divendres, 9 de gener de 2015

Lectures: Solanin

D'un temps ençà s'ha estès entre els lectors de manga una desmesurada afició per les obres de l'Inio Asano, un autor que fins no fa gaire ens deia tan poc com tantíssims altres dels que treballen a la indústria del còmic japonès, que són uns quants. No se'n parlava, vaja. De fet, se n'havia publicat en castellà el volum únic Nijigahara Holograph i havia estat un fracàs, però no us amoïneu, que de seguida que l'autor es va posar de moda aquell volum es va exhaurir de cop (i ara s'ha reeditat sota el segell d'una altra editorial).

I dic que és una afició desmesurada perquè ara sembla que a tothom li agrada moltíssim i el coneixia de sempre. Però també perquè l'anunci de la publicació d'una de les seves obres, Umibe no onna no ko (La chica a la orilla del mar) per part de la petita Milky Way va generar una excitació i una febre que van impedir als lectors veure la terrible qualitat de la traducció. Val a dir que els lectors de manga de l'estat espanyol estan poc atents a aquestes coses, no s'hi fixen gaire. Són molt de queixar-se però d'això no en diuen res. És clar que tampoc no saben que ells mateixos escriuen malament. 

I aquesta despreocupació per la qualitat final del text no els afecta només a ells, sinó també alguns presumptes experts en manga que ara triomfen com a gurús del sector a les xarxes socials. Jo, que em dedico a la revisió de manga (no diré que m'hi guanyo la vida, perquè seria exagerar), m'hi fixo potser massa i tots els errors que veig em couen, però allò era tan dolent que vaig haver de tornar el primer volum a la botiga. No podia més. 


És per això que, quan es va saber que Solanin la llicenciava Norma Editorial i que la traducció seria d'en Marc Bernabé, que és qui en va parlar per primer cop al seu bloc MangaLand, i la Verònica Calafell, em vaig posar molt content perquè s'obria la possibilitat de gaudir d'una obra del tan elogiat Asano amb una traducció feta ni més ni menys que pel millor tàndem traductològic de manga que tenim. Tant de bo hagués pogut ser així amb Umibe no onna no ko, però l'hauré d'intentar llegir en japonès barallant-me amb els kanji sense furigana, perquè és un seinen o manga per a adults i no hi ha altre remei. 

Per cert, abans parlava dels lectors de manga de l'estat espanyol i les seves queixes, sovint mal orientades: abans de la portada definitiva de Solanin Norma en va fer pública una altra, en realitat no gaire diferent d'aquesta, que va indignar els otakus i va provocar queixes i mofes massives. Aquesta actitud, en contrast amb la manca d'exigència amb coses realment importants com els textos, em fa vergonya aliena.


Però feta la denúncia passem a parlar de l'obra que protagonitza l'entrada, un seinen costumista i preciós que té com a personatges principals els dos membres d'una parella jove, la Meiko i en Taneda, que miren de tirar endavant a Tòquio, llicenciats universitaris de fa poc, ella tancada en una oficina i ell amb contracte temporal en una empresa de disseny i amb un grup musical que comparteix amb excondeixebles seus.

Tots dos, i els seus amics, s'enfronten a les dificultats de la vida adulta amb què tots ens hem trobat quan deixem de ser estudiants i ens diuen que ara ens hem d'espavilar sols. Alguns, als 32 anys, estem igual o pitjor i sense cap perspectiva de millora, mentre que en el cas dels personatges d'aquest manga, que es troben a la primera meitat de la vintena, la situació és menys preocupant. Tanmateix pateixen, i nosaltres amb ells, perquè encara que siguin japonesos és fàcil identificar-se amb el seu dia a dia gràcies al to realista i costumista que hi imprimeix l'autor, que tampoc no renuncia a pinzellades d'un humor molt particular que fa de contrapès a una història en general malencònica i dramàtica.


Una part molt important de les cabòries dels protagonistes, i especialment de la protagonista principal, la Meiko, són les relacions romàntiques, i els dubtes existencials que l'oprimeixen. Això, juntament amb l'important paper que la música té en aquesta història en concret (potser l'ingredient amb què menys us identifiqueu si, com em passa a mi, no us dediqueu a aquest sector), fa pensar en Nana. Almenys a mi. De fet hi ha molts paral·lelismes, que es van fent evidents a mesura que l'obra avança i s'acosta al final.

Alguns recursos narratius, un cop d'efecte brutal —que ens fa reinterpretar el punt de llibre que Norma regalava durant el XX Saló del Manga— i el contrast entre el realisme gairebé fotogràfic dels escenaris i el particular disseny dels personatges, inconfusiblement asanians, m'han recordat també les obres d'en Mitsuru Adachi. Per tant, entre això i el que he dit al paràgraf anterior us podeu imaginar que Solanin m'ha agradat moltíssim.


No seria recomanable, ni cal, entrar en detalls de la trama de Solanin, un excel·lent slice of life publicat entre 2005 i 2006 al Japó a la revista setmanal Young Sunday, recopilat en dos volums (aquí un de gruixut i mida doble A2) i tota una mostra que determinades etapes de la vida són iguals tant aquí com a l'altra punta del món (el primer món, s'entén).

Ens identificarem amb els seus personatges, potser amb algunes circumstàncies d'un d'ells i unes altres d'un altre, però els primers anys de la vida adulta comporten uns reptes força concrets, d'autoafirmació, de prendre decisions dràstiques, de trobar el nostre lloc a la vida i enfrontar-nos a problemes que uns anys enrere vèiem llunyans, com d'un altre món. I això és així sigui quin sigui el nostre cognom o la forma dels nostres ulls. Que Inio Asano l'hagi encertat tant a l'hora de retratar-ho és el que fa de Solanin una obra tan recomanable. Per cert, l'any 2010 se'n va fer una pel·lícula d'imatge real.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails