Lectures: Lamu (Urusei Yatsura)

Tant si em coneixeu de fa temps com si no, és possible que us hàgiu adonat que el meu nick, i a Google el meu avatar, sorgeixen del protagonista masculí d'un dels mangues i animes més emblemàtics de la nostra infantesa, i quan dic "nostra" em refereixo a la dels que vam créixer amb la primera fornada d'animació japonesa a TV3 i l'enyorat Canal 33.

Doncs bé, malgrat això, mai havia ressenyat aquesta obra de la mitiquíssima i encertadament reverenciada Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Inu-yasha, The One-Pound Gospel i moltes més) perquè, senzillament, no l'havia llegit mai, si més no, sencera. Ara que ho he fet, per raons de feina en revisar-ne la traducció per a l'edició que està sortint actualment per part de Planeta Còmic, he decidit que és l'hora de donar-ne la meva opinió.

Lamu (com la vam conèixer tant a l'anime en català com a l'anterior edició del manga), o Urusei Yatsura, que és el seu títol original japonès i sempre fa d'entès anomenar-la d'aquesta manera, es va publicar al Japó per primera vegada a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1978 i 1987 (just abans de Ranma 1/2), tot recopilant-se en 34 volums estàndard, que en l'edició que ens porta Planeta ara seran 17 dobles.

Personalment, en recordo de manera difusa l'animació (195 episodis emesos originalment entre 1981 i 1985, que és la que vaig veure, a més de pel·lícules, OVA i una nova adaptació televisiva resumida de 46 capítols entre 2022 i 2024), però per la seva estructura de capítols autoconclusius em resulta difícil tenir un record gaire exacte de quines coses passaven i com eren els personatges, més enllà de trets generals. Amb aquesta lectura completa que n'he fet ara amb el privilegi de la meva feina, però, trobo que ja puc parlar-ne amb coneixement de causa. 

Doncs bé, Lamu (o Urusei Yatsura, que significa alguna cosa així com "que pesada, aquesta gent", però amb el joc de paraules de canviar "urusai" (sorollós, pesat) per "urusei", on "sei" significa "estrella" o "planeta" i, per tant, al·ludint als extraterrestres que abunden a la història) és la història del fallit intent d'invasió de la Terra per part de la raça dels Oni, i com s'embolica la troca a partir d'aquí.

Perquè els amables invasors, amants de les bones competicions, ofereixen als terrícoles la possibilitat de deslliurar-se de l'atac a través d'un joc que consisteix en què l'humà seleccionat, l'Ataru Moroboshi, toqui les banyes de la filla de la família, la Lamu del títol.

Malgrat que ell és un estudiant de batxillerat dropo, maldestre i pervertit, aconsegueix salvar el món en tocar-li les banyes en distreure-la després d'arrencar-li la part de dalt del bikini, i tot plegat porta a una confusió que acaba amb la jove extraterrestre convençuda que ella i l'Ataru s'han promès.

Això provoca un terrabastall a la vida de l'Ataru, la seva família i els seus companys d'instituts, perquè la Lamu s'instal·la a casa seva malgrat que el noi no accepta haver-se de casar amb ella. Detall que poc li importa, per exemple, a la seva xicota de fins llavors, la Shinobu, una noia amb una força física descomunal, perquè el cas és que la Lamu és extremament possessiva i electrocuta el seu involuntari promès cada vegada que aquest empaita altres noies, donat el seu caràcter faldiller com n'hi ha pocs. Passa que li agrada el repte, i la Lamu l'hi posa tan fàcil que no li resulta interessant.

Particular, aquest Ataru, però també ho són molts altres personatges que apareixen a l'obra, que té un reguitzell de situacions d'allò més absurdes i que difícilment podríem considerar del gènere romàntic estudiantil, sinó que és més aviat una comèdia esbojarrada de ciència-ficció i un polsim de romanticisme.

La complicada relació entre l'Ataru i la Lamu fa que, sovint, l'aparició en escena d'altres personatges enredi encara més la troca. Parlem, per exemple, del ric i fatxenda Mendô, l'atractiva infermera escolar Sakura i en Cherry, el malastruc monjo budista que és el seu oncle, les amigues extraterrestres de la Lamu, que són la barroera motorista espacial Benten, la freda (en més d'un sentit) Oyuki i la justificadament rancorosa Ran, el molest cosinet volador de la Lamu, en Ten, la princesa de la raça alienígena dels corbs tengu, la Kurama, la germana emprenyadora d'en Mendo, la Ryôko, la Ryûnosuke, una noia obligada a transvestir-se per part del seu pare, entestat a criar-la com si fos un noi, o d'altres de més petits, com els poc amorosos pares de l'Ataru, o el pobre desgraciat del tutor de la classe de l'Ataru.

Això dona lloc a trames molt divertides plenes d'humor absurd, personatges electrocutats, colpejats per maces gegants, intoxicats per aliments extraterrestres, cremats, aules destrossades... i sí, algunes situacions que han envellit una mica malament pel que fa als rols de gènere i el masclisme -tot i que les noies es defensen de les constants agressions que pateixen a l'obra-, però també moments més emotius i tendres. Al capdavall, l'Ataru i la Lamu tenen un lligam potser forçat, però el costum és molt poderós i, malgrat el que diu públicament, el protagonista troba a faltar la seva no-promesa quan de tant en tant la perd de vista.

Com passa amb l'esmentada i immediatament posterior Ranma 1/2, no podem esperar una història amb una trama principal i un final clar, i és que, com passaria el 1996 amb la conclusió de les aventures de l'artista marcial que es transformava en noia amb l'aigua freda, la mestra Takahashi acaba la sèrie amb un final obert, interpretable, però que s'adiu perfectament amb el to de tot el que hem vist fins llavors. I l'estructura d'històries curtes, en general d'un capítol però, de vegades, alguns més, també ajuda a facilitar relectures en què no ens sapiguem de memòria el que hi passa, i de pas gaudim de la clara evolució del traç, que s'inicia amb un estil clar de la Rumiko setantera i acaba amb el que li veuríem a Ranma 1/2. 

Si encara no heu llegit aquest obra d'una de les autores més populars i prolífiques de còmic del Japó, que continua oferint-nos obres de molts volums a més d'ocasionals històries curtes, doneu-li una oportunitat, ara que s'està reeditant. 

Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.

Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.

El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 

A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.

A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.

Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 

A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  

Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 

El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.