Bola de Drac i la cultura popular occidental

No és pas nou que Bola de Drac va néixer com una adaptació molt lliure del clàssic relat xinès Viatge a l'Oest, del segle XVI, i que en Son Goku no és un personatge totalment original de l'Akira Toriyama. Tampoc ens hauria de sorprendre que, malgrat l'ambientació en un món i un univers ficticis, a l'obra hi puguem veure algunes referències culturals japoneses i del seu folklore (o de l'Orient en general), com ara la manera de reflectir l'Altre Món, la llegenda del conill a la Lluna o els ninges.

Aquesta entrada, però, no estarà dedicada a això, sinó a les referències a la cultura popular, o com la vulgueu anomenar, d'Occident, que també podem trobar escampades per Bola de Drac. Perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens fascina allò exòtic, que ens queda culturalment més lluny, a l'altra banda també es viu, aquest fenomen, i per això els autors de manga acostumen a citar artistes i obres occidentals com a referents i influències. 

Comencem amb una inspiració que podem considerar doble, i és que la transformació d'en Goku -i més endavant qualsevol guerrer de l'espai amb cua- en mico gegant oozaru recorda tant el goril·la gegant King Kong, nascut a la pel·lícula del mateix nom de 1933, com el mite dels homes llop, amb orígens que es remunten segles i segles, en produir-se aquesta transformació en nits de lluna plena. 

És una deliciosa barreja que, sens dubte, respon al fet que en Goku, o almenys la seva inspiració principal, com deia, és la del protagonista de Viatge a l'Oest, en Sun Wukong, un noi mico que també es coneix com a Rei Mico.

Els homes llop més clàssics els veiem referenciats d'una manera més evident quan n'apareix un al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, tot i que en aquest cas l'autor li va donar un gir humorístic en fer que es tractés d'un llop home, que era un llop antropomòrfic que en veure la lluna plena es transformava en home, curiosament més lleig que en la seva forma de llop. 

Una de les referències més evidents és la de l'androide número 8, és a dir l'A-8 (com el podem anomenar en retrospectiva), clarament inspirat, no en la seva construcció a base de trossos de cadàvers -que no és el cas-, sinó en el seu aspecte, en el monstre del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o El Prometeu modern, de Mary Shelley (1818). 

Al torneig de la Baba la Vident tenim un festival de referències al terror occidental clàssic, com és el cas del lluitador Dràcula, versió del personatge clàssic de la novel·la del mateix nom de Bram Stoker de 1897 -tot i que el mite dels vampirs és més antic-.

Del mateix any va ser la novel·la L'home invisible, de H. G. Wells, i a Bola de Drac el seu protagonista hi és referenciat amb un personatge que lluita contra els protagonistes aprofitant la seva invisibilitat, i el combat el solucionen, ja que encara no sabien lluitar sentint la presència dels rivals, d'una manera d'allò més curiosa, amb sang involucrada. 

Acabem el torneig de la Baba la Vident amb la tercera referència al terror clàssic, La Mòmia, mite iniciat el 1932 amb la pel·lícula protagonitzada pel llegendari Boris Karloff. A Bola de Drac és un lluitador molt fort que empra també les benes que l'emboliquen per immobilitzar els rivals.

Una referència difícilment més occidental des del punt de vista geogràfic, però també per la seva representació típica i tòpica en incomptables productes audiovisuals, és la dels indis (nord-americans) que viuen a la Terra Sagrada d'en Karín, els entranyables Upa i Bora. No hi apareixen, però, cowboys, però sí que són víctimes del setge de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. 

Aquesta referència no és visual, però es remunta a l'any 1950, quan Disney va estrenar La Ventafocs, gran clàssic de la companyia, la cançó més popular de la qual es diu Bibbidi-Bobbidi-Boo, sons que es reprodueixen a la lletra en si i que Akira Toriyama va fer servir per batejar els mags Bibidí i Babidí i el monstre Bû. 

Ens n'anem una mica més endavant en el segle XX, perquè tractant-se d'una sèrie d'arts marcials és normal que hi apareguin diverses disciplines de lluita, i també que hi hagi referències a dos populars artistes -en els dos sentits: com a lluitadors i com a actors de cinema- com són en Bruce Lee, que va aparèixer (en versió boladedraquiana, és clar) dos cops, en papers molt petits, i en Jackie Chan, que en aquest cas no s'hi assemblava gens, però sí que era molt semblant, canviant una única lletra, al nom que feia servir el Follet Tortuga per participar als torneigs d'arts marcials disfressat.

Val la pena aturar-se una mica en aquest punt per comentar que l'autor era molt fan de les pel·lícules d'arts marcials hongkongueses, el veiem a la foto amb en Jackie Chan, i que afirma que va crear la història curta Dragon Boy, llavor de la futura Bola de Drac, precisament per homenatjar aquell món que el fascinava tant. 

Una referència que a mi se m'havia escapat fins ara, perquè com he dit en més d'una ocasió no soc, ni de bon tros, especialista en la saga Star Wars, és aquesta ciutat dels núvols que a Bola de Drac és el cim de la Torre Sagrada d'en Karín, i que a L'Imperi contraataca (1980) es mostrava amb un aspecte que no podem negar que va inspirar aquesta construcció emblemàtica de l'obra de Toriyama. 

El 1984 començava el manga de Bola de Drac, i també va ser l'any de l'estrena de The Terminator, la primera de la mítica saga iniciada per James Cameron i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, amb un androide assassí que ja és Història del Cinema per dret propi i que va aparèixer a la Torre d'Acer, a la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, sense gaires intents de dissimular d'on venia la inspiració, en gran part gràcies a una cosa tan ximple com les ulleres de sol del personatge. 

I què me'n dieu, de l'uniforme que la Bulma ha de dur quan no té roba de recanvi i ha d'acceptar aquesta que li deixa el porc de l'Oolong? No hi ha dubte que es tracta d'una referència al de les conilletes de la Playboy, la revista iniciada el 1953, que al seu torn va generar un imperi audiovisual d'entreteniment per a adults conegut arreu del món. 

Acabo amb una de no tan evident des del punt de vista estètic o argumental, però el cas és que en Goku, com se'ns explica quan ja ha estrenat la paternitat, és un extraterrestre que van salvar els seus pares tot introduint-lo, quan era només un nadó, en una càpsula que van fer volar des d'un planeta que estava a punt d'esclatar. 

Us sona? Naturalment, la inspiració l'hem de trobar en els còmics d'uns tals Jerry Siegel i Joe Shuster, concretament al número 1 d'Action Comics, de 1938, en què es presentava al món en Superman, el superheroi més important de la història del còmic. 

Aquest és un recull de curiositats que segurament són prou conegudes per totes aquelles persones que puguin llegir l'entrada, però em feia gràcia escriure-la de tota manera. En sabeu més? Quines se'm poden haver escapat? Comenteu-me-les!

Cinema: Star Wars Episode IX - The Rise of Skywalker

Em sembla que ho dic cada vegada, però em molesta que s'assumeixi que, com que "soc friki", m'han d'agradar una sèrie de coses, i m'han d'agradar molt, saber-me-les de memòria i tenir-ne marxandatge a cabassos. 

Star Wars no formava part de les meves obres pereferides, però quan van estrenar The Force Awakens em va venir de gust repassar les sis pel·lícules anteriors, i em va agradar la saga en general, així com aquell setè episodi, i també el vuitè, The Last Jedi, dos anys després. 

De fet, és tan important dins la història del cinema i de la cultura en general, la saga, que no em sorprèn, tot i que ho lamento, que hi hagi tantíssima gent predisposada a què no li agradi res que vagi més enllà de la trilogia original.  

Però a mi m'han agradat, n'he gaudit i no esperava menys de la novena i en teoria última part de la història, la que posa fi a la guerra entre la Llum i la Foscor, una Star Wars: The Rise of Skywalker que torna a dirigir el famós J. J. Abrams després del parèntesi d'en Rian Johnson a l'anterior.

Ens situa en un context en què la Resistència es prepara per a una gran batalla final contra la Final Order, la millorada First Order, liderada pel fins ara presumptament difunt Emperador Palpatine, cosa que ja ens expliquen en el text inicial del film.

La Rey (Daisy Ridley), la gran esperança del la Resistència, s'entrena per ser cavallera Jedi, mentre que la resta de combatents recapten tota la informació que poden sobre la nova amenaça, liderats per una General Leia Organa que permet a la llegendària Carrie Fisher aparèixer durant tot el film tres anys després de la seva mort.

Totes dues dones tenen una estreta relació, i representen personatges femenins importantíssims en aquesta saga, però la Rey, ja des de l'episodi VII, la seva primera aparició, amaga un poder superior a la resta, que té a veure amb els seus orígens, aquí revelats finalment, però dels quals no parlaré.

Reprèn, en aquesta última part de la història, el paper central que tenia a la setena i que havia quedat una mica diluït a la vuitena, cosa que no vol dir que els altres personatges, protagonistes i secundaris, quedin eclipsats.

Al contrari, conformen una colla que parteix junta en una missió final per destruir un enemic més temible que mai, i això és un plaer per als fans, que hem après a estimar els personatges des de la trilogia original fins a la que s'ha completat ara, amb moments emotius, dramàtics, divertits i diàlegs intel·ligents i àgils. Tots plegats (Finn, Poe, C-3PO, R2-D2, BB-8, Chewbacca...) aporten coses i esdevenen companys imprescindibles.

Però les coses no són blanques o negres, malgrat el simbolisme amb el costat lluminós i el fosc de la Força, i un dels temes més interessants en general, però dels últims episodis en particular, és la lluita dels dos protagonistes per mantenir-se al bàndol per al que creuen que estan destinats.

Cal destacar novament el personatge d'en Kylo Ren (un excel·lent Adam Driver), el fill de la Leia i en Han Solo atret pel costat fosc i torturat des del primer moment, que en aquesta entrega haurà de prendre una decisió final al respecte.

The Rise of Skywalker és una gran aventura, farcida de moments trepidants, combats espacials, tensió, dolor, alegria... la conclusió a una saga de més de 40 anys, amb nou films principals, spin-offs, productes derivats i una influència cultural difícil de calcular, i que per això estava sota la lupa més gran que s'hagi fet mai.

No ha agradat a tothom, però això es veia venir. Els finals sempre divideixen. A mi, particularment, tot i alguns detalls que no em convencen però que no revelaré per evitar spoilers, m'ha convençut. N'estic satisfet. Es tracta d'anar al cinema a gaudir, a entretenir-se i deixar-se de punyetes. I amb aquest film s'aconsegueix.

Cinema: Star Wars Episode VIII - The Last Jedi

Sembla mentida, però ja han passat dos anys des que es va estrenar el que era la resurrecció de la saga, el primer dels tres episodis finals que George Lucas havia dit que faria, però després se n'havia retractat... i finalment Disney, en comprar la franquícia, va decidir dur a terme.

Aquella The Force Awakens va ser tot un èxit, una pel·liculassa, i l'any passat vam tenir Rogue One, un spin-off d'una qualitat immensa, que podria passar per un episodi més d'aquesta saga que ha fet 40 anys, però ara, per fi, tenim la continuació directa de les aventures dels nous protagonistes de Star Wars.

En fi, Star Wars: The Last Jedi, dirigida aquesta vegada per Rian Johnson en comptes de J. J. Abrams, que aquí és productor executiu i tornarà a dirigir a l'Episodi IX (2019), recupera els nous personatges -i els vells- i la nova situació de la galàxia que vèiem al setè episodi i ens planteja els moments més durs de la Resistència, acorralada i sota mínims per culpa dels avanços de la Primera Ordre.

Sense entrar en spoilers, aquesta segona part de la trilogia de seqüeles és un film farcit de combats estel·lars -amb magnífiques escenes d'acció-, persecucions, infiltracions, tirotejos, lluites d'espases làser i heroïcitats de tota mena, com es podria esperar d'un film de la franquícia.

Però és clar, The Force Awakens acabava amb un cliffhanger, i és que per fi retrobàvem en Luke Sywalker, que sortia brevíssimament al final i sense dir ni una paraula. Ell, o almenys el que representa pel que fa a lideratge i inspiració, és l'última esperança de la Resistència, i el podem veure en acció en aquesta pel·lícula.

Val a dir, però, que viu en un planeta remot amb la intenció de passar-hi el seus últims dies, i que no vol saber res de la Força ni de les disputes entre la Primera Ordre i la Resistència ni de tot plegat. La Rey (una Daisy Ridley que provoca un problema de raccord en aparèixer amb alguns quilos més que se li noten a la cara) l'havia anat a buscar per trobar també respostes al seu paper en aquesta aventura, i la feina serà seva per convèncer el Mestre Jedi d'acceptar una nova alumna després del fracàs amb en Ben Solo, també conegut com a Kylo Ren.

Per la seva banda, la General Organa, és a dir la Leia (una Carrie Fisher que, a més de sortir força més envellida que a l'anterior pel·lícula, on ja se la veia més gran del que era en realitat, fa en aquest film el seu últim paper en haver mort el 2016), lidera el que queda de la Resistència amb saviesa, però el cas és que el grup només pot fugir i necessita, com sigui, despistar les naus de la Primera Ordre.

Per tal de fer-ho, en Finn (John Boyega) i la mecànica Rose Tico (Kelly Marie Tran) s'embarquen en una missió a la ciutat lúdica de Canto Bight, escenari que he de dir que no em sembla tan atractiu com la majoria dels que han sortit fins ara a la llegendària i veterana saga.

Missió principal a banda, de la qual no revelaré més detalls, el gran punt d'interès de The Last Jedi és com es desenvolupa la relació entre en Kylo Ren (Adam Driver) i la Rey, com es manifesta en ells la Força i quina és la connexió que tenen, tot un cop d'efecte que he d'admetre que al principi no m'agradava com estava representat, però que després vaig acceptar sense gaires problemes.

La lluita entre la Llum i la Foscor és representada per aquests dos personatges turmentats per diferents esdeveniments del seu passat i serà interessant veure com evoluciona això al proper episodi, que hauria de tancar la trama donant més respostes de les que ha donat un Episodi VIII que, pel que sembla, sobretot ha creat noves incògnites.

Els últims moments d'una pel·lícula amb alts i baixos -encara que molta gent la considera una de les millors de la saga- són realment trepidants, amb un Luke Skywalker que amb la seva intervenció aconsegueix tornar a aixecar la pel·lícula, fer més gran la seva llegenda i que oblidem per un moment que la seva veu, ara que és gran, fa pensar inevitablement en la del Joker, que ha doblat en múltiples ocasions tant en animació com en videojocs, cosa que l'ha encasellat una mica, i que en alguns moments del film resulta un xic sobreactuat.

Star Wars: The Last Jedi és una producció espectacular, fantàstica, dinàmica, entretinguda, digníssima de la saga, però personalment em va agradar més The Force Awakens, fins i tot Rogue One. El motiu és que, malgrat tota l'acció -o potser per això- trobo que la trama avança poc, a més que, segurament a causa de la influència de Disney, com li passa a Thor: Ragnarok, el visible increment del vessant humorístic de la història no em va acabar de convèncer, sobretot en gags més convencionals i menys basats en diàlegs, que és el tipus d'humor que havíem vist fins ara a Star Wars.

Cinema: Rogue One - A Star Wars Story

Després que, sense ser-ne un fan acèrrim, ni de bon tros, visionés tota seguida la saga Star Wars, preparant-me per veure al cinema l'esperadíssim setè episodi, The Force Awakens, l'any passat, aquest cop tocava anar a veure l'spin-off anunciat fa temps, i que havia despertat tant d'escepticisme com expectatives, pensat per a escanyar encara més la gallina dels ous d'or però que, als espectadors, ens servia per a fer més digerible l'espera fins a l'episodi VIII, previst per a l'any que ve. 

Els que la van anar a veure el dia abans de l'estrena oficial, a la preestrena, l'estaven posant molt bé, ells sí que eren fans acèrrims, i això no és gens habitual quan es tracta de determinats productes "intocables", per tant les sensacions generals eren molt bones i em van fer venir encara més ganes de veure-la, cosa que en aquell moment ja era irrellevant perquè les entrades estaven comprades de manera anticipada.

Rogue One: A Star Wars Story, dirigida per en Gareth Edwards, és més del que sembla, però potser perquè no ens intentaven vendre cap moto. Ni tan sols el títol enganya: es tracta d'un spin-off, una història relacionada amb la saga principal, d'aquelles que s'han explicat durant dècades a través dels còmics, les novel·les i els dibuixos animats per tal d'aprofundir en aquesta mitologia tan poderosa de la cultura popular, però aquest cop en format pel·lícula de cine.

La premissa tampoc no permet que ens fem excessives il·lusions: seguim alguns membres de l'Aliança Rebel en els seus plans per aturar la temible nova arma de l'Imperi Galàctic, l'Estrella de la Mort. Amb el film situat cronològicament entre The Revenge of the Sith (2005) i la primera Star Wars (1977), sabem com acaba tot plegat, no és cap sorpresa, de manera que aquí ens expliquen com es va arribar a posar en marxa la trama específica de la pel·lícula amb què va començar tot.

La popularitat que va assolir la Rei al setè episodi l'any passat devia ser determinant per fer que també Rogue One tingués una protagonista femenina, en realitat més protagonista encara, en comparació amb la Rei, i per tant la història és sobretot la de la Jyn Erso (Felicity Jones), la filla del científic retirat Galen Erso (Mads Mikkelsen), que obliguen a crear l'Estrella de la Mort. 

Separats des de la seva infantesa, la pel·lícula salta a l'edat adulta de la noia i veiem com entra en contacte amb l'Aliança Rebel, o més aviat a la inversa, perquè la volen fer servir precisament per encarregar-se del seu pare. Ella al principi té un caràcter esquerp i no vol saber res de tot això, però inicialment obligada per les circumstàncies i després convençuda per la causa esdevé l'heroïna del film. 

La seva contrapartida masculina és en Cassian Andor (Diego Luna), un personatge que acostuma a fer mala cara, també de caràcter esquerp i reservat, fruit de tot el que ha perdut per culpa de l'Imperi contra el qual lluita. Personalment he de dir que és un personatge que no m'ha acabat d'agradar.

El trio protagonista, per dir-ho d'alguna manera, es completa amb l'androide K-2SO (Alan Tudyk), una mena de versió robòtica d'en Sheldon Cooper de The Big Bang Theory (almenys en caràcter, perquè físicament qui més s'hi assemblava era en C-3PO), que ens resulta simpàtic com és evident que esperaven els responsables de la pel·lícula, i és que al cap i a la fi és una saga on aquesta mena de personatge és essencial per a tenir una mica d'humor al mig de tot el drama.

Però també tenim personatges que, sense ser protagonistes, sí que són secundaris amb molt de pes. Un d'ells és en Bodhi Rook (Riz Ahmed), un pilot de l'Imperi que ha desertat i que porta un importantíssim missatge que és el desencadenant dels fets de la primera pel·lícula, un personatge que no arriba a tenir el carisma dels altres, però que també es fa estimar. 

El que sí que té molt de carisma és en Chirrut Îmwe (Donnie Yen), un lluitador cec que creu en la Força i que ajuda l'Aliança Rebel. És força temerari i lluita d'una manera increïble, a més de proporcionar alguns dels moments còmics de la pel·lícula. L'acompanya en Baze Malbus (Jiang Wen), un mercenari.

Probablement el nom més destacat del repartiment és el de l'actor que fa de Saw Gerrera (Forest Whitaker), però al final és un paper força secundari, encara que originat a la sèrie d'animació Star Wars: The Clone Wars. Es tracta d'un rebel però dels més radicals, per això separat dels altres, que resulta que es va fer càrrec de la Jyn quan era petita. 

Per la banda dels dolents o de l'Imperi no hi ha tant a destacar, hi ha alguna sorpresa en el sentit que potser no ens esperàvem que aparegués segons qui, i en el nivell amb què s'ha modificat digitalment algun actor per tal de fer reaparèixer gent que altrament no podria sortir, però en general m'estimo més no continuar parlant-ne. 

El cas és que la trama, que podíem pensar que seria simple i supèrflua en tractar-se d'una història relacionada, resulta que és prou detallada i ben trenada, i s'aconsegueix presentar un conjunt de personatges que no tornarem a veure, però que tenen força i carisma i romandran a la nostra memòria. 

Tot això, és clar, a banda de batalles espectaculars tant a l'espai com sobretot en terra, magnífics paisatges de nous planetes -com la platja d'Scarif- que passen a formar part dels espais recognoscibles pels fans de la franquícia i tot de picades d'ullet als coneixedors de la història general de Star Wars. 

Com a pel·lícula individual, encara que serveix de pròleg de l'Episodi IV, també funciona i té moments memorables propis i un univers particular, de manera que crec que poca cosa més se li podria demanar. En resum, com que tot i ser un spin-off sembla que sigui un Episodi més, qualsevol fan de Star Wars l'hauria de veure.

A favor:

-Divertida, espectacular i ben feta en tots els sentits

-Personatges carismàtics i inoblidables

-Picades d'ullet freqüents, de vegades forçades i tot (però benvingudes)

-Va més enllà del que es podria esperar d'un spin-off i fa la sensació que sigui un film més de la sèrie

-Les sorpreses, que no detallaré

-El caràcter tràgic del tram final
 

En contra:

-Al principi sembla que la trama hagi de ser densa i difícil de seguir, però per sort no és així

-En el caos dels combats de vegades no sabem ben bé per què passen algunes coses

-Al bàndol de l'Imperi no hi ha personatges gaire memorables, llevat dels que ja coneixíem

Cinema: Star Wars Episode VII - The Force Awakens

Ja ho vaig dir en parlar de la que fins ara era una hexalogia, la més popular de tota la història: no sóc un fan radical de Star Wars, es pot dir ben bé que sóc un neòfit. No em vaig alterar en excés quan es va saber que se'n feia finalment una setena entrega després de dècades d'especulacions i estira-i-arronses, ni vaig perdre la xaveta per anar-la a veure quan es va estrenar, sinó que m'he esperat a aprofitar-me del preu reduït dels dimecres i, ara sí, l'he vist, tot aïllant-me una mica de les xarxes socials per tal de no menjar-me spoilers, cosa que pel que he acabat veient va ser una decisió sàvia. 

Dirigida i coescrita per un dels directors de moda, en J. J. Abrams (Fringe, Lost, Alias, les pel·lícules de Star Trek de 2009 i 2013...), i amb el títol oficial de Star Wars: The Force Awakens (en realitat és l'Episodi VII, però), ha reeixit tant comercialment -amb més de 500 milions de dòlars recaptats en la seva estrena ja ha superat qualsevol altra pel·lícula de la història- com pel que fa a acollida, amb notes altíssimes i la satisfacció general d'uns fans que van mirar amb escepticisme els episodis I a III, o trilogia de preqüeles, i van trobar-hi la sang que estaven predisposats a trobar.

The Force Awakens era una aposta importantíssima, perquè tot i que el creador de la franquícia, en George Lucas, se'n va desentendre fa temps -sens dubte a canvi d'una bona picossada-, podia decantar la balança fins llavors equilibrada entre 3 pel·lícules febrilment reverenciades i 3 que van ser rebudes amb una fredor extrema... i per sort la jugada ha sortit més que bé.

Si a les preqüeles un dels punts que van agradar menys als seguidors -i que en canvi jo vaig trobar que eren aspectes positius- eren la xerrameca i les intrigues polítiques, en aquest setè episodi tornen l'acció desenfrenada, els personatges carismàtics i la riquesa de races, mons i escenaris que caracteritzaven les primeres pel·lícules.

No es pot analitzar aquest Episodi VII sense pensar en les 6 pel·lícules anteriors, i més concretament les originals, els Episodis IV a VI, ja que l'univers és compartit i, de fet, la trama se situa uns 30 anys després de Return of the Jedi, de manera que gran part de l'interès que ha suscitat el nou film es pot atribuir a la morbositat de veure el trio original, format per en Luke Skywalker, la Leia Organa i en Han Solo, envellit i acompanyat per aquells altres personatges que per diverses circumstàncies no mostren deteriorament físic, que són en C-3PO, l'R2-D2 i en Chewbacca. 

És evident que en aquest sentit el triomfador és el personatge interpretat per en Harrison Ford, que també és l'actor que va tenir més èxit en evitar l'encasellament com a Han Solo alhora que es beneficiava de la popularitat del personatge. La Leia, en canvi, fa un paper relativament petit, mentre que en Luke... en fi, m'estimo més no revelar el contingut de la pel·lícula, però puc dir que ens han aixecat una mica la camisa a tots plegats.

De tota manera els 6 personatges esmentats fan un paper secundari, molt ben pensat, com a noms gairebé llegendaris per a les noves generacions (tan llegendaris com el concepte de la Força o els Jedi), i com a mentors que deixen pas a una nova fornada de lluitadors i pilots que han de portar el pes de la nova trilogia. Aplaudeixo, doncs, la seva presència, que va més enllà del cameo però tampoc no fa una ombra excessivament allargada sobre els nous personatges de referència.

I ja és hora que en parlem, no? Un d'ells és la Rey (Daisy Ridley), una ferrovellera o carronyaire que viu al planeta Jakku i s'espavila sola mentre espera la tornada d'algú que va marxar a la seva infantesa. Forta, gran lluitadora i autosuficient, segurament és el personatge més interessant. 

El motiu, per a mi, és que per fi tenim un personatge femení que no fa de princesa, ni depèn dels altres -en tot cas és un membre de l'expedició en igualtat de condicions amb els altres-. La Leia, en canvi, tot i el seu mal caràcter era més fràgil i trobo que és un personatge desaprofitat, tot i el potencial que un cop rere l'altre se'ns ha dit que tenia.  

L'FN-2187, després rebatejat com a Finn (John Boyega), és un Stormtrooper renegat, un desertor que només pensa en fugir de l'exèrcit del Mal, però que s'embolica en l'aventura quan coneix la Rey i els altres personatges, en un paral·lelisme amb en Han Solo que és només una de les moltes referències argumentals que trobem a la pel·lícula.

Per altra banda en Poe Dameron (Oscar Isaac, vist a A most violent year, Ex Machina o la minisèrie Show me a hero) és un excel·lent pilot de la Resistència que comença la pel·lícula en plena missió i va acompanyat per un petit droide...

...En BB-8, el successor espiritual de l'R2-D2 i un dels elements còmics del film i, sense cap mena de dubte, un dels personatges que tindran més èxit al marxandatge. A l'Episodi VII porta una important informació que desitgen tant els d'un bàndol com els de l'altre... us sona?

I com no podia ser d'una altra manera hi havia d'haver un dolent d'estil Darth Vader, en aquest cas anomenat Kylo Ren (Adam Driver, vist a Girls) i bastant millor que el Darth Maul de l'Episodi I. De fet, sense revelar-ne gaires detalls, té moltes similituds amb el dolent més mític de la història del cinema, com ara l'ambigüitat que el caracteritzava, i connexions que m'estimo més no esmentar.

És comandant de la First Order, un exèrcit malèvol que vol restaurar l'Imperi Galàctic tot acabant amb la Nova República, però en realitat el manipula el misteriós Líder Suprem Snoke (Andy Serkis) mentre el General Hux (Domhnall Gleeson), líder de la Starkiller -una nau com la Death Star però molt més gran- mostra la seva antipatia i rivalitat amb en Kylo Ren. 

Una de les claus de l'èxit de Star Wars: The Force Awakens és el mèrit que té en si mateixa, amb personatges atractius, una aventura de l'estil de les clàssiques -amb molts homenatges i referències, fins i tot en escenaris que s'assemblen als de sempre però sense ser-ho-, l'humor ben subministrat i característic de la saga i una trama que promet de cara als dos propers episodis.

En realitat argumentalment és gairebé l'Episodi IV amb canvis en el com i el qui, cosa que potser és fer una mica de trampa, però saber tocar tots els botons que fan que el públic s'ho passi bé i que una pel·lícula es consideri bona, siguin quins siguin, és també un mèrit que podem atribuir als guionistes i el director. Al capdavall, s'ha d'entendre aquesta pel·lícula com una part del tot, de manera que les autoreferències i la repetició de la fórmula formen part del joc.

I alhora és una història que s'aguanta sola, perquè no és imprescindible haver vist les altres entregues de la franquícia -sí molt recomanable-, de manera que fa allò tan interessant de ser nou episodi i a la vegada inici d'una nova saga i, si es volen posar més etiquetes, funciona com a reboot gràcies als paral·lelismes múltiples que té amb els Episodis IV a VI.

En definitiva, m'ha agradat moltíssim i m'alegro que per fi els fans de debò, els autodenominats autèntics, els que ho tenen i coneixen tot de la saga, puguin gaudir de la continuació digna que desitjaven però probablement no esperaven. 

A favor:

-Acció, humor, una bona trama...

-Personatges atractius i carismàtics per a tots els gustos i un gran potencial per al marxandatge que, d'altra banda, no necessita cap empenta

-L'ús intel·ligent dels personatges clàssics sense donar-los un protagonisme excessiu, ja que es tracta de presentar les noves generacions

-Els homenatges en forma de múltiples referències visuals, estilístiques i argumentals a la història que ja coneixíem  

-Les connexions, sovint paternofilials, amb l'aventura clàssica, i la repetició de rols a través dels nous personatges, de vegades amb les relacions invertides

En contra:

-Aquests mateixos homenatges i referències es poden entendre també com un recurs fàcil

-El dolent no arriba a l'alçada d'en Darth Vader, però val a dir que el llistó estava massa alt i que encara s'ha de desenvolupar

-Algun personatge desaprofitat, com la capitana Phasma, però això es pot corregir a les properes entregues

-Que hàgim d'esperar al 2017 per tal de saber més coses d'aquests personatges i els seus orígens

Visionats: la saga Star Wars

D'anàlisis i reflexions sobre la que és probablement la saga cinematogràfica més popular i rendible de la història en deveu haver sentit i llegit desenes de vegades, i deveu pensar que en aquesta entrada no llegireu res de nou.

Potser no, però el punt de vista sí que és diferent, perquè encara que sigui un (aspirant a) friki i m'interessin moltíssims productes del món del cinema, la televisió, els videojocs i els còmics, no sóc un fan de Star Wars. He vist els sis films segurament només una vegada cadascun, en part perquè no tinc costum de repetir el visionat de pel·lícules, cosa que només faig en casos comptats. Per l'edat que tinc les 3 originals no les vaig enganxar al cinema -els meus pares tampoc no m'hi portaven gaire-, i de la trilogia-preqüela només l'Episodi III el vaig veure en pantalla gran (i en català, versió que per cert no té contrapartida domèstica).

No és que Star Wars no m'agradi, aclarim-ho. Senzillament m'empipa que s'assumeixi que si ets friki t'has de saber les pel·lícules de memòria, així com els noms de tots els vehicles, les races i fins i tot les plantes que hi surten, tenir la casa plena de marxandatge de la franquícia -els drets de la qual va aconseguir el seu creador tot demostrant que era un visionari-, haver llegit i vist tot de productes derivats que permeten conèixer coses que no s'expliquen pas a les pel·lícules i odiar qualsevol petit canvi introduït a posteriori pel seu creador, en George Lucas -i de pas en Jar Jar Binks, que sembla que si t'agrada mereixes que t'afusellin-, a més de considerar que els episodis I a III no valen res.

Doncs no compleixo cap d'aquests requisits. I tanmateix no m'he tancat a tornar a veure les pel·lícules, aprofitant l'avinentesa de l'esdeveniment històric que representa l'estrena de la setena part, que reprèn la història on cronològicament va quedar fa 32 anys. I això és el que en penso jo, neòfit i coneixedor superficial dels esdeveniments bàsics i exclusivament fílmics de la -de moment- hexalogia Star Wars.



El 1977 s'estrenava Star Wars, que ja s'ha dit milers de vegades que bevia de la pel·lícula d'Akira Kurosawa La fortalesa amagada (1958), i va esdevenir una de les produccions més rendibles de la història del cinema, un autèntic fenomen que va originar la franquícia que avui coneixem.

Situada fa molt de temps en una galàxia molt i molt llunyana -s'ha debatut si és el nostre passat o el nostre futur explicat per un narrador situat en un futur encara més llunyà-, ens presenta una colla de personatges inoblidables, des d'en Luke Skywalker fins a en Darth Vader, un dels brivalls més reconeixibles i carismàtics de la història de la ficció en general, passant pels també inoblidables Han Solo, Princesa Leia, Chewbacca, R2-D2, C-3PO i Obi-wan Kenobi, sense deixar de banda secundaris, terciaris i fins i tot quaternaris que els fans més irredempts coneixen de memòria.

Va fer famosos tots els seus protagonistes, encara que sens dubte el que va tenir més èxit en la seva carrera va ser en Harrison Ford, que va triar uns papers encertadíssims en aquells anys, i és clar, Sir Alec Guinness. Els altres han fet més coses -per exemple en Mark Hamill ha fet de Joker en molts productes animats i als aclamats videojocs d'en Batman de Rocksteady-, però van quedar tremendament encasellats en els seus papers a la saga Star Wars... que ara reprenen, ben envellits, per a la setena entrega, motiu de joia per als fanàtics de la trilogia original.

A banda dels personatges, que no són poca cosa, la pel·lícula oferia també atractius escenaris, vehicles, diàlegs, humor, un relat èpic -i una mica maniqueu, perquè el bé i el mal hi eren absoluts, com gairebé a tota la trilogia original-, el concepte místic de la Força i els ja llegendaris combats a l'espai, amb pistoles o amb sabres làser, tot plegat amanit amb uns efectes especials que llavors no estaven malament però que han estat revisats una vegada i una altra en els diferents rellançaments, tant cinematogràfics com domèstics, per part d'en George Lucas, cosa que com deia més amunt va enfurir bona part dels seguidors.

El cas és que Star Wars -llavors encara no era Star Wars Episode IV: A New Hope- va rebre moltes nominacions i premis, sobretot tècnics, i cal destacar la increïble banda sonora d'en John Willams, una de les més reconeixibles de la història del cinema.

El 1980 arribava la seqüela, The Empire Strikes Back, en què el diabòlic Imperi Galàctic, com diu el títol, es venja dels rebels i els acorrala. En aquell moment devien tenir molt clar que es farien les tres parts de la història, perquè aquesta ja es va plantejar com la típica pel·lícula del mig de la trilogia, amb final en cliffhanger, i això és quelcom que en aquella època no era habitual, ja que les seqüeles s'acostumaven a fer sobre la marxa, tot originant aquella dita de "les segones parts mai no han estat bones".

Ara bé, al contrari del que acostuma a passar en aquests casos no era més avorrida que les altres -com sí que passa amb The Lord of the Rings: The Two Towers o The Hobbit: The Desolation of Smaug-, tot i requerir la tercera part per tal de conèixer el final -llavors encara ho era- de la història, i va deixar elements inoblidables com l'atac dels AT-AT Walkers (a la foto), l'entrenament amb en Yoda, la congelació en carboni d'en Han Solo o el combat entre en Luke contra en Darth Vader, que a més de tallar-li una mà -sense ni una gota de sang, perquè a la saga no en surt cap gràcies a l'efecte cauteritzador dels làsers- li revela que és el seu pare, un dels moments més homenatjats i parodiats que s'han vist en aquest planeta.

I finalment el 1983 arribava l'episodi VI, Return of the Jedi, la conclusió de la història, el clímax, el triomf del Bé sobre el Mal, la mort d'alguns personatges i la redempció del malvat definitiu en una memorable escena que el va fer humà, en el sentit moral de la paraula, davant d'uns espectadors que ja n'eren fans quan era un autèntic monstre.

S'acabava d'aquesta manera una trilogia d'un èxit, una influència i una popularitat pràcticament incalculables, però en realitat el senyor Lucas tenia plans de fer una nova trilogia que continuaria la història, i que se situaria 20 o 30 anys després de l'episodi VI... Ara bé, els anys van anar passant i una vegada rere l'altra el director va desmentir aquestes informacions, va declarar que era una broma i fins i tot que mai no hi hauria seqüeles perquè considerava que tot plegat acabava amb la mort d'en Darth Vader i que, al capdavall, no tenia cap idea al respecte ni pensava permetre que se n'encarregués ningú que no fos ell.

Per al que sí que tenia idees -i visió de negoci, perquè es veu que s'havia arruïnat amb un divorci- era per a una trilogia que fes de preqüela a les pel·lícules originals, i a mesura que els anys 90 es van anar escolant i la tecnologia li ho va permetre, va fer Star Wars Episode I: The Phantom Menace, en què començava a desenvolupar la història d'en Darth Vader, en realitat Anakin Skywalker, i el seu mentor, un jove Obi-wan Kenobi, amb l'ajuda d'efectes especials generats per ordinador i la presència d'intèrprets consolidats com la Natalie Portman, en Liam Neeson, l'Ewan McGregor i en Samuel L. Jackson.

S'estrenava el 1999 i... va decebre milions de fans, perquè quan una pel·lícula (o còmic, o llibre, o el que sigui) té uns seguidors tan fervents qualsevol modificació, extensió o revisió provoca la seva ira, i Star Wars no era una franquícia qualsevol, per tant la fredor i el rebuig amb què es va acollir aquest film van ser espectaculars.

Entre els motius per a aquest menyspreu massiu, una postura que sembla oficial per part dels que es consideren autèntics fans de Star Wars -i ho són, compte, no dic pas el contrari, perquè s'estimen la trilogia original i en coneixen tants detalls que és gairebé malaltís-, hi ha per exemple el personatge d'en Jar Jar Binks, un element còmic de la trilogia de preqüeles que es considera irritant però que a mi, que sóc així d'estrany, m'agrada molt.

També es parla d'un canvi de to que no va agradar, una trama avorrida i una innecessària humanització d'en Darth Vader, que suposo que deuen considerar que era suficient amb l'escena de la seva mort a Return of the Jedi.

La segon part d'aquella trilogia, Attack of the Clones (2002), amb l'Anakin i la Padme Amidala més grans, va afegir un altre motiu de queixa: una història d'amor considerada típica i tòpica, fins i tot mal interpretada -en aquest cas reconec que en Hayden Christensen no era especialment bon actor-, i que sens dubte vivia sota l'allargadíssima ombra de la d'en Han i la Leia de la trilogia original.

Aquesta va agradar un pèl més que la de 1999, sobretot gràcies a les escenes d'acció, que augmentaven, però potser sí que li passava allò que deia de les parts del mig de les trilogies.

El 2005 s'estrenava Revenge of the Sith, el final del relat de la transformació del petit Anakin en el temible Darth Vader. Es posava fi d'aquesta manera al que en George Lucas considerava la història d'Star Wars, que era la d'en Darth Vader.

L'episodi III ja va agradar més, és un espectacular clímax a una narració que en les dues entregues anteriors havia tingut més diàlegs que combats, i connectava amb l'origen de tot plegat, aquell film que, ara sí, era l'episodi IV i que tant estimaven els seus fans, alleujats per altra banda amb l'episodi III perquè era la fi del seu "patiment".

Un patiment que havia començat amb les revisions que deia al principi: en George Lucas és molt perfeccionista i quan les pel·lícules es reestrenaven i es llançaven en nous formats domèstics hi feia canvis amb les noves tècniques disponibles, els més visibles dels quals la substitució de titelles per models generats per ordinador (fins i tot ho va fer amb el Yoda de 1999, que va canviar per un model CGI per a la versió Blu-ray de 2011), però també hi havia canvis en el colors, els sons i els efectes especials en general, a més d'algun petit canvi argumental que va irritar la gent.

Jo he vist les 6 pel·lícules descarregades però ripejades de la versió Blu-ray, i no m'he hagut d'empipar per res perquè no tenia present la versió original. El que sí que em va semblar innecessari i exagerat va ser el canvi del fantasma d'en Darth Vader, interpretat originalment per en Sebastian Shaw, per la versió jove, la d'en Hayden Christensen: si és un film de 1983 i se suposa que no coneixeríem aquest actor fins a l'episodi II (2005), queda realment estrany.

En fi, he analitzat l'hexalogia des d'un punt de vista més aviat històric, sense expressar la meva opinió d'una manera gaire clara. Però ara ho faré, peti qui peti, i recordaré el que he dit al principi: no les he vist com a fan. No n'era pas, de fan. Ara... bé, puc dir que m'han agradat força, i entenc perfectament per què hi ha la febre que hi ha per la mitologia que n'ha sorgit, amb tant de marxandatge, tants productes derivats (còmics, llibres, dibuixos animats, videojocs...), i les tornaria a veure, és clar.

El més curiós és que jo, que no sóc fanàtic de la saga, sóc benèvol amb gairebé tot i puc dir que he gaudit amb les 6 pel·lícules. Sé que la meva capacitat analítica és molt limitada i mai no seré crític de cinema, però em vull erigir en defensor de la trilogia de preqüeles perquè considero que és víctima de la injusta però inevitable comparació amb un producte clàssic i molt arrelat al cor dels fans.

És clar que els episodis I a III tenen defectes, i que la seva llegenda no pot competir amb la dels episodis IV a VI, però també tenen moltes coses bones. Personalment m'agrada que hi hagi intrigues polítiques, que se'ns expliqui com es va arribar a la situació amb què arrenca el film de 1977, la història que va fer de l'Anakin en Darth Vader (com pot ser un personatge tan popular i que alhora els seus seguidors en critiquin els orígens? No ho entenc gaire), la història d'amor -i què, que sigui típica?- i que coneguem d'on van sortir l'R2-D2 i en C-3PO, en Boba Fett -un personatge popularíssim però que a la trilogia original gairebé no surt!-, els Stormtroopers...

M'agrada conèixer el rerefons de la llegenda original, i que el senyor Lucas ho fes realitat. Que em diguin el que vulguin, però jo m'ho vaig passar bé veient aquestes pel·lícules tant la primera vegada com aquesta, en què les he pogut comparar amb les originals perquè les he vist tot seguit, amb l'ordre que malgrat els debats s'imposa entre els fans -per una vegada estem d'acord-: primer les originals i després les preqüeles. Potser sí que no són tan bones, però precisament per això convé veure-les després i, a més, el canvi en els efectes especials no fa tant de mal.

I ara què? Doncs malgrat que l'autor de tot plegat va repetir per activa i per passiva des dels anys 80 fins fa poc que ni hi hauria seqüeles ni permetria que es fessin, el 2012 Disney va comprar la franquícia i va ressuscitar el projecte, de manera que en George va suavitzar les seves declaracions -potser pels calés que li van pagar?- i va afirmar que ho deixava en bones mans.

No dirigiria -tampoc no va dirigir, compte, The Empire Strikes Back ni Return of the Jedi- ni escriuria cap de les pel·lícules, ni faria de productor, però sí que tornarien els intèrprets originals, amb dècades d'envelliment (aquesta idea sí que havia seduït el director quan hi va pensar als anys 70), juntament amb nous actors i actrius.

Ja veurem com és aquesta Star Wars: The Force Awakens, l'episodi VII que s'estrena el 18 de desembre d'aquest 2015, i que en el futur tindrà vuitena i novena part i alguns spin-offs, però hi ha unes expectatives tremendes i moltes ganes de treure's el mal regust de les preqüeles. En el meu cas vull continuar gaudint d'una saga de 6 pel·lícules amb què m'ho he passat molt bé.