A casa fa poc que ens hem començat a posar les piles amb les sèries de Marvel de Disney+, i és per això que anirem veient, aquí al blog, entrades força seguides dedicades a aquestes produccions.
La sèrie que porto avui està basada en les aventures d'un personatge del que no sabia absolutament res. No soc especialista en Marvel, però hi ha molts noms que com a mínim conec, i en aquest cas ni tan sols podia dir això, abans de saber que existia la sèrie. Sigui com sigui, amb el protagonista que té, i no només per completisme, l'havia de veure.
Moon Knight és una minisèrie de només 6 episodis creada per Jeremy Slater basant-se en el personatge que va debutar al número 32 de Werewolf by Night, el 1975, i compta al seu repartiment amb les cares molt conegudes de l'Ethan Hawke i, com a protagonista, l'Oscar Isaac, un dels meus actors preferits.
El primer episodi ens presenta l'Steven Grant, un treballador del Museu Britànic de Londres que desitja convertir-se en guia, atesa la seva obsessió amb l'Antic Egipte, però té un caràcter tímid i una mica sapastre.
El que li provoca els principals problemes i inconveniències a la vida quotidiana i a les relacions amb els altres, però, és que sovint, quan dorm, es desperta en llocs inesperats on no recorda haver anat, i té força llacunes de memòria i records que no hauria de tenir.
Resulta, com anem descobrint, que té un trastorn dissociatiu de la identitat, i que interactua, quan es mira al mirall, amb un alter ego que es fa dir Marc Spector i que és la identitat civil del Moon Knight, màquina de matar que és l'avatar del deu egipci Khonshu, el deu de la lluna.
A partir d'aquí, i sense tenir del tot el control de la situació en cap moment, el protagonista es veu embolicat en una trama en què l'enemic, en Harrow (l'Ethan Hawke), pretén purgar la humanitat -el típic objectiu benintencionat però mal executat- amb l'ajuda de la deessa Ammit, a qui pretén ressuscitar.
Com a personatge secundari tenim la Layla El-Faouly (May Calamawy), dona d'en Marc Spector -i desconeguda al principi per a la personalitat de l'Steven Grant- que a mesura que avança la sèrie demostra que és més que una acompanyant o ajudant, però no en revelarem res més.
A banda de les seqüències d'acció i els canvis sobtats d'una personalitat a una altra, Moon Knight ens ofereix moments confusos en què ens plantegem quina és, la personalitat real del protagonista, si és que n'hi ha cap que es pugui considerar així, i també si tot el que veiem són coses que li passen de debò o producte del seu trastorn.
En qualsevol cas, la salut mental és clau en aquesta història de superherois poc convencional, cosa que dona originalitat a la proposta, però el seu final deixa caps sense lligar, i en el moment de publicació d'aquesta entrada només se sap que a can Marvel els agradaria continuar fent aparèixer el personatge, potser en pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, potser en una segona temporada de la sèrie, cosa que en principi no estava prevista, però com que Loki ja n'ha estat una excepció, mai se sap.
De moment, però, tenim una minisèrie amena i molt ben interpretada, com no podia ser d'una altra manera especialment amb el senyor Isaac implicat, que aquí hi fa dos personatges marcadament diferents i, fins i tot, amb accents diferents per decisió pròpia. Només per veure'l a ell ja val la pena, cosa que no em sorprèn.
Amb la sèrie de què parlaré avui ens trobem amb un nou cas en què m'és igual com es diu, de què va o quina opinió en té la gent. La volia veure per qui hi sortia, així de senzill. De fet, vaig descobrir que existia per un vídeo que va circular a Twitter sobre un gest teatral però ben bonic que es va produir a la catifa vermella del Festival de Venècia -on es va presentar fora de concurs- entre els membres de la parella protagonista, que ja havia coincidit a la pel·lícula A most violent year fent també de matrimoni.
Abans que m'ho comenteu mentalment, sé que es tracta d'un remake d'una minisèrie sueca de 1973 escrita i dirigida pel llegendari Ingmar Bergman. Però bé, la que jo he vist és l'escrita i dirigida per Hagai Levi (The Affair), que en aquest cas és una producció de l'HBO de 5 episodis en comptes dels 6 originals i està centrada en un matrimoni estatunidenc contemporani.
Scenes from a Marriage, doncs, és la sèrie que avui ens ocupa, i la protagonitzen l'Oscar Isaac i la Jessica Chastain, una parella d'intèrprets que segueixo, sobretot en el cas d'ell, que m'encanta, i que com deia més amunt es tornaven a trobar després d'haver compartit cartellera en una pel·lícula fa uns anys. De fet, he sabut que són amics des de fa dues dècades i que van estudiar junts a la universitat.
A la universitat es coneixen també els seus personatges, en Jonathan Levy i la Mira Phillips, que al primer episodi estan sent entrevistats per una estudiant i, per l'actitud de cadascun d'ells, ens anem fent una imatge de com són: ell és un acadèmic a qui li agrada força xerrar i sentir-se la pròpia veu, i ella és més aviat callada i notem com està reprimint alguna cosa, fins i tot algun exabrupte. De seguida veiem que alguna cosa no rutlla entre ells dos. I en bona part és perquè hi ha un desequilibri relatiu al rol que juga cadascun d'ells pel que fa a la criança de la seva filla i la persecució d'una carrera, i un ressentiment derivat.
No vull entrar en gaires detalls, perquè no m'agrada rebentar res, però la trama no tindria gaire interès si no hi hagués problemes, ni seria gaire creïble. Se suposa que totes les parelles en tenen, de més o menys greus, i les gestionen millor o pitjor, amb resultats diversos.
El cas és que la gota que fa vessar el got dels Levy, que s'ha anat omplint al llarg dels anys de petites coses, de petits xocs que són inherents a la convivència, la pater/maternitat o els somnis i les aspiracions de cadascú, és una infidelitat, i sobretot les conseqüències d'aquesta, des de la primera i duríssima nit en què es produeix la conversa inicial al respecte fins a la decisió que es pren de resultes de la traïció.
Tot plegat narrat i interpretat amb un realisme i una versemblança exquisits, i amb un estil que fa pensar inevitablement en una llarga obra de teatre, perquè al capdavall en aquests episodis pràcticament només hi surten ells dos, i estan formats per llarguíssimes seqüències en què el diàleg és el gran protagonista.
A més, els episodis comencen mostrant precisament Isaac i Chastain preparant-se per rodar, com volent remarcar que allò és ficció i que, per tant, tots els matrimonis ho són si no del tot, en part.
Scenes from a Marriage és una sèrie que pot resultar dura de veure, en alguns moments, si s'ha viscut alguna situació (o algunes situacions) remotament semblant(s) a la que experimenta la seva parella protagonista, però val la pena. Tots dos intèrprets, al marge de la simpatia que puguem sentir per cadascun d'ells o de l'"equip" que animem -i aquí permeteu-me dir que el guió està escrit amb prou detall i calma perquè quedi ben clar que en aquests casos les coses mai són blanques o negres-, fan uns papers memorables, i em sap greu -tot i que ho entenc- que la història no vagi més enllà. Que se'm va fer curta, vaja.
Quedeu avisades i avisats: si no us agraden les sèries (o les pel·lícules) lentes i en què s'hi xerra molt, no cal que perdeu el temps, però si això no és un problema i simplement no teniu clar si la sèrie us agradarà o no, us demanaria que li donéssiu una oportunitat.
Per fi, després d'haver de deixar escapar per incompatibilitats horàries un parell de pel·lícules que tenia ganes de veure al cinema, els astres s'han alineat i he pogut veure la que alguns anomenen "la pel·lícula de l'any" en pantalla gran i, com jo volia, en versió original subtitulada.
Aviso, abans de començar la meva sempre barroera crítica, que no n'he llegit el material original -ja em podeu treure el carnet d'amant de la ciència-ficció- ni he vist l'adaptació cinematogràfica de 1984, perquè veient que està mal considerada i que és d'en David Lynch, director que no m'ha agradat gens en el poc que n'he vist, no n'he sentit la necessitat ni crec que la senti. Com a màxim podria fer-ne el visionat per curiositat, però no prometo res perquè el temps lliure no és que em sobri pas. Així, doncs, comencem amb les meves impressions d'aquest esperat film, amb el mínim d'spoilers possible.
Amb el títol de Dune, i en pantalla Dune: Part One, per no enganyar ningú sobre el que és i perquè no hi hagi espectadors que se'n vagin indignats de la sala, aquesta versió de 2021 dirigida per Denis Villeneuve (Arrival (Oscar al Millor Director), Blade Runner 2049...) adapta la primera part de la primera novel·la de Frank Herbert, de 1965.
El director afirmava que no hauria acceptat fer-ho d'una altra manera, atesa la riquesa i la complexitat de l'univers que s'hi descriu, i encara que hi ha massa sagues que, sobretot en la seva última entrega, fan sospitoses divisions que semblen enfocades a augmentar els ingressos, després de veure aquesta Dune he de dir que, en els seus 155 minuts, el ritme amb què se'ns presenten els personatges i els esdeveniments em sembla adequat, ni precipitat ni allargassat.
El seu protagonista és en Paul Atreides (Timothée Chalamet), l'hereu de la Casa Atreides, del planeta Caladan, que és el típic personatge principal jove i ambiciós que veu com el seu entorn el sobreprotegeix tant per l'edat que té com per la seva posició, i que resulta que té un destí profètic.
En no conèixer prèviament l'actor i estar enlluernat per altres noms del repartiment he de dir que no em cridava gaire l'atenció, però era evident que la trama giraria al seu voltant i trobo que Chalamet fa una interpretació prou bona de l'evolució del personatge.
L'aspecte més interessant del noi, encara que cada cop sigui més bon lluitador i estigui rebent la formació adequada per succeir son pare quan arribi el moment, és que la seva mare (Lady Jessica, una membre de les "bruixes" Bene Gesserit interpretada per la Rebecca Ferguson) l'ha entrenat en unes altres arts, més místiques, i això li proporciona unes habilitats que inclouen visions aparentment del futur, on hi veu de manera recurrent una noia, interpretada per la Zendaya (la Mary Jane de les pel·lícules més recents de l'Spider-man), que jugarà un paper molt important al darrer tram del film i, per descomptat, a la seva futura seqüela.
Dune té un repartiment espectacular, amb noms que inclouen Oscar Isaac (la nova trilogia de Star Wars, entre altres films i sèries de televisió en què ha aconseguit molt de renom en els darrers anys), que fa de duc Leto Atreides; Josh Brolin, que és en Gurney Halleck, mestre d'armes de la casa Atreides i mentor d'en Paul; Jason Momoa (Aquaman, Justice League, Game of Thrones, Stargate Atlantis...) fa de Duncan Idaho, el pilot i lluitador a les ordres dels Atreides que més admira el protagonista; Stellan Skarsgård, que interpreta el Baró Harkonnen, enemic principal de la Casa Atreides; Dave Bautista (Guardians of the Galaxy, Blade Runner 2049), el nebot del baró; Javier Bardem com a Stilgar, líder de la tribu Fremen; o Charlotte Rampling com a Reverenda Mare de les Bene Gesserit.
Presentats els personatges principals, la pel·lícula té una trama d'intrigues polítiques, guerres i traïcions que es desplega, com deia al principi, a un ritme molt adequat tenint en compte la seva complexitat, i troba un equilibri ideal a l'hora de no ser excessivament críptica ni donar-nos-ho tot mastegat, de manera que si arribem a tenir la sensació que no entenem les intrigues polítiques que s'hi mostren, dura ben poc.
A més, els llargs silencis que acompanyen les escenes de contemplació, que veig que són característiques del director, ajuden a posar les idees en ordre i elaborar teories.
Parlant d'això, ens podem preparar -el títol tampoc enganya- per fer-nos un tip de veure sorra, però al planeta Arrakis, desitjat per les diferents grans cases perquè hi creix una valuosíssima espècia, la sorra amaga no només una misteriosa tribu, sinó també uns cucs gegants que són el principal perill per als foranis i els protagonistes de les escenes de més tensió.
Dune és una pel·lícula més aviat lenta -reconec que, tot i agradar-me, hi va haver diversos moments en què pensava que farien el tall i no, semblava que no arribava mai-, però la trama avança i va posant les bases de la gran (?) història que s'acabarà a la segona part, encara sense data, i ja veurem si tot plegat va prou bé com perquè la resta de llibres de la saga de Herbert tinguin també una adaptació. De moment, però, Dune ha tornat i ho ha fet amb un llargmetratge, per fi, digne del mite literari.
Així com en el cas de la pel·lícula X-Men: Days of Future Past vaig llegir la saga de còmics del mateix nom en què es basava per tal de comparar-la amb l'adaptació cinematogràfica, gràcies al fet que eren només 2 números i els tenia, amb la pel·lícula que critico avui la cosa ha anat d'una altra manera.
No en tinc cap còmic i en són un fotimer, per tant m'allibero de la responsabilitat de qualificar el grau de fidelitat del film amb el famós arc argumental que adapta. Opinaré, doncs, basant-me només en les meves sensacions sobre la pel·lícula i en relació amb les anteriors.
X-Men: Apocalypse, a la qual ja s'apuntava al final dels crèdits de la pel·lícula de 2014 (recordeu, a les pel·lícules de superherois quedeu-vos SEMPRE a veure els crèdits), generava expectatives, almenys en mi, pel que fa a la proposta argumental, tenint en compte que els 5 films anteriors -no hi comptaré les d'en Wolverine, però llavors en serien 7- s'havien lligat més o menys a Days of Future Past, amb força problemes de coherència i sobretot edats dels personatges però, cal admetre-ho, d'una manera prou satisfactòria si se li perdonaven unes quantes coses.
Si X-Men: First Class se situava a l'any 1962, en uns orígens que no acabaven de lligar amb el que se'ns havia dit a X-Men (2000) però que donàvem com a vàlids, i la continuació d'aquella història del passat saltava entre 1973 i algun punt dels anys 20 del segle XXI, Apocalypse es col·loca a l'any 1983 i presenta una amenaça terrorífica, gairebé de nivell molt superior al que els personatges podrien abastar.
Es tracta de l'Apocalypse o En Sabah Nur (Oscar Isaac, vist a Show me a hero, A most violent year o Star Wars: The Force Awakens), el primer mutant de la història -al pròleg se'ns mostra l'any 3.600 abans de Crist- i el més poderós, amb un munt de terribles poders físics i mentals.
Despertat l'any 1983 després d'haver estat enterrat viu fa milers d'anys, decideix destruir el món, en decadència segons el seu parer -i no li diríem pas que no-, i crear-ne un de nou i millor. No és el primer dolent de ficció que ha partit d'aquesta premissa, tenim per exemple en Ra's al Ghul a DC Comics, però l'Apocalypse és un ens pràcticament diví i en teoria impossible d'aturar.
L'acompanyen la Psylocke (Olivia Munn), que apareixia breument a X-Men: The Last Stand (2006) intepretada per una altra actriu, la versió jove de la Storm (Alexandra Shipp), i una nova versió de l'Angel (Ben Hardy) que elimina o entra en contradicció amb la de The Last Stand.
És un personatge amb un objectiu clar, i amb un poder gairebé inimaginable, però alhora és immensament atractiu com a dolent perquè no és d'aquells que deixen anar riallades sonores i gaudeixen fent el mal, sinó que actua amb una calma terrorífica i amb una actitud de complir el deure que, sens dubte, hem d'agrair a l'Oscar Isaac, actor de solvència contrastada.
I què se n'ha fet, dels personatges que ja coneixíem? Naturalment tornen en Charles Xavier (James McAvoy), en Magneto (Michael Fassbender), en Hank McCoy/Beast (Nicholas Hoult) i, és clar, la Raven/Mystique, novament amb un paper destacadíssim aprofitant l'enorme fama i popularitat de la Jennifer Lawrence.
Però és clar, la gràcia de situar la història als anys 80 és poder presentar versions joves dels X-Men de les pel·lícules dels anys 2000, i així es fa.
A la ja esmentada Storm se sumen l'Scott Summers/Cyclops (Tye Sheridan) i una altra cara pensada per a atraure el màxim nombre d'espectadors, la de la Sophie Turner (la Sansa de Game of Thrones, per si hi ha cap despistat), que fa de la jove Jean Grey. També hi ha en Kurt Wagner/Nightcrawler (Kodi Smit-McPhee), la versió més gran del qual havia sortit a X2 (2003).
Com ens podem imaginar, la nova amenaça fa que els personatges que ja coneixíem s'hagin de preparar per a un nou combat una dècada després de l'últim enrenou, i que se'n reclutin de nous. Al mig, un Magneto que mira de refer la seva vida sense poder-se escapar dels cúmuls de desgràcies que l'empenyen a ser el temible enemic principal dels X-Men dels còmics clàssics, però encara amb moments de dubte i canvis de bàndol.
I entre els "seminous" tenim en Peter Maximoff/Quicksilver (Evan Peters), que havia sortit breument a Days of Future Past amb una escena memorable, i que aquí en té una altra de similar. No és dels personatges que tenen més protagonisme, però sí que és dels més carismàtics, tot aportant el contrapunt humorístic a una pel·lícula més dramàtica que algunes de les anteriors. Com a mínim és una versió millor que la de Marvel Studios, que es va estimar més centrar-se en la seva germana Wanda/Scarlet Witch, mentre que als films de la Fox s'han quedat en Quicksilver.
En fi, la pel·lícula és, com no podia ser d'una altra manera, molt entretinguda i trepidant, però trobo que comença amb poca força, que es passa de manera molt superficial per algunes qüestions i per la caracterització dels nous personatges i, sobretot, que si a Days of Future Past s'intentava -insisteixo, amb uns quants errors de coherència- lligar amb les pel·lícules dels anys 2000, em temo que hem de considerar l'aparició dels actors i actrius "de sempre" en aquell film com un homenatge-comiat, perquè Apocalypseaposta clarament per trencar amb la trilogia original.
El pitjor, però, és que si First Class se situava a l'any 1962 i aquesta al 1983... no cal ser gaire espavilat per veure que les edats d'aquestes versions del personatges, que al 62 rondaven els 25-30 segons el cas, no s'aguanten per enlloc. Potser algú dirà que als còmics, i en dibuixos animats com Els Simpson, també passen les dècades i els personatges continuen igual, però no és això, companys, no és això.
A favor
-M'agrada més aquesta Jean Grey que la de la Famke Janssen, que tenia un punt de malícia que no m'acabava de convèncer
-El clímax del combat final és el millor de la pel·lícula i recorda, per exemple, el final del combat contra en Cèl·lula de Bola de Drac
-En Michael Fassbender mostra la seva millor interpretació de les 3 que ha fet com a Magneto i esdevé una mostra de la seva qualitat interpretativa sense l'estigma del gènere dels superherois
En contra
-La negació d'esdeveniments del que se suposa que són altres entregues d'una mateixa saga em treu de polleguera
-La incoherència amb les edats ha arribat a un punt ridícul, no només amb els films dels anys 2000, sinó en comparació també amb els situats als 60 i els 70 i interpretats pels mateixos actors i actrius
-Trobo que li costa arrencar, i que els canvis d'alineament d'alguns personatges resulten confusos
-El tema de la persecució i marginació dels mutants potser ja ens ha quedat clar en totes les altres entregues, però s'hi torna a fer èmfasi
Ja ho vaig dir en parlar de la que fins ara era una hexalogia, la més popular de tota la història: no sóc un fan radical de Star Wars, es pot dir ben bé que sóc un neòfit. No em vaig alterar en excés quan es va saber que se'n feia finalment una setena entregadesprés de dècades d'especulacions i estira-i-arronses, ni vaig perdre la xaveta per anar-la a veure quan es va estrenar, sinó que m'he esperat a aprofitar-me del preu reduït dels dimecres i, ara sí, l'he vist, tot aïllant-me una mica de les xarxes socials per tal de no menjar-me spoilers, cosa que pel que he acabat veient va ser una decisió sàvia.
Dirigida i coescrita per un dels directors de moda, en J. J. Abrams (Fringe, Lost, Alias, les pel·lícules de Star Trek de 2009 i 2013...), i amb el títol oficial de Star Wars: The Force Awakens (en realitat és l'Episodi VII, però), ha reeixit tant comercialment -amb més de 500 milions de dòlars recaptats en la seva estrena ja ha superat qualsevol altra pel·lícula de la història- com pel que fa a acollida, amb notes altíssimes i la satisfacció general d'uns fans que van mirar amb escepticisme els episodis I a III, o trilogia de preqüeles, i van trobar-hi la sang que estaven predisposats a trobar.
The Force Awakens era una aposta importantíssima, perquè tot i que el creador de la franquícia, en George Lucas, se'n va desentendre fa temps -sens dubte a canvi d'una bona picossada-, podia decantar la balança fins llavors equilibrada entre 3 pel·lícules febrilment reverenciades i 3 que van ser rebudes amb una fredor extrema... i per sort la jugada ha sortit més que bé.
Si a les preqüeles un dels punts que van agradar menys als seguidors -i que en canvi jo vaig trobar que eren aspectes positius- eren la xerrameca i les intrigues polítiques, en aquest setè episodi tornen l'acció desenfrenada, els personatges carismàtics i la riquesa de races, mons i escenaris que caracteritzaven les primeres pel·lícules.
No es pot analitzar aquest Episodi VII sense pensar en les 6 pel·lícules anteriors, i més concretament les originals, els Episodis IV a VI, ja que l'univers és compartit i, de fet, la trama se situa uns 30 anys després de Return of the Jedi, de manera que gran part de l'interès que ha suscitat el nou film es pot atribuir a la morbositat de veure el trio original, format per en Luke Skywalker, la Leia Organa i en Han Solo, envellit i acompanyat per aquells altres personatges que per diverses circumstàncies no mostren deteriorament físic, que són en C-3PO, l'R2-D2 i en Chewbacca.
És evident que en aquest sentit el triomfador és el personatge interpretat per en Harrison Ford, que també és l'actor que va tenir més èxit en evitar l'encasellament com a Han Solo alhora que es beneficiava de la popularitat del personatge. La Leia, en canvi, fa un paper relativament petit, mentre que en Luke... en fi, m'estimo més no revelar el contingut de la pel·lícula, però puc dir que ens han aixecat una mica la camisa a tots plegats.
De tota manera els 6 personatges esmentats fan un paper secundari, molt ben pensat, com a noms gairebé llegendaris per a les noves generacions (tan llegendaris com el concepte de la Força o els Jedi), i com a mentors que deixen pas a una nova fornada de lluitadors i pilots que han de portar el pes de la nova trilogia. Aplaudeixo, doncs, la seva presència, que va més enllà del cameo però tampoc no fa una ombra excessivament allargada sobre els nous personatges de referència.
I ja és hora que en parlem, no? Un d'ells és la Rey (Daisy Ridley), una ferrovellera o carronyaire que viu al planeta Jakku i s'espavila sola mentre espera la tornada d'algú que va marxar a la seva infantesa. Forta, gran lluitadora i autosuficient, segurament és el personatge més interessant.
El motiu, per a mi, és que per fi tenim un personatge femení que no fa de princesa, ni depèn dels altres -en tot cas és un membre de l'expedició en igualtat de condicions amb els altres-. La Leia, en canvi, tot i el seu mal caràcter era més fràgil i trobo que és un personatge desaprofitat, tot i el potencial que un cop rere l'altre se'ns ha dit que tenia.
L'FN-2187, després rebatejat com a Finn (John Boyega), és un Stormtrooper renegat, un desertor que només pensa en fugir de l'exèrcit del Mal, però que s'embolica en l'aventura quan coneix la Rey i els altres personatges, en un paral·lelisme amb en Han Solo que és només una de les moltes referències argumentals que trobem a la pel·lícula.
Per altra banda en Poe Dameron (Oscar Isaac, vist a A most violent year, Ex Machina o la minisèrie Show me a hero) és un excel·lent pilot de la Resistència que comença la pel·lícula en plena missió i va acompanyat per un petit droide...
...En BB-8, el successor espiritual de l'R2-D2 i un dels elements còmics del film i, sense cap mena de dubte, un dels personatges que tindran més èxit al marxandatge. A l'Episodi VII porta una important informació que desitgen tant els d'un bàndol com els de l'altre... us sona?
I com no podia ser d'una altra manera hi havia d'haver un dolent d'estil Darth Vader, en aquest cas anomenat Kylo Ren (Adam Driver, vist a Girls) i bastant millor que el Darth Maul de l'Episodi I. De fet, sense revelar-ne gaires detalls, té moltes similituds amb el dolent més mític de la història del cinema, com ara l'ambigüitat que el caracteritzava, i connexions que m'estimo més no esmentar.
És comandant de la First Order, un exèrcit malèvol que vol restaurar l'Imperi Galàctic tot acabant amb la Nova República, però en realitat el manipula el misteriós Líder Suprem Snoke (Andy Serkis) mentre el General Hux (Domhnall Gleeson), líder de la Starkiller -una nau com la Death Star però molt més gran- mostra la seva antipatia i rivalitat amb en Kylo Ren.
Una de les claus de l'èxit de Star Wars: The Force Awakens és el mèrit que té en si mateixa, amb personatges atractius, una aventura de l'estil de les clàssiques -amb molts homenatges i referències, fins i tot en escenaris que s'assemblen als de sempre però sense ser-ho-, l'humor ben subministrat i característic de la saga i una trama que promet de cara als dos propers episodis.
En realitat argumentalment és gairebé l'Episodi IV amb canvis en el com i el qui, cosa que potser és fer una mica de trampa, però saber tocar tots els botons que fan que el públic s'ho passi bé i que una pel·lícula es consideri bona, siguin quins siguin, és també un mèrit que podem atribuir als guionistes i el director. Al capdavall, s'ha d'entendre aquesta pel·lícula com una part del tot, de manera que les autoreferències i la repetició de la fórmula formen part del joc.
I alhora és una història que s'aguanta sola, perquè no és imprescindible haver vist les altres entregues de la franquícia -sí molt recomanable-, de manera que fa allò tan interessant de ser nou episodi i a la vegada inici d'una nova saga i, si es volen posar més etiquetes, funciona com a reboot gràcies als paral·lelismes múltiples que té amb els Episodis IV a VI.
En definitiva, m'ha agradat moltíssim i m'alegro que per fi els fans de debò, els autodenominats autèntics, els que ho tenen i coneixen tot de la saga, puguin gaudir de la continuació digna que desitjaven però probablement no esperaven.
A favor:
-Acció, humor, una bona trama...
-Personatges atractius i carismàtics per a tots els gustos i un gran potencial per al marxandatge que, d'altra banda, no necessita cap empenta
-L'ús intel·ligent dels personatges clàssics sense donar-los un protagonisme excessiu, ja que es tracta de presentar les noves generacions
-Els homenatges en forma de múltiples referències visuals, estilístiques i argumentals a la història que ja coneixíem
-Les connexions, sovint paternofilials, amb l'aventura clàssica, i la repetició de rols a través dels nous personatges, de vegades amb les relacions invertides
En contra:
-Aquests mateixos homenatges i referències es poden entendre també com un recurs fàcil
-El dolent no arriba a l'alçada d'en Darth Vader, però val a dir que el llistó estava massa alt i que encara s'ha de desenvolupar
-Algun personatge desaprofitat, com la capitana Phasma, però això es pot corregir a les properes entregues
-Que hàgim d'esperar al 2017 per tal de saber més coses d'aquests personatges i els seus orígens
.jpg)
.jpg)
