Sèries: Un cuento perfecto

Ja he dit més d'una vegada que m'he trobat sorpreses veient alguna sèrie per "acompanyar" -és a dir, que no són sèries que m'haurien cridat l'atenció per veure jo sol-, però en el cas de la que us porto avui, a més d'això, resulta que el tràiler no em va agradar gens. Era estrany, i he pogut comprovar que no reflectia en absolut el to i el ritme de la sèrie.

De fet, es tracta d'una minisèrie, i curiosament sorgeix d'un llibre d'Elísabet Benavent, la mateixa escriptora que amb les seves novel·les va originar Valeria, l'última sèrie que vaig ressenyar, també de Netflix, també espanyola. 

Un cuento perfecto és una sèrie de 2023 que té un total de 5 episodis, ben amens i de consum fàcil, que narra els mesos en què els seus protagonistes coincideixen, malgrat que venen d'entorns totalment diferents dins del context de la ciutat de Madrid.

Ella és la Margarita "Margot" Ortega Ortiz de Zárate, l'hereva d'una cadena hotelera i vicepresidenta de la companyia, que està promesa a un guaperes italià, però el dia del seu casament, de sobte, i per a disgust de la seva poderosa família i en especial la mare, interpretada per l'Ana Belén, que només pensa en les aparences, literalment es posa unes vambes i surt corrent.

La interpreta la catalana Anna Castillo, que jo em pensava que tenia vista, però que és improbable perquè només hauria pogut ser a La família del Super 3, on va sortir durant uns anys, però en aquella època jo no mirava aquest programa contenidor.

El cas és que la protagonista de la sèrie és rica sense pal·liatius, però no està segura que les coses estiguin anant al ritme que ella vol, i el que fa és una fugida endavant, tot i que no ha deixat d'estimar el seu promès i es proposa recuperar-lo. 

Un dia que surt amb les seves germanes per esbargir-se i oblidar-se una mica de tot plegat coneix, al bar on van, en David (Álvaro Mel), un paio normal com qualsevol de nosaltres, amb les seves samarretes frikis, feines mal pagades però, sobretot, molta llibertat d'acció i de moviments.

En David té un caràcter obert, entusiasta i optimista, però l'acaba de deixar la seva xicota, amb qui només veure-la sabem que no encaixa gens, perquè es nota que busca una mena d'home que el protagonista masculí no és, i abandona la idea de transformar-lo perquè ho acabi sent.

El cas és que la Margot i en David es cauen força bé, tot i venir d'entorns, com deia, molt diferents, es fan amics i es proposen ajudar-se mútuament a recuperar les respectives parelles. Per fer-ho, no se'ls acut res més que anar-se'n de viatge -de fet, ella se n'hi havia d'anar sola, però l'acaba convidant a ell- a Grècia, on desconnectaran, parlaran i intentaran reconstruir-se per tenir més clar què volen a la vida i com poden tornar, en versió millorada, amb les persones que han perdut.

Com es podia esperar, i aquí no puc evitar fer spoilers, la cosa no evoluciona com tenien pensat, i la sèrie esdevé un relat típic i tòpic, força previsible. A més, els personatges secundaris són pocs i pràcticament no tenen trames pròpies -si més no, que s'explorin gaire-, simplement oferint a la parella protagonista el contrapunt còmic de la història. 

Però no ho estic dient com una cosa negativa. Evidentment, no estem davant d'un clàssic de la televisió moderna, d'una sèrie imprescindible, d'una Top 50. Però encara que ens puguem imaginar què anirà passant, enganxa de mala manera amb els seus girs, el component dramàtic i unes interpretacions naturals per part dels seus dos protagonistes.

Un plaer culpable, si voleu, ideal per a romàntics sensiblers com és qui escriu aquestes línies. És la mena d'història que m'agrada, no me'n penso amagar, i si sou de la mateixa corda us recomano molt que mireu aquesta sèrie. En el pitjor dels casos, només hi perdreu 3 o 4 hores de la vostra vida.

 

 

Sèries: Valeria

M'agrada recomanar sèries que m'han agradat tenint en compte els gustos de l'altra persona, almenys quan em faig una idea de com són, i m'agrada encara més quan em fan cas i resulta que l'he encertat. És quelcom que passa poques vegades perquè soc una persona a qui trobo que, en general, es fa poc cas.

Però bé, aquest blog no està pensat per a aquesta mena de queixes, de manera que només diré que igual que faig recomanacions personalitzades, quan algú em parla d'alguna sèrie que no coneixia li dono una oportunitat, i en el cas de la d'avui m'imaginava que a casa seria ben rebuda, de manera que l'hem vist sencera en poc temps i, com sempre, passo a donar-ne la meva opinió. 

Valeria és una sèrie de Netflix formada per 30 episodis estrenats en 4 temporades que s'han anat estrenant entre 2020 i 2025, amb una història que adapta la sèrie de novel·les d'Elísabet Benavent -a la qual la sèrie de televisió fa més d'una referència explícita, per cert- protagonitzada per la Valeria que dona nom a l'obra. 

Hi coneixem un grup de noies al final de la vintena que viuen i treballen a Madrid, surten a prendre copes i menjar tapes i s'expliquen les respectives vides, cadascuna amb els seus somnis i els seus maldecaps, sovint relacionats amb el mal d'amors. 

Es fa des d'una perspectiva femenina i feminista, al capdavall sembla que és la primera sèrie espanyola dirigida i escrita totalment per dones, amb María López Castaño com a creadora principal, però acompanyada d'un reguitzell de guionistes i directores.

Però parlem del seus personatges, que són el més important, sobretot en una producció que gira al voltant de la vida quotidiana i que, argumentalment parlant, no destaca per una premissa trencadora. I la primera és, és clar, la Valeria Férriz (Diana Gómez), escriptora encara sense llibre que lluita perquè això canviï, amb les implicacions econòmiques que té la precarietat d'aquesta etapa, però també els conflictes personals que li suposa empaitar aquest difícil somni mentre, alhora, intenta conèixer-se a si mateixa i descobrir què espera de la vida en termes personals.

Li encanta, doncs, escriure, però també fer àudios llarguíssims a les seves amigues, i està casada des de força joveneta amb l'Adri (Ibrahim Al Shami), fotògraf que menysté una mica les inquietuds de la seva dona, allò que dèiem dels conflictes personals.

La cosa s'embolica -altrament la sèrie no tindria gaire gràcia- quan, estant en aquesta situació d'infelicitat matrimonial, una amiga li presenta un amic seu, en Víctor (Maxi Iglesias), un arquitecte guaperes i arrogant que amb la seva actitud seductora fa trontollar els fonaments de la seva vida. 

Sap quins botons ha de prémer per fer que la Valeria es fongui com un gelat a 40 graus, però també és un tarambana que ha fugit sempre del compromís... fins que la coneix a ella, cosa que el fa dubtar de la seva pròpia filosofia, i que provoca l'estira i arronsa que esdevé la principal trama de la sèrie.

He volgut presentar-lo a ell en segon lloc per la relació amb la protagonista, però no són menys importants les seves amigues, començant per la Lola (Silma López), la que li va presentar en Víctor, que és traductora i intèrpret i que, com ell, defuig el compromís i celebra la seva activa vida sexual.

Quan comença la sèrie, però, s'ho passa molt malament perquè s'està veient amb un home casat que la tracta amb molta fredor, mentre que a ella això de mantenir-hi una relació estrictament física li està costant. És la més esbojarrada i grollera de la colla.

També tenim la Carmen (Paula Malia), publicista i clarament la que té més èxit professional de la colla, com a mínim des del principi i de manera sostinguda. En canvi, en l'àmbit sentimental és una mica desastre, i quan comença la sèrie sabem que s'ha fixat en un company de feina, però no revelaré més sobre aquesta qüestió.

És nerviosa, insegura i fa tota una demostració d'expressions facials en cada episodi, i al principi podríem pensar que és una mica la pallassa de la colla, però a poc a poc va madurant i podríem dir que és el personatge que fa un creixement més evident durant la sèrie.

Deixo per al final la meva preferida, la Nerea (Teresa Riott), que les altres anomenen, per burxar-la, "Nerea la fría". És la més pragmàtica del grup, cosa que de vegades fa que sembli que no té gaire empatia, i aquesta incomprensió fa que m'hi identifiqui i em caigui tan bé.

És de família rica, però els seus pares són molt tibats i fets a l'antiga i té por de dir-los que és lesbiana, i quan ho fa es veu obligada a reinventar-se, tot un procés de reinvenció personal que també trobo força interessant.

És fàcil comparar la sèrie amb Sexe a Nova York, tant pel número i el gènere dels personatges principals com pel fet que l'autèntica protagonista és escriptora, té un dilema amorós etern -perquè he parlat d'en Víctor i l'Adri, però hi haurà algun home més a la seva vida- i la vida sentimental i sexual de totes elles té un pes molt important a la trama.

En realitat, però, trobo que té personalitat pròpia i que, superada aquesta primera impressió, la comparació desapareix i pràcticament no torna a treure el cap. I com que té lloc a Madrid, capital del país veí, la proximitat cultural i el fet que tingui lloc a la mateixa època i en el mateix context social que el de l'audiència -si bé costa una mica de creure que per a unes dones joves que lluiten per l'estabilitat laboral sigui sostenible el ritme de l'oci i les terrasses que freqüenten- fan que la identificació sigui més fàcil. I ens les fem nostres i, sense adonar-nos-en, acabem la sèrie. Totalment recomanable.