XXI Saló del Manga

Un cop més he assistit al Saló del Manga, del qual fa molts anys que no em perdo cap edició, i per segon any consecutiu ho he fet amb acreditació de premsa concedida per Ficomic. Per tant, he de complir la meva part, que és parlar de la meva experiència d'enguany -cosa que faig amb molt de gust-, i la resumiria d'aquesta manera.

Situat altre cop, i esperem que no canviï, als pavellons 1, 2 i aquesta vegada també 4 de la Fira de Barcelona, al peu de Montjuïc, el XXI Saló del Manga augmentava en 10.000 metres quadrats l'espai i assolia els 60.000, que no és una cosa que es pugui dir de gaires fires. 

Les entrades de dissabte es van exhaurir amb la venda anticipada abans que comencés l'esdeveniment, dijous 29 d'octubre, i les de diumenge -cosa que no em consta que hagués passat altres cops- el mateix dijous ja no es podien comprar, i s'ha tornat a trencar el rècord d'assistència: 137.000 persones. Això no va impedir, però, que dissabte hi hagués les cues de sempre, molta gent de la qual ignorant del fet que ja no es podien adquirir entrades. 

Enguany l'exposició més gran del Saló del Manga estava dedicada no pas a un gènere, ni tan sols a personatges: el protagonisme de "Manga en construcció" requeia en l'arquitectura, per tant edificis, carrers, estacions de tren, patis, decoració interior, etc. 

Per què? Doncs perquè a diferència del que normalment veiem al còmic europeu i americà, al manga és bastant habitual que el nivell de detall dels escenaris sigui altíssim, cada autor amb el seu estil més o menys realista, i és això el que volia reflectir l'exposició.

En aquest sentit la mostra es dividia en quatre parts: el Japó modern, en què es podien veure elements comuns a moltes ciutats japoneses, construïdes amb el mateix patró; el Japó icònic, aquelles construccions característiques de llocs concrets, que també n'hi ha; el Japó antic, del qual coneixem moltes coses precisament gràcies al manga; i la ciutat de Barcelona al manga I am a hero, on ha sortit en compliment de la promesa que l'any passat va fer el seu autor, en Kengo Hanazawa, quan va visitar el Saló.

Amb el nivell de realisme que caracteritza les seves pàgines, m'ha agradat especialment que, Gaudí a banda -en un japonès no podia faltar-, sortissin altres espais reconeixibles de la capital catalana, com ara les rodalies de la fira, o detalls com els contenidors, façanes dels carrers i fins i tot les estelades que decoren els balcons de la ciutat des de fa uns anys. 

Sense deixar l'arquitectura, hi havia exposada una maqueta de part del districte de Shibuya, de Tòquio, que fascinava el públic i que estava feta amb molta cura i detalls simpàtics per als aficionats al manga i l'anime. 

I aprofitant l'avinentesa s'exposaven també alguns dels plànols de l'obra d'Antoni Gaudí que l'arquitecte japonès Hiroya Tanaka ha estat fent des dels anys 80, una feina realment impressionant.

Una altra de les exposicions era la dels dracs orientals i occidentals, orígens diferents per a una mateixa figura mitològica amb caraterístiques pròpies segons el territori que amb els segles han convergit i s'han barrejat. 

S'hi podien veure exemples de dracs tan coneguts com en Shenron, de Bola de Drac, però també d'altres manga i còmics occidentals. 

L'altra gran exposició d'aquest Saló del Manga era la que commemorava el 70è aniversari del llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima, que va posar fi a la II Guerra Mundial. 

Naturalment amb una part dedicada al fet en si mateix, i amb imatges extretes del museu que es va obrir a la ciutat 10 anys després de la tragèdia en què van morir centenars de milers de persones, l'exposició s'enfocava sobretot a exemples d'obres de manga que han tractat aquells fets, així com les seves conseqüències, i també el gènere post-apocalíptic, recurrent a la ficció japonesa, que parteix del supòsit d'una guerra nuclear i a partir d'aquí en fa ciència-ficció.

Allà al costat hi havia també una petita exposició de shikishi, les gruixudes i rígides làmines quadrades en què els autors japonesos fan els dibuixos dedicats, i se'n podien veure de molt reconeixibles, tots ells cedits per afortunats col·leccionistes que han tingut accés a autors molt importants, alguns dels quals ja morts.

Els videojocs de Nintendo tenien, com és habitual en els darrers anys, tot l'espai que necessitaven al pavelló 1, però enguany se celebra el 30è aniversari del Super Mario Bros., la primera aventura en solitari d'en Mario, i això ha permès que se'n repassés la història en una exposició situada en "territori manga". Una mostra nostàlgica, breu i concisa, però interessant tot i algunes imprecisions i simplificacions. 

El pavelló 4, el que s'estrenava com a espai del Saló del Manga, amb un disseny estrany amb rampes, era el reservat al cosplay, les projeccions d'anime i les exposicions dedicades a Star Wars, en aquests moments una saga revifada per l'esperada seqüela que s'estrena al desembre i continua una història que es va aturar el 1983 i que jo estic repassant perquè, com que no en sóc un superfan -sí, es pot ser friki i no saber-se els diàlegs de la saga de memòria-, no en recordo pràcticament res.

Hi havia tot d'objectes de col·leccionisme: figures de tota mena, sobretot, però també altres coses com maquetes, objectes de cuina i l'adaptació oficial en manga que va publicar Planeta fa tants anys. Acompanyava, en realitat, el plat fort que era l'exposició de l'il·lustrador oficial japonès de Star Wars, el senyor Tsuneo Sanda, convidat al Saló. 

Tornant al pavelló 2, una petita exposició homenatjava els dos convidats de Norma Editorial, Tetsuya Tashiro (Akame ga kill!) i Inio Asano (Solanin, Oyasumi Punpun...), el que m'interessava més a mi, i per al qual vaig aconseguir número per a una signatura al sorteig que feia l'editorial.

Fascinat per Solanin, i amb moltes ganes de llegir-ne les altres obres que Norma està portant -les de Milky Way les llegiré en japonès perquè en detesto la traducció-, l'he pogut saludar a la sessió de signatures i endur-me'n un parell de records.

Pel que fa a les compres, en realitat continua la tendència dels darrers anys i fins i tot s'agreuja: les botigues que a mi m'interessen, les de segona mà, on puc anar "tapant forats" de col·leccions a preus raonables, no han dut pràcticament res de nou, sembla que sigui un sector estancat (espero que quan visiti el Mercat de Sant Antoni per primer cop en diversos anys la meva experiència canviï), i no m'he comprat res. 

L'única cosa que m'he comprat ha estat el volum 15 de I am a hero, amb només el 5% de descompte, perquè com de costum la compra d'algun còmic era requisit indispensable per a rebre el número de la signatura del mestre Asano que m'havia tocat al sorteig. I res més. 

Una vegada més he vist i fet tantes coses com he pogut, i les he explicat, però n'hi havia moltíssimes més que, per manca de temps o perquè no eren del meu interès personal màxim, he deixat estar: tallers, conferències, presentacions de novetats -aquest cop dissabte a la tarda no hi vaig poder ser- i moltes activitats que com sempre donaven al Saló del Manga una varietat enorme que apel·la a diferents tipus de públic i enriqueix l'esdeveniment. 

Perquè si algú es pensa -molta gent que no hi entén cau en l'error de creure-ho- que els assistents a aquesta fira responen a un únic perfil, està molt equivocat. 

Lectures: Solanin

D'un temps ençà s'ha estès entre els lectors de manga una desmesurada afició per les obres de l'Inio Asano, un autor que fins no fa gaire ens deia tan poc com tantíssims altres dels que treballen a la indústria del còmic japonès, que són uns quants. No se'n parlava, vaja. De fet, se n'havia publicat en castellà el volum únic Nijigahara Holograph i havia estat un fracàs, però no us amoïneu, que de seguida que l'autor es va posar de moda aquell volum es va exhaurir de cop (i ara s'ha reeditat sota el segell d'una altra editorial).

I dic que és una afició desmesurada perquè ara sembla que a tothom li agrada moltíssim i el coneixia de sempre. Però també perquè l'anunci de la publicació d'una de les seves obres, Umibe no onna no ko (La chica a la orilla del mar) per part de la petita Milky Way va generar una excitació i una febre que van impedir als lectors veure la terrible qualitat de la traducció. Val a dir que els lectors de manga de l'estat espanyol estan poc atents a aquestes coses, no s'hi fixen gaire. Són molt de queixar-se però d'això no en diuen res. És clar que tampoc no saben que ells mateixos escriuen malament. 

Jo, que em dedico a la revisió de manga, m'hi fixo potser massa i tots els errors que veig em couen, però allò era tan dolent que vaig haver de tornar el primer volum a la botiga. No podia més. 

És per això que, quan es va saber que Solanin la llicenciava Norma Editorial i que la traducció seria d'en Marc Bernabé, que és qui en va parlar per primer cop al seu blog MangaLand, i la Verònica Calafell, em vaig posar molt content perquè s'obria la possibilitat de gaudir d'una obra del tan elogiat Asano amb una traducció feta ni més ni menys que pel millor tàndem traductològic de manga que tenim. Tant de bo hagués pogut ser així amb Umibe no onna no ko, però l'hauré d'intentar llegir en japonès barallant-me amb els kanji sense furigana, perquè és un seinen o manga per a adults i no hi ha altre remei. 

Per cert, abans parlava dels lectors de manga de l'estat espanyol i les seves queixes, sovint mal orientades: abans de la portada definitiva de Solanin Norma en va fer pública una altra, en realitat no gaire diferent d'aquesta, que va indignar els otakus i va provocar queixes i mofes massives. Aquesta actitud, en contrast amb la manca d'exigència amb coses realment importants com els textos, em fa vergonya aliena.

Però feta la denúncia passem a parlar de l'obra que protagonitza l'entrada, un seinen realista i preciós que té com a personatges principals els dos membres d'una parella jove, la Meiko i en Taneda, que miren de tirar endavant a Tòquio, llicenciats universitaris de fa poc, ella tancada en una oficina i ell amb contracte temporal en una empresa de disseny i amb un grup musical que comparteix amb excondeixebles seus.

Tots dos, i els seus amics, s'enfronten a les dificultats de la vida adulta amb què tots ens hem trobat quan deixem de ser estudiants i ens diuen que ara ens hem d'espavilar sols. Alguns, als 32 anys, estem igual o pitjor i sense cap perspectiva de millora, mentre que en el cas dels personatges d'aquest manga, que es troben a la primera meitat de la vintena, la situació és menys preocupant. Tanmateix pateixen, i nosaltres amb ells, perquè encara que siguin japonesos és fàcil identificar-se amb el seu dia a dia gràcies al to realista i quotidià que hi imprimeix l'autor, que tampoc no renuncia a pinzellades d'un humor molt particular que fa de contrapès a una història en general malencònica i dramàtica.

Una part molt important de les cabòries dels protagonistes, i especialment de la protagonista principal, la Meiko, són les relacions romàntiques, i els dubtes existencials que l'oprimeixen. Això, juntament amb l'important paper que la música té en aquesta història en concret (potser l'ingredient amb què menys us identifiqueu si, com em passa a mi, no us dediqueu a aquest sector), fa pensar en Nana. Almenys a mi. De fet hi ha molts paral·lelismes, que es van fent evidents a mesura que l'obra avança i s'acosta al final.

Alguns recursos narratius, un cop d'efecte brutal —que ens fa reinterpretar el punt de llibre que Norma regalava durant el XX Saló del Manga— i el contrast entre el realisme gairebé fotogràfic dels escenaris i el particular disseny dels personatges, inconfusiblement asanians, m'han recordat també les obres d'en Mitsuru Adachi. Per tant, entre això i el que he dit al paràgraf anterior us podeu imaginar que Solanin m'ha agradat moltíssim.

No seria recomanable, ni cal, entrar en detalls de la trama de Solanin, un excel·lent slice of life publicat entre 2005 i 2006 al Japó a la revista setmanal Young Sunday, recopilat en dos volums (aquí un de gruixut i mida doble A2) i tota una mostra que determinades etapes de la vida són iguals tant aquí com a l'altra punta del món (el primer món, s'entén).

Ens identificarem amb els seus personatges, potser amb algunes circumstàncies d'un d'ells i unes altres d'un altre, però els primers anys de la vida adulta comporten uns reptes força concrets, d'autoafirmació, de prendre decisions dràstiques, de trobar el nostre lloc a la vida i enfrontar-nos a problemes que uns anys enrere vèiem llunyans, com d'un altre món. I això és així sigui quin sigui el nostre cognom o la forma dels nostres ulls. Que Inio Asano l'hagi encertat tant a l'hora de retratar-ho és el que fa de Solanin una obra tan recomanable. Per cert, l'any 2010 se'n va fer una pel·lícula d'imatge real.