Lectures: Friday

M'encanta descobrir còmics. N'hi ha moltíssims més dels que puc saber, evidentment, però em refereixo a còmics que em cridin l'atenció.

Com el que us porto avui, que coneixia perquè l'havia vist recomanat i a sobre estava en català, però no me'l vaig comprar perquè quan ho anava a fer vaig haver de triar perquè el pressupost és limitat, així que el vaig acabar agafant de la biblioteca quan el vaig veure i em va tornar a venir al cap.

El seu títol és Friday, que és també el nom de la seva protagonista, però no us penseu pas que és cosina de cap alumna de l'acadèmia Nevermore. 

Aquesta història, nascuda de la ment del reputat guionista Ed Brubaker (un dels més populars del gènere dels superherois, però amb una demostrada capacitat per escriure altres gèneres, especialment el criminal, com és el cas del còmic que ens ocupa), que va trobar en el dibuixant Marcos Martín i la colorista Muntsa Vicente els companys ideals per dur a terme aquest relat que li voltava pel cap des de feia molts anys, ens situa en un poblet d'estil gòtic de la Nova Anglaterra dels anys 70.

La història comença quan la Friday Fitzhugh torna a casa per Nadal, després d'haver-se'n allunyat per començar la universitat, i es retroba amb en Lancelot Jones, el que havia estat durant anys el seu millor amic i company inseparable d'aventures detectivesques fins que es van distanciar, cosa a la qual la nova etapa acadèmica va contribuir.

Però només arribar-hi, en un temporal de neu que confina el poble a casa, es produeix un assassinat que farà tornar la protagonista a les tasques que es pensava que havia deixat enrere com l'etapa adolescent que es pensava que eren.

La història podria ser perfectament un relat de misteri amb una ambientació realista i quotidiana, però de sobte fa un gir sobrenatural que a mi, personalment, em recorda una mica, amb les seves diferències d'època i edat, la sèrie Stranger Things.

I és que al poble realment hi passa alguna cosa, alguna cosa molt fumuda, que ens anirà sorprenent amb cada revelació.

No m'esperava aquest element fantàstic, certament no havia volgut llegir de què anava el còmic, però m'ha agradat molt i trobo que encaixa perfectament amb el to inicial del relat.

La història està formada per 3 volums d'unes 120 pàgines que ens ha portat Mai Més Llibres, i que recullen les 9 entregues amb què es va publicar digitalment als Estats Units a Panel Syndicat entre 2021 i 2024, i després en paper per part d'Image Comics. El 2021 i el 2024 va guanyar el prestigiós premi Eisner en la categoria de Millor Còmic Digital. I ho entenc.

Especial: Portades de capítols de Bola de Drac

Quan no tinc llest algun tema sobre el que vull parlar, en comptes de callar i deixar-vos una mica en pau m'entesto en publicar una entrada per no trencar la meva periodicitat habitual, més o menys setmanal, i Bola de Drac ha estat, és i continuarà sent una font d'idees per a aquesta mena d'entrades.

 

Avui, però, en comptes de fer la meva típica llisteta de 5 elements d'algun tema relacionat amb la llegendària obra, em proposo compartir amb vosaltres un seguit d'imatges, per ordre cronològic, que són portades de capítols del manga, és a dir aquelles il·lustracions que al principi més, i més endavant no tant, constituïen la primera pàgina de l'entrega setmanal de Bola de Drac en la seva publicació original en revista al Japó, i que aquí ens van anar arribant dins dels volums recopilatoris. 

 

 

Comencem amb la del capítol 33 del manga, una il·lustració preciosa i en color en què veiem el Follet Tortuga i un Goku fent el mico en una palmera de l'illa Papaia, amb un estil artístic plenament d'il·lustració feta expressament per a l'ocasió i que no reprodueix cap escena concreta del còmic.

Anem a la del capítol 126, i altre cop al mateix escenari, que ens mostrava en Goku i en Krilín lluitant a l'aire durant el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, un dels meus moments i combats preferits, com he dit ja prou vegades. 

M'encanta l'angle vist des de dalt, però amb els personatges col·locats d'una manera que permet veure'ls les cares a tots dos, i aquest tros de l'illa Papaia que es veu més enllà del recinte de la competició. Sens dubte, una mena de fotografia d'un moment emblemàtic de la sèrie, quan els dos millors amics es van trobar que s'haurien d'enfrontar a les semifinals i un d'ells perdria tot seguit l'oportunitat d'alçar-se amb el títol de campió del món.

A la del capítol 145 tenim un tipus de composició que apareixia amb certa freqüència, i que resumia una mica els esdeveniments que ens havíem de trobar. A la saga d'en Satanàs Cor Petit hi van passar moltes coses, i la tornarem a veure en aquesta entrada, però aquesta m'agrada especialment perquè reflecteix el moment de glòria que va tenir un Mutenrôshi que, per una vegada, no va fer el paper de bufó i va presentar batalla contra l'enemic, tot posant-se seriós i executant una tècnica espectacular.

Ja us he dit que hi tornaríem, i ho fem amb aquesta portada del capítol 160, digna de les mítiques fotocòpies de Bola de Drac, que segurament va existir. Hi veiem en Goku molt emprenyat, decidit a acabar amb l'enemic d'una vegada per totes.

Per a mi il·lustra perfectament el moment crític i, sobretot, el canvi de to que va fer l'obra a partir d'aquesta saga, marcada al seu inici per la mort d'en Krilín i després la d'alguns personatges més, i un enemic que era malvat de debò.

 

Després d'allò, ja al capítol 167, arribaria el tercer torneig que vam veure a la sèrie, quart si comptem el de la Baba la Vident, que va ser el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

 

Allà s'hi van tornar a trobar els lluitadors protagonistes de la sèrie, ja més grans, alguns havent fet una estirada més notable que altres. Una composició senzilla, però entranyable, amb tots ells mirant "a càmera". M'agrada molt.

 

 

Ja a la part que a la versió animada formava part de Bola de Drac Z, però que és el capítol 220 del manga, tenim altre cop la composició-resum que deia més amunt, i que mostra un personatge més destacat, en aquest cas un Goku que té pressa per ajudar els seus amics, que veiem amb posat de patir, a vèncer els guerrers de l'espai, a la imatge amb somriures malvats i de suficiència.

Una altra portada, la del capítol 233, carn de fotocòpia en aquella febre d'intercanvis i compres fora de la llei que vam tenir a Catalunya a principis dels anys 90, amb un Vegeta transformat en mico gegant oozaru i en Goku, petit en comparació amb ell, però preparant la genkidama, l'atac definitiu.

 

M'agrada l'ús de les ombres que el mestre Toriyama fa aquí, en aquesta etapa que personalment considero el cim del seu estil, abans que passés a apostar per les línies més rectes i un dibuix que destil·lava més pressa per acabar la feina, amb traços simples i poques trames. Aquí els músculs encara eren arrodonits i els dibuixos estaven plens de detalls. 

 

 

Aquesta juraria que l'havia vist en fotocòpia, però bé, ja paro d'esmentar aquells fulls de definició lamentable pels quals pagàvem diners -perquè a més d'intercanviar-se es podien comprar en alguns llocs- i amb els quals flipàvem quan vèiem que tenien imatges de fet que nosaltres encara no coneixíem.

 

A la portada del capítol 263 veiem una escena d'entrenament que prometia, almenys als meus ulls de l'època, quelcom que no es va satisfer. No es va treure gens de suc del fet que en Yamcha, en Ten Shin Han, en Chaoz i en Cor Petit s'entrenessin amb en Kaito. Però aquesta il·lustració m'agrada molt, perquè els podem veure deixant-hi la pell. 

 

 

Avancem només un capítol, perquè el 264 comença amb aquesta portada que no em faria res tenir com a quadre, penjada en una hipotètica habitació personal de l'oci, suposant que em quedés alguna paret lliure, que no és el cas. És un tipus de composició, amb els personatges mig d'esquena mirant-se alguna cosa, que em recorda algun àlbum d'en Tintín -per exemple, Objectiu: La Lluna, o L'illa negra-, i és per això que podria ser perfectament un pòster.

 

El planeta Nàmec no era gaire bonic ni variat, però hi havia una columna de roca altíssima on reposava la casa de l'Ancià de Nàmec, descansi en pau. Les vistes d'aquesta destacada ubicació des de l'aire són corprenedores, i trobo que el mestre hi va fer una gran feina.

 

Acabem tot fent un salt força gran, perquè com he dit al principi aquestes portades van deixar de sovintejar a la part final de la sèrie, i de les poques que es van veure després de l'anterior, la que més m'agrada és aquesta, la del capítol 392 del còmic. 

En plena saga d'en Cèl·lula, veiem com en Goku i en Gohan, amb l'estat de superguerrer permanent, passen uns dies de relax amb la Chichi i se'n van a fer un pícnic amb el cotxe. Una postal familiar entranyable, certament.

I a vosaltres què us semblen? En teniu alguna de preferida, tant si és entre les que he posat com entre les que he descartat? 

 

 

 

Lectures: Su Frankenstein

M'agrada, el manga clàssic. El còmic japonès dels anys 80 cap enrere té alguna cosa que em crida molt l'atenció, però evidentment no conec tot el que hi ha, ni ens arriba gaire cosa, si bé en els darrers anys han anat sortint al nostre mercat algunes obres que fa un parell de dècades ningú s'hauria atrevit a publicar, perquè no haurien resultat atractives per al lector estàndard.

La que us porto avui no la coneixia de res, fins que va passar per l'agència de traducció on faig de revisor, i com que és d'un sol volum i amb el poc temps lliure que tinc ja em van bé aquesta mena d'obres, me la vaig voler llegir, tot i que pertany a un gènere que a mi no m'atrau gaire.

Su Frankenstein, de Norikazu Kawashima, es va publicar al Japó el 1988 com a Frankenstein no otoko i, com es pot deduir en veure'n la portada, es tracta d'un manga de terror. Del seu autor no se'n troba gaire informació, però sembla que estava especialitzat en aquest gènere, i va fer gairebé una trentena d'obres que hi pertanyien durant els anys 80, sobretot per a la revista Hibari shobô, ja desapareguda.

Però bé, entrem en matèria: aquest volum que Planeta Cómic ens ha portat en format grandet i de tapa dura, però d'un gruix estàndard de no arriba a 200 pàgines, ens explica la misteriosa i pertorbadora història d'en Tetsuo, un home que comença a tenir unes esgarrifoses visions d'una noia que se li apareix en els moments més inesperats.

Amoïnat per aquesta qüestió, va a teràpia i a partir d'aquí el relat és un gran flashback en què veiem un episodi de la infantesa del protagonista, en què va conèixer una noia que és la que ara se li apareix i el turmenta.

Veiem com la va conèixer i som testimonis de l'estranya relació que tenien, i en què ell, per superar el seu sentiment d'inferioritat, es va transformar en un personatge imponent que sembrava el terror a la zona. No vull explicar res més, però, perquè llavors ja ho estaria rebentant tot. 

Sí que diré, tot i així, que es tracta d'una història, com deia, pertorbadora, amb aquest inevitable component fantàstic de les aparicions, però que en el relat del passat és més realista. De fet, els tràgics esdeveniments que hi van tenir lloc són els que ens duen a les experiències més fantasioses del present, perquè al capdavall tot ve d'un trauma que és el que se'ns explica en aquest manga.

Podríem parlar d'història de terror psicològic, però sigui com sigui es tracta d'un còmic que es llegeix molt fàcilment, es devora, si bé això no el converteix necessàriament en una obra mestra, simplement és que l'autor fa servir més el dinamisme de les vinyetes que no pas uns diàlegs gaire densos. 

He de dir que, tot i que m'ha agradat, em fa l'efecte que tot plegat passa molt de pressa, que es podria haver aprofundit més en detalls de la trama, com ara els motius pels quals passen algunes de les coses que se'ns expliquen.

Al meu parer, és com si no tingués l'essència del típic volum japonès de manga de prop de 200 pàgines, sinó la d'una història curta, que per la seva brevetat ens deixa amb ganes de saber més coses de tot plegat. I és per això que em sembla que no me'n quedarà un record inesborrable. Però, hi insisteixo, m'ha agradat.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 7 a 9

Benvingudes i benvinguts a una altra ressenya triple d'àlbums dels Barrufets, un clàssic del còmic francobelga -bé, si ens posem específics és, concretament, belga- que fins ara no havia llegit en el seu format original, però gràcies a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona estic podent reparar aquest greuge amb mi mateix.

Aquest cop toca parlar dels àlbums 7 a 9, i com faig sempre comentaré per sobre cadascun dels recopilatoris, així com les històries que contenen, sense entrar en excessius detalls. 

El primer d'aquesta tongada és L'aprenent de barrufet, originalment de 1971, que comença amb la història que dona nom a l'àlbum i que va ser publicada en revista l'any 1970. 

A aquestes altures ja sabem que els barrufets són, en general, una mica babaus, si més no els que podríem anomenar "estàndards", els que no tenen un adjectiu assignat, vaja. En aquest cas, el protagonista és un d'aquest barrufets, que vol emular el Gran Barrufet i fer pocions, però ignorant els advertiments del líder del poble sobre la seva inexperiència, tira endavant igualment i arriba a límits perillosos que provoquen una incòmoda situació que després serà el barrufet més veterà qui haurà de solucionar.

A continuació, Trampes per a barrufets (1968, ja vam establir que l'ordre de les recopilacions no és el de la publicació original a la revista Spirou), una divertida història d'en Gargamel fent paranys específics per a cada barrufet, que és sorprenent perquè, que nosaltres sapiguem, no els hauria de conèixer amb tant de detall, i Romeus i Barrufeta (1971), un seguit de gags de molt poques pàgines en què diferents barrufets fan intents de conquerir el cor de la Barrufeta.

El vuitè àlbum duu el nom de Històries de barrufets, un títol força genèric publicat originalment el 1972 i que té la particularitat que no conté dues o tres històries, com sempre, sinó una cinquantena.

Podria semblar que això resta interès a la trama, perquè tot l'àlbum està format per gags curts d'una pàgina, i he de reconèixer que abans de llegir-me'l em feia una mica de mandra, perquè em venia de gust una història més desenvolupada.

Però em va sorprendre, perquè si bé les històries que ens expliquen Peyo i Delporte fan més o menys gràcia -tot i que això ja depèn del gust del lector-, el cas és que són molt lleugeres i amenes, de manera que la lectura del llibre sencer és d'allò més ràpida. 

Hi veiem els barrufets amb els seus raonaments ingenus, cometent errors, tenint idees de bomber i qualsevol cosa que podem esperar d'ells, i el llegim amb un somriure a la cara.

Finalment, el novè àlbum, i l'últim d'aquesta entrada, és Clar i barrufet i barrufet i català, curiós i òbviament adaptat títol (l'original es diu Schtroumpf vert et vert Schtroumpf) que es va publicar per primer cop el 1973 i que em tenia molt encuriosit respecte a per on anaven les coses.

Reflectint el conflicte sociolingüístic belga entre les comunitats francòfona i neerlandòfona -segons la Wikipedia, és clar, no és que jo hi hagi caigut llegint aquesta història-, ens mostra una mena de guerra civil -o municipal- lingüística entre els barrufets del nord i del sud, que empren el seu particular idioma de manera diferent i es discuteixen per aquesta qüestió.

A la segona història, Els jocs barrufolímpics, esperava trobar-m'hi un altre relat de certa extensió, amb alguna competició esportiva, però no és ben bé això: es tracta d'un recull de gags que tenen a veure amb situacions més o menys esportives protagonitzades pels barrufets, sense més connexió que el tema general, tot i que, de fet, n'hi ha unes quantes que giren al voltant del tir amb arc i la incapacitat d'un dels barrufets per practicar-lo amb un mínim d'encert.

Són, doncs, tres àlbums més dels Barrufets que m'han agradat i que he llegit de gust, i que continuen consolidant aquest univers de personatges i ens ajuden a anticipar quina mena de coses els poden passar, però alhora hi ha marge per sorprendre'ns amb les premisses argumentals que presenten.

 

Lectures: Herba

Fer una ullada a les paradetes de llibres o a les taules i prestatges de les llibreries i les biblioteques ens permet assabentar-nos de la simple existència d'alguns títols que, per la raó que sigui, no coneixíem de res, i això és el que em va passar amb la segona edició de la Diada del Còmic en Català de Mataró, un esdeveniment discret però que vam visitar per fer alguna cosa l'any passat, i com a mínim em va servir per anotar coses de les quals no tenia ni idea, i a més, en la nostra llengua.

Una d'elles va ser el còmic que us porto avui, que resulta que és el primer manhwa o còmic coreà que llegeixo -per plaer, perquè per feina n'he tocat algun- i, a sobre, el primer còmic d'aquell país que es publica, que jo sàpiga, en català. 

Herba, de Keum Suk Gendry-Kim, i publicada per Reservoir Books, va ser un dels còmics que em vaig comprar per Sant Jordi, aprofitant el descompte excepcional del 10% que fan algunes botigues només aquell dia i que suavitza una mica l'alt preu dels llibres al nostre mercat, a sobre condicionat per la llei del 5% de descompte màxim que li discutiré a qualsevol defensor.

En fi, no he vingut aquí a barallar-me, sinó a parlar d'un còmic que vaig comprar perquè em va cridar l'atenció en aquella petita fira i que la faixa amb els premis rebuts em va saber vendre molt bé.

He de dir que, personalment, sobre la barbàrie exercida per l'exèrcit japonès sobre el poble xinès i el coreà abans i durant la Segona Guerra Mundial, i concretament l'explotació sexual de les dones, en coneixia pocs detalls, tot i que no m'era desconeguda la seva existència. 

En aquest còmic, que és la biografia de la senyora Lee Ok-sun en forma de còmic escrit i dibuixat per l'autora esmentada més amunt, som testimonis de les vivències de primera mà de la seva protagonista, que hi repassa la misèria que van haver de viure, tant ella com els seus veïns, al nord de Corea -abans que es convertís en el que ara coneixem com a Corea del Nord-, des de la infantesa, en què l'extrema pobresa va obligar els seus pares a arribar a la duríssima decisió de vendre-la, fins a l'edat avançada en què decideix explicar la seva tràgica vida, que la va dur a formar una nova família a la Xina, però que mai va esborrar la seva condició de coreana ni els traumes que li va tocar experimentar.

L'autora apareix a l'obra, però com a personatge secundari encarregat de conduir les converses que li permeten extreure aquesta informació i tants detalls com pot per compartir amb el món, i en escenes el present de l'obra que reflecteixen aquestes entrevistes, però el gruix d'aquest volum de gairebé 500 pàgines se l'enduen escenes del passat, les més dures de les quals les que narren la prostitució forçada a què es va haver de dedicar la senyora Lee ja des de temps abans de ser major d'edat.

Tot plegat, amb un traç de pinzell que es permet ser més o menys detallat segons el que vol representar, amb força presència de les masses negres de tinta i algunes pàgines sense text que sembla que ens convidin a reflexionar sobre el que se'ns acaba d'explicar, i potser a recuperar-nos de l'impacte, en què el dibuix es torna més intencionadament tosc i amb la vegetació i el camp com a protagonistes.

Poca cosa més puc dir del contingut de l'obra, però us la recomano molt. És un còmic de no-ficció que ja ha estat, com deia, premiat i que estic segur que es convertirà en una referència pel que fa a la novel·la gràfica i se citarà durant anys. 

De moment, el que sí que ha aconseguit és que jo segueixi la seva autora, i ja tinc al punt de mira L'espera, un altre manhwa en català que aquesta vegada tracta la qüestió també traumàtica de les famílies separades per culpa de la divisió de Corea de la qual potser tenim, com a concepte, una mica més d'idea, però que no hi ha cap dubte que el còmic complementa amb històries concretes. En parlarem.
 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 4 a 6

Continuem amb les ressenyes múltiples dels àlbums dels Barrufets, que a casa han generat una petita febre entre el material en paper, alguna pel·lícula, peluixos i el viatge a Bèlgica a l'estiu.  

I he trigat una mica en fer aquesta segona entrega, perquè aquests còmics sembla que tenen demanda a les biblioteques i per al cinquè i el sisè àlbum m'he hagut d'esperar força, però per fi els he pogut llegir i procedeixo a compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte.

El primer dels àlbums que ressenyo avui és L'ou i els barrufets, publicat originalment en francès el 1968, amb guió d'Yvan Delporte i Peyo i dibuixos del segon, i l'encapçala la història que li dona nom, que havia estat publicada en revista per primer cop el 1960 i que en el total cronològic de la sèrie és la tercera, perquè la recopilació en àlbums d'aquestes històries, a banda d'un redisseny per adaptar-se a l'estàndard que coneixem, també va suposar un reordenament dels capítols.

En aquest primer relat hi tenim el clàssic inici d'història dels barrufets en què el Gran Barrufet demana algun ingredient que falta, en aquest cas un ou per a un pastís, i la cosa s'embolica (si no, no hi hauria història), perquè resulta que el que porten és un ou màgic que concedeix qualsevol desig. Ja ens podem imaginar que, atès el nivell d'immaduresa de la majoria d'habitants del poble, el caos està servit. Certament, una història que es llegeix amb un somriure als llavis.

A la segona història, El barrufet sense cua, ens trobem amb un infiltrat, un barrufet aparentment igual que els altres -els "normals", s'entén-, però que s'ha descuidat un petit detall. I és que el nostre entranyable enemic Gargamel torna amb un pla força elaborat per acabar amb els seus odiats i diminuts enemics, però els detalls són importants i li passen factura.

I a la tercera, El barrufet número 100, el Gran Barrufet està neguitós perquè al poble hi ha només 99 barrufets, però en calen 100 per poder dur a terme una important celebració, la festa de la lluna. Un mirall i un llamp s'encarreguen de completar el quòrum, però no sense provocar un problema de comunicació abans d'això.

Passem al segon àlbum d'avui, El gallimarsot, de Peyo i Gos, que en aquest cas conté dues històries. La primera, la del títol, és originalment de 1968 i està protagonitzada per l'animal del títol, que també domina la portada del llibre.

Es tracta d'una mutació provocada per un experiment fallit del Gran Barrufet que encarrega a dos barrufets que facin desaparèixer, però la poca seriositat que caracteritza aquesta espècie fa que la destrucció no sigui completa, ans al contrari, crea un enemic temible dels nostres protagonistes, cosa que dificulta molt la vida al poblat durant uns dies.

La segona història, El barrufamón, de 1969, és més curta i no té en absolut el mateix grau d'interès, tensió ni component aventurer: un dels barrufets s'avorreix i decideix anar a veure món, però accidentalment facilita molt la missió d'en Gargamel... que al seu torn pateix una transformació de caràcter temporal que genera aliances insospitades. 

No està pas malament, és interessant, no vull que sembli que no, però s'entén per què no és la que dona nom al recopilatori.

Finalment tenim l'àlbum anomenat El barrufonauta, una història de 1967 amb guió de Peyo, Yvan Delporte i Gos, i un apartat visual amb l'ajuda de Walthéry i el mateix Gos, en què un barrufet s'encaparra amb viatjar a l'espai i construeix un coet tot esperant que li permeti fer realitat el seu somni.

Com que no funciona, i veient-lo tan deprimit, la resta del poble s'implica en una pantomima per fer-lo feliç, cosa que resulta en una de les històries més divertides que n'he llegit fins ara, i amb un canvi d'escenari refrescant per als barrufets.

La segona història de l'àlbum, que en aquest cas tampoc en té una tercera, és El barrufador de pluja, de 1969, que gira al voltant d'un aparell que permet modificar el clima segons la conveniència dels barrufets, però com passa tantes altres vegades, la cosa se surt de mare i aquests petits i entranyables éssers hauran de fer mans i mànigues per tornar a la normalitat.

En conjunt, es tracta de tres àlbums amb diverses històries que m'han agradat força, i que m'han permès aprofundir en els coneixements de l'obra, que fins fa poc es basaven en els vagues records que tenia d'haver-ne vist la sèrie animada quan era molt petit. I m'alegro d'estar llegint el material original, cosa que continuaré fent, com a mínim, fins que acabi amb els àlbums que va dibuixar el desaparegut Peyo.

Lectures: El desprendimiento

Feia temps que no llegia res del meu estimat Osamu Tezuka, i no és que no se n'estigui publicant res, al contrari: Planeta Cómic va fer una atrevida afirmació segons la qual ho pensava editar tot, d'un dels autors més prolífics de la història, a més d'un dels més influents, i amb una cadència gairebé mensual ens van arribant volums tant de títols que altres editorials havien publicat fa anys com d'obres inèdites.

El problema és la meva manca de temps, i per això dono prioritat als volums més prims, o autoconclusius, o d'històries curtes, com és el cas del que us porto avui, que és el llançament més recent de la col·lecció en el moment de publicar aquesta entrada, però per les seves característiques ha passat per davant de moltes altres lectures pendents.

El desprendimiento, en japonès Rakuban, és un recull d'històries que no tinc clar que tinguin un tema en comú, però que a més són de llargada i interès desigual. Són relats, en qualsevol cas, no gaire llargs que van ser publicats originalment en diferents revistes, de manera que ni tan sols això, tenen en comú. No és que sigui gaire important, ni únic en l'extensíssima bibliografia de l'autor, però sí que em sembla curiós. 

En fi, comencem amb una història de 1959, la que dona nom al recopilatori, i que ens situa en una mina en la qual un noi jove pregunta al supervivent d'un esfondrament de fa molts anys per les circumstàncies d'aquella tragèdia, per demostrar-li que ha anat canviant el relat amb el temps, tot plegat amb un objectiu ocult.

A continuació ens trobem Flores en tierra yerma (1959) la història d'una illa on viuen només una colla de pescadors i on també es produeixen baralles sembla que diàries, i en què surt vencedor un home cepat que té atemorits els altres.

Un bon dia n'hi arriba un altre que li planta cara, però que no pretén buscar brega i es vol dedicar a una curiosa afició que canviarà l'atmosfera del grup de treballadors, amb un desenllaç colpidor.

Les històries que trobem a continuació no m'han semblat especialment interessants ni memorables, i també són més curtes: a Batalla final en el cabo Caníbal (1957) veiem una operació suïcida en el context de la Segona Guerra Mundial, però amb un estil narratiu i gràfic que desprèn un humor que sobta en aquestes circumstàncies, i que va més enllà, trobo, de l'habitual toc de comèdia de Tezuka en qualsevol de les seves obres. L'estil de dibuix més senzill de l'habitual no l'afavoreix.

A El fantasma de la base Jet, de 1956, un fenomen provoca la sospita que hi ha fantasmes, i a El valle de fuego (1960) tenim un western en què també hi intervenen les creences en allò sobrenatural, ja que gira al voltant d'una pistola maleïda.

Després tenim una història anomenada El cuaderno de bitácora del Tornado (1964) que no passa de la quarantena de pàgines, però que curiosament es fa un pèl feixuga perquè s'hi condensa una història amb molts elements, al preu de presentar moltes vinyetes petites per pàgina i farcides de text, cosa poc habitual en un autor que era conegut pel dinamisme no només dels seus dibuixos -que aquí es manté-, sinó també de les seves composicions de pàgina.

No veiem de seguida cap on va la història, però si tenim una mica de paciència li acabem agafant el gust, i ens trobem davant d'un relat de ciència-ficció amb races humanoides, intrigues polítiques i criminals i un missatge ecologista.

És probable que la millor història del recopilatori sigui l'última, molt llarga (ocupa aproximadament un 40% del volum) però que a més consumim a un ritme molt inferior perquè no té format de còmic, sinó, sorprenentment, de relat il·lustrat.

Alas de polvo de estrella (1962) és el nom d'aquesta narració sobre unes misterioses ales que un astronauta troba a l'espai i porta a la Terra, i l'efecte que tenen sobre la classe treballadora d'una ciutat i, després d'un seguit de peripècies, també sobre tota la societat. 

Una història ambientada en una visió seixantera del futur, que parla de diferències entre classes, explotació laboral i els perills de la tecnologia per a les persones, però sobretot descriu una possible deriva de la moral humana, especialment per part dels que tenen la paella pel mànec.

I així es tanca aquest recopilatori que segurament no conté les millors històries curtes d'Osamu Tezuka, però que celebro que hàgim rebut, i és que l'editorial ja va anunciar fa uns anys que trauria "tota l'obra" del Déu del Manga. La rebré amb els braços oberts, tant les obres mestres com les més fluixes.

 

Lectures: Lamu (Urusei Yatsura)

Tant si em coneixeu de fa temps com si no, és possible que us hàgiu adonat que el meu nick, i a Google el meu avatar, sorgeixen del protagonista masculí d'un dels mangues i animes més emblemàtics de la nostra infantesa, i quan dic "nostra" em refereixo a la dels que vam créixer amb la primera fornada d'animació japonesa a TV3 i l'enyorat Canal 33.

Doncs bé, malgrat això, mai havia ressenyat aquesta obra de la mitiquíssima i encertadament reverenciada Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Inu-yasha, The One-Pound Gospel i moltes més) perquè, senzillament, no l'havia llegit mai, si més no, sencera. Ara que ho he fet, per raons de feina en revisar-ne la traducció per a l'edició que està sortint actualment per part de Planeta Còmic, he decidit que és l'hora de donar-ne la meva opinió.

Lamu (com la vam conèixer tant a l'anime en català com a l'anterior edició del manga), o Urusei Yatsura, que és el seu títol original japonès i sempre fa d'entès anomenar-la d'aquesta manera, es va publicar al Japó per primera vegada a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1978 i 1987 (just abans de Ranma 1/2), tot recopilant-se en 34 volums estàndard, que en l'edició que ens porta Planeta ara seran 17 dobles.

Personalment, en recordo de manera difusa l'animació (195 episodis emesos originalment entre 1981 i 1985, que és la que vaig veure, a més de pel·lícules, OVA i una nova adaptació televisiva resumida de 46 capítols entre 2022 i 2024), però per la seva estructura de capítols autoconclusius em resulta difícil tenir un record gaire exacte de quines coses passaven i com eren els personatges, més enllà de trets generals. Amb aquesta lectura completa que n'he fet ara amb el privilegi de la meva feina, però, trobo que ja puc parlar-ne amb coneixement de causa. 

Doncs bé, Lamu (o Urusei Yatsura, que significa alguna cosa així com "que pesada, aquesta gent", però amb el joc de paraules de canviar "urusai" (sorollós, pesat) per "urusei", on "sei" significa "estrella" o "planeta" i, per tant, al·ludint als extraterrestres que abunden a la història) és la història del fallit intent d'invasió de la Terra per part de la raça dels Oni, i com s'embolica la troca a partir d'aquí.

Perquè els amables invasors, amants de les bones competicions, ofereixen als terrícoles la possibilitat de deslliurar-se de l'atac a través d'un joc que consisteix en què l'humà seleccionat, l'Ataru Moroboshi, toqui les banyes de la filla de la família, la Lamu del títol.

Malgrat que ell és un estudiant de batxillerat dropo, maldestre i pervertit, aconsegueix salvar el món en tocar-li les banyes en distreure-la després d'arrencar-li la part de dalt del bikini, i tot plegat porta a una confusió que acaba amb la jove extraterrestre convençuda que ella i l'Ataru s'han promès.

Això provoca un terrabastall a la vida de l'Ataru, la seva família i els seus companys d'instituts, perquè la Lamu s'instal·la a casa seva malgrat que el noi no accepta haver-se de casar amb ella. Detall que poc li importa, per exemple, a la seva xicota de fins llavors, la Shinobu, una noia amb una força física descomunal, perquè el cas és que la Lamu és extremament possessiva i electrocuta el seu involuntari promès cada vegada que aquest empaita altres noies, donat el seu caràcter faldiller com n'hi ha pocs. Passa que li agrada el repte, i la Lamu l'hi posa tan fàcil que no li resulta interessant.

Particular, aquest Ataru, però també ho són molts altres personatges que apareixen a l'obra, que té un reguitzell de situacions d'allò més absurdes i que difícilment podríem considerar del gènere romàntic estudiantil, sinó que és més aviat una comèdia esbojarrada de ciència-ficció i un polsim de romanticisme.

La complicada relació entre l'Ataru i la Lamu fa que, sovint, l'aparició en escena d'altres personatges enredi encara més la troca. Parlem, per exemple, del ric i fatxenda Mendô, l'atractiva infermera escolar Sakura i en Cherry, el malastruc monjo budista que és el seu oncle, les amigues extraterrestres de la Lamu, que són la barroera motorista espacial Benten, la freda (en més d'un sentit) Oyuki i la justificadament rancorosa Ran, el molest cosinet volador de la Lamu, en Ten, la princesa de la raça alienígena dels corbs tengu, la Kurama, la germana emprenyadora d'en Mendo, la Ryôko, la Ryûnosuke, una noia obligada a transvestir-se per part del seu pare, entestat a criar-la com si fos un noi, o d'altres de més petits, com els poc amorosos pares de l'Ataru, o el pobre desgraciat del tutor de la classe de l'Ataru.

Això dona lloc a trames molt divertides plenes d'humor absurd, personatges electrocutats, colpejats per maces gegants, intoxicats per aliments extraterrestres, cremats, aules destrossades... i sí, algunes situacions que han envellit una mica malament pel que fa als rols de gènere i el masclisme -tot i que les noies es defensen de les constants agressions que pateixen a l'obra-, però també moments més emotius i tendres. Al capdavall, l'Ataru i la Lamu tenen un lligam potser forçat, però el costum és molt poderós i, malgrat el que diu públicament, el protagonista troba a faltar la seva no-promesa quan de tant en tant la perd de vista.

Com passa amb l'esmentada i immediatament posterior Ranma 1/2, no podem esperar una història amb una trama principal i un final clar, i és que, com passaria el 1996 amb la conclusió de les aventures de l'artista marcial que es transformava en noia amb l'aigua freda, la mestra Takahashi acaba la sèrie amb un final obert, interpretable, però que s'adiu perfectament amb el to de tot el que hem vist fins llavors. I l'estructura d'històries curtes, en general d'un capítol però, de vegades, alguns més, també ajuda a facilitar relectures en què no ens sapiguem de memòria el que hi passa, i de pas gaudim de la clara evolució del traç, que s'inicia amb un estil clar de la Rumiko setantera i acaba amb el que li veuríem a Ranma 1/2. 

Si encara no heu llegit aquest obra d'una de les autores més populars i prolífiques de còmic del Japó, que continua oferint-nos obres de molts volums a més d'ocasionals històries curtes, doneu-li una oportunitat, ara que s'està reeditant. 

Adeu a Francisco Ibáñez

Avui havia de publicar una entrada que vaig escriure fa uns dies i que vaig programar, però hi ha coses que passen al davant de tot i en aquest blog ja he dit adeu a altres personalitats dels diversos àmbits relacionats amb les meves aficions, de manera que l'autor d'una de les col·leccions de còmics que més van marcar la meva infantesa no podia ser menys. 

Ens ha deixat, a 87 anys, Francisco Ibáñez, el pare de Mortadel·lo i Filemó -ara que fa uns anys que també es publica en català en podem dir així sense cap problema-, i de diverses altres obres de gran qualitat i popularitat, encara que a molta distància dels seus dos fills predilectes.

Nascut a Barcelona el 1936, ningú discuteix que era -i és- l'autor de còmics més important de l'estat espanyol i el més publicat a l'estranger (en català, per desgràcia, llevat d'un còmic especial, no s'ha publicat fins fa poc), i això es deu a una prolífica carrera que va començar als 16 anys col·laborant en diverses revistes de còmic mentre es guanyava les garrofes amb la seva feina "seriosa" principal.

El 1957 ja va poder fer el salt a la creació de còmics com a únic mitjà de vida i va entrar a formar part de la plantilla de l'editorial Bruguera, on dibuixava per a la revista Pulgarcito, que al gener de l'any següent, al número 1394 de la capçalera, va presentar la primera entrega de Mortadelo y Filemón.

Certament no és la imatge que tenim de l'obra que llavors es deia Mortadelo y Filemón: Agencia de información, si més no la meva generació i les posteriors, però de seguida hi arribarem.

Als anys 60 Ibáñez va estrenar altres obres emblemàtiques que jo vaig conèixer per casualitat a partir de revistes i recopilatoris que em comprava perquè contenien històries del duet més famós de la seva carrera, però que també em van agradar molt: La familia Trapisonda, 13 Rue del Percebe, El botones Sacarino, Rompetechos i Pepe Gotera y Otilio. Als anys 80 intentaria afegir una altra obra als seus èxits, tot i que amb menys fortuna: Chicha, Tato y Clodoveo, de profesión sim empleo.

L'any 1969 es va produir un punt d'inflexió en la seva carrera: es va serialitzar, i després recopilar en àlbum, El sulfato atómico, la primera aventura llarga de Mortadelo y Filemón, en què podem apreciar un enorme salt de qualitat en el traç de l'autor, que hi buscava un estil de còmic francobelga, més realista i detallat, i el va aconseguir.

A partir de llavors les històries d'aquests desastrosos agents secrets eren àlbums d'estil europeu, i així és com, per edat, els vaig descobrir jo. El meu primer va ser aquest que vaig tenir la sort que em signés en un Saló del Còmic fa 12 anys:

La caza del caco, curiosament un dels pocs en tapa dura que tinc, si més no individuals, ja que a la meva col·lecció sobretot hi ha volums gruixuts en tapa dura que contenen 5 àlbums originals. 

Els àlbums es publicaven també en tapa tova i es trobaven als quioscos, de manera que normalment els podíem trobar en els dos formats, i la cadència de publicació era elevada, al contrari del que veiem en el còmic europeu. De fet, cada any sortien diversos còmics, de vegades 4 o 5, i és per això que l'elaborat dibuix de El sulfato atómico va anar-se simplificant, sense arribar a resultar irreconeixible ni recuperar l'estil de 1958, amb el temps, ja que li exigien 20 pàgines a la setmana i l'autor no podia seguir aquell ritme amb la qualitat inicial ni tan sols quan era jove i tenia energia.

He de reconèixer que fa molts anys que no em compro còmics de Mortadelo y Filemón, i hi ha certs elements que avui dia són políticament incorrectes, però formen part del meu amor pel còmic com a mitjà i ho van aconseguir amb el seu característic conjunt de situacions violentes -paradoxalment, a casa se'm va convidar a deixar el manga perquè era còmic violent, i es va fomentar econòmicament que comprés això a canvi-, malentesos, gags recurrents i premisses esbojarrades. I països inventats. I paròdies de personalitats reals. I tota mena d'objectes recolzats als sòcols de les parets.

Un estil únic i present en tota l'obra d'un autor emblemàtic que ens ha deixat, a diferència d'altres, a una edat avançada, i amb una vida prolífica i d'allò més influent, publicat en molts idiomes, però el buit que deixa és igualment gran.

Descansi en pau, mestre.

 

 

Lectures: La fortaleza de papel

D'un temps ençà, i seguint una lògica editorial que no acabo d'entendre perquè no fa tants anys es considerava temerari publicar manga clàssic, fins i tot si era d'aquest senyor, s'han estat editant títols del mestre Osamu Tezuka, tant reedicions com obres inèdites, i han anat entrant a la meva col·lecció.

Com que el format triat per a aquesta línia que va inaugurar Planeta és el de toms gruixuts i grans de tapa dura, reconec que per manca de temps se m'han acumulat i ja en tinc uns quants per llegir -el jove Toni, el que tenia temps lliure, hauria al·lucinat amb la quantitat d'obres del Déu del Manga que estan sortint, més enllà de les conegudes-, però el que porto avui té un gruix de tom estàndard, de manera que ha passat al davant de tot.

La fortaleza de papel, publicat al Japó originalment el 1974 amb el títol de Kami no toride, és un recull d'històries curtes autobiogràfiques, o amb un fort component autobiogràfic, relacionades amb el final de la Segona Guerra Mundial i com es va viure a la ciutat d'Osaka.

Amb els anys, a còpia de llegir mangues del meu autor preferit (no viu), he anat aprenent coses sobre la seva vida, coses de les quals parlava ell als seus propis còmics en forma d'epílegs o que altres persones han dit d'ell, i també he estat al museu que té dedicat al Japó, atès que és una figura que m'interessa, però el que tenim amb aquesta publicació és un dels mangues més personals de la seva carrera.

I, tot i que hi veiem escenes narrades amb un estil humorístic malgrat la cruesa que representen en realitat, a més d'alguns moments que indiscutiblement suposen un, com es diu ara, "alleujament còmic", en aquestes històries l'autor ens parla de les misèries de la guerra a través d'un protagonista que és ell mateix, normalment amb el nom una mica canviat -i diferent segons la història-, sense estalviar autocrítica o ridiculització de si mateix en situacions que no el deixen gaire ben parat, com ara la seva obsessió amb el menjar i el manga en plena guerra, però també ens mostra els horrors de què va ser testimoni en la seva miraculosa supervivència.

Aquests relats se centren -encara que en algun cas fan algun salt endavant en el temps- en els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, i ens parlen d'un Tezuka de 16-17 anys que somia amb ser dibuixant de còmics mentre li toca fer instrucció, treballar en un arsenal o fer de voluntari tot just finalitzada la guerra, tot plegat a l'Osaka de mitjan anys 40.

Curiosament, la primera història recollida al volum, Diario de un patán, té un punt de fantasia i atribueix l'èxit de l'autor a una coneixença misteriosa, i se situa a la postguerra, però també va dècades endavant; a La fortaleza de papel, que dona el nom al llibre, el veiem treballar a l'esmentat arsenal, on també s'enamora d'una noia en una història amb final tràgic; a El blues del hambre el veiem fer el que calgui per endur-se alguna cosa a la boca en un període en què va passar gana, i com es relaciona, com tants altres nens i adolescents, amb els soldats estatunidencs que els donaven xiclets i altres llaminadures.

La historia del Tokiwa-sô canvia de protagonista perquè ens parla en primera persona el llegendari edifici de Tòquio on van viure tant l'autor com altres mangaka emblemàtics; Y llegó una carta és, a més d'un relat molt curt, el més allunyat temàticament de l'ambientació general del tom, amb una qüestió personal -domèstica fins i tot- de l'autor que no hi té res a veure; a continuació, Ensayos ociosos sobre animales s'allunya de la resta però en l'aspecte visual i narratiu, atès que són un parell d'històries curtes amb dibuixos acompanyats de narració fora de la imatge en què parla de records de l'època de la guerra relacionats amb uns animals que va conèixer; finalment, Doitsutare (acaba con él), obra que havia de ser més llarga però que va deixar córrer perquè no li estava agradant, és una recomposició de les parts en què apareix ell mateix i se situa en l'època en què començava la seva carrera professional com a mangaka i una curiosa dificultat amb què es va trobar.

Tot plegat són històries amb elements autobiogràfics, més que no pas una autobiografia estricta, onTezuka fa una reflexió i una denúncia, en aquest cas sobre l'absurditat de la guerra -i em consta que és un tema que tracta en més títols dels anys 70-, sense poder-se estar d'introduir-hi elements humorístics tant argumentals com estilístics, com de costum. 

És el Tezuka que coneixem i estimem, però amb aquest llibre, tot i que no siguin coses que li van passar exactament com les explica, el coneixem i estimem una mica més.