Lectures: Germanes fatals

Després d'una pausa d'uns mesos en la lectura del Discmón, l'últim llibre que vaig llegir l'any passat va ser també de Sir Terry Pratchett, tot i que no era ben bé de la saga que el va fer famós i estimat (i des de fa uns anys, tristament enyorat).

Era el moment de tornar a la franquícia, i ho he fet amb el segon llibre de les bruixes, després d'haver llegit fa temps Igualtat de ritus, per retrobar-me amb la Iaia Ceravellarda i veure què més ens explicava l'entranyable bruixa.

Germanes fatals és el títol d'aquest llibre de 1988 que en anglès es va publicar com a Wyrd Sisters i que té com a protagonistes l'esmentada Esme Ceravellarda i dues bruixes més, la Mami Ogg i la jove Magrat Allstendres, trio inspirat en les tres bruixes de Macbeth, curiós -però no casual- perquè també hi ha referències a Hamlet, El rei Lear o la pròpia construcció d'un teatre per part d'una companyia que vol deixar de ser ambulant, de manera que tenim un homenatge al mateix William Shakespeare, a més d'altres picades d'ullet a la cultura popular que, com sempre, qui ho llegeixi amb coneixement de causa no podrà evitar un somriure.

Però de què va, aquesta novel·la? Doncs no m'hi vull estendre gaire, ja fa una "bona" feina en aquest sentit una sinopsi de contraportada que trobo que, en aquesta ocasió, revela massa del contingut de l'obra, però hi tenim la usurpació d'un tron mitjançant un assassinat reial, l'adopció secreta del nadó que és l'hereu legítim d'aquest tron, una obra de teatre encarregada per uns motius però amb poder per provocar uns resultats diferents i, sobrevolant-ho tot, el trio de bruixes disposat a "corregir" els esdeveniments a qualsevol preu.

Germanes fatals encaixa perfectament en aquest univers tan ric, divertit i irònic que és el Discmón, però no sé si ha estat perquè les circumstàncies personals m'han impedit llegir-lo al ritme que jo volia, perquè algunes vegades podia llegir unes 10 pàgines que eren les mateixes 10 del dia anterior que no havia processat bé per culpa de la son, perquè em fa la sensació que és un llibre més dispers i allargassat, o per tots aquests factors combinats, però el cas és que no m'ha atrapat tant com tot el que havia llegit de la saga fins ara.

Sense deixar de ser interessant i divertit, i amb personatges secundaris encantadors, hi ha moments en què no sé ben bé què fan, les bruixes, i fins i tot em costa seguir els seus diàlegs, a més que tota la qüestió de l'obra de teatre no acabo de veure-la clara, com si malgrat que la història és més llarga del que penso que es mereixeria, algunes coses no s'acabessin d'explicar del tot bé. A sobre, jo que no puc evitar mirar-me molt aquests detalls, he trobat que en alguns punts la traducció no estava tan fina, o potser no tan revisada, com de costum, perquè hi he vist més expressions modernes -i repetides, amb poca riquesa en aquest sentit- i calcs de l'anglès, i fins i tot del castellà, dels que m'haurien agradat, i això que la signa la mateixa persona que en general i fins ara havia fet tan bona feina. Esperem que sigui una excepció, però tampoc és un desastre, no és això.

Veurem si els altres llibres del Discmón que tinc pendents a casa, i els que espero que es vagin publicant, em deixen un regust més bo. Però no vull transmetre que és una novel·la dolenta, o indigna de la saga. No. Senzillament, en una sèrie de qualitat és normal que hi hagi alguna entrega que t'agradi menys, i en el que he llegit del Discmón fins ara diria que és, de moment, aquesta.

 

 
 

Lectures: Un cop de ploma - Les històries perdudes

L'any passat vaig voler fer un descans de Sir Terry Pratchett i el seu Discmón, no perquè me n'hagués cansat, sinó per no arribar a cremar-lo, per no quedar-me sense llibres d'ell per llegir, i per obligar-me a variar les meves lectures. Amb la conya van anar passant els mesos i em pensava que acabaria l'any sense tornar-lo a llegir, però al final vaig poder encabir un llibre seu, que es va convertir, a més, en el 13è llibre que vaig poder acabar durant 2024, tota una fita tenint en compte que feia anys que ni m'acostava als 10.

Vaig tornar, doncs, a Pratchett, però no al Discmón -això passaria poc després, però-, perquè afortunadament l'editorial Mai Més havia publicat un recull d'històries curtes seves, uns relats perduts que es van descobrir gràcies a unes circumstàncies molt interessants que s'expliquen tant al pròleg -de Neil Gaiman- com a l'epíleg dels propis investigadors que les van rescatar.

Sense voler entrar en més detalls, només diré que s'estava buscant l'origen d'un relat concret, publicat amb pseudònim, i se'n van trobar molts més, que han estat recollits en aquest Un cop de ploma: Les històries perdudes.

Són 20 relats que contenen la ironia i la murrieria pròpies de l'autor, les que li coneixem de la seva saga més famosa, però que temàticament no hi tenen res a veure. Ens hi parla dels inicis de la civilització, d'estranys viatges en el temps, de duels al Salvatge Oest, d'una reinterpretació del Conte de Nadal de Dickens, hi ha un parell d'històries relacionades amb la figura del Pare Noel, una altra d'una estranya correspondència també per Nadal, l'absurda història d'un pastís gegantí, la preocupació d'un rei per un súbdit seu, l'aventura d'una família de dracs, una invasió de gnoms de jardí, les aspiracions d'un cavall rebel, una màquina per controlar el clima, l'aparició sobtada d'una selva, una piconadora encantada, un arbre dels diners, un ésser sobrenatural, unes estranyes vacances à la Truman, les protestes d'uns fantasmes que veuen que els volen enderrocar l'edifici on viuen i, aquesta sí, una mena d'assaig del Discmón que, quan el llegim, sembla ben bé que sigui l'inici d'un del seus més de 40 llibres i clarament conté els prototips d'un parell dels seus personatges recurrents, i fins i tot de la ciutat d'Ankh-Morpork.

Es tracta d'històries curtes que van ser publicades en diaris, i tenen una durada i un interès, per què no dir-ho, divers. Coneixent l'autor prèviament, però, són un document de gran valor, i no sentirem que hem perdut el temps llegint-les.

S'hi planta la llavor, com dèiem, del Discmón, i també hi ha un humor intrínsec en el fet que es repeteixin temes com el Nadal o la presència d'un poble que es diu Blackbury en diverses de les històries, i com he dit al principi, es percep l'estil murri del desaparegut autor, que segurament no s'esperava que tot això s'acabaria rescatant després de la seva mort el 2015, i no se sap ben bé què li hauria semblat, però el cas és que els seus fans ho tenim a l'abast per gaudir-ne.