Després que, sense ser-ne un fan acèrrim, ni de bon tros, visionés tota seguida la saga Star Wars, preparant-me per veure al cinema l'esperadíssim setè episodi, The Force Awakens, l'any passat, aquest cop tocava anar a veure l'spin-off anunciat fa temps, i que havia despertat tant d'escepticisme com expectatives, pensat per a escanyar encara més la gallina dels ous d'or però que, als espectadors, ens servia per a fer més digerible l'espera fins a l'episodi VIII, previst per a l'any que ve.
Els que la van anar a veure el dia abans de l'estrena oficial, a la preestrena, l'estaven posant molt bé, ells sí que eren fans acèrrims, i això no és gens habitual quan es tracta de determinats productes "intocables", per tant les sensacions generals eren molt bones i em van fer venir encara més ganes de veure-la, cosa que en aquell moment ja era irrellevant perquè les entrades estaven comprades de manera anticipada.
Rogue One: A Star Wars Story, dirigida per en Gareth Edwards, és més del que sembla, però potser perquè no ens intentaven vendre cap moto. Ni tan sols el títol enganya: es tracta d'un spin-off, una història relacionada amb la saga principal, d'aquelles que s'han explicat durant dècades a través dels còmics, les novel·les i els dibuixos animats per tal d'aprofundir en aquesta mitologia tan poderosa de la cultura popular, però aquest cop en format pel·lícula de cine.
La premissa tampoc no permet que ens fem excessives il·lusions: seguim alguns membres de l'Aliança Rebel en els seus plans per aturar la temible nova arma de l'Imperi Galàctic, l'Estrella de la Mort. Amb el film situat cronològicament entre The Revenge of the Sith (2005) i la primera Star Wars (1977), sabem com acaba tot plegat, no és cap sorpresa, de manera que aquí ens expliquen com es va arribar a posar en marxa la trama específica de la pel·lícula amb què va començar tot.
La popularitat que va assolir la Rei al setè episodi l'any passat devia ser determinant per fer que també Rogue One tingués una protagonista femenina, en realitat més protagonista encara, en comparació amb la Rei, i per tant la història és sobretot la de la Jyn Erso (Felicity Jones), la filla del científic retirat Galen Erso (Mads Mikkelsen), que obliguen a crear l'Estrella de la Mort.
Separats des de la seva infantesa, la pel·lícula salta a l'edat adulta de la noia i veiem com entra en contacte amb l'Aliança Rebel, o més aviat a la inversa, perquè la volen fer servir precisament per encarregar-se del seu pare. Ella al principi té un caràcter esquerp i no vol saber res de tot això, però inicialment obligada per les circumstàncies i després convençuda per la causa esdevé l'heroïna del film.
La seva contrapartida masculina és en Cassian Andor (Diego Luna), un personatge que acostuma a fer mala cara, també de caràcter esquerp i reservat, fruit de tot el que ha perdut per culpa de l'Imperi contra el qual lluita. Personalment he de dir que és un personatge que no m'ha acabat d'agradar.
El trio protagonista, per dir-ho d'alguna manera, es completa amb l'androide K-2SO (Alan Tudyk), una mena de versió robòtica d'en Sheldon Cooper de The Big Bang Theory (almenys en caràcter, perquè físicament qui més s'hi assemblava era en C-3PO), que ens resulta simpàtic com és evident que esperaven els responsables de la pel·lícula, i és que al cap i a la fi és una saga on aquesta mena de personatge és essencial per a tenir una mica d'humor al mig de tot el drama.
Però també tenim personatges que, sense ser protagonistes, sí que són secundaris amb molt de pes. Un d'ells és en Bodhi Rook (Riz Ahmed), un pilot de l'Imperi que ha desertat i que porta un importantíssim missatge que és el desencadenant dels fets de la primera pel·lícula, un personatge que no arriba a tenir el carisma dels altres, però que també es fa estimar.
El que sí que té molt de carisma és en Chirrut Îmwe (Donnie Yen), un lluitador cec que creu en la Força i que ajuda l'Aliança Rebel. És força temerari i lluita d'una manera increïble, a més de proporcionar alguns dels moments còmics de la pel·lícula. L'acompanya en Baze Malbus (Jiang Wen), un mercenari.
Probablement el nom més destacat del repartiment és el de l'actor que fa de Saw Gerrera (Forest Whitaker), però al final és un paper força secundari, encara que originat a la sèrie d'animació Star Wars: The Clone Wars. Es tracta d'un rebel però dels més radicals, per això separat dels altres, que resulta que es va fer càrrec de la Jyn quan era petita.
Per la banda dels dolents o de l'Imperi no hi ha tant a destacar, hi ha alguna sorpresa en el sentit que potser no ens esperàvem que aparegués segons qui, i en el nivell amb què s'ha modificat digitalment algun actor per tal de fer reaparèixer gent que altrament no podria sortir, però en general m'estimo més no continuar parlant-ne.
El cas és que la trama, que podíem pensar que seria simple i supèrflua en tractar-se d'una història relacionada, resulta que és prou detallada i ben trenada, i s'aconsegueix presentar un conjunt de personatges que no tornarem a veure, però que tenen força i carisma i romandran a la nostra memòria.
Tot això, és clar, a banda de batalles espectaculars tant a l'espai com sobretot en terra, magnífics paisatges de nous planetes -com la platja d'Scarif- que passen a formar part dels espais recognoscibles pels fans de la franquícia i tot de picades d'ullet als coneixedors de la història general de Star Wars.
Com a pel·lícula individual, encara que serveix de pròleg de l'Episodi IV, també funciona i té moments memorables propis i un univers particular, de manera que crec que poca cosa més se li podria demanar. En resum, com que tot i ser un spin-off sembla que sigui un Episodi més, qualsevol fan de Star Wars l'hauria de veure.
A favor:
-Divertida, espectacular i ben feta en tots els sentits
-Personatges carismàtics i inoblidables
-Picades d'ullet freqüents, de vegades forçades i tot (però benvingudes)
-Va més enllà del que es podria esperar d'un spin-off i fa la sensació que sigui un film més de la sèrie
-Les sorpreses, que no detallaré
-El caràcter tràgic del tram final
En contra:
-Al principi sembla que la trama hagi de ser densa i difícil de seguir, però per sort no és així
-En el caos dels combats de vegades no sabem ben bé per què passen algunes coses
-Al bàndol de l'Imperi no hi ha personatges gaire memorables, llevat dels que ja coneixíem
D'anàlisis i reflexions sobre la que és probablement la saga cinematogràfica més popular i rendible de la història en deveu haver sentit i llegit desenes de vegades, i deveu pensar que en aquesta entrada no llegireu res de nou.
Potser no, però el punt de vista sí que és diferent, perquè encara que sigui un (aspirant a) friki i m'interessin moltíssims productes del món del cinema, la televisió, els videojocs i els còmics, no sóc un fan de Star Wars. He vist els sis films segurament només una vegada cadascun, en part perquè no tinc costum de repetir el visionat de pel·lícules, cosa que només faig en casos comptats. Per l'edat que tinc les 3 originals no les vaig enganxar al cinema -els meus pares tampoc no m'hi portaven gaire-, i de la trilogia-preqüela només l'Episodi III el vaig veure en pantalla gran (i en català, versió que per cert no té contrapartida domèstica).
No és que Star Wars no m'agradi, aclarim-ho. Senzillament m'empipa que s'assumeixi que si ets friki t'has de saber les pel·lícules de memòria, així com els noms de tots els vehicles, les races i fins i tot les plantes que hi surten, tenir la casa plena de marxandatge de la franquícia -els drets de la qual va aconseguir el seu creador tot demostrant que era un visionari-, haver llegit i vist tot de productes derivats que permeten conèixer coses que no s'expliquen pas a les pel·lícules i odiar qualsevol petit canvi introduït a posteriori pel seu creador, en George Lucas -i de pas en Jar Jar Binks, que sembla que si t'agrada mereixes que t'afusellin-, a més de considerar que els episodis I a III no valen res.
Doncs no compleixo cap d'aquests requisits. I tanmateix no m'he tancat a tornar a veure les pel·lícules, aprofitant l'avinentesa de l'esdeveniment històric que representa l'estrena de la setena part, que reprèn la història on cronològicament va quedar fa 32 anys. I això és el que en penso jo, neòfit i coneixedor superficial dels esdeveniments bàsics i exclusivament fílmics de la -de moment- hexalogia Star Wars.
El 1977 s'estrenava Star Wars, que ja s'ha dit milers de vegades que bevia de la pel·lícula d'Akira Kurosawa La fortalesa amagada (1958), i va esdevenir una de les produccions més rendibles de la història del cinema, un autèntic fenomen que va originar la franquícia que avui coneixem.
Situada fa molt de temps en una galàxia molt i molt llunyana -s'ha debatut si és el nostre passat o el nostre futur explicat per un narrador situat en un futur encara més llunyà-, ens presenta una colla de personatges inoblidables, des d'en Luke Skywalker fins a en Darth Vader, un dels brivalls més reconeixibles i carismàtics de la història de la ficció en general, passant pels també inoblidables Han Solo, Princesa Leia, Chewbacca, R2-D2, C-3PO i Obi-wan Kenobi, sense deixar de banda secundaris, terciaris i fins i tot quaternaris que els fans més irredempts coneixen de memòria.
Va fer famosos tots els seus protagonistes, encara que sens dubte el que va tenir més èxit en la seva carrera va ser en Harrison Ford, que va triar uns papers encertadíssims en aquells anys, i és clar, Sir Alec Guinness. Els altres han fet més coses -per exemple en Mark Hamill ha fet de Joker en molts productes animats i als aclamats videojocs d'en Batman de Rocksteady-, però van quedar tremendament encasellats en els seus papers a la saga Star Wars... que ara reprenen, ben envellits, per a la setena entrega, motiu de joia per als fanàtics de la trilogia original.
A banda dels personatges, que no són poca cosa, la pel·lícula oferia també atractius escenaris, vehicles, diàlegs, humor, un relat èpic -i una mica maniqueu, perquè el bé i el mal hi eren absoluts, com gairebé a tota la trilogia original-, el concepte místic de la Força i els ja llegendaris combats a l'espai, amb pistoles o amb sabres làser, tot plegat amanit amb uns efectes especials que llavors no estaven malament però que han estat revisats una vegada i una altra en els diferents rellançaments, tant cinematogràfics com domèstics, per part d'en George Lucas, cosa que com deia més amunt va enfurir bona part dels seguidors.
El cas és que Star Wars -llavors encara no era Star Wars Episode IV: A New Hope- va rebre moltes nominacions i premis, sobretot tècnics, i cal destacar la increïble banda sonora d'en John Willams, una de les més reconeixibles de la història del cinema.
El 1980 arribava la seqüela, The Empire Strikes Back, en què el diabòlic Imperi Galàctic, com diu el títol, es venja dels rebels i els acorrala. En aquell moment devien tenir molt clar que es farien les tres parts de la història, perquè aquesta ja es va plantejar com la típica pel·lícula del mig de la trilogia, amb final en cliffhanger, i això és quelcom que en aquella època no era habitual, ja que les seqüeles s'acostumaven a fer sobre la marxa, tot originant aquella dita de "les segones parts mai no han estat bones".
Ara bé, al contrari del que acostuma a passar en aquests casos no era més avorrida que les altres -com sí que passa amb The Lord of the Rings: The Two Towers o The Hobbit: The Desolation of Smaug-, tot i requerir la tercera part per tal de conèixer el final -llavors encara ho era- de la història, i va deixar elements inoblidables com l'atac dels AT-AT Walkers (a la foto), l'entrenament amb en Yoda, la congelació en carboni d'en Han Solo o el combat entre en Luke contra en Darth Vader, que a més de tallar-li una mà -sense ni una gota de sang, perquè a la saga no en surt cap gràcies a l'efecte cauteritzador dels làsers- li revela que és el seu pare, un dels moments més homenatjats i parodiats que s'han vist en aquest planeta.
I finalment el 1983 arribava l'episodi VI, Return of the Jedi, la conclusió de la història, el clímax, el triomf del Bé sobre el Mal, la mort d'alguns personatges i la redempció del malvat definitiu en una memorable escena que el va fer humà, en el sentit moral de la paraula, davant d'uns espectadors que ja n'eren fans quan era un autèntic monstre.
S'acabava d'aquesta manera una trilogia d'un èxit, una influència i una popularitat pràcticament incalculables, però en realitat el senyor Lucas tenia plans de fer una nova trilogia que continuaria la història, i que se situaria 20 o 30 anys després de l'episodi VI... Ara bé, els anys van anar passant i una vegada rere l'altra el director va desmentir aquestes informacions, va declarar que era una broma i fins i tot que mai no hi hauria seqüeles perquè considerava que tot plegat acabava amb la mort d'en Darth Vader i que, al capdavall, no tenia cap idea al respecte ni pensava permetre que se n'encarregués ningú que no fos ell.
Per al que sí que tenia idees -i visió de negoci, perquè es veu que s'havia arruïnat amb un divorci- era per a una trilogia que fes de preqüela a les pel·lícules originals, i a mesura que els anys 90 es van anar escolant i la tecnologia li ho va permetre, va fer Star Wars Episode I: The Phantom Menace, en què començava a desenvolupar la història d'en Darth Vader, en realitat Anakin Skywalker, i el seu mentor, un jove Obi-wan Kenobi, amb l'ajuda d'efectes especials generats per ordinador i la presència d'intèrprets consolidats com la Natalie Portman, en Liam Neeson, l'Ewan McGregor i en Samuel L. Jackson.
S'estrenava el 1999 i... va decebre milions de fans, perquè quan una pel·lícula (o còmic, o llibre, o el que sigui) té uns seguidors tan fervents qualsevol modificació, extensió o revisió provoca la seva ira, i Star Wars no era una franquícia qualsevol, per tant la fredor i el rebuig amb què es va acollir aquest film van ser espectaculars.
Entre els motius per a aquest menyspreu massiu, una postura que sembla oficial per part dels que es consideren autèntics fans de Star Wars -i ho són, compte, no dic pas el contrari, perquè s'estimen la trilogia original i en coneixen tants detalls que és gairebé malaltís-, hi ha per exemple el personatge d'en Jar Jar Binks, un element còmic de la trilogia de preqüeles que es considera irritant però que a mi, que sóc així d'estrany, m'agrada molt.
També es parla d'un canvi de to que no va agradar, una trama avorrida i una innecessària humanització d'en Darth Vader, que suposo que deuen considerar que era suficient amb l'escena de la seva mort a Return of the Jedi.
La segon part d'aquella trilogia, Attack of the Clones (2002), amb l'Anakin i la Padme Amidala més grans, va afegir un altre motiu de queixa: una història d'amor considerada típica i tòpica, fins i tot mal interpretada -en aquest cas reconec que en Hayden Christensen no era especialment bon actor-, i que sens dubte vivia sota l'allargadíssima ombra de la d'en Han i la Leia de la trilogia original.
Aquesta va agradar un pèl més que la de 1999, sobretot gràcies a les escenes d'acció, que augmentaven, però potser sí que li passava allò que deia de les parts del mig de les trilogies.
El 2005 s'estrenava Revenge of the Sith, el final del relat de la transformació del petit Anakin en el temible Darth Vader. Es posava fi d'aquesta manera al que en George Lucas considerava la història d'Star Wars, que era la d'en Darth Vader.
L'episodi III ja va agradar més, és un espectacular clímax a una narració que en les dues entregues anteriors havia tingut més diàlegs que combats, i connectava amb l'origen de tot plegat, aquell film que, ara sí, era l'episodi IV i que tant estimaven els seus fans, alleujats per altra banda amb l'episodi III perquè era la fi del seu "patiment".
Un patiment que havia començat amb les revisions que deia al principi: en George Lucas és molt perfeccionista i quan les pel·lícules es reestrenaven i es llançaven en nous formats domèstics hi feia canvis amb les noves tècniques disponibles, els més visibles dels quals la substitució de titelles per models generats per ordinador (fins i tot ho va fer amb el Yoda de 1999, que va canviar per un model CGI per a la versió Blu-ray de 2011), però també hi havia canvis en el colors, els sons i els efectes especials en general, a més d'algun petit canvi argumental que va irritar la gent.
Jo he vist les 6 pel·lícules descarregades però ripejades de la versió Blu-ray, i no m'he hagut d'empipar per res perquè no tenia present la versió original. El que sí que em va semblar innecessari i exagerat va ser el canvi del fantasma d'en Darth Vader, interpretat originalment per en Sebastian Shaw, per la versió jove, la d'en Hayden Christensen: si és un film de 1983 i se suposa que no coneixeríem aquest actor fins a l'episodi II (2005), queda realment estrany.
En fi, he analitzat l'hexalogia des d'un punt de vista més aviat històric, sense expressar la meva opinió d'una manera gaire clara. Però ara ho faré, peti qui peti, i recordaré el que he dit al principi: no les he vist com a fan. No n'era pas, de fan. Ara... bé, puc dir que m'han agradat força, i entenc perfectament per què hi ha la febre que hi ha per la mitologia que n'ha sorgit, amb tant de marxandatge, tants productes derivats (còmics, llibres, dibuixos animats, videojocs...), i les tornaria a veure, és clar.
El més curiós és que jo, que no sóc fanàtic de la saga, sóc benèvol amb gairebé tot i puc dir que he gaudit amb les 6 pel·lícules. Sé que la meva capacitat analítica és molt limitada i mai no seré crític de cinema, però em vull erigir en defensor de la trilogia de preqüeles perquè considero que és víctima de la injusta però inevitable comparació amb un producte clàssic i molt arrelat al cor dels fans.
És clar que els episodis I a III tenen defectes, i que la seva llegenda no pot competir amb la dels episodis IV a VI, però també tenen moltes coses bones. Personalment m'agrada que hi hagi intrigues polítiques, que se'ns expliqui com es va arribar a la situació amb què arrenca el film de 1977, la història que va fer de l'Anakin en Darth Vader (com pot ser un personatge tan popular i que alhora els seus seguidors en critiquin els orígens? No ho entenc gaire), la història d'amor -i què, que sigui típica?- i que coneguem d'on van sortir l'R2-D2 i en C-3PO, en Boba Fett -un personatge popularíssim però que a la trilogia original gairebé no surt!-, els Stormtroopers...
M'agrada conèixer el rerefons de la llegenda original, i que el senyor Lucas ho fes realitat. Que em diguin el que vulguin, però jo m'ho vaig passar bé veient aquestes pel·lícules tant la primera vegada com aquesta, en què les he pogut comparar amb les originals perquè les he vist tot seguit, amb l'ordre que malgrat els debats s'imposa entre els fans -per una vegada estem d'acord-: primer les originals i després les preqüeles. Potser sí que no són tan bones, però precisament per això convé veure-les després i, a més, el canvi en els efectes especials no fa tant de mal.
I ara què? Doncs malgrat que l'autor de tot plegat va repetir per activa i per passiva des dels anys 80 fins fa poc que ni hi hauria seqüeles ni permetria que es fessin, el 2012 Disney va comprar la franquícia i va ressuscitar el projecte, de manera que en George va suavitzar les seves declaracions -potser pels calés que li van pagar?- i va afirmar que ho deixava en bones mans.
No dirigiria -tampoc no va dirigir, compte, The Empire Strikes Back ni Return of the Jedi- ni escriuria cap de les pel·lícules, ni faria de productor, però sí que tornarien els intèrprets originals, amb dècades d'envelliment (aquesta idea sí que havia seduït el director quan hi va pensar als anys 70), juntament amb nous actors i actrius.
Ja veurem com és aquesta Star Wars: The Force Awakens, l'episodi VII que s'estrena el 18 de desembre d'aquest 2015, i que en el futur tindrà vuitena i novena part i alguns spin-offs, però hi ha unes expectatives tremendes i moltes ganes de treure's el mal regust de les preqüeles. En el meu cas vull continuar gaudint d'una saga de 6 pel·lícules amb què m'ho he passat molt bé.
