Sèries: Un cuento perfecto

Ja he dit més d'una vegada que m'he trobat sorpreses veient alguna sèrie per "acompanyar" -és a dir, que no són sèries que m'haurien cridat l'atenció per veure jo sol-, però en el cas de la que us porto avui, a més d'això, resulta que el tràiler no em va agradar gens. Era estrany, i he pogut comprovar que no reflectia en absolut el to i el ritme de la sèrie.

De fet, es tracta d'una minisèrie, i curiosament sorgeix d'un llibre d'Elísabet Benavent, la mateixa escriptora que amb les seves novel·les va originar Valeria, l'última sèrie que vaig ressenyar, també de Netflix, també espanyola. 

Un cuento perfecto és una sèrie de 2023 que té un total de 5 episodis, ben amens i de consum fàcil, que narra els mesos en què els seus protagonistes coincideixen, malgrat que venen d'entorns totalment diferents dins del context de la ciutat de Madrid.

Ella és la Margarita "Margot" Ortega Ortiz de Zárate, l'hereva d'una cadena hotelera i vicepresidenta de la companyia, que està promesa a un guaperes italià, però el dia del seu casament, de sobte, i per a disgust de la seva poderosa família i en especial la mare, interpretada per l'Ana Belén, que només pensa en les aparences, literalment es posa unes vambes i surt corrent.

La interpreta la catalana Anna Castillo, que jo em pensava que tenia vista, però que és improbable perquè només hauria pogut ser a La família del Super 3, on va sortir durant uns anys, però en aquella època jo no mirava aquest programa contenidor.

El cas és que la protagonista de la sèrie és rica sense pal·liatius, però no està segura que les coses estiguin anant al ritme que ella vol, i el que fa és una fugida endavant, tot i que no ha deixat d'estimar el seu promès i es proposa recuperar-lo. 

Un dia que surt amb les seves germanes per esbargir-se i oblidar-se una mica de tot plegat coneix, al bar on van, en David (Álvaro Mel), un paio normal com qualsevol de nosaltres, amb les seves samarretes frikis, feines mal pagades però, sobretot, molta llibertat d'acció i de moviments.

En David té un caràcter obert, entusiasta i optimista, però l'acaba de deixar la seva xicota, amb qui només veure-la sabem que no encaixa gens, perquè es nota que busca una mena d'home que el protagonista masculí no és, i abandona la idea de transformar-lo perquè ho acabi sent.

El cas és que la Margot i en David es cauen força bé, tot i venir d'entorns, com deia, molt diferents, es fan amics i es proposen ajudar-se mútuament a recuperar les respectives parelles. Per fer-ho, no se'ls acut res més que anar-se'n de viatge -de fet, ella se n'hi havia d'anar sola, però l'acaba convidant a ell- a Grècia, on desconnectaran, parlaran i intentaran reconstruir-se per tenir més clar què volen a la vida i com poden tornar, en versió millorada, amb les persones que han perdut.

Com es podia esperar, i aquí no puc evitar fer spoilers, la cosa no evoluciona com tenien pensat, i la sèrie esdevé un relat típic i tòpic, força previsible. A més, els personatges secundaris són pocs i pràcticament no tenen trames pròpies -si més no, que s'explorin gaire-, simplement oferint a la parella protagonista el contrapunt còmic de la història. 

Però no ho estic dient com una cosa negativa. Evidentment, no estem davant d'un clàssic de la televisió moderna, d'una sèrie imprescindible, d'una Top 50. Però encara que ens puguem imaginar què anirà passant, enganxa de mala manera amb els seus girs, el component dramàtic i unes interpretacions naturals per part dels seus dos protagonistes.

Un plaer culpable, si voleu, ideal per a romàntics sensiblers com és qui escriu aquestes línies. És la mena d'història que m'agrada, no me'n penso amagar, i si sou de la mateixa corda us recomano molt que mireu aquesta sèrie. En el pitjor dels casos, només hi perdreu 3 o 4 hores de la vostra vida.

 

 

Lectures: The One Pound Gospel

Sempre que parlo d'ella ho dic, i ho continuaré dient: la Rumiko Takahashi és una llegenda del manga amb raó, i és que, a diferència d'altres autors amb més renom -tot i que no es pot dir que ella sigui precisament desconeguda-, després d'un gran èxit sempre en presenta un altre. No es dedica a presentar històries curtes de tant en tant i viure de la riquesa acumulada.

Ella fa històries curtes, sí, i n'hem vist, però les crea des del principi, i també encadena obres de llarga durada, i de fet s'acostumen a solapar. N'hi ha una, però, que va anar reprenent quan podia, i que va trigar a tenir la seva conclusió. 

Parlo de The One Pound Gospel, en japonès Ichi-pondo no fukuin, una obra en quatre volums que no se sol esmentar quan es parla de les obres més importants de l'autora de Ranma 1/2, Urusei Yatsura, Maison Ikkoku o Inu-yasha, i és normal, per la periodicitat que va tenir i una durada més curta. Però els seus fans sabem que una obra "menor" de la Rumiko Takahashi no significa, en cap cas, que no destil·li qualitat.

El manga es va començar a serialitzar a la revista setmanal Young Sunday de l'editorial Shôgakukan al juliol de 1987, i va acabar al desembre de 2006. Gairebé 20 anys de publicació irregular que van generar material per només quatre volums. Aquesta extensió en el temps, però, provoca la curiositat de veure, en una mateixa obra i tan curta, un canvi notable en l'estil de dibuix, des del proper al final de Maison Ikkoku del primer volum fins al modern d'Inu-yasha (i que sembla que es manté) del recopilatori final.

Una de les característiques més destacades d'aquest manga és que, juntament amb Maison Ikkoku, és de les poques obres de la mestra Takahashi sense elements sobrenaturals, màgics o com es vulguin anomenar. És una comèdia romàntica on l'humor neix de la relativament esbojarrada premissa de l'obra: els seus protagonistes són un jove boxador incapaç de controlar la dieta que se li exigeix a qualsevol lluitador -si no, ha de pujar de categoria i enfrontar-se a rivals massa forts- i una monja novícia que, en conèixer-lo i anar-lo tractant, es replanteja el seu compromís amb el déu de la religió catòlica.

A partir d'aquí, som testimonis de la lluita en sentit figurat i literal d'en Kôsaku Hatanaka per mantenir la promesa que li fa a la germana Àngela de resistir les temptacions del menjar, tot i que l'amor que sent per ella el distreu sovint, i com tot plegat fa patir el seu entrenador, l'entranyable amo del gimnàs Mukôda, on s'entrena el protagonista. 

És una història bonica, realista i amb l'estil narratiu i humorístic que tan bé li coneixem a la Rumiko Takahashi, que demostra un cop més que sap tocar diversos gèneres i temàtiques i treure suc de qualsevol idea.

Suposo que l'esmentada irregularitat en la publicació no va ser l'única causa que sigui un manga relativament poc conegut o citat, i que també hi va tenir a veure el fet que només s'adaptés a una OVA l'any 1988, amb la història del manga inacabada, i un dorama de 9 episodis el 2008, aquest cop sí, amb tota la trama desplegada al còmic.

A casa nostra The One Pound Gospel va ser parcialment publicada en aquell format de mitjos volums de la Biblioteca Manga de Planeta, que no no va servir per reduir el nombre de sèries cancel·lades, una plaga de l'època, ni tan sols en aquest cas, que era curta, però val a dir que la seva finalització el 2006, quan ja no existia el format, hi devia contribuir. 

En tot cas va haver de ser Glénat la que publiqués, per fi, aquest manga complet, en quatre volums de la col·lecció Big Manga -com la resta d'obres de l'autora que va publicar-, però va acabar el 2009 i, després de la desaparició de l'editorial, cap altra -i s'entén que seria Planeta, que va rescatar Ranma 1/2 i de la mateixa autora ha publicat Rin-ne- l'ha reeditat.