i, finalment, el fenomen de què es testimoni un jove verge que viu sol.

Són relats protagonitzats per homes solitaris, insatisfets per algun motiu (com deia, normalment sexual) i amb unes circumstàncies vitals no gaire encoratjadores, amb secrets i un concepte molt baix de si mateixos, no sé fins a quin punt alter ego de l'autor o quina part autobiogràfica hi pot haver en els temes que toca (potser ho sabré el dia que llegeixi el seu manga autobiogràfic, Una vida errante, que encara no tinc), però en tot cas ens deixen tocats amb la malenconia i la tristesa que destil·len en retratar una part de la societat japonesa que no té res a veure amb la tremendament civilitzada i tecnològicament avançada en què acostumem a pensar.

Pel que fa a l'edició, com per desgràcia és habitual amb aquestes editorials petites, es troba a faltar una traducció de més alt nivell, així com una revisió del text i una retolació més esmerçada, perquè encara que siguin materials reaprofitats sap greu adonar-se, en una de les històries, que s'ha treballat a partir de l'edició francesa per culpa d'algun rètol o l'estranya transcripció d'algun nom.

Tot i així, es tracta d'obres d'un autor importantíssim a la història del manga, ambientades i escrites fa dècades, però igualment interessants per al públic actual. Llàstima, però, que per la seva naturalesa breu i recopilada de diverses maneres segons el país i l'edició sigui difícil seguir el rastre de l'origen de tots aquests relats, tot i que he pogut trobar que alguns són de 1970 i 1971.

En recomano, doncs, la lectura a qualsevol persona interessada en el còmic en general i el manga en particular, perquè tant aquest recull com d'altres del mestre Tatsumi són bons exemples de l'estil que defensava i creava, on un traç senzill i relativament brut i un ritme perfecte permeten a l'autor explicar històries punyents, sovint combinant els diàlegs amb silencis igual d'entenedors.