Sèries: Moon Knight

A casa fa poc que ens hem començat a posar les piles amb les sèries de Marvel de Disney+, i és per això que anirem veient, aquí al blog, entrades força seguides dedicades a aquestes produccions.

La sèrie que porto avui està basada en les aventures d'un personatge del que no sabia absolutament res. No soc especialista en Marvel, però hi ha molts noms que com a mínim conec, i en aquest cas ni tan sols podia dir això, abans de saber que existia la sèrie. Sigui com sigui, amb el protagonista que té, i no només per completisme, l'havia de veure.

Moon Knight és una minisèrie de només 6 episodis creada per Jeremy Slater basant-se en el personatge que va debutar al número 32 de Werewolf by Night, el 1975, i compta al seu repartiment amb les cares molt conegudes de l'Ethan Hawke i, com a protagonista, l'Oscar Isaac, un dels meus actors preferits.

El primer episodi ens presenta l'Steven Grant, un treballador del Museu Britànic de Londres que desitja convertir-se en guia, atesa la seva obsessió amb l'Antic Egipte, però té un caràcter tímid i una mica sapastre.  

El que li provoca els principals problemes i inconveniències a la vida quotidiana i a les relacions amb els altres, però, és que sovint, quan dorm, es desperta en llocs inesperats on no recorda haver anat, i té força llacunes de memòria i records que no hauria de tenir.

Resulta, com anem descobrint, que té un trastorn dissociatiu de la identitat, i que interactua, quan es mira al mirall, amb un alter ego que es fa dir Marc Spector i que és la identitat civil del Moon Knight, màquina de matar que és l'avatar del deu egipci Khonshu, el deu de la lluna. 

A partir d'aquí, i sense tenir del tot el control de la situació en cap moment, el protagonista es veu embolicat en una trama en què l'enemic, en Harrow (l'Ethan Hawke), pretén purgar la humanitat -el típic objectiu benintencionat però mal executat- amb l'ajuda de la deessa Ammit, a qui pretén ressuscitar.

Com a personatge secundari tenim la Layla El-Faouly (May Calamawy), dona d'en Marc Spector -i desconeguda al principi per a la personalitat de l'Steven Grant- que a mesura que avança la sèrie demostra que és més que una acompanyant o ajudant, però no en revelarem res més.

A banda de les seqüències d'acció i els canvis sobtats d'una personalitat a una altra, Moon Knight ens ofereix moments confusos en què ens plantegem quina és, la personalitat real del protagonista, si és que n'hi ha cap que es pugui considerar així, i també si tot el que veiem són coses que li passen de debò o producte del seu trastorn.

En qualsevol cas, la salut mental és clau en aquesta història de superherois poc convencional, cosa que dona originalitat a la proposta, però el seu final deixa caps sense lligar, i en el moment de publicació d'aquesta entrada només se sap que a can Marvel els agradaria continuar fent aparèixer el personatge, potser en pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, potser en una segona temporada de la sèrie, cosa que en principi no estava prevista, però com que Loki ja n'ha estat una excepció, mai se sap.

De moment, però, tenim una minisèrie amena i molt ben interpretada, com no podia ser d'una altra manera especialment amb el senyor Isaac implicat, que aquí hi fa dos personatges marcadament diferents i, fins i tot, amb accents diferents per decisió pròpia. Només per veure'l a ell ja val la pena, cosa que no em sorprèn.

Lectures: Green Arrow - Harrow

Fa un any (ja sé que vaig amb retard, però he explicat algun cop que la meva economia no em va permetre comprar durant 2013 al mateix ritme que altres anys) que vaig ressenyar l'anterior recopilatori del nou Green Arrow, i ara per fi arriben les meves impressions del tercer, que per sort mostra una lleugera millora respecte a la tendència a la baixa a què ens havien acostumat no només en aquesta nova etapa de The New 52 i la renovació total del personatge, sinó també als últims còmics d'abans del reset.

No n'esperava res, tenia entès que era dolent com l'anterior i que fins el proper, el quart recopilatori, la cosa no es començaria a animar, però potser per això, o potser perquè aquest Green Arrow: Harrow no és un despropòsit caòtic i sense interès com el tom que el precedeix, el cas és que m'ha agradat relativament.

Conté els números 14 a 16 de la col·lecció, publicats individualment de gener a març de 2013, a més del número 0 (novembre de 2012), el 8 de l'actual Justice League (juny de 2012), unes pàgines del 13 de la mateixa col·lecció (desembre de 2012) i el 14 de The Savage Hawkman (gener de 2013).

Precisament amb aquest últim personatge es relaciona l'Oliver Queen al 14 de la seva col·lecció, en què l'ha d'ajudar a protegir-se dels atacs del que sembla una conspiració per a encolomar-li un assassinat que no ha comès i que duu en Green Arrow a un terreny que no domina, el de la lluita a l'aire.

Però la història, que tot i la trobada dels dos personatges al tom anterior (que ni recordava de tant temps que ha passat) ens arriba començada perquè s'enceta al 13 de The Savage Hawkman, continua al 14 d'aquesta, que sí que s'inclou a Green Arrow: Harrow. El cas és que no té gaire sentit perquè és una saga formada per 4 números, dos dels quals no inclosos, i notem que falten coses. Dit això, no està malament veure, per fi, com el nou Arquer Maragda interactua amb un altre superheroi.

A continuació, ja al 15 i el 16 de Green Arrow, el protagonista es crea un enemic en interceptar un carregament d'armes, cosa que motiva el traficant de les mateixes, el Harrow del títol, a posar preu al seu cap, però no és una aventura que li provoqui gaires dificultats, deixant de banda que, ja des del volum anterior, pateix una notable escassetat de recursos després que l'empresa li fos arrabassada.

Sense ser una trama especialment interessant, com a mínim no és confusa com les que vam veure a Green Arrow: Triple Threat i es deixa llegir perfectament. El més interessant, però, queda reservat per a la resta del recopilatori.

Es tracta del 8 de Justice League, on el pobre es passa tot l'episodi intentant ser acceptat per una Lliga de la Justícia que encara està lluny dels nivells d'obertura a què ens tenia acostumats abans de The New 52. Tant li fa el que aconsegueixi, la gran majoria dels seus reduïts membres s'oposa a l'entrada d'en Green Arrow al club i el considera més aviat una molèstia.

És un capítol divertit, i ens permet veure el bo i millor dels superherois de DC, que sempre està bé. Després tenim unes pàgines de la història secundària del 13, que té relació amb tot això, però aquestes interaccions ens deixen amb les ganes de saber exactament què passa, perquè sembla que els intents d'en Green Arrow de ser admès a la Lliga de la Justícia tenen a veure amb A.R.G.U.S., l'agència governamental que fa d'enllaç amb el grup de superherois i que, com és habitual, està interessada en tenir algú de confiança (és a dir, manipulable) a la JLA. Però no en traiem l'entrellat perquè ens deixen amb la mel als llavis per tal que comprem Justice League. 

Finalment el número 0 serveix, tal com van ser concebuts aquests números, per a tornar-nos a explicar l'origen del personatge, però ens l'han explicat tantíssimes vegades que aquí l'aclamat guionista Judd Winick el canvia i sí, ens situa l'Oliver Queen en un vaixell que naufragarà sense que ens sorprengui especialment, però aquest cop en realitat és una refineria de petroli on el protagonista se suposa que treballa (en tasques administratives, no fos cas que s'embrutés). 

Allà l'Ollie munta una festa i mentre fanfarroneja de les seves habilitats com a arquer (representa que n'està fent classes) l'estructura és atacada per uns pirates i la imprudència heroica del futur Green Arrow acaba en tragèdia. És un nou punt de vista curiós i interessant, i introdueix la figura, creada a la sèrie televisiva Arrow, d'en Tommy Merlyn, que ens prometen que tornarà a sortir. També hi apareix, breument, en Roy Harper, que a The New 52 fins ara no s'havia relacionat gaire amb el personatge que el va donar a conèixer fa dècades, o més ben dit se'ns havia explicat que treballaven junts i que havien partit peres, però sense entrar en detalls. 

De tota manera aquest número 0 tampoc no és especialment memorable, i cap al final vol lligar amb l'actualitat del personatge d'una manera una mica massa precipitada.

Mancances a banda, Green Arrow: Harrow m'ha semblat entretingut, millor que no em pensava, però lluny de ser imprescindible o ni tan sols notable. Els seus punts forts: una trama més centrada i amb sentit i una unitat artística (guions d'Ann Nocenti i dibuixos de Freddie Williams II, que també il·lustra el número 0) només trencada, lògicament, pels còmics que no corresponen a la col·lecció però que s'han inclòs al recopilatori de totes maneres.

Els febles, els de sempre: la renovació total del personatge i la ruptura amb la seva història prèvia fan enyorar moltíssim els personatges amb què sempre l'havíem relacionat, tant els dolents com sobretot els aliats (que existeixen al nou Univers DC, però no tenen relació amb l'Oliver Queen), i la manca de trames memorables no ajuda a superar aquest buit, de manera que molts seguidors de tota la vida ja fa temps que han deixat la col·lecció, i no els jutjo pas. Ja ho vaig dir: no s'entén gaire què és el que han volgut fer amb aquest personatge, perquè no s'assembla ni al de tota la vida ni al de la sèrie de televisió, opció que em sorprèn que no triessin perquè comercialment hauria estat tot un encert i, tot i les seves llicències, és molt més fidel a la identitat d'en Green Arrow que el que estem veient (i patint) als seus còmics des de 2011.