Lectures: Un cop de ploma - Les històries perdudes

L'any passat vaig voler fer un descans de Sir Terry Pratchett i el seu Discmón, no perquè me n'hagués cansat, sinó per no arribar a cremar-lo, per no quedar-me sense llibres d'ell per llegir, i per obligar-me a variar les meves lectures. Amb la conya van anar passant els mesos i em pensava que acabaria l'any sense tornar-lo a llegir, però al final vaig poder encabir un llibre seu, que es va convertir, a més, en el 13è llibre que vaig poder acabar durant 2024, tota una fita tenint en compte que feia anys que ni m'acostava als 10.

Vaig tornar, doncs, a Pratchett, però no al Discmón -això passaria poc després, però-, perquè afortunadament l'editorial Mai Més havia publicat un recull d'històries curtes seves, uns relats perduts que es van descobrir gràcies a unes circumstàncies molt interessants que s'expliquen tant al pròleg -de Neil Gaiman- com a l'epíleg dels propis investigadors que les van rescatar.

Sense voler entrar en més detalls, només diré que s'estava buscant l'origen d'un relat concret, publicat amb pseudònim, i se'n van trobar molts més, que han estat recollits en aquest Un cop de ploma: Les històries perdudes.

Són 20 relats que contenen la ironia i la murrieria pròpies de l'autor, les que li coneixem de la seva saga més famosa, però que temàticament no hi tenen res a veure. Ens hi parla dels inicis de la civilització, d'estranys viatges en el temps, de duels al Salvatge Oest, d'una reinterpretació del Conte de Nadal de Dickens, hi ha un parell d'històries relacionades amb la figura del Pare Noel, una altra d'una estranya correspondència també per Nadal, l'absurda història d'un pastís gegantí, la preocupació d'un rei per un súbdit seu, l'aventura d'una família de dracs, una invasió de gnoms de jardí, les aspiracions d'un cavall rebel, una màquina per controlar el clima, l'aparició sobtada d'una selva, una piconadora encantada, un arbre dels diners, un ésser sobrenatural, unes estranyes vacances à la Truman, les protestes d'uns fantasmes que veuen que els volen enderrocar l'edifici on viuen i, aquesta sí, una mena d'assaig del Discmón que, quan el llegim, sembla ben bé que sigui l'inici d'un del seus més de 40 llibres i clarament conté els prototips d'un parell dels seus personatges recurrents, i fins i tot de la ciutat d'Ankh-Morpork.

Es tracta d'històries curtes que van ser publicades en diaris, i tenen una durada i un interès, per què no dir-ho, divers. Coneixent l'autor prèviament, però, són un document de gran valor, i no sentirem que hem perdut el temps llegint-les.

S'hi planta la llavor, com dèiem, del Discmón, i també hi ha un humor intrínsec en el fet que es repeteixin temes com el Nadal o la presència d'un poble que es diu Blackbury en diverses de les històries, i com he dit al principi, es percep l'estil murri del desaparegut autor, que segurament no s'esperava que tot això s'acabaria rescatant després de la seva mort el 2015, i no se sap ben bé què li hauria semblat, però el cas és que els seus fans ho tenim a l'abast per gaudir-ne.
 

Lectures: El desprendimiento

Feia temps que no llegia res del meu estimat Osamu Tezuka, i no és que no se n'estigui publicant res, al contrari: Planeta Cómic va fer una atrevida afirmació segons la qual ho pensava editar tot, d'un dels autors més prolífics de la història, a més d'un dels més influents, i amb una cadència gairebé mensual ens van arribant volums tant de títols que altres editorials havien publicat fa anys com d'obres inèdites.

El problema és la meva manca de temps, i per això dono prioritat als volums més prims, o autoconclusius, o d'històries curtes, com és el cas del que us porto avui, que és el llançament més recent de la col·lecció en el moment de publicar aquesta entrada, però per les seves característiques ha passat per davant de moltes altres lectures pendents.

El desprendimiento, en japonès Rakuban, és un recull d'històries que no tinc clar que tinguin un tema en comú, però que a més són de llargada i interès desigual. Són relats, en qualsevol cas, no gaire llargs que van ser publicats originalment en diferents revistes, de manera que ni tan sols això, tenen en comú. No és que sigui gaire important, ni únic en l'extensíssima bibliografia de l'autor, però sí que em sembla curiós. 

En fi, comencem amb una història de 1959, la que dona nom al recopilatori, i que ens situa en una mina en la qual un noi jove pregunta al supervivent d'un esfondrament de fa molts anys per les circumstàncies d'aquella tragèdia, per demostrar-li que ha anat canviant el relat amb el temps, tot plegat amb un objectiu ocult.

A continuació ens trobem Flores en tierra yerma (1959) la història d'una illa on viuen només una colla de pescadors i on també es produeixen baralles sembla que diàries, i en què surt vencedor un home cepat que té atemorits els altres.

Un bon dia n'hi arriba un altre que li planta cara, però que no pretén buscar brega i es vol dedicar a una curiosa afició que canviarà l'atmosfera del grup de treballadors, amb un desenllaç colpidor.

Les històries que trobem a continuació no m'han semblat especialment interessants ni memorables, i també són més curtes: a Batalla final en el cabo Caníbal (1957) veiem una operació suïcida en el context de la Segona Guerra Mundial, però amb un estil narratiu i gràfic que desprèn un humor que sobta en aquestes circumstàncies, i que va més enllà, trobo, de l'habitual toc de comèdia de Tezuka en qualsevol de les seves obres. L'estil de dibuix més senzill de l'habitual no l'afavoreix.

A El fantasma de la base Jet, de 1956, un fenomen provoca la sospita que hi ha fantasmes, i a El valle de fuego (1960) tenim un western en què també hi intervenen les creences en allò sobrenatural, ja que gira al voltant d'una pistola maleïda.

Després tenim una història anomenada El cuaderno de bitácora del Tornado (1964) que no passa de la quarantena de pàgines, però que curiosament es fa un pèl feixuga perquè s'hi condensa una història amb molts elements, al preu de presentar moltes vinyetes petites per pàgina i farcides de text, cosa poc habitual en un autor que era conegut pel dinamisme no només dels seus dibuixos -que aquí es manté-, sinó també de les seves composicions de pàgina.

No veiem de seguida cap on va la història, però si tenim una mica de paciència li acabem agafant el gust, i ens trobem davant d'un relat de ciència-ficció amb races humanoides, intrigues polítiques i criminals i un missatge ecologista.

És probable que la millor història del recopilatori sigui l'última, molt llarga (ocupa aproximadament un 40% del volum) però que a més consumim a un ritme molt inferior perquè no té format de còmic, sinó, sorprenentment, de relat il·lustrat.

Alas de polvo de estrella (1962) és el nom d'aquesta narració sobre unes misterioses ales que un astronauta troba a l'espai i porta a la Terra, i l'efecte que tenen sobre la classe treballadora d'una ciutat i, després d'un seguit de peripècies, també sobre tota la societat. 

Una història ambientada en una visió seixantera del futur, que parla de diferències entre classes, explotació laboral i els perills de la tecnologia per a les persones, però sobretot descriu una possible deriva de la moral humana, especialment per part dels que tenen la paella pel mànec.

I així es tanca aquest recopilatori que segurament no conté les millors històries curtes d'Osamu Tezuka, però que celebro que hàgim rebut, i és que l'editorial ja va anunciar fa uns anys que trauria "tota l'obra" del Déu del Manga. La rebré amb els braços oberts, tant les obres mestres com les més fluixes.

 

Lectures: Primera personal del singular

Com que no tinc gaire temps, llegeixo molt menys que no pas voldria, ho he dit un munt de vegades. Per alguna raó, però, tampoc llegeixo les coses en l'ordre que me les compro o me les regalen. M'han de venir de gust, suposo.

El cas és que feia molt de temps que no començava un llibre només obtenir-lo, i ara m'ha passat amb el que em van regalar per Sant Jordi, un llibre no gaire gruixut, però la lectura del qual se m'ha allargat perquè sempre hi havia coses que li passaven al davant. Al final he fet un cop de cap i aquesta setmana me n'he llegit les dues darreres terceres parts en dos trajectes a i des de la feina.

L'escollit per al meu retorn a la lectura ha estat el mestre Haruki Murakami, un altre japonès -recordem que l'últim llibre que vaig llegir va ser del seu compatriota Kenzaburō Ōe-, però aquest a més és el meu preferit, un escriptor del qual mai em canso malgrat que algú menys fan d'ell que jo -i també algú que també en sigui- podria dir que sempre fa el mateix.

Primera persona del singular és un recull d'històries curtes publicat el 2020 al Japó que conté narracions en primera persona del singular, com diu el títol, tot i que aquesta característica és pròpia de tota l'obra de Murakami. En aquest cas, però, s'intueixen força elements autobiogràfics i no podem estar segurs que siguin totalment ficció -llevat d'algun cas especialment obvi-, sobretot quan en algun relat esmenta el seu nom real i la professió per la qual se'l coneix.

Originalment titulat Ichininsō tansū, l'autor ens parla de primeres relacions fugaces, trobades misterioses, casualitats,  anècdotes difícils de creure, música real i inventada, beisbol i amors platònics, tot plegat en 8 relats de diferent extensió i interès, tot s'ha de dir.

He llegit algunes ressenyes breus no professionals que el deixen força malament, però personalment trobo que, si bé alguna història està poc inspirada, en general hi trobem el Murakami que coneixem, amb protagonistes -siguin ell o no- normals i corrents, que beuen alcohol i escolten música clàssica o jazz i es van trobant en situacions més o menys versemblants però inesperades.

No són grans aventures ni odissees, sinó moments que els marquen, i m'agradaria saber quina part d'autobiografia conté cadascun d'ells. No crec que ho sàpiga mai, però el llibre m'ha deixat un bon regust, i és que per a mi llegir Haruki Murakami és com ser a casa.

Lectures: Antología de Inio Asano

M'adono que aquesta és la cinquena vegada que escric una ressenya sobre una obra del mangaka Inio Asano, cosa que suposo que vol dir que és un dels meus preferits. Ha anat passant poc a poc, sense que me'n fes la impressió. Fins ara pensava que m'agradava i prou, però que vulgui arreplegar tot el que se'n publica -que, per sort, és la majoria del que s'ha editat al Japó- i m'ho llegeixi i en parli és senyal que m'agrada molt, sí.

Curiosament, cap de les cinc obres que n'he llegit és llarga, sinó que són o integrals com Solanin o reculls d'històries curtes, com El barrio de la luz (tot i que en aquest cas són històries paral·leles), El fin del mundo y antes del amanecer i Reiraku. Les llargues ja arribaran, però abans va aquesta d'avui, i sospito que la propera serà una altra col·lecció de relats curts. En fi, som-hi.

Amb el no gaire imaginatiu, sobretot per contrast, títol d'Antología de Inio Asano (tot i que la culpa no és de la traducció ni de l'editorial, Norma), aquest recull de 306 pàgines es va publicar al Japó l'any 2018 i a l'estat espanyol a l'octubre de 2020. Jo, però, l'he llegit ara. I coneixent els meus costums pel que fa al ritme i l'ordre amb què llegeixo les coses, encara gràcies.

El volum recull històries curtes, però amb una quantitat de pàgines molt diversa segons el cas, que originalment s'havien publicat en revistes i fins i tot alguna pàgina web entre 2005 i 2018. Si no ho he entès malament contrastant dades a la Wikipedia i a Amazon, al Japó n'havia sortit una primera versió, però després, en una edició posterior, s'hi van afegir més històries, i és aquesta recopilació la que, afortunadament, ens ha arribat.

El primer relat té com a protagonista, tot i que no la sentim parlar, una noia que té cara de monstre, característica a la qual no sembla que els seus companys donin cap importància, fins al punt que duu una vida d'institut ben normal. 

Tot i ser un còmic de to més aviat lleuger, no hi falta la crítica de l'autor a les tendències dels grups -jo no arribaria a parlar de "pressió grupal"-, en forma de reflexió per part d'un dels personatges.

En una altra de les històries més destacades, com a mínim per nombre de pàgines, tenim el retrobament entre els membres d'una exparella en l'avorrit estiu del poble on van créixer, i com comenten els canvis que han fet tant ells com les seves vides. Un slice of life, vaja.

És un relat d'aquells típics d'Asano, novament amb crítica, força xerrameca i raonaments complexos per part dels personatges. I, com moltes de les històries, també críptic en alguns moments, de manera que com a lectors anem una mica desorientats fins que comencem a lligar caps.

Més impactant trobo la història amb missatge antibel·licista d'uns adolescents en un país fictici al caire de la guerra amb un altre, que es va desenvolupant des del punt de vista civil fins que ens destrossa amb un gir punyent al final. Per a mi, una de les millors històries del recopilatori.

També ho és una altra en què, altre cop de manera críptica, a través de narracions en paral·lel, converses profundes i un protagonista retorçat, se'ns expliquen les repercussions d'unes morts accidentals.

Una altra de destacada, i probablement la que m'ha agradat més, és una que m'ha recordat força Black Mirror, pel seu plantejament, però també -potser perquè és un manga sobre mesures dràstiques per al millorament de la societat- Ikigami. 

Resulta que al Japó d'un futur proper -o això sembla-, amb una piràmide de població tremendament envellida i amb una natalitat més baixa que mai, cosa que afecta greument l'economia, es va aprovar una llei que desposseeix els més grans de 85 anys de drets humans i els envia a uns centres en què, mitjançant tota mena de tècniques, tenen 5 anys per demostrar que no són dependents i que no suposaran una gran despesa pública. Si no superen aquest examen que fan als 90 anys, poden accedir a l'eutanàsia, però si s'hi neguen són abandonats a la seva sort. I els pocs que aproven l'examen... bé, no vull entrar en més detalls. Brutal i exagerat... o no tant?

La resta del volum -no he anat per ordre, per cert- està conformada per històries per a mi menys rellevants, i en general curtes. Tenim, a més de les que he repassat amb més extensió, una trobada d'una parella incipient explicada des de tres punts de vista (del narrador, d'ella i d'ell) i escampada pel volum, de manera que altres històries hi estan intercalades; les converses d'una noia amb el seu oncle a les vacances de Cap d'Any i una certa tensió romàntica o sexual només insinuada, el viatge en cotxe d'un home i una dona que s'acaben de conèixer i una proposta d'ullada, molt de l'estil de l'autor, a un hipotètic futur d'un dels manga més populars del Japó, que no revelaré perquè trencaria l'efecte del gir final.

Antología de Inio Asano, que es completa amb comentaris de l'autor sobre cadascuna de les històries i un còmic de dues pàgines en què es fum, amb afecte, del seu rival amistós, en Kengo Hanazawa (I am a hero), és un recopilatori d'històries amb la manera de fer innegable d'Asano, no només per l'inconfusible dibuix -quina atenció als detalls dels paisatges, també urbans, més deliciosa-, sinó també per la seva particular narrativa i uns textos relativament densos, en bona part de les obres incloses, que reflecteixen el desencís de la societat japonesa a través de personatges que per una raó o una altra han perdut l'optimisme que havien tingut en algun punt de la seva vida. Molt recomanable.

 

Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.

Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.

El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 

A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.

A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.

Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 

A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  

Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 

El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.   

Lectures: Historias cortas de Satoshi Kon

Fa uns anys -com passa el temps!- vaig fer la ressenya de l'obra més coneguda del desaparegut director d'anime Satoshi Kon (1963-2010), era Regreso al mar i es tractava d'una història autoconclusiva que em va agradar molt. 

Ja vaig dir llavors que tenia pendent comprar (o rebre com a regal, que és el que va passar amb el temps) l'altre volum que n'havia editat Planeta en el seu projecte de recuperar o editar per primer cop, segons el cas, l'escassa producció de còmic d'aquest mestre que sobretot feia anime, i el cas és que he trigat, però per fi m'hi he posat i l'he llegit.

Historias cortas de Satoshi Kon, en un format semblant al de les del mestre Urasawa, és a dir no gaire gran, però gruixut i amb tapa dura, és un títol molt descriptiu del que trobarem al llibre, que són relats curts i autoconclusius amb què l'autor experimentava i s'anava fent un lloc a la indústria, tot i que és ben sabut que aviat es va decantar per l'anime. 

Des del punt de vista de la seva carrera va ser un encert, perquè hi va triomfar, però això no vol dir que els seus manga siguin menys interessants. Altrament no s'entendria que Planeta hagi publicat posteriorment Opus i Seraphim 266613336WINGS, dues obres inacabades també a l'edició original japonesa. I els recopilatoris d'històries curtes de vegades són irregulars i realment se'n salven poques, però trobo que no és el cas i que aquest recopilatori és més que notable.

Com que les seves pel·lícules en general són conegudes pel seu caràcter oníric, fantàstic i una mica surrealista, confesso que em feia por que aquest recull d'històries curtes també fos així. No perquè em sembli malament, sinó perquè com que sóc una mica curt de gambals m'estimo més llegir històries senzilles d'entendre.

És el que trobem en aquest llibre, en realitat. Relats senzills, molts dels quals protagonitzats per nens i adolescents en aventures de tota mena, des de les quotidianament esportives fins a complots per desemmascarar pares infidels, passant per escenes d'estiueig, conflictes monumentals a l'institut, els plans per a estrenar-se d'uns estudiants a punt de graduar-se i altres fragments quotidians, però sempre animats i de ritme ràpid, i molt japonesos.

També hi ha lloc per a la bogeria, però és una bogeria nascuda de l'accident més normal del món, com pot ser que una llitera amb una anciana se'n vagi camí avall i faci tota mena de destrosses sense que a la senyora li passi res, en unes pàgines que com ja vèiem a Regreso al mar demostren que el mestre Kon tenia una manera de narrar molt cinematogràfica.

Això no vol dir que en aquestes històries escrites i dibuixades als anys 80 no hi hagi experiments amb altres gèneres.

Podríem dir que hi ha una mica de ciència-ficció post-apocalíptica, i al darrer relat recopilat, que té dues parts i és el més llarg, més aviat distòpica, amb les desventures d'uns joves una mica rebels en un Japó fortament policial (obra més fosca i que ens deixa amb malestar).

A més, però, també hi apareix la fantasia amb la història d'una família que compra una casa a preu de ganga i descobreix que hi ha fantasmes, i l'autor prova el manga de samurais amb un relat en què en plena persecució en el context d'una batalla tant un bàndol com l'altre s'han d'enfrontar a un "monstre".

A Historias cortas de Satoshi Kon, com acostuma a passar amb aquests recopilatoris quan es tracta d'obres seminals, veiem en general un traç que encara havia de millorar, tampoc no gaire diferent del de Regreso al mar, a la ressenya del qual ja vaig comentar que es notava que el mestre Kon havia estat ajudant del gran Katsuhiro Ôtomo, però queda ben clar que és un dibuix dinàmic, amb molt de ritme i una excel·lent composició de pàgines i vinyetes.

En alguns casos, però, l'esforç és especialment visible, com a la història de samurais que esmentava, amb un nivell de detall que aporta la seriositat normalment associada al gènere, malgrat que en aquest cas sigui un relat de samurais una mica especial.

Majoritàriament es tracta d'històries, amb independència del seu gènere, de lectura ràpida gràcies al seu ritme, i també amb un punt entranyable.

Són de llargada, estil i qualitat diversos, però el conjunt aprova amb molt bona nota, i insisteixo en què això no és quelcom habitual en aquests reculls. En altres paraules, es tracta d'un volum molt recomanable.

Lectures: Short Program - Girl's Type

Alguna vegada, en ressenyar lectures del Mitsuru Adachi de més a principis dels 80, m'he referit a un aspecte visual amb elements heretats dels anys 70 i comuns en els autors d'aquella dècada dels pantalons acampanats i la música disco, però poc després d'iniciar-se la serialització d'aquelles obres es veia clarament que l'estil esdevenia el vuitanter més típic del mestre.

Ara bé, si volem veure el Mitsuru Adachi propi dels anys 70 hem de llegir el recopilatori d'històries curtes que es va publicar després dels dos primers Short Program i també del tercer, però amb treballs publicats en revista entre 1977 i 1978.

Llançat el 2009, no es diu Short Program 4, sinó Short Program: Girl's Type, i això potser és significatiu, perquè de fet les històries que conté van ser publicades originalment a la revista setmanal Shôjo Comic i sí, són shôjo o més aviat per a un públic femení, però per enèsima vegada he de dir que, com és habitual en l'autor, les seves històries es troben a la feliç frontera entre el shônen i el shôjo.

Potser penseu que la imatge de la portada —de l'edició bunko, per cert, que és la que tinc— no és gaire setantera, i és cert: pertany al breu Season, l'únic dels relats que és clarament posterior, tot i que no he trobat de quan, i que destaca també perquè és un seguit d'imatges en forma de fotografies, sense ni una paraula, que ens narra el que sembla la història d'amor entre un fotògraf i la seva musa.

Però la que ocupa més pàgines del volum és la primera, distribuïda en 3 episodis, que amb el que podríem considerar el títol comú Isôrô (persona que s'allotja en algun lloc sense pagar) ens presenta una comèdia d'embolics al voltant d'en Ginji, el gorrer del títol, que es presenta a casa d'una coneguda, i conviu amb ella i les seves germanes més joves sense pagar a canvi de treballar als banys públics de la família.

Hi podem veure premisses que l'autor utilitzaria en d'altres obres del futur, i no és difícil veure en la relació del protagonista amb 4 germanes quelcom de semblant a Cross Game, així com els prototips que agraden al senyor Adachi, com la típica nena petita que aviat sent afecte per un personatge allunyat de l'ideal masculí, o la germana gallimarsot, o l'atractiva del grup, que evidentment no vol ni sentir parlar del brut i lamentable noi.

A Koibito Sengen (Declaració d'amor) trobem un protagonista molt diferent dels que tant agraden a l'autor i que es van repetint al llarg de la seva obra. En aquest cas en Tetsu Ishibashi, un alumne aplicat, el millor de la classe, que es queda sol a casa mentre els seus pares marxen uns dies de viatge.

Però no sol del tot, perquè evidentment els homes japonesos són uns inútils totals i algú s'ha d'encarregar de les tasques de la casa, i serà la seva cosina Minami, que s'estarà amb ell aquests dies. La seva missió consistirà, doncs, en ajudar-lo a estudiar tranquil, però també a fer-li obrir els ulls i que visqui una mica la vida. La idea de dos adolescents vivint junts i sols que després veuríem a Miyuki, per exemple.

A Ace Futari (Els dos asos) tenim, per fi, una història de beisbol que fa de fil conductor d'un relat de rivalitat esportiva i amorosa, sana i respectuosa en tots dos casos. Esdevé un treball sorprenentment interessant i, encara que m'he quedat amb ganes de saber-ne més, està prou ben lligat com perquè funcioni per si sol. I, si a algú li hagués interessat continuar-lo, s'hauria pogut fer perfectament.

La darrera història curta del volum és Kimagure Punch (Puny capriciós), també amb la rivalitat com a tema principal, però aquest cop sobretot amorosa, subjacent i, això sí, amb la noia en qüestió sense veu ni vot, d'acord amb el masclisme inherent i segurament inconscient que trobem a tota l'obra del senyor Adachi, especialment en els primers anys però encara ara. També hi ha boxa, una de les disciplines recurrents a les obres del mestre.

Així com en d'altres Short Program no totes les obres m'han agradat, en aquest Girl's Type m'ha sorprès que totes i cadascuna d'elles m'han convençut, i a més tenen un interès històric particular perquè hi podem veure experiments d'en Mitsuru Adachi que, com deia, faria servir en obres posteriors, més llargues i conegudes. Vaja, el que ens acostuma a atraure dels recopilatoris d'històries curtes dels nostres autors preferits. Per cert, jo l'he llegit en japonès, però des de desembre de 2014 el teniu disponible també en italià.