Cinema: Star Wars Episode VII - The Force Awakens

Ja ho vaig dir en parlar de la que fins ara era una hexalogia, la més popular de tota la història: no sóc un fan radical de Star Wars, es pot dir ben bé que sóc un neòfit. No em vaig alterar en excés quan es va saber que se'n feia finalment una setena entrega després de dècades d'especulacions i estira-i-arronses, ni vaig perdre la xaveta per anar-la a veure quan es va estrenar, sinó que m'he esperat a aprofitar-me del preu reduït dels dimecres i, ara sí, l'he vist, tot aïllant-me una mica de les xarxes socials per tal de no menjar-me spoilers, cosa que pel que he acabat veient va ser una decisió sàvia. 

Dirigida i coescrita per un dels directors de moda, en J. J. Abrams (Fringe, Lost, Alias, les pel·lícules de Star Trek de 2009 i 2013...), i amb el títol oficial de Star Wars: The Force Awakens (en realitat és l'Episodi VII, però), ha reeixit tant comercialment -amb més de 500 milions de dòlars recaptats en la seva estrena ja ha superat qualsevol altra pel·lícula de la història- com pel que fa a acollida, amb notes altíssimes i la satisfacció general d'uns fans que van mirar amb escepticisme els episodis I a III, o trilogia de preqüeles, i van trobar-hi la sang que estaven predisposats a trobar.

The Force Awakens era una aposta importantíssima, perquè tot i que el creador de la franquícia, en George Lucas, se'n va desentendre fa temps -sens dubte a canvi d'una bona picossada-, podia decantar la balança fins llavors equilibrada entre 3 pel·lícules febrilment reverenciades i 3 que van ser rebudes amb una fredor extrema... i per sort la jugada ha sortit més que bé.

Si a les preqüeles un dels punts que van agradar menys als seguidors -i que en canvi jo vaig trobar que eren aspectes positius- eren la xerrameca i les intrigues polítiques, en aquest setè episodi tornen l'acció desenfrenada, els personatges carismàtics i la riquesa de races, mons i escenaris que caracteritzaven les primeres pel·lícules.

No es pot analitzar aquest Episodi VII sense pensar en les 6 pel·lícules anteriors, i més concretament les originals, els Episodis IV a VI, ja que l'univers és compartit i, de fet, la trama se situa uns 30 anys després de Return of the Jedi, de manera que gran part de l'interès que ha suscitat el nou film es pot atribuir a la morbositat de veure el trio original, format per en Luke Skywalker, la Leia Organa i en Han Solo, envellit i acompanyat per aquells altres personatges que per diverses circumstàncies no mostren deteriorament físic, que són en C-3PO, l'R2-D2 i en Chewbacca. 

És evident que en aquest sentit el triomfador és el personatge interpretat per en Harrison Ford, que també és l'actor que va tenir més èxit en evitar l'encasellament com a Han Solo alhora que es beneficiava de la popularitat del personatge. La Leia, en canvi, fa un paper relativament petit, mentre que en Luke... en fi, m'estimo més no revelar el contingut de la pel·lícula, però puc dir que ens han aixecat una mica la camisa a tots plegats.

De tota manera els 6 personatges esmentats fan un paper secundari, molt ben pensat, com a noms gairebé llegendaris per a les noves generacions (tan llegendaris com el concepte de la Força o els Jedi), i com a mentors que deixen pas a una nova fornada de lluitadors i pilots que han de portar el pes de la nova trilogia. Aplaudeixo, doncs, la seva presència, que va més enllà del cameo però tampoc no fa una ombra excessivament allargada sobre els nous personatges de referència.

I ja és hora que en parlem, no? Un d'ells és la Rey (Daisy Ridley), una ferrovellera o carronyaire que viu al planeta Jakku i s'espavila sola mentre espera la tornada d'algú que va marxar a la seva infantesa. Forta, gran lluitadora i autosuficient, segurament és el personatge més interessant. 

El motiu, per a mi, és que per fi tenim un personatge femení que no fa de princesa, ni depèn dels altres -en tot cas és un membre de l'expedició en igualtat de condicions amb els altres-. La Leia, en canvi, tot i el seu mal caràcter era més fràgil i trobo que és un personatge desaprofitat, tot i el potencial que un cop rere l'altre se'ns ha dit que tenia.  

L'FN-2187, després rebatejat com a Finn (John Boyega), és un Stormtrooper renegat, un desertor que només pensa en fugir de l'exèrcit del Mal, però que s'embolica en l'aventura quan coneix la Rey i els altres personatges, en un paral·lelisme amb en Han Solo que és només una de les moltes referències argumentals que trobem a la pel·lícula.

Per altra banda en Poe Dameron (Oscar Isaac, vist a A most violent year, Ex Machina o la minisèrie Show me a hero) és un excel·lent pilot de la Resistència que comença la pel·lícula en plena missió i va acompanyat per un petit droide...

...En BB-8, el successor espiritual de l'R2-D2 i un dels elements còmics del film i, sense cap mena de dubte, un dels personatges que tindran més èxit al marxandatge. A l'Episodi VII porta una important informació que desitgen tant els d'un bàndol com els de l'altre... us sona?

I com no podia ser d'una altra manera hi havia d'haver un dolent d'estil Darth Vader, en aquest cas anomenat Kylo Ren (Adam Driver, vist a Girls) i bastant millor que el Darth Maul de l'Episodi I. De fet, sense revelar-ne gaires detalls, té moltes similituds amb el dolent més mític de la història del cinema, com ara l'ambigüitat que el caracteritzava, i connexions que m'estimo més no esmentar.

És comandant de la First Order, un exèrcit malèvol que vol restaurar l'Imperi Galàctic tot acabant amb la Nova República, però en realitat el manipula el misteriós Líder Suprem Snoke (Andy Serkis) mentre el General Hux (Domhnall Gleeson), líder de la Starkiller -una nau com la Death Star però molt més gran- mostra la seva antipatia i rivalitat amb en Kylo Ren. 

Una de les claus de l'èxit de Star Wars: The Force Awakens és el mèrit que té en si mateixa, amb personatges atractius, una aventura de l'estil de les clàssiques -amb molts homenatges i referències, fins i tot en escenaris que s'assemblen als de sempre però sense ser-ho-, l'humor ben subministrat i característic de la saga i una trama que promet de cara als dos propers episodis.

En realitat argumentalment és gairebé l'Episodi IV amb canvis en el com i el qui, cosa que potser és fer una mica de trampa, però saber tocar tots els botons que fan que el públic s'ho passi bé i que una pel·lícula es consideri bona, siguin quins siguin, és també un mèrit que podem atribuir als guionistes i el director. Al capdavall, s'ha d'entendre aquesta pel·lícula com una part del tot, de manera que les autoreferències i la repetició de la fórmula formen part del joc.

I alhora és una història que s'aguanta sola, perquè no és imprescindible haver vist les altres entregues de la franquícia -sí molt recomanable-, de manera que fa allò tan interessant de ser nou episodi i a la vegada inici d'una nova saga i, si es volen posar més etiquetes, funciona com a reboot gràcies als paral·lelismes múltiples que té amb els Episodis IV a VI.

En definitiva, m'ha agradat moltíssim i m'alegro que per fi els fans de debò, els autodenominats autèntics, els que ho tenen i coneixen tot de la saga, puguin gaudir de la continuació digna que desitjaven però probablement no esperaven. 

A favor:

-Acció, humor, una bona trama...

-Personatges atractius i carismàtics per a tots els gustos i un gran potencial per al marxandatge que, d'altra banda, no necessita cap empenta

-L'ús intel·ligent dels personatges clàssics sense donar-los un protagonisme excessiu, ja que es tracta de presentar les noves generacions

-Els homenatges en forma de múltiples referències visuals, estilístiques i argumentals a la història que ja coneixíem  

-Les connexions, sovint paternofilials, amb l'aventura clàssica, i la repetició de rols a través dels nous personatges, de vegades amb les relacions invertides

En contra:

-Aquests mateixos homenatges i referències es poden entendre també com un recurs fàcil

-El dolent no arriba a l'alçada d'en Darth Vader, però val a dir que el llistó estava massa alt i que encara s'ha de desenvolupar

-Algun personatge desaprofitat, com la capitana Phasma, però això es pot corregir a les properes entregues

-Que hàgim d'esperar al 2017 per tal de saber més coses d'aquests personatges i els seus orígens

Visionats: la saga Star Wars

D'anàlisis i reflexions sobre la que és probablement la saga cinematogràfica més popular i rendible de la història en deveu haver sentit i llegit desenes de vegades, i deveu pensar que en aquesta entrada no llegireu res de nou.

Potser no, però el punt de vista sí que és diferent, perquè encara que sigui un (aspirant a) friki i m'interessin moltíssims productes del món del cinema, la televisió, els videojocs i els còmics, no sóc un fan de Star Wars. He vist els sis films segurament només una vegada cadascun, en part perquè no tinc costum de repetir el visionat de pel·lícules, cosa que només faig en casos comptats. Per l'edat que tinc les 3 originals no les vaig enganxar al cinema -els meus pares tampoc no m'hi portaven gaire-, i de la trilogia-preqüela només l'Episodi III el vaig veure en pantalla gran (i en català, versió que per cert no té contrapartida domèstica).

No és que Star Wars no m'agradi, aclarim-ho. Senzillament m'empipa que s'assumeixi que si ets friki t'has de saber les pel·lícules de memòria, així com els noms de tots els vehicles, les races i fins i tot les plantes que hi surten, tenir la casa plena de marxandatge de la franquícia -els drets de la qual va aconseguir el seu creador tot demostrant que era un visionari-, haver llegit i vist tot de productes derivats que permeten conèixer coses que no s'expliquen pas a les pel·lícules i odiar qualsevol petit canvi introduït a posteriori pel seu creador, en George Lucas -i de pas en Jar Jar Binks, que sembla que si t'agrada mereixes que t'afusellin-, a més de considerar que els episodis I a III no valen res.

Doncs no compleixo cap d'aquests requisits. I tanmateix no m'he tancat a tornar a veure les pel·lícules, aprofitant l'avinentesa de l'esdeveniment històric que representa l'estrena de la setena part, que reprèn la història on cronològicament va quedar fa 32 anys. I això és el que en penso jo, neòfit i coneixedor superficial dels esdeveniments bàsics i exclusivament fílmics de la -de moment- hexalogia Star Wars.



El 1977 s'estrenava Star Wars, que ja s'ha dit milers de vegades que bevia de la pel·lícula d'Akira Kurosawa La fortalesa amagada (1958), i va esdevenir una de les produccions més rendibles de la història del cinema, un autèntic fenomen que va originar la franquícia que avui coneixem.

Situada fa molt de temps en una galàxia molt i molt llunyana -s'ha debatut si és el nostre passat o el nostre futur explicat per un narrador situat en un futur encara més llunyà-, ens presenta una colla de personatges inoblidables, des d'en Luke Skywalker fins a en Darth Vader, un dels brivalls més reconeixibles i carismàtics de la història de la ficció en general, passant pels també inoblidables Han Solo, Princesa Leia, Chewbacca, R2-D2, C-3PO i Obi-wan Kenobi, sense deixar de banda secundaris, terciaris i fins i tot quaternaris que els fans més irredempts coneixen de memòria.

Va fer famosos tots els seus protagonistes, encara que sens dubte el que va tenir més èxit en la seva carrera va ser en Harrison Ford, que va triar uns papers encertadíssims en aquells anys, i és clar, Sir Alec Guinness. Els altres han fet més coses -per exemple en Mark Hamill ha fet de Joker en molts productes animats i als aclamats videojocs d'en Batman de Rocksteady-, però van quedar tremendament encasellats en els seus papers a la saga Star Wars... que ara reprenen, ben envellits, per a la setena entrega, motiu de joia per als fanàtics de la trilogia original.

A banda dels personatges, que no són poca cosa, la pel·lícula oferia també atractius escenaris, vehicles, diàlegs, humor, un relat èpic -i una mica maniqueu, perquè el bé i el mal hi eren absoluts, com gairebé a tota la trilogia original-, el concepte místic de la Força i els ja llegendaris combats a l'espai, amb pistoles o amb sabres làser, tot plegat amanit amb uns efectes especials que llavors no estaven malament però que han estat revisats una vegada i una altra en els diferents rellançaments, tant cinematogràfics com domèstics, per part d'en George Lucas, cosa que com deia més amunt va enfurir bona part dels seguidors.

El cas és que Star Wars -llavors encara no era Star Wars Episode IV: A New Hope- va rebre moltes nominacions i premis, sobretot tècnics, i cal destacar la increïble banda sonora d'en John Willams, una de les més reconeixibles de la història del cinema.

El 1980 arribava la seqüela, The Empire Strikes Back, en què el diabòlic Imperi Galàctic, com diu el títol, es venja dels rebels i els acorrala. En aquell moment devien tenir molt clar que es farien les tres parts de la història, perquè aquesta ja es va plantejar com la típica pel·lícula del mig de la trilogia, amb final en cliffhanger, i això és quelcom que en aquella època no era habitual, ja que les seqüeles s'acostumaven a fer sobre la marxa, tot originant aquella dita de "les segones parts mai no han estat bones".

Ara bé, al contrari del que acostuma a passar en aquests casos no era més avorrida que les altres -com sí que passa amb The Lord of the Rings: The Two Towers o The Hobbit: The Desolation of Smaug-, tot i requerir la tercera part per tal de conèixer el final -llavors encara ho era- de la història, i va deixar elements inoblidables com l'atac dels AT-AT Walkers (a la foto), l'entrenament amb en Yoda, la congelació en carboni d'en Han Solo o el combat entre en Luke contra en Darth Vader, que a més de tallar-li una mà -sense ni una gota de sang, perquè a la saga no en surt cap gràcies a l'efecte cauteritzador dels làsers- li revela que és el seu pare, un dels moments més homenatjats i parodiats que s'han vist en aquest planeta.

I finalment el 1983 arribava l'episodi VI, Return of the Jedi, la conclusió de la història, el clímax, el triomf del Bé sobre el Mal, la mort d'alguns personatges i la redempció del malvat definitiu en una memorable escena que el va fer humà, en el sentit moral de la paraula, davant d'uns espectadors que ja n'eren fans quan era un autèntic monstre.

S'acabava d'aquesta manera una trilogia d'un èxit, una influència i una popularitat pràcticament incalculables, però en realitat el senyor Lucas tenia plans de fer una nova trilogia que continuaria la història, i que se situaria 20 o 30 anys després de l'episodi VI... Ara bé, els anys van anar passant i una vegada rere l'altra el director va desmentir aquestes informacions, va declarar que era una broma i fins i tot que mai no hi hauria seqüeles perquè considerava que tot plegat acabava amb la mort d'en Darth Vader i que, al capdavall, no tenia cap idea al respecte ni pensava permetre que se n'encarregués ningú que no fos ell.

Per al que sí que tenia idees -i visió de negoci, perquè es veu que s'havia arruïnat amb un divorci- era per a una trilogia que fes de preqüela a les pel·lícules originals, i a mesura que els anys 90 es van anar escolant i la tecnologia li ho va permetre, va fer Star Wars Episode I: The Phantom Menace, en què començava a desenvolupar la història d'en Darth Vader, en realitat Anakin Skywalker, i el seu mentor, un jove Obi-wan Kenobi, amb l'ajuda d'efectes especials generats per ordinador i la presència d'intèrprets consolidats com la Natalie Portman, en Liam Neeson, l'Ewan McGregor i en Samuel L. Jackson.

S'estrenava el 1999 i... va decebre milions de fans, perquè quan una pel·lícula (o còmic, o llibre, o el que sigui) té uns seguidors tan fervents qualsevol modificació, extensió o revisió provoca la seva ira, i Star Wars no era una franquícia qualsevol, per tant la fredor i el rebuig amb què es va acollir aquest film van ser espectaculars.

Entre els motius per a aquest menyspreu massiu, una postura que sembla oficial per part dels que es consideren autèntics fans de Star Wars -i ho són, compte, no dic pas el contrari, perquè s'estimen la trilogia original i en coneixen tants detalls que és gairebé malaltís-, hi ha per exemple el personatge d'en Jar Jar Binks, un element còmic de la trilogia de preqüeles que es considera irritant però que a mi, que sóc així d'estrany, m'agrada molt.

També es parla d'un canvi de to que no va agradar, una trama avorrida i una innecessària humanització d'en Darth Vader, que suposo que deuen considerar que era suficient amb l'escena de la seva mort a Return of the Jedi.

La segon part d'aquella trilogia, Attack of the Clones (2002), amb l'Anakin i la Padme Amidala més grans, va afegir un altre motiu de queixa: una història d'amor considerada típica i tòpica, fins i tot mal interpretada -en aquest cas reconec que en Hayden Christensen no era especialment bon actor-, i que sens dubte vivia sota l'allargadíssima ombra de la d'en Han i la Leia de la trilogia original.

Aquesta va agradar un pèl més que la de 1999, sobretot gràcies a les escenes d'acció, que augmentaven, però potser sí que li passava allò que deia de les parts del mig de les trilogies.

El 2005 s'estrenava Revenge of the Sith, el final del relat de la transformació del petit Anakin en el temible Darth Vader. Es posava fi d'aquesta manera al que en George Lucas considerava la història d'Star Wars, que era la d'en Darth Vader.

L'episodi III ja va agradar més, és un espectacular clímax a una narració que en les dues entregues anteriors havia tingut més diàlegs que combats, i connectava amb l'origen de tot plegat, aquell film que, ara sí, era l'episodi IV i que tant estimaven els seus fans, alleujats per altra banda amb l'episodi III perquè era la fi del seu "patiment".

Un patiment que havia començat amb les revisions que deia al principi: en George Lucas és molt perfeccionista i quan les pel·lícules es reestrenaven i es llançaven en nous formats domèstics hi feia canvis amb les noves tècniques disponibles, els més visibles dels quals la substitució de titelles per models generats per ordinador (fins i tot ho va fer amb el Yoda de 1999, que va canviar per un model CGI per a la versió Blu-ray de 2011), però també hi havia canvis en el colors, els sons i els efectes especials en general, a més d'algun petit canvi argumental que va irritar la gent.

Jo he vist les 6 pel·lícules descarregades però ripejades de la versió Blu-ray, i no m'he hagut d'empipar per res perquè no tenia present la versió original. El que sí que em va semblar innecessari i exagerat va ser el canvi del fantasma d'en Darth Vader, interpretat originalment per en Sebastian Shaw, per la versió jove, la d'en Hayden Christensen: si és un film de 1983 i se suposa que no coneixeríem aquest actor fins a l'episodi II (2005), queda realment estrany.

En fi, he analitzat l'hexalogia des d'un punt de vista més aviat històric, sense expressar la meva opinió d'una manera gaire clara. Però ara ho faré, peti qui peti, i recordaré el que he dit al principi: no les he vist com a fan. No n'era pas, de fan. Ara... bé, puc dir que m'han agradat força, i entenc perfectament per què hi ha la febre que hi ha per la mitologia que n'ha sorgit, amb tant de marxandatge, tants productes derivats (còmics, llibres, dibuixos animats, videojocs...), i les tornaria a veure, és clar.

El més curiós és que jo, que no sóc fanàtic de la saga, sóc benèvol amb gairebé tot i puc dir que he gaudit amb les 6 pel·lícules. Sé que la meva capacitat analítica és molt limitada i mai no seré crític de cinema, però em vull erigir en defensor de la trilogia de preqüeles perquè considero que és víctima de la injusta però inevitable comparació amb un producte clàssic i molt arrelat al cor dels fans.

És clar que els episodis I a III tenen defectes, i que la seva llegenda no pot competir amb la dels episodis IV a VI, però també tenen moltes coses bones. Personalment m'agrada que hi hagi intrigues polítiques, que se'ns expliqui com es va arribar a la situació amb què arrenca el film de 1977, la història que va fer de l'Anakin en Darth Vader (com pot ser un personatge tan popular i que alhora els seus seguidors en critiquin els orígens? No ho entenc gaire), la història d'amor -i què, que sigui típica?- i que coneguem d'on van sortir l'R2-D2 i en C-3PO, en Boba Fett -un personatge popularíssim però que a la trilogia original gairebé no surt!-, els Stormtroopers...

M'agrada conèixer el rerefons de la llegenda original, i que el senyor Lucas ho fes realitat. Que em diguin el que vulguin, però jo m'ho vaig passar bé veient aquestes pel·lícules tant la primera vegada com aquesta, en què les he pogut comparar amb les originals perquè les he vist tot seguit, amb l'ordre que malgrat els debats s'imposa entre els fans -per una vegada estem d'acord-: primer les originals i després les preqüeles. Potser sí que no són tan bones, però precisament per això convé veure-les després i, a més, el canvi en els efectes especials no fa tant de mal.

I ara què? Doncs malgrat que l'autor de tot plegat va repetir per activa i per passiva des dels anys 80 fins fa poc que ni hi hauria seqüeles ni permetria que es fessin, el 2012 Disney va comprar la franquícia i va ressuscitar el projecte, de manera que en George va suavitzar les seves declaracions -potser pels calés que li van pagar?- i va afirmar que ho deixava en bones mans.

No dirigiria -tampoc no va dirigir, compte, The Empire Strikes Back ni Return of the Jedi- ni escriuria cap de les pel·lícules, ni faria de productor, però sí que tornarien els intèrprets originals, amb dècades d'envelliment (aquesta idea sí que havia seduït el director quan hi va pensar als anys 70), juntament amb nous actors i actrius.

Ja veurem com és aquesta Star Wars: The Force Awakens, l'episodi VII que s'estrena el 18 de desembre d'aquest 2015, i que en el futur tindrà vuitena i novena part i alguns spin-offs, però hi ha unes expectatives tremendes i moltes ganes de treure's el mal regust de les preqüeles. En el meu cas vull continuar gaudint d'una saga de 6 pel·lícules amb què m'ho he passat molt bé.