Lectures: Un cop de ploma - Les històries perdudes

L'any passat vaig voler fer un descans de Sir Terry Pratchett i el seu Discmón, no perquè me n'hagués cansat, sinó per no arribar a cremar-lo, per no quedar-me sense llibres d'ell per llegir, i per obligar-me a variar les meves lectures. Amb la conya van anar passant els mesos i em pensava que acabaria l'any sense tornar-lo a llegir, però al final vaig poder encabir un llibre seu, que es va convertir, a més, en el 13è llibre que vaig poder acabar durant 2024, tota una fita tenint en compte que feia anys que ni m'acostava als 10.

Vaig tornar, doncs, a Pratchett, però no al Discmón -això passaria poc després, però-, perquè afortunadament l'editorial Mai Més havia publicat un recull d'històries curtes seves, uns relats perduts que es van descobrir gràcies a unes circumstàncies molt interessants que s'expliquen tant al pròleg -de Neil Gaiman- com a l'epíleg dels propis investigadors que les van rescatar.

Sense voler entrar en més detalls, només diré que s'estava buscant l'origen d'un relat concret, publicat amb pseudònim, i se'n van trobar molts més, que han estat recollits en aquest Un cop de ploma: Les històries perdudes.

Són 20 relats que contenen la ironia i la murrieria pròpies de l'autor, les que li coneixem de la seva saga més famosa, però que temàticament no hi tenen res a veure. Ens hi parla dels inicis de la civilització, d'estranys viatges en el temps, de duels al Salvatge Oest, d'una reinterpretació del Conte de Nadal de Dickens, hi ha un parell d'històries relacionades amb la figura del Pare Noel, una altra d'una estranya correspondència també per Nadal, l'absurda història d'un pastís gegantí, la preocupació d'un rei per un súbdit seu, l'aventura d'una família de dracs, una invasió de gnoms de jardí, les aspiracions d'un cavall rebel, una màquina per controlar el clima, l'aparició sobtada d'una selva, una piconadora encantada, un arbre dels diners, un ésser sobrenatural, unes estranyes vacances à la Truman, les protestes d'uns fantasmes que veuen que els volen enderrocar l'edifici on viuen i, aquesta sí, una mena d'assaig del Discmón que, quan el llegim, sembla ben bé que sigui l'inici d'un del seus més de 40 llibres i clarament conté els prototips d'un parell dels seus personatges recurrents, i fins i tot de la ciutat d'Ankh-Morpork.

Es tracta d'històries curtes que van ser publicades en diaris, i tenen una durada i un interès, per què no dir-ho, divers. Coneixent l'autor prèviament, però, són un document de gran valor, i no sentirem que hem perdut el temps llegint-les.

S'hi planta la llavor, com dèiem, del Discmón, i també hi ha un humor intrínsec en el fet que es repeteixin temes com el Nadal o la presència d'un poble que es diu Blackbury en diverses de les històries, i com he dit al principi, es percep l'estil murri del desaparegut autor, que segurament no s'esperava que tot això s'acabaria rescatant després de la seva mort el 2015, i no se sap ben bé què li hauria semblat, però el cas és que els seus fans ho tenim a l'abast per gaudir-ne.
 

Lectures: Primera personal del singular

Com que no tinc gaire temps, llegeixo molt menys que no pas voldria, ho he dit un munt de vegades. Per alguna raó, però, tampoc llegeixo les coses en l'ordre que me les compro o me les regalen. M'han de venir de gust, suposo.

El cas és que feia molt de temps que no començava un llibre només obtenir-lo, i ara m'ha passat amb el que em van regalar per Sant Jordi, un llibre no gaire gruixut, però la lectura del qual se m'ha allargat perquè sempre hi havia coses que li passaven al davant. Al final he fet un cop de cap i aquesta setmana me n'he llegit les dues darreres terceres parts en dos trajectes a i des de la feina.

L'escollit per al meu retorn a la lectura ha estat el mestre Haruki Murakami, un altre japonès -recordem que l'últim llibre que vaig llegir va ser del seu compatriota Kenzaburō Ōe-, però aquest a més és el meu preferit, un escriptor del qual mai em canso malgrat que algú menys fan d'ell que jo -i també algú que també en sigui- podria dir que sempre fa el mateix.

Primera persona del singular és un recull d'històries curtes publicat el 2020 al Japó que conté narracions en primera persona del singular, com diu el títol, tot i que aquesta característica és pròpia de tota l'obra de Murakami. En aquest cas, però, s'intueixen força elements autobiogràfics i no podem estar segurs que siguin totalment ficció -llevat d'algun cas especialment obvi-, sobretot quan en algun relat esmenta el seu nom real i la professió per la qual se'l coneix.

Originalment titulat Ichininsō tansū, l'autor ens parla de primeres relacions fugaces, trobades misterioses, casualitats,  anècdotes difícils de creure, música real i inventada, beisbol i amors platònics, tot plegat en 8 relats de diferent extensió i interès, tot s'ha de dir.

He llegit algunes ressenyes breus no professionals que el deixen força malament, però personalment trobo que, si bé alguna història està poc inspirada, en general hi trobem el Murakami que coneixem, amb protagonistes -siguin ell o no- normals i corrents, que beuen alcohol i escolten música clàssica o jazz i es van trobant en situacions més o menys versemblants però inesperades.

No són grans aventures ni odissees, sinó moments que els marquen, i m'agradaria saber quina part d'autobiografia conté cadascun d'ells. No crec que ho sàpiga mai, però el llibre m'ha deixat un bon regust, i és que per a mi llegir Haruki Murakami és com ser a casa.

Lectures: Antología de Inio Asano

M'adono que aquesta és la cinquena vegada que escric una ressenya sobre una obra del mangaka Inio Asano, cosa que suposo que vol dir que és un dels meus preferits. Ha anat passant poc a poc, sense que me'n fes la impressió. Fins ara pensava que m'agradava i prou, però que vulgui arreplegar tot el que se'n publica -que, per sort, és la majoria del que s'ha editat al Japó- i m'ho llegeixi i en parli és senyal que m'agrada molt, sí.

Curiosament, cap de les cinc obres que n'he llegit és llarga, sinó que són o integrals com Solanin o reculls d'històries curtes, com El barrio de la luz (tot i que en aquest cas són històries paral·leles), El fin del mundo y antes del amanecer i Reiraku. Les llargues ja arribaran, però abans va aquesta d'avui, i sospito que la propera serà una altra col·lecció de relats curts. En fi, som-hi.

Amb el no gaire imaginatiu, sobretot per contrast, títol d'Antología de Inio Asano (tot i que la culpa no és de la traducció ni de l'editorial, Norma), aquest recull de 306 pàgines es va publicar al Japó l'any 2018 i a l'estat espanyol a l'octubre de 2020. Jo, però, l'he llegit ara. I coneixent els meus costums pel que fa al ritme i l'ordre amb què llegeixo les coses, encara gràcies.

El volum recull històries curtes, però amb una quantitat de pàgines molt diversa segons el cas, que originalment s'havien publicat en revistes i fins i tot alguna pàgina web entre 2005 i 2018. Si no ho he entès malament contrastant dades a la Wikipedia i a Amazon, al Japó n'havia sortit una primera versió, però després, en una edició posterior, s'hi van afegir més històries, i és aquesta recopilació la que, afortunadament, ens ha arribat.

El primer relat té com a protagonista, tot i que no la sentim parlar, una noia que té cara de monstre, característica a la qual no sembla que els seus companys donin cap importància, fins al punt que duu una vida d'institut ben normal. 

Tot i ser un còmic de to més aviat lleuger, no hi falta la crítica de l'autor a les tendències dels grups -jo no arribaria a parlar de "pressió grupal"-, en forma de reflexió per part d'un dels personatges.

En una altra de les històries més destacades, com a mínim per nombre de pàgines, tenim el retrobament entre els membres d'una exparella en l'avorrit estiu del poble on van créixer, i com comenten els canvis que han fet tant ells com les seves vides. Un slice of life, vaja.

És un relat d'aquells típics d'Asano, novament amb crítica, força xerrameca i raonaments complexos per part dels personatges. I, com moltes de les històries, també críptic en alguns moments, de manera que com a lectors anem una mica desorientats fins que comencem a lligar caps.

Més impactant trobo la història amb missatge antibel·licista d'uns adolescents en un país fictici al caire de la guerra amb un altre, que es va desenvolupant des del punt de vista civil fins que ens destrossa amb un gir punyent al final. Per a mi, una de les millors històries del recopilatori.

També ho és una altra en què, altre cop de manera críptica, a través de narracions en paral·lel, converses profundes i un protagonista retorçat, se'ns expliquen les repercussions d'unes morts accidentals.

Una altra de destacada, i probablement la que m'ha agradat més, és una que m'ha recordat força Black Mirror, pel seu plantejament, però també -potser perquè és un manga sobre mesures dràstiques per al millorament de la societat- Ikigami. 

Resulta que al Japó d'un futur proper -o això sembla-, amb una piràmide de població tremendament envellida i amb una natalitat més baixa que mai, cosa que afecta greument l'economia, es va aprovar una llei que desposseeix els més grans de 85 anys de drets humans i els envia a uns centres en què, mitjançant tota mena de tècniques, tenen 5 anys per demostrar que no són dependents i que no suposaran una gran despesa pública. Si no superen aquest examen que fan als 90 anys, poden accedir a l'eutanàsia, però si s'hi neguen són abandonats a la seva sort. I els pocs que aproven l'examen... bé, no vull entrar en més detalls. Brutal i exagerat... o no tant?

La resta del volum -no he anat per ordre, per cert- està conformada per històries per a mi menys rellevants, i en general curtes. Tenim, a més de les que he repassat amb més extensió, una trobada d'una parella incipient explicada des de tres punts de vista (del narrador, d'ella i d'ell) i escampada pel volum, de manera que altres històries hi estan intercalades; les converses d'una noia amb el seu oncle a les vacances de Cap d'Any i una certa tensió romàntica o sexual només insinuada, el viatge en cotxe d'un home i una dona que s'acaben de conèixer i una proposta d'ullada, molt de l'estil de l'autor, a un hipotètic futur d'un dels manga més populars del Japó, que no revelaré perquè trencaria l'efecte del gir final.

Antología de Inio Asano, que es completa amb comentaris de l'autor sobre cadascuna de les històries i un còmic de dues pàgines en què es fum, amb afecte, del seu rival amistós, en Kengo Hanazawa (I am a hero), és un recopilatori d'històries amb la manera de fer innegable d'Asano, no només per l'inconfusible dibuix -quina atenció als detalls dels paisatges, també urbans, més deliciosa-, sinó també per la seva particular narrativa i uns textos relativament densos, en bona part de les obres incloses, que reflecteixen el desencís de la societat japonesa a través de personatges que per una raó o una altra han perdut l'optimisme que havien tingut en algun punt de la seva vida. Molt recomanable.

 

Lectures: L'elefant desapareix

Aquest any no he llegit gaires llibres. És una llàstima, perquè sí que és veritat que tinc menys temps lliure que abans, però també ho és que he establert unes prioritats diferents a l'hora d'aprofitar-lo, i la lectura, tant de llibres com de còmics, se n'ha ressentit.

És per això que m'agrada acabar l'any publicant una ressenya de l'últim llibre que he llegit, que he acabat avui mateix, 31 de desembre de 2018, i que a més pertany a un dels meus autors preferits, del qual acostumo a llegir dos llibres cada any.

Després d'A la caça de l'ovella, que vaig comentar fa temps, ha estat el torn de L'elefant desapareix, en aquest cas un recull de relats curts, uns més que els altres, en què els seguidors del mestre hi veiem tot allò que esperaríem d'ell, és a dir històries que barregen quotidianitat i absurd amb aquell to indiferent del narrador, com si fos la cosa més normal del món, a què l'escriptor japonès ja ens té acostumats.

Són relats publicats en revistes japoneses entre 1980 i 1991, però van ser recopilats tots 17 amb aquesta selecció per primer cop als Estats Units el 1993 com a The Elephant Vanishes, per això a la portada japonesa s'hi fa referència.

Històries com la d'una dona que fa 17 dies que no aconsegueix dormir, un corrector que treballa en un curs de redacció de cartes, un home i les seves reflexions sobre el promès de la seva germana, un altre que busca el seu gat (relat que esdevindria la llavor del primer capítol de la novel·la Crònica de l'ocell que dóna corda al món), un divorci provocat per l'encàrrec d'uns pantalons tradicionals alemanys, un atracament per gana extrema i sobtada o la d'un elefant que desapareix misteriosament proporcionen aquesta nova i amena lectura que no decep.

El que sí que m'ha decebut una mica és la manca d'una revisió final que hauria detectat problemes a la traducció, com ara correccions a mig camí (aquest "va començàr" que deu venir d'un canvi de criteri entre "començà" i "va començar"), la manca de comes davant de "però", errors tipogràfics com aquest "per parlat", inconsistències amb els temps verbals en algun relat, errors més greus com l'embolic entre la referència a esdeveniments de 15 anys enrere i el fet que el personatge tingués 15 anys (amb aquesta edat no hauria d'anar a la universitat) o la insistència en la fórmula "tot el que" en comptes de "l'únic que", que fa pensar en un calc de l'anglès. 

Afortunadament no ho és, hi ha hagut canvi de traductor però s'ha fet des del japonès, com ha de ser i no sempre és. El que passa és que m'empipa aquesta deixadesa, i més quan no es tracta d'una primera edició, sinó que és l'edició de butxaca. 

Malgrat això, és una lectura d'allò més recomanable que els fans del senyor Murakami agrairem.