Lectures: Héroes

L'aparició d'un nou manga de l'Inio Asano, autor que he ressenyat diverses vegades en aquest blog (Solanin, Antología de Inio Asano, El barrio de la luz, El fin del mundo y antes del amanecer, Reiraku...), sempre és excitant, i quan en rebo algun volum no trigo a llegir-me'l -excepte en el cas de les seves obres més llargues, que pel que sigui tinc pendents-, i aquest nou tom únic no ha estat pas l'excepció, si bé ha trencat la meva predicció, feta a l'entrada sobre Antología, que la següent entrada d'un manga d'aquest autor seria sobre un altre recull d'històries curtes, que de fet encara tinc pendent i que, ara sí, serà el proper que en llegeixi.

Ja avanço, però, que no té res a veure amb els altres còmics d'ell de què he parlat, i no entraria a la categoria d'obres seves sobre la societat japonesa actual que fan que se'l consideri, sovint, "la veu d'una generació". No, el còmic d'avui és una cosa més aviat estranya. 

Héroes, en japonès Yûsha-tachi, és un relat que ocupa tot el volum, es va publicar al seu país d'origen el 2018 i en 176 pàgines en format A5 de tapa tova i pàgines en bitò, i ens explica de manera cíclica els moments posteriors a la derrota del malvat Tenebrós per part d'un conjunt d'herois improbables.

Éssers que semblen rescatats de mangues infantils, alguns d'ells animals antropomòrfics, d'altres criatures d'aparença monstruosa, i que comencen cada capítol lamentant (o no) la mort d'un d'ells en l'enèsim combat contra un enemic incorpori que per una raó o altra s'allibera del seu segell al final de cadascun d'aquests capítols. 

Entre aquesta defunció i l'alliberament del malvat -curiosament, un moment sempre elidit- tenen lloc algunes converses que defineixen les relacions entre els personatges o ens mostren les opinions i els sentiments que desperten entre els altres, però el cas és que aquesta estructura es va repetint, amb algunes vinyetes pràcticament calcades, i la plantilla d'herois es va reduint. 

Al tram final hi ha un estrany -des del punt de vista argumental- relleu de personatges on el guió pren força més interès, però com que ja és un epíleg tot plegat acaba sense que ens quedi un regust de satisfacció gaire notable. 

Héroes és una obra curiosa, estranya com ja he dit, i allunyada de l'Inio Asano que jo coneixia fins ara. El reconec en la mala bava que hi ha en alguns diàlegs, però no és un tipus d'història que m'hagi omplert, i sens dubte és, amb diferència, el còmic seu que menys m'ha agradat. 

Probablement m'ha faltat trobar-li lectures subjacents, o no m'ha convençut aquesta paròdia estranya del concepte d'herois, però el cas és aquest: sense trobar-lo dolent com per treure-me'l de sobre, sí que és cert que ocuparia l'última posició entre tot el que he llegit de l'autor.

Lectures: Antología de Inio Asano

M'adono que aquesta és la cinquena vegada que escric una ressenya sobre una obra del mangaka Inio Asano, cosa que suposo que vol dir que és un dels meus preferits. Ha anat passant poc a poc, sense que me'n fes la impressió. Fins ara pensava que m'agradava i prou, però que vulgui arreplegar tot el que se'n publica -que, per sort, és la majoria del que s'ha editat al Japó- i m'ho llegeixi i en parli és senyal que m'agrada molt, sí.

Curiosament, cap de les cinc obres que n'he llegit és llarga, sinó que són o integrals com Solanin o reculls d'històries curtes, com El barrio de la luz (tot i que en aquest cas són històries paral·leles), El fin del mundo y antes del amanecer i Reiraku. Les llargues ja arribaran, però abans va aquesta d'avui, i sospito que la propera serà una altra col·lecció de relats curts. En fi, som-hi.

Amb el no gaire imaginatiu, sobretot per contrast, títol d'Antología de Inio Asano (tot i que la culpa no és de la traducció ni de l'editorial, Norma), aquest recull de 306 pàgines es va publicar al Japó l'any 2018 i a l'estat espanyol a l'octubre de 2020. Jo, però, l'he llegit ara. I coneixent els meus costums pel que fa al ritme i l'ordre amb què llegeixo les coses, encara gràcies.

El volum recull històries curtes, però amb una quantitat de pàgines molt diversa segons el cas, que originalment s'havien publicat en revistes i fins i tot alguna pàgina web entre 2005 i 2018. Si no ho he entès malament contrastant dades a la Wikipedia i a Amazon, al Japó n'havia sortit una primera versió, però després, en una edició posterior, s'hi van afegir més històries, i és aquesta recopilació la que, afortunadament, ens ha arribat.

El primer relat té com a protagonista, tot i que no la sentim parlar, una noia que té cara de monstre, característica a la qual no sembla que els seus companys donin cap importància, fins al punt que duu una vida d'institut ben normal. 

Tot i ser un còmic de to més aviat lleuger, no hi falta la crítica de l'autor a les tendències dels grups -jo no arribaria a parlar de "pressió grupal"-, en forma de reflexió per part d'un dels personatges.

En una altra de les històries més destacades, com a mínim per nombre de pàgines, tenim el retrobament entre els membres d'una exparella en l'avorrit estiu del poble on van créixer, i com comenten els canvis que han fet tant ells com les seves vides. Un slice of life, vaja.

És un relat d'aquells típics d'Asano, novament amb crítica, força xerrameca i raonaments complexos per part dels personatges. I, com moltes de les històries, també críptic en alguns moments, de manera que com a lectors anem una mica desorientats fins que comencem a lligar caps.

Més impactant trobo la història amb missatge antibel·licista d'uns adolescents en un país fictici al caire de la guerra amb un altre, que es va desenvolupant des del punt de vista civil fins que ens destrossa amb un gir punyent al final. Per a mi, una de les millors històries del recopilatori.

També ho és una altra en què, altre cop de manera críptica, a través de narracions en paral·lel, converses profundes i un protagonista retorçat, se'ns expliquen les repercussions d'unes morts accidentals.

Una altra de destacada, i probablement la que m'ha agradat més, és una que m'ha recordat força Black Mirror, pel seu plantejament, però també -potser perquè és un manga sobre mesures dràstiques per al millorament de la societat- Ikigami. 

Resulta que al Japó d'un futur proper -o això sembla-, amb una piràmide de població tremendament envellida i amb una natalitat més baixa que mai, cosa que afecta greument l'economia, es va aprovar una llei que desposseeix els més grans de 85 anys de drets humans i els envia a uns centres en què, mitjançant tota mena de tècniques, tenen 5 anys per demostrar que no són dependents i que no suposaran una gran despesa pública. Si no superen aquest examen que fan als 90 anys, poden accedir a l'eutanàsia, però si s'hi neguen són abandonats a la seva sort. I els pocs que aproven l'examen... bé, no vull entrar en més detalls. Brutal i exagerat... o no tant?

La resta del volum -no he anat per ordre, per cert- està conformada per històries per a mi menys rellevants, i en general curtes. Tenim, a més de les que he repassat amb més extensió, una trobada d'una parella incipient explicada des de tres punts de vista (del narrador, d'ella i d'ell) i escampada pel volum, de manera que altres històries hi estan intercalades; les converses d'una noia amb el seu oncle a les vacances de Cap d'Any i una certa tensió romàntica o sexual només insinuada, el viatge en cotxe d'un home i una dona que s'acaben de conèixer i una proposta d'ullada, molt de l'estil de l'autor, a un hipotètic futur d'un dels manga més populars del Japó, que no revelaré perquè trencaria l'efecte del gir final.

Antología de Inio Asano, que es completa amb comentaris de l'autor sobre cadascuna de les històries i un còmic de dues pàgines en què es fum, amb afecte, del seu rival amistós, en Kengo Hanazawa (I am a hero), és un recopilatori d'històries amb la manera de fer innegable d'Asano, no només per l'inconfusible dibuix -quina atenció als detalls dels paisatges, també urbans, més deliciosa-, sinó també per la seva particular narrativa i uns textos relativament densos, en bona part de les obres incloses, que reflecteixen el desencís de la societat japonesa a través de personatges que per una raó o una altra han perdut l'optimisme que havien tingut en algun punt de la seva vida. Molt recomanable.

 

Lectures: Reiraku

Feia temps que no llegia res de l'Inio Asano (Solanin, El barrio de la luz, El fin del mundo y antes del amanecer) però també és veritat que, ara que no tinc gaire temps i llegeixo menys en general, i això inclou els còmics, és un dels autors als que acostumo a recórrer. De moment, però, en històries d'un volum, autoconclusives, com és el cas de la que vull ressenyar avui.

Reiraku, una de les obres més recents de l'autor (la va dibuixar durant 2017 i es va recopilar en un volum que Norma ens va portar a l'abril d'aquest 2019, té aquell regust que fa evident que ens trobem davant d'un còmic del mestre Asano, amb aquell retrat de la joventut adulta que li hem vist diverses vegades i un realisme gràfic i narratiu que caracteritzen les seves propostes.

En aquest cas el protagonista de la història és un dibuixant de manga, un mangaka, que finalitza una obra d'èxit, però es troba que no sap com arrencar-ne una de nova en una indústria que pressiona els autors des de les editorials però també des de la massa de fans. 

Davant del risc d'esdevenir irrellevant en un sector en què es pot triomfar durant un llarg període de temps però també desaparèixer de la nit al dia, en Kaoru Fukazawa, que és com es diu, reflexiona a través dels seus pensaments i els diàlegs amb altres personatges sobre qüestions relacionades amb la mateixa indústria, especialment el desencís en què es troba per la manca de llibertat creativa que hi detecta.

Un desencís que s'estén a la vida en general, com hem vist en altres títols de l'autor, i que altre cop ens permet veure com retrata els dubtes existencials d'aquest grup d'edat, que es troba com la societat li gira l'esquena. 

No hi podia faltar l'element sentimental, romàntic i sexual, clàssics del senyor Asano -tot i que, evidentment, no exclusius d'ell-: en aquest cas, el protagonista és casat, però la seva dona és editora d'una revista de manga -no el porta a ell, però- i viuen en un conflicte permanent causat per les incompatibilitats horàries i la lluita d'egos, cosa que evidentment desgasta el matrimoni.

Ell, cansat de tot plegat, contracta diverses prostitutes fins que en coneix una amb qui s'implica més i que li recorda una fallida relació de joventut de la qual se'ns parla al pròleg i l'epíleg d'aquest llibre. Una relació i unes escenes que val a dir que m'han recordat una mica les novel·les del gran Haruki Murakami. 

Un còmic realista, amb un to malencònic i inconfusiblement "asanià", i amb elements que és fàcil sospitar que són autobiogràfics atesa la professió del protagonista, però que també ens deixa amb gust de poc, sense que hagin passat gaires coses, i amb alguna conversa un pèl massa filosòfica per al meu gust que m'ha fet sentir desconnectat, cosa que també m'ha passat en algun diàleg recarregat i amb contradiccions, que no sempre he sabut veure si eren pròpies d'un personatge o simplement errors meus de comprensió.

No és el més memorable dels mangues que he llegit de l'Inio Asano, però està prou bé i no decep, de manera que el recomano a qualsevol dels seus seguidors. Espero poder-me posar aviat a llegir Buenas noches, Punpun, probablement la seva obra més coneguda i, aquest cop sí, de múltiples volums.

Lectures: El barrio de la luz

Quan va caure a les meves mans un altre volum únic de l'Inio Asano em pensava, i la sinopsi hi ajuda, que era un altre recull d'històries curtes, com ho era el més que notable El fin del mundo y antes del amanecer, però en realitat no és així.

El que és aquest El barrio de la luz, publicat originalment entre 2004 i 2005 i en castellà el 2017 amb el segell de Norma Editorial, és un recull d'històries, sí, però transcorren de manera paral·lela i en un mateix espai, en aquest cas un complex residencial construït sobre el que abans havia estat un poble.

Els seus habitants, almenys els que se'ns mostren, duen vides aparentment normals, però amaguen profunds traumes o secrets inconfessables, i estan relacionats entre si d'una manera entre directa i tangencial, amb diferents graus al mig. Però l'autor passa d'una història a una altra, i en alguns casos torna a algunes de les que havia canviat per unes altres, d'una manera fluïda, gens forçada.

Probablement la trama més important del volum és la del nen que organitza els suïcidis que formen part d'una onada de morts que té lloc al complex -i el pare del qual coneix un dels policies que la investigaran, amb un passat que connecta amb la seva situació actual-, una pertorbadora història protagonitzada per un nen que, per altra banda, és força normal i que, de fet, només dóna un cop de mà a persones que ja tenien la decisió presa.

El noi té una tendra relació amb una veïna una mica més gran que ell, que al seu torn està traumatitzada per una brutal agressió que va patir fa temps, mentre que l'home que n'és responsable ens mostra la seva cara més tendra fent de pare d'una nena juntament amb un altre home que, igual que ell, podria ser el seu pare biològic.

Més lleugeres i potser menys interessants hi ha les converses quotidianes de dues adolescents, però no per això lluny de les reflexions típiques del mestre Asano sobre la vida i els somnis que no es fan realitat, o la història una mica surrealista d'un nen que parla com un adult per un motiu que es revela cap al final.

El barrio de la luz potser no arriba al nivell d'excel·lència d'altres obres de l'autor, obres posteriors, però és prou representativa del seu estil, tant gràfic -preciós, com sempre- com narratiu, i hi apareixen els temes habituals de la seva bibliografia, reflexions sobre la vida amb un to malenconiós i de gran sensibilitat.

Com a fals recopilatori d'històries curtes, a més, és un format força curiós i fluid, com si es tractés de la versió en paper d'una pel·lícula realista que anés canviant d'escenes, de manera que el recomano tant als fans d'Inio Asano com a qualsevol que es vulgui acostar a un manga diferent en més d'un sentit.

Lectures: El fin del mundo y antes del amanecer

No, no és el títol d'un llibre d'en Haruki Murakami. Ho podria ser, però si fos així seria en català. En aquest cas es tracta d'un volum d'històries curtes d'un dels mangaka de moda, i del qual fins ara només havia ressenyat l'única cosa que n'havia llegit, el volum únic Solanin.

Aquesta vegada, també perquè l'alternativa era llegir la seva obra més coneguda, però encara incompleta en la nostra edició, he optat per un altre volum únic, però d'històries curtes, que també ens va portar Norma Editorial. 

El fin del mundo y antes del amanecer, en japonès Sekai no owari to yoake mae, que recull històries curtes publicades prèviament en revistes entre 2005 i 2008, ens ofereix més del que ja havíem vist a Solanin, i això per a mi és bo.

Reflexions desencantades sobre la vida i la societat actual a través de retalls quotidians de diversos personatges repartits en històries curtes molt realistes i quotidianes, i en algun cas fins i tot en segments dins d'aquestes històries curtes.

Tema habitual de l'obra de l'autor, els protagonistes, majoritàriament joves que encara van a l'institut o duen pocs anys al món laboral i encara els queden restes dels somnis que tenien de petits, s'enfronten als desenganys de la vida com poden, cadascú a la seva manera, amb encerts i errors. 

Tot plegat amb un to nostàlgic, colpidor i reflexiu amb què podem connectar fàcilment, diferències culturals a banda, si som tirant a depressius o tenim moments més aixafats en què ens posem a filosofar, en veu alta o per dins. 

Malgrat que amb els reculls d'històries curtes m'acostuma a passar que, en no tenir prou temps de desenvolupament, no me'n recordo al cap de poc d'haver-les llegit i en confonc escenes, sí que m'han agradat especialment la història d'una noia que té un dia lliure i passeja pel barri i la d'un jove mangaka que va a una reunió d'excompanys de primària i recorda moments de la infantesa realment nostàlgics. 

Són els dos relats que més m'han agradat, però en general m'han convençut tots, i això és quelcom poc habitual, fins i tot en el cas de les històries curtes del meu admirat Mitsuru Adachi.

Potser no són històries que m'hagin marcat gaire, i al cap d'un temps no me'n recordaré, però m'han deixat molt bones sensacions i el dibuix del mestre Asano, que aquí tampoc no decep, ofereix moments de profunda bellesa.

Considero que El fin del mundo y antes del amanecer és, doncs, un volum d'històries curtes molt recomanable, d'aquells que val la pena rellegir al cap d'un temps.

XXI Saló del Manga

Un cop més he assistit al Saló del Manga, del qual fa molts anys que no em perdo cap edició, i per segon any consecutiu ho he fet amb acreditació de premsa concedida per Ficomic. Per tant, he de complir la meva part, que és parlar de la meva experiència d'enguany -cosa que faig amb molt de gust-, i la resumiria d'aquesta manera.

Situat altre cop, i esperem que no canviï, als pavellons 1, 2 i aquesta vegada també 4 de la Fira de Barcelona, al peu de Montjuïc, el XXI Saló del Manga augmentava en 10.000 metres quadrats l'espai i assolia els 60.000, que no és una cosa que es pugui dir de gaires fires. 

Les entrades de dissabte es van exhaurir amb la venda anticipada abans que comencés l'esdeveniment, dijous 29 d'octubre, i les de diumenge -cosa que no em consta que hagués passat altres cops- el mateix dijous ja no es podien comprar, i s'ha tornat a trencar el rècord d'assistència: 137.000 persones. Això no va impedir, però, que dissabte hi hagués les cues de sempre, molta gent de la qual ignorant del fet que ja no es podien adquirir entrades. 

Enguany l'exposició més gran del Saló del Manga estava dedicada no pas a un gènere, ni tan sols a personatges: el protagonisme de "Manga en construcció" requeia en l'arquitectura, per tant edificis, carrers, estacions de tren, patis, decoració interior, etc. 

Per què? Doncs perquè a diferència del que normalment veiem al còmic europeu i americà, al manga és bastant habitual que el nivell de detall dels escenaris sigui altíssim, cada autor amb el seu estil més o menys realista, i és això el que volia reflectir l'exposició.

En aquest sentit la mostra es dividia en quatre parts: el Japó modern, en què es podien veure elements comuns a moltes ciutats japoneses, construïdes amb el mateix patró; el Japó icònic, aquelles construccions característiques de llocs concrets, que també n'hi ha; el Japó antic, del qual coneixem moltes coses precisament gràcies al manga; i la ciutat de Barcelona al manga I am a hero, on ha sortit en compliment de la promesa que l'any passat va fer el seu autor, en Kengo Hanazawa, quan va visitar el Saló.

Amb el nivell de realisme que caracteritza les seves pàgines, m'ha agradat especialment que, Gaudí a banda -en un japonès no podia faltar-, sortissin altres espais reconeixibles de la capital catalana, com ara les rodalies de la fira, o detalls com els contenidors, façanes dels carrers i fins i tot les estelades que decoren els balcons de la ciutat des de fa uns anys. 

Sense deixar l'arquitectura, hi havia exposada una maqueta de part del districte de Shibuya, de Tòquio, que fascinava el públic i que estava feta amb molta cura i detalls simpàtics per als aficionats al manga i l'anime. 

I aprofitant l'avinentesa s'exposaven també alguns dels plànols de l'obra d'Antoni Gaudí que l'arquitecte japonès Hiroya Tanaka ha estat fent des dels anys 80, una feina realment impressionant.

Una altra de les exposicions era la dels dracs orientals i occidentals, orígens diferents per a una mateixa figura mitològica amb caraterístiques pròpies segons el territori que amb els segles han convergit i s'han barrejat. 

S'hi podien veure exemples de dracs tan coneguts com en Shenron, de Bola de Drac, però també d'altres manga i còmics occidentals. 

L'altra gran exposició d'aquest Saló del Manga era la que commemorava el 70è aniversari del llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima, que va posar fi a la II Guerra Mundial. 

Naturalment amb una part dedicada al fet en si mateix, i amb imatges extretes del museu que es va obrir a la ciutat 10 anys després de la tragèdia en què van morir centenars de milers de persones, l'exposició s'enfocava sobretot a exemples d'obres de manga que han tractat aquells fets, així com les seves conseqüències, i també el gènere post-apocalíptic, recurrent a la ficció japonesa, que parteix del supòsit d'una guerra nuclear i a partir d'aquí en fa ciència-ficció.

Allà al costat hi havia també una petita exposició de shikishi, les gruixudes i rígides làmines quadrades en què els autors japonesos fan els dibuixos dedicats, i se'n podien veure de molt reconeixibles, tots ells cedits per afortunats col·leccionistes que han tingut accés a autors molt importants, alguns dels quals ja morts.

Els videojocs de Nintendo tenien, com és habitual en els darrers anys, tot l'espai que necessitaven al pavelló 1, però enguany se celebra el 30è aniversari del Super Mario Bros., la primera aventura en solitari d'en Mario, i això ha permès que se'n repassés la història en una exposició situada en "territori manga". Una mostra nostàlgica, breu i concisa, però interessant tot i algunes imprecisions i simplificacions. 

El pavelló 4, el que s'estrenava com a espai del Saló del Manga, amb un disseny estrany amb rampes, era el reservat al cosplay, les projeccions d'anime i les exposicions dedicades a Star Wars, en aquests moments una saga revifada per l'esperada seqüela que s'estrena al desembre i continua una història que es va aturar el 1983 i que jo estic repassant perquè, com que no en sóc un superfan -sí, es pot ser friki i no saber-se els diàlegs de la saga de memòria-, no en recordo pràcticament res.

Hi havia tot d'objectes de col·leccionisme: figures de tota mena, sobretot, però també altres coses com maquetes, objectes de cuina i l'adaptació oficial en manga que va publicar Planeta fa tants anys. Acompanyava, en realitat, el plat fort que era l'exposició de l'il·lustrador oficial japonès de Star Wars, el senyor Tsuneo Sanda, convidat al Saló. 

Tornant al pavelló 2, una petita exposició homenatjava els dos convidats de Norma Editorial, Tetsuya Tashiro (Akame ga kill!) i Inio Asano (Solanin, Oyasumi Punpun...), el que m'interessava més a mi, i per al qual vaig aconseguir número per a una signatura al sorteig que feia l'editorial.

Fascinat per Solanin, i amb moltes ganes de llegir-ne les altres obres que Norma està portant -les de Milky Way les llegiré en japonès perquè en detesto la traducció-, l'he pogut saludar a la sessió de signatures i endur-me'n un parell de records.

Pel que fa a les compres, en realitat continua la tendència dels darrers anys i fins i tot s'agreuja: les botigues que a mi m'interessen, les de segona mà, on puc anar "tapant forats" de col·leccions a preus raonables, no han dut pràcticament res de nou, sembla que sigui un sector estancat (espero que quan visiti el Mercat de Sant Antoni per primer cop en diversos anys la meva experiència canviï), i no m'he comprat res. 

L'única cosa que m'he comprat ha estat el volum 15 de I am a hero, amb només el 5% de descompte, perquè com de costum la compra d'algun còmic era requisit indispensable per a rebre el número de la signatura del mestre Asano que m'havia tocat al sorteig. I res més. 

Una vegada més he vist i fet tantes coses com he pogut, i les he explicat, però n'hi havia moltíssimes més que, per manca de temps o perquè no eren del meu interès personal màxim, he deixat estar: tallers, conferències, presentacions de novetats -aquest cop dissabte a la tarda no hi vaig poder ser- i moltes activitats que com sempre donaven al Saló del Manga una varietat enorme que apel·la a diferents tipus de públic i enriqueix l'esdeveniment. 

Perquè si algú es pensa -molta gent que no hi entén cau en l'error de creure-ho- que els assistents a aquesta fira responen a un únic perfil, està molt equivocat. 

Lectures: Solanin

D'un temps ençà s'ha estès entre els lectors de manga una desmesurada afició per les obres de l'Inio Asano, un autor que fins no fa gaire ens deia tan poc com tantíssims altres dels que treballen a la indústria del còmic japonès, que són uns quants. No se'n parlava, vaja. De fet, se n'havia publicat en castellà el volum únic Nijigahara Holograph i havia estat un fracàs, però no us amoïneu, que de seguida que l'autor es va posar de moda aquell volum es va exhaurir de cop (i ara s'ha reeditat sota el segell d'una altra editorial).

I dic que és una afició desmesurada perquè ara sembla que a tothom li agrada moltíssim i el coneixia de sempre. Però també perquè l'anunci de la publicació d'una de les seves obres, Umibe no onna no ko (La chica a la orilla del mar) per part de la petita Milky Way va generar una excitació i una febre que van impedir als lectors veure la terrible qualitat de la traducció. Val a dir que els lectors de manga de l'estat espanyol estan poc atents a aquestes coses, no s'hi fixen gaire. Són molt de queixar-se però d'això no en diuen res. És clar que tampoc no saben que ells mateixos escriuen malament. 

Jo, que em dedico a la revisió de manga, m'hi fixo potser massa i tots els errors que veig em couen, però allò era tan dolent que vaig haver de tornar el primer volum a la botiga. No podia més. 

És per això que, quan es va saber que Solanin la llicenciava Norma Editorial i que la traducció seria d'en Marc Bernabé, que és qui en va parlar per primer cop al seu blog MangaLand, i la Verònica Calafell, em vaig posar molt content perquè s'obria la possibilitat de gaudir d'una obra del tan elogiat Asano amb una traducció feta ni més ni menys que pel millor tàndem traductològic de manga que tenim. Tant de bo hagués pogut ser així amb Umibe no onna no ko, però l'hauré d'intentar llegir en japonès barallant-me amb els kanji sense furigana, perquè és un seinen o manga per a adults i no hi ha altre remei. 

Per cert, abans parlava dels lectors de manga de l'estat espanyol i les seves queixes, sovint mal orientades: abans de la portada definitiva de Solanin Norma en va fer pública una altra, en realitat no gaire diferent d'aquesta, que va indignar els otakus i va provocar queixes i mofes massives. Aquesta actitud, en contrast amb la manca d'exigència amb coses realment importants com els textos, em fa vergonya aliena.

Però feta la denúncia passem a parlar de l'obra que protagonitza l'entrada, un seinen realista i preciós que té com a personatges principals els dos membres d'una parella jove, la Meiko i en Taneda, que miren de tirar endavant a Tòquio, llicenciats universitaris de fa poc, ella tancada en una oficina i ell amb contracte temporal en una empresa de disseny i amb un grup musical que comparteix amb excondeixebles seus.

Tots dos, i els seus amics, s'enfronten a les dificultats de la vida adulta amb què tots ens hem trobat quan deixem de ser estudiants i ens diuen que ara ens hem d'espavilar sols. Alguns, als 32 anys, estem igual o pitjor i sense cap perspectiva de millora, mentre que en el cas dels personatges d'aquest manga, que es troben a la primera meitat de la vintena, la situació és menys preocupant. Tanmateix pateixen, i nosaltres amb ells, perquè encara que siguin japonesos és fàcil identificar-se amb el seu dia a dia gràcies al to realista i quotidià que hi imprimeix l'autor, que tampoc no renuncia a pinzellades d'un humor molt particular que fa de contrapès a una història en general malencònica i dramàtica.

Una part molt important de les cabòries dels protagonistes, i especialment de la protagonista principal, la Meiko, són les relacions romàntiques, i els dubtes existencials que l'oprimeixen. Això, juntament amb l'important paper que la música té en aquesta història en concret (potser l'ingredient amb què menys us identifiqueu si, com em passa a mi, no us dediqueu a aquest sector), fa pensar en Nana. Almenys a mi. De fet hi ha molts paral·lelismes, que es van fent evidents a mesura que l'obra avança i s'acosta al final.

Alguns recursos narratius, un cop d'efecte brutal —que ens fa reinterpretar el punt de llibre que Norma regalava durant el XX Saló del Manga— i el contrast entre el realisme gairebé fotogràfic dels escenaris i el particular disseny dels personatges, inconfusiblement asanians, m'han recordat també les obres d'en Mitsuru Adachi. Per tant, entre això i el que he dit al paràgraf anterior us podeu imaginar que Solanin m'ha agradat moltíssim.

No seria recomanable, ni cal, entrar en detalls de la trama de Solanin, un excel·lent slice of life publicat entre 2005 i 2006 al Japó a la revista setmanal Young Sunday, recopilat en dos volums (aquí un de gruixut i mida doble A2) i tota una mostra que determinades etapes de la vida són iguals tant aquí com a l'altra punta del món (el primer món, s'entén).

Ens identificarem amb els seus personatges, potser amb algunes circumstàncies d'un d'ells i unes altres d'un altre, però els primers anys de la vida adulta comporten uns reptes força concrets, d'autoafirmació, de prendre decisions dràstiques, de trobar el nostre lloc a la vida i enfrontar-nos a problemes que uns anys enrere vèiem llunyans, com d'un altre món. I això és així sigui quin sigui el nostre cognom o la forma dels nostres ulls. Que Inio Asano l'hagi encertat tant a l'hora de retratar-ho és el que fa de Solanin una obra tan recomanable. Per cert, l'any 2010 se'n va fer una pel·lícula d'imatge real.