Visionats: Ant-Man and the Wasp - Quantumania

La cosa va de Marvel, últimament, al blog, i és que tot i tenir-ho complicat per veure pel·lícules per les complicacions pròpies de tenir criatures petites, l'altre dia ens va venir de gust mirar un dels llargmetratges de l'MCU que se'ns estan acumulant i que ja estem mirant directament a Disney+ en comptes de la gran pantalla, i així ho vam fer -tot i que en dues sessions-, de manera que per primer cop en molt de temps faré una crítica d'una pel·li de Marvel aquí al blog.

Fa precisament més de 3 anys publicava l'entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga, i en deia coses molt bones, perquè la considerava i la considero una excel·lent continuació del que feia especial la primera entrega. Què m'ha semblat, doncs, la tercera pel·lícula? 

Ant-Man and the Wasp: Quantumania és un llargmetratge de 2023 dirigit per Peyton Reed, el mateix director de les dues pel·lícules anteriors de l'Home Formiga, però a diferència d'aquelles cintes, que tenien San Francisco com a escenari i un tipus particular de gags, a la tercera part del que ja és una trilogia la cosa va per una altra banda.

A la segona part vam veure com l'Ant-Man i la Vespa rescataven la mare d'aquesta, atrapada al reialme quàntic des de feia dècades, i precisament aquest món és el protagonista de la pel·lícula que ens ocupa, amb totes les conseqüències que això té.

El primer que ens ve al cap és que es tracta d'un món d'extrema bellesa, com a mínim per als aficionats a la ciència-ficció i la fantasia. San Francisco, amb els seus carrers costeruts, el Golden Gate i els tramvies, és una ciutat que personalment trobo fascinant, però el reialme quàntic és una altra dimensió, un lloc que sembla un altre planeta i que, en alguns moments, recorda la riquesa ètnica d'alguns dels exuberants escenaris de la saga Star Wars, amb la qual ara Marvel està emparentada, per cert.

El problema, però, és que el que ens trobem en aquest tercer film és força trencador respecte als dos primers, i és que les persecucions urbanes i els divertits moments en què els protagonistes es feien petits i exploraven escenaris fins i tot domèstics des de la perspectiva d'un insecte donen pas a una immensitat espacial i argumental que fa que els canvis de mida dels nostres superherois esdevinguin poc més que una manera de distreure l'enemic a l'hora de lluitar.

És com si la guerra en què es veuen embolicats en contra de la seva voluntat, perquè el reialme quàntic literalment els xucla al seu interior, fos una aventura més dels Avengers, o dels Guardians de la Galàxia, i no pas d'uns personatges que havien estat molt còmodes, i les seves històries molt encertades, en els ambients locals i terrenals dels primers dos films.

No és que l'Ant-Man hagués estat fora de lloc a les pel·lícules dels Avengers, no és pas això el que dic. Allà feia les seves aportacions com un superheroi més. Però trobo que no acaba d'encaixar en una història com la que ens planteja aquesta Quantumania, encara que argumentalment sí que tingui sentit. El que vull dir és que no els acabo de veure com uns personatges per a aquesta mena de batalles campals en què si se'n surten és més aviat per l'ús de l'enginy que no pas per la força real que tenen.

Amb això no vull pas dir que sigui una pel·lícula dolenta o fluixa, de fet és divertida i té uns efectes visuals espectaculars. Però perd l'esperit de les anteriors, on hi havia un tipus d'humor particular que aquí veiem poques vegades en favor de l'acció i un humor més genèric de superherois. Es troba a faltar especialment el grandíssim personatge d'en Luís.

Pel que fa a la construcció de personatges, veiem com l'Scott està acompanyat tant per la Hope com per la seva filla Cassie (Kathryn Newton), ja gairebé adulta, i amb qui no va tenir contacte, lògicament, durant els 5 anys en què va estar desaparegut. Tanmateix, no s'acaba d'explorar la relació que tenen, però si la premissa hagués estat una altra penso que potser hi hauria hagut una mica més del conflicte generacional que esperaríem de dos rebels amb tendència a delinquir que, a més, són un pare separat i la seva filla en una edat difícil.

No puc acabar la crítica sense parlar del dolent de la pel·lícula, Kang el Conqueridor (Jonathan Majors), que en una versió diferent s'ha pogut veure a la sèrie Loki i que aquí és el responsable de la guerra que està tenint lloc al reialme quàntic.

La Janet, mare de la Hope i dona d'en Hank Pym, que també apareixen a la pel·lícula formant part de l'equip que va a parar a aquesta dimensió, és en certa manera responsable dels problemes que hi ha en aquest pintoresc indret, a causa d'una difícil i sacrificada decisió que va prendre quan hi vivia, i ara toca reparar el greuge.

La interpretació del personatge ha estat lloada, és un actor també aplaudit pel seu paper a Creed III, però malaurada i encertadament ha estat acomiadat de l'Univers Cinematogràfic Marvel per les acusacions de violència de gènere que hi ha contra ell. Per tant, no el veurem en futures interpretacions d'un personatge que sí que ha de continuar apareixent en pel·lícules de la companyia.

Ignoro si hi haurà més films de l'Ant-Man, però solucionada la qüestió del reialme quàntic, encara que hi hagi alguns personatges divertits i tot plegat sigui bonic de veure, m'agradaria que els personatges tornessin a la superfície inclinada de San Francisco. 

El temps dirà si això es fa realitat, però com a mínim suposo que els tornarem a veure en projectes que afectin als Avengers, i que l'Scott i companyia formaran part de l'obligada nova formació del grup de superherois més poderós de la Terra (a Marvel).
 

Sèries: She-Hulk - Attorney at Law

Cada sèrie basada en un personatge de Marvel que ha anat apareixent a Disney+ ha tingut un munt de lloances, independentment del fet que, com passa sempre, després la cosa es refredi i la gent hi comenci a trobar pegues.

De moment, a mi m'han agradat molt totes, però la d'avui era un cas especial en què només n'havia sentit lloances, especialment per l'estil humorístic refrescant que desprenia, segons deien. Un cop vista, doncs, toca parlar-ne.

She-Hulk: Attorney at Law és una minisèrie creada per Jessica Gao i està basada en el personatge de la Hulka, que va néixer als còmics l'any 1979 -per molt que cogui als masclistes que van saltar tot pensant-se que s'havia fet expressament una versió femenina d'en Hulk per complir amb una "agenda", sense tenir ni idea que ja porta 45 anys entre nosaltres-, i ha tingut 9 episodis llançats l'any 2023 a la plataforma.

Com no podia ser d'una altra manera, narra les aventures de la cosina d'en Bruce Banner, la identitat civil d'en Hulk, de qui adquireix, d'una manera molt ingènua i pròpia dels còmics antics de superherois -feblesa que la sèrie no només no intenta amagar, sinó que reconeix-, els mateixos poders, però podríem dir que millorats i tot.

En Hulk de l'Univers Cinematogràfic Marvel apareix a la sèrie en un paper secundari mig recurrent, interpretat evidentment per en Mark Ruffalo (recordem que a can Marvel la cohesió entre cinema i televisió és tota, no com a la competència), per tal d'orientar i entrenar la seva cosina davant d'aquest gran trasbals que pateix amb la transformació, i dona lloc a moments certament divertits.

Però l'autèntica protagonista és ella, una Jennifer Walters (Tatiana Maslany, protagonista d'Orphan Black), advocada d'èxit que de cop i volta pateix aquest canvi i passa a rebre atenció precisament en la forma "monstruosa", que d'una banda li fa perdre la feina però, de l'altra, li'n dona una de nova.

Resulta que ara és advocada especialitzada en qüestions superheroiques, i està obligada a treballar amb el seu aspecte de 2 metres -al qual pot accedir i del qual es pot desfer a voluntat- tot el dia, però és quan plega que coneixem de debò la Jennifer Walters, l'humana normal amb una vida sentimental desastrosa i una creixent gelosia respecte al seu propi alter ego, que s'endú tota l'atenció, fins i tot en el terreny amorós per la curiositat que desperta en els homes, a més d'haver de fer front a atacs dels enemics que fa la seva versió verda, com sol passar en els casos en què el públic general coneix la identitat civil dels superherois... i això que ella no n'és pas, o com a mínim no s'ho planteja com a activitat habitual.

La sèrie no té una trama general pròpiament dita, sinó que ens presenta històries més o menys autoconclusives amb repercussions en el que va passant-li després a la protagonista. Per exemple, veiem com li encarreguen que defensi un monstre (interpretat pel mític Tim Roth, que ja havia sortit, tot i que caracteritzant-lo d'una manera diferent, a The Incredible Hulk) amb qui el seu cosí -interpretat en aquella ocasió per l'Edward Norton- havia tingut problemes, la surrealista disputa legal pel nom de Hulka, les dificultats per anar a un casament d'una vella amiga, o com coneix un altre superheroi de l'MCU que no diré aquí per si algú encara no ha vist la sèrie, però que és un toc interessant per a la caracterització de tots dos personatges.

 

Deveu haver notat que no he esmentat personatges secundaris llevat del cosiníssim. No és que no n'hi hagi. Tenim, per exemple, la Nikki Ramos (Ginger Gonzaga), l'ajudant i millor amiga de la Jennifer, o el company de feina Augustus "Pug" Pugliese (John Segarra), però es tracta d'una sèrie molt centrada en el seu personatge principal i la seva dualitat forçada.

 

She-Hulk: Attorney at Law és una comèdia legal lleugera i no hi ha res de dolent en això, però també aprofita per denunciar, sempre amb humor, temes com el masclisme imperant a la nostra societat. A més, té tendència a trencar la quarta paret, com se sol dir, tot fent autoreferències i referències a la mateixa existència de l'Univers Cinematogràfic Marvel, cosa que ens arrenca somriures, però que en algun moment potser es duu una mica massa lluny.

Parlant de defectes, es podria dir que el final és una mica decebedor en la resolució, que no és res més que una distracció precisament causada per aquest metahumor, i que els efectes visuals del personatge en la seva versió gegant no acaben de ser gaire fluids. 

Tanmateix, és una molt bona sèrie, és divertida i evidentment els fans del personatge per fi el poden veure a la petita pantalla. El futur de la Hulka televisiva, però, no pinta gaire bé: es diu que el pressupost necessari per fer-ne més temporades és excessiu, de manera que no n'esperem, per si de cas.

 

 

 

Sèries: Loki

He de reconèixer que, de totes les sèries de Marvel de Disney+, aquesta era la que em feia més mandra. Des del punt de vista del tema, l'ambientació i la història dels personatges, en Thor i companyia, així com la seva interpretació de la mitologia nòrdica, no m'atrauen gaire, o si més no, m'interessen força menys que altres franquícies de la companyia.

Per això, una sèrie dedicada al dolent de les aventures del Déu del Tro era quelcom que no em venia especialment de gust. Però també soc completista amb algunes coses, l'havia de veure i la bona opinió que en tenia la gent va acabar de fer-me'n venir ganes. I ha estat una agradable sorpresa. 

Loki, de títol senzill i directe, és la sèrie protagonitzada pel personatge del mateix nom, però sense haver-me'n informat prèviament em va sorprendre molt positivament -pels motius esmentats més amunt- que no tingués res a veure amb tot això de la mitologia nòrdica. De fet, es toca de passada per parlar del rerefons del personatge, però la cosa no va per aquí, ni de bon tros. 

Creada per Michael Waldron, la sèrie parteix d'una interessant premissa: durant el viatge enrere en el temps dels Avengers a Avengers: Endgame, en Loki roba el Tesseractis i s'escapa de la seva detenció, però en fer-ho s'ha convertit en una versió alternativa de si mateix, en una nova línia temporal. És llavors quan el deté l'Autoritat de les Variacions Temporals (TVA en anglès), encarregada d'evitar línies temporals alternatives, i li ofereix l'oportunitat de col·laborar a canvi de no esborrar-lo de l'existència, que és com es procedeix normalment en aquests casos.

El Loki que protagonitza la sèrie és el de 2012 i, per tant, no ha viscut res posterior a la primera pel·lícula dels Avengers, i tot i que és, en el fons, un brivall, sempre ha buscat el reconeixement dels altres i ha comès maldats perquè s'ha sentit injustament tractat, deixant de banda que té tendència a fer bretolades.

A la sèrie li veiem el costat més humà -si és que això es pot dir d'un déu-, encara que en realitat li convé fer bondat, i esdevenir un agent més de l'AVT, a les ordres i després braç a braç amb en Mobius (Owen Wilson, la cara més coneguda del repartiment, amb permís d'en Tom Hiddleston).

L'ambientació de tot plegat recorda en certa manera la pel·lícula Brazil i mons distòpics de l'estil de 1984, si la jutgem per una tecnologia avançada però d'aspecte intencionadament retro (al capdavall, l'AVT existeix "fora del temps"), la foscor de la fotografia i la sensació d'opressió, clares jerarquies i vigilància constant, de manera que els aficionats a aquesta branca de la ciència-ficció s'hi trobaran com a casa, com és el meu cas.

Però res no és el que sembla, i diversos personatges ens sorprendran a mesura que avanci la trama i es vagi descobrint què hi ha, en realitat, al darrere d'aquest organisme autoritari que decideix qui ha d'existir i qui no.

En Loki, per la seva banda, mostrarà, com deia més amunt, el seu vessant més humà, el veurem vulnerable i obrint-se als altres, començant per una variant seva de gènere femení al voltant de la qual gira la primera temporada i, en menor mesura, la segona.

Al final, s'aplega una petita colla de personatges que ens roben el cor i que lluiten per salvar la mateixa existència de l'univers, en complexes argumentacions de ciència fictícia pròpies del gènere i dels viatges temporals, però que si no ens hi volem trencar el cap -i la gent com jo és millor que no ho faci- podem veure com el que, en realitat, és: una sèrie d'aventures amb missions a través del temps que pot recordar una mica, fins i tot, malgrat les grans diferències, la meva enyorada DC's Legends of Tomorrow. 

És interessant comentar que Loki és la primera sèrie de l'Univers Cinematogràfic Marvel de Marvel Studios per a Disney+ que té segona temporada, i és que en principi les propostes que ens han anat arribant estaven pensades com a minisèries.

Doncs bé, la història se'ns ha presentat aquest cop en dues tongades de sis episodis cadascuna, distribuïts a la plataforma d'streaming des del 2021 i des del 2023 respectivament. I té sentit, perquè la trama té prou entitat com per ocupar aquests 12 episodis. 

No sabem si es farà alguna cosa més amb aquests personatges, ara per ara, però si no, la història ha quedat tancada d'una manera satisfactòria. A més, hem pogut aprofundir en un personatge carismàtic, encara que no sigui el que havíem vist a les últimes pel·lícules de Marvel, sinó una versió de fa molts anys que ha tirat per una altra banda. 

Sèries: Moon Knight

A casa fa poc que ens hem començat a posar les piles amb les sèries de Marvel de Disney+, i és per això que anirem veient, aquí al blog, entrades força seguides dedicades a aquestes produccions.

La sèrie que porto avui està basada en les aventures d'un personatge del que no sabia absolutament res. No soc especialista en Marvel, però hi ha molts noms que com a mínim conec, i en aquest cas ni tan sols podia dir això, abans de saber que existia la sèrie. Sigui com sigui, amb el protagonista que té, i no només per completisme, l'havia de veure.

Moon Knight és una minisèrie de només 6 episodis creada per Jeremy Slater basant-se en el personatge que va debutar al número 32 de Werewolf by Night, el 1975, i compta al seu repartiment amb les cares molt conegudes de l'Ethan Hawke i, com a protagonista, l'Oscar Isaac, un dels meus actors preferits.

El primer episodi ens presenta l'Steven Grant, un treballador del Museu Britànic de Londres que desitja convertir-se en guia, atesa la seva obsessió amb l'Antic Egipte, però té un caràcter tímid i una mica sapastre.  

El que li provoca els principals problemes i inconveniències a la vida quotidiana i a les relacions amb els altres, però, és que sovint, quan dorm, es desperta en llocs inesperats on no recorda haver anat, i té força llacunes de memòria i records que no hauria de tenir.

Resulta, com anem descobrint, que té un trastorn dissociatiu de la identitat, i que interactua, quan es mira al mirall, amb un alter ego que es fa dir Marc Spector i que és la identitat civil del Moon Knight, màquina de matar que és l'avatar del deu egipci Khonshu, el deu de la lluna. 

A partir d'aquí, i sense tenir del tot el control de la situació en cap moment, el protagonista es veu embolicat en una trama en què l'enemic, en Harrow (l'Ethan Hawke), pretén purgar la humanitat -el típic objectiu benintencionat però mal executat- amb l'ajuda de la deessa Ammit, a qui pretén ressuscitar.

Com a personatge secundari tenim la Layla El-Faouly (May Calamawy), dona d'en Marc Spector -i desconeguda al principi per a la personalitat de l'Steven Grant- que a mesura que avança la sèrie demostra que és més que una acompanyant o ajudant, però no en revelarem res més.

A banda de les seqüències d'acció i els canvis sobtats d'una personalitat a una altra, Moon Knight ens ofereix moments confusos en què ens plantegem quina és, la personalitat real del protagonista, si és que n'hi ha cap que es pugui considerar així, i també si tot el que veiem són coses que li passen de debò o producte del seu trastorn.

En qualsevol cas, la salut mental és clau en aquesta història de superherois poc convencional, cosa que dona originalitat a la proposta, però el seu final deixa caps sense lligar, i en el moment de publicació d'aquesta entrada només se sap que a can Marvel els agradaria continuar fent aparèixer el personatge, potser en pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, potser en una segona temporada de la sèrie, cosa que en principi no estava prevista, però com que Loki ja n'ha estat una excepció, mai se sap.

De moment, però, tenim una minisèrie amena i molt ben interpretada, com no podia ser d'una altra manera especialment amb el senyor Isaac implicat, que aquí hi fa dos personatges marcadament diferents i, fins i tot, amb accents diferents per decisió pròpia. Només per veure'l a ell ja val la pena, cosa que no em sorprèn.

Sèries: Ms. Marvel

Continuem veient les sèries de Marvel de Disney+ amb l'ordre canviat, per problemes de disponibilitat horària per repassar materials previs i reforçar bagatge, i aquest cop ha estat el torn d'una que va tenir una acollida excel·lent a les xarxes i que ara, saltant-me'n d'altres, he visionat.

En aquest cas l'única referència que tenia del personatge era la de la superheroïna que admira, és impossible no relacionar els dos personatges com a mínim pel nom, però no n'he llegit mai cap còmic i podem dir que m'enfrontava a la sèrie sense cap coneixement ni cap prejudici, ni bo ni dolent, previ.

Ms. Marvel, creada per Bisha K. Ali, es basa en els còmics del mateix nom, en marxa des de 2014, tot i que el personatge va debutar a Captain Marvel el 2013. 

Sens dubte, és un exemple més de l'encertada estratègia de Marvel Studios de donar temps de pantalla a personatges menors per complementar els seus productes estrella, els llargmetratges per al cinema, i en aquest cas estem davant d'una minisèrie -com no podia ser d'una altra manera, tal com hem vist fins ara- de 6 episodis, llançada originalment entre juny i juliol d'aquest mateix 2022 i que destaca, entre altres coses, per l'ús de les animacions de determinats elements de l'escenari i la sobreimpressió d'etiquetes també animades tot imitant les de les xarxes socials del jovent.

Perquè la Kamala Khan (Iman Vellani) és una noia de 16 anys que va a l'institut i que, com gairebé tothom a aquesta edat, lluita per encaixar i per tenir una vida com més normal millor. En el seu cas hi ha un factor afegit, que és el de ser estatunidenca de primera generació, perquè els seus pares van néixer al Pakistan i, per tant, és una noia musulmana.

Aquest fet, que comparteix amb la seva millor amiga, la Nakia (Yasmeen Fletcher) i amb el qual simpatitza el friki del seu millor amic, en Bruno (Matt Lintz), és un element caracteritzador molt present a la sèrie, i s'aprofita per fer-nos un retrat de com és la vida d'una adolescent d'aquesta creença als Estats Units actuals, i en concret en un context de comunitat immigrant pakistanesa. 

És una qüestió que es tracta amb delicadesa, al capdavall a l'equip implicat hi ha gent que sap de què parla, i no cau en les habituals descripcions de racisme, integrisme i marginació, sinó que d'una manera refrescant ens ofereix escenes de la vida quotidiana d'una persona musulmana en aquest context geogràfic i històric i ho amaneix amb una ambientació deliciosa si som amants de la música i la sumptuositat aràbigues. 

Es mereix una menció especial la música de Laura Karpman, a més de les diferents peces dels endings, que excepcionalment -tenint poc temps no solc mirar els muntatges d'entrada i de sortida de les sèries més d'un cop- he volgut mirar en més d'un capítol.

Ara bé, tot i que no és una sèrie de denúncia, també hi veiem xocs culturals i generacionals, i és que la Kamala, que és a tots els efectes una noia de Jersey City del segle XXI, conviu amb uns pares afectuosos però amb el xip propi de la seva cultura, així que una de les seves lluites és aconseguir la llibertat i el respecte de què sí que gaudeix el seu germà gran com a home que és.

Ens podem imaginar l'efecte que provoca a la vida de la Kamala, que fins i tot s'ha d'escapar de casa per anar a una convenció dels Avengers disfressada de la seva admirada Capitana Marvel, descobrir que un artilugi que duu generacions a la família li desperta uns poders que li donen el potencial de ser una superheroïna de debò.

Al principi de manera maldestra, però cada cop més segura de si mateix a mesura que s'enfronta a diverses situacions i gràcies al suport d'en Bruno, la Kamala va dominant cada cop més aquesta mena de diamants que crea del no-res amb les mans i que li permeten arribar a llocs elevats o clavar contundents cops de puny.

Evidentment, aquests poders no serveixen només per omplir les tardes després de l'institut, sinó que atrauen uns éssers màgics de la mitologia islàmica, els djinns, que tenen unes intencions més fosques del que li expliquen inicialment a la protagonista.

Per tant, acabarem veient combats, persecucions i fins i tot viatges, perquè tot plegat enllaça amb el tràgic origen de la família de la Kamala, i l'acció s'arriba a traslladar temporalment fins i tot a Karachi, la capital del Pakistan. Allà, a més d'entrar en detalls sobre la història familiar dels Khan, també veiem, a través del retrobament entre l'àvia i la mare, respectivament interpretades per la Samina Ahmand i la Zenobia Shroff, un canvi en les dinàmiques maternofilials que marquen el conjunt de la sèrie.

En només 6 episodis, la nova superheroïna s'acaba enfrontant a enemics tant a l'estranger com a casa seva, i és que la seva aparició atrau l'atenció, i no només de la seva comunitat, que l'anima i l'admira. Tot plegat acaba donant a la sèrie unes dosis d'acció que semblaven poc probables en els seus primers compassos, i un lore prou ric que espero que es continuï explorant. 

Perquè la sèrie s'acaba aquí, i Marvel Studios no vol fer segones temporades, però en aquest cas també continuarem veient la Kamala Khan: l'any que ve s'estrena The Marvels, on li veurem la cara presumiblement al costat de la de la Capitana Marvel. I és una gran notícia, perquè és un personatge que s'ha fet estimar. 

Visionats: Shang-Chi and the Legend of the Ten Rings

És evident que ja no vaig al cine tant com abans, per qüestions familiars, però ara que s'hi pot tornar amb més o menys normalitat, en general puc veure-hi les pel·lícules que més m'interessen. De vegades, però, no és així, com ha passat amb aquesta, que he hagut d'esperar que alliberessin de la llosa del Premium a la plataforma Disney+. 

I ara que ja l'he pogut veure, i juntament amb Eternals al cinema seria el més important que hi ha, per ara, de l'anomenada Fase Quatre de l'Univers Cinematogràfic Marvel, en vull fer una humil crítica. 

Shang-Chi: The Legend of the Ten Rings és un film d'aquest 2021 dirigit per Destin Daniel Cretton que suposa la primera adaptació cinematogràfica de les aventures d'en Shang-Chi, que no sé si és el primer superheroi asiàtic de la història dels còmics (va debutar el 1973), però sí que és el primer superheroi de l'Univers Cinematogràfic de Marvel amb aquest origen.

He d'avisar, igual que vaig fer amb la pel·lícula dels Eternals, que fins que vaig veure aquest film no en coneixia absolutament res, podríem dir que ni el nom. No soc especialista en Marvel, i encara menys en personatges que no arriben ni a secundaris als còmics dels altres. Dit això, espero que disculpeu possibles imprecisions i que entengueu aquesta crítica com el que és: la d'un film que he vist com a producte independent. 

La història comença amb escenes de fa mil anys (literalment), en què coneixem en Xu Wenwu (Tony Leung, aclamat actor honkoguès fetitxe de Wong Kar-wai), un guerrer que aconsegueix deu anells que li proporcionen poders divins i la immortalitat, gràcies als quals munta una organització que conquereix regnes i interfereix en la política de qualsevol país des de llavors. 

Coneixem també com s'enamora i té dos fills, un dels quals el protagonista d'una pel·lícula que passa de semblar del gènere wuxia d'arts marcials amb tocs místics i fantàstics i coreografies estil Tigre i drac, amb una narració en mandarí, per sort -cosa que és rara en un mercat com l'estatunidenc-, a semblar una comèdia també d'arts marcials com les d'en Jackie Chan a l'hora de traslladar-nos al present, en què seguim en Shang-Chi (Simu Liu), que viu a San Francisco, lluny física i mentalment del seu passat de fill d'aquell poderós guerrer, fent d'aparcacotxes amb el nom de Shaun. 

Allà viu d'una manera molt modesta, però feliç, i hi té una gran amiga, la Katy (Awkwafina, també rapera, i que va posar la veu a la dragona Sisu a Raya i l'últim drac), amb qui té una relació de "col·legues" que dona al film el seu vessant més humorístic i que no sap res del passat del seu amic.

Evidentment, les coses s'han de complicar i un bon dia rep l'atac d'uns membres dels Deu Anells, que dona lloc, com no podia ser d'una altra manera, a una espectacular escena d'acció als costeruts carrers de San Francisco.

Conscient que és literalment el seu passat perseguint-lo, en Shang-Chi decideix tornar a la Xina per avisar la seva germana Xialing (Meng'er Zhang, en el seu primer paper fora del teatre), també lluitadora, i a partir d'aquí la cosa s'emmerda i som testimonis d'un seguit de combats espectaculars i ben coreografiats, amanits pels elements fantàstics que van en augment a mesura que la trama avança i arribem al poble original del protagonista, situat en una altra dimensió, on s'ha d'enfrontar al seu passat tot abraçant-lo i desrovellant la seva tècnica, apresa a contracor quan era petit, i d'una manera més concreta enfrontant-se al seu pare.

Un pare borratxo de poder, com ha estat sempre, però amb una motivació personal amb què ens podem identificar i que fa que no el puguem considerar un malvat sense matisos.  

El tram final del film és visualment espectacular, adient per a la mena de lloc en què els personatges es troben, i la resolució de tot plegat és tan previsible com ben trenada, de manera que no podem exigir-li res més, a aquest film. No li falta, de fet, ni l'escena post-crèdits típica de Marvel on ens donen un tast de cap a on durà, el destí, aquests personatges.

No volia acabar sense comentar que si el regust, segons el moment, de les pel·lícules d'arts marcials més belles o més humorístiques no era prou, també hi interpreta un paper la mítica Michelle Yeoh, que ha treballat en els dos tipus de films xinesos que esmento. 

Shang-Chi, plena d'acció i amb un bon ritme, és, per a mi, un producte força rodó, i sembla que va funcionar pel que fa a acollida del públic i la crítica. Personalment trobo que, alliberada de l'enorme ombra dels Avengers, Marvel Studios està desplegant una Fase Quatre molt atractiva i que no cal patir per la continuïtat del seu èxit a la gran pantalla ni per l'existència de productes que se'n derivin.
 
 

 
 

Sèries: Wandavision

Si DC no acabava, independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, de triomfar al cinema, com a mínim en comparació amb Marvel, a la televisió la cosa es decantava més cap a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman.

No és que Marvel no tingués sèries bones, i les que va fer en col·laboració amb Netflix ho són, i molt. També Agents of S.H.I.E.L.D. Però aquell Univers Cinematogràfic de Marvel tan popular i rendible anava a banda, i faltava que els personatges que coneixíem de la pantalla gran passessin també per la "petita". I no només secundaris. Amb l'anomenada "Fase Quatre" de l'MCU, però, això ja ha començat a passar, i hem pogut veure, a Disney+, la primera de les llargament esperades sèries amb superherois i superheroïnes de les pel·lícules interpretats per les mateixes actrius i els mateixos actors.

Amb el nom de Wandavision, creada per Jac Schaeffer i dirigida per Matt Shakman, es planteja com una minisèrie de 9 episodis que reprèn uns personatges que van ser dels que més van patir amb Avengers: Endgame, la 22a pel·lícula de la coneguda com a Saga Infinity i la que, deixant de banda la posterior Spider-man: Far From Home, tancava el 2019 tota aquella etapa tan i tan popular i teixida des d'Iron Man (2008).

Perquè la parella formada per la Scarlet Witch i l'androide Vision quedava irremeiablement trencada amb els esdeveniments d'aquell film... o no?

És difícil parlar de Wandavision sense revelar gaires detalls de la seva trama i, en fer-ho, rebentar l'experiència de la gent que ha aconseguit -Twitter no ho facilita, les coses com són- mantenir-se verge d'spoilers, de manera que entraré en menys detalls que de costum quan parlo de sèries per tal que aquesta entrada es pugui llegir abans de veure la sèrie.

El cas és que -això no és cap secret- la sèrie adopta el format sitcom, un experiment que altres produccions han fet en capítols comptats, normalment només un, com seria el cas de DC's Legends of Tomorrow o Mr. Robot, però Wandavision s'hi recrea, i encara que, com he dit, no és pas una proposta original, sí que és refrescant dins l'univers Marvel, i manté la curiositat dels espectadors, que gaudeixen de la "broma" mentre es pregunten què és el que està passant i cap a on anem amb els misteris que es van descabdellant poc a poc, a mesura que avança la trama.

És evident que alguna cosa estranya està passant, i triguen alguns episodis a explicar-nos què és exactament, i és llavors quan tot plegat enllaça amb els esdeveniments que coneixíem dels films, però pel camí tenim un seguit de situacions còmiques de comèdia de situació, si se'm permet el lamentable joc de paraules, que juguen amb el coneixement compartit que tenim dels tòpics del gènere al llarg de les dècades i la complicitat dels espectadors de 2021 al respecte.

Prou divertit, però admeto que, personalment, se m'ha fet llarg. Tenia ganes que se sabés per què estava passant tot plegat, i el resultat és, per al meu gust, satisfactori, però triga a arribar.

En fer-ho entren en joc personatges secundaris que, almenys per a mi, són força més interessants que els de la part de sitcom, com són l'agent Jimmy Woo (Randall Park, vist a Ant-man and the Wasp), la pilot de les forces aèries Monica Rambeau (Teyonah Parris) i la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings, protagonista precisament de la sitcom d'èxit (d'audiència, no de crítica) i ja acabada 2 Broke Girls, a més que ja havia sortit a les primeres pel·lícules d'en Thor). 

També hi coneixem els motius dramàtics de tot plegat, i de pas tenim una picada d'ullet monumental als que hem seguit les pel·lícules de superherois de Marvel també fora dels Marvel Studios, però no vull dir res més al respecte. Simplement s'ha de tenir una mica de memòria.

Wandavision és una sèrie spin-off, podríem dir, però aporta coses, sens dubte. És un bon complement als films dels Avengers i aprofundeix en uns personatges que no van tenir pel·lícula pròpia, i aquí tant l'Elizabeth Olsen com en Paul Bettany es llueixen amb unes interpretacions excel·lents, tant quan han de fer comèdia com quan ens han de commoure amb la seva tragèdia.

Si bé la sèrie no m'ha semblat tan espaterrant com es podia deduir llegint les reaccions de la gent a la ja esmentada xarxa social de Twitter -ai, que dolent que és el hype!-, no negaré que m'ha agradat força i que la recomano sense dubtar-hi ni un segon. Per als fans de Marvel, és clar, sempre és un plaer tornar a veure personatges estimats i gaudir de les referències, els cameos i tot de detalls pensats per als espectadors més atents.

Visionats: Black Panther

A mesura que s'estrenaven als cinemes he estat veient totes i cadascuna de les pel·lícules basades en personatges de Marvel que formessin part de l'anomenat Univers Cinematogràfic Marvel, ha estat un procés que ha durat més d'una dècada i, com per a la majoria d'espectadors, un de molt satisfactori, i del qual ja vaig parlar a les entrades sobre Iron Man 2, The Avengers, Avengers: Age of Ultron, Captain America: Civil War, Avengers: Infinity War o Avengers: Endgame, a més d'Ant-Man, Captain Marvel, Doctor Strange, Guardians of the Galaxy vol. 2, Spider-Man: Homecoming o Spider-man: Far From Home, però les havia vist totes?

No, totes i cadascuna, no. Per qüestions de compatibilitat horària, perquè per molt que tingués costum d'anar al cinema més d'un cop al mes això es va reduir dràsticament amb la paternitat, alguna la vaig haver de deixar escapar, però ara, amb Disney+, puc compensar aquestes petites mancances i he començat amb la pel·lícula de què parlo avui. 

Es tracta de Black Panther, de 2018. Dirigida per Ryan Coogler, és la 18a pel·licula de tot aquest univers creat per Marvel Studios, i un dels films de superherois més ben valorats de la història, a més d'un dels més profitosos econòmicament. 

És el film d'orígens d'un personatge que se'ns presentava com a secundari a l'esmentada Captain America: Civil War, en què es veia morir el seu pare a l'atemptat amb bomba al Centre Internacional de Viena, on es trobaven les Nacions Unides amb motiu de la signatura dels acords de Sokovia, que oficialitzaven el control governamental dels superherois. 

El pare era el rei T'Chaka del país africà fictici de Wakanda, una nació que de cara al món era un més dels països oblidats del continent negre, però que en realitat, i d'amagat de la resta del planeta, és un lloc amb una civilització i una tecnologia tremendament avançades gràcies a un mineral, el vibranium, sense trencar del tot amb les tradicions pròpies de l'Àfrica, amb una monarquia basada en el consens entre tribus i un ritual que pot ser interromput per qualsevol altre candidat a rei, per donar al sistema una mica de regust democràtic. 

El cas és que a la pel·lícula se'ns esmenta la mort del rei i es veu com es corona el seu fill, en T'Challa (Chadwick Boseman, la mort recent del qual als 43 anys, per un càncer de còlon que no s'havia fet públic, ha estat el motiu que m'ha fet decidir a veure d'una vegada aquest film pendent), que a més hereta l'uniforme i la identitat superheroica de Pantera Negra. 

Després d'un primer tram de la història dedicat a presentar-nos una mica els personatges i dur a terme una missió de cerca i captura d'un traficant d'armes, Ulysses Klaue (Andy Serkis, que ja havia sortit a Avengers: Age of Ultron) que fa dècades els va robar vibranium, cosa que ens regala escenes de combat i persecució a la ciutat sud-coreana de Busan, Black Panther entra en matèria i el conflicte principal de la trama esclata.

Resulta que en T'Challa tenia un cosí perdut als Estats Units, fill del seu oncle (Sterling K. Brown, un dels protagonistes de This is Us), que va resultar ser un traïdor i va ser executat en rebel·lar-se després de ser descobert. Aquella història es va tapar i no es va saber mai de l'existència d'aquell nen nascut a Califòrnia, l'N'Jadaka, d'adult interpretat per en Michael B. Jordan (Creed i Creed II). 

Aquí he de fer una mica d'spoiler per explicar que, emparat per la legitimitat de la seva candidatura desafia el rei i li pren el tron en derrotar-lo sense discussió, i a partir de llavors governa amb mà de ferro, i amb la filosofia heretada del seu pare -i compartida per part dels wakandesos- segons la qual el país hauria de ser més proactiu i, ajudat pel privilegi de la tecnologia amb què compta, imposar el seu sistema a la resta del món.

Però no és una història clàssica i simplista d'un aspirant a dictador, sinó que amaga algunes reflexions que es podrien debatre perfectament. No podem veure com una bogeria total, com una qüestió descartable d'una manera maniquea, la possibilitat d'armar les persones oprimides d'arreu del món, en aquest cas -i per una lògica proximitat cultural- de raça negra especialment, perquè es defensin de les que les oprimeixen. 

És l'etern debat sobre si l'objectiu justifica els mitjans, però en aquest cas, per l'educació que hem rebut i pel missatge que han transmès aquestes pel·lícules, no ens resulta difícil posicionar-nos amb el destronat T'Challa i la seva defensa de la no violència, a més que la motivació de l'enemic neix de la venjança per la mort del seu pare, i això sempre resta algun punt de legitimitat en la defensa d'una idea.

Black Panther és, doncs, una pel·lícula de superherois, però una pel·lícula de superherois diferent, amb un to més seriós i un missatge que ens convida a reflexionar sobre la qüestió de la violència, però també sobre com era l'Àfrica abans que hi arribés l'home blanc i l'espoliés, o sobre com podria ser una societat realment igualitària i democràtica.

També té, sens dubte, un missatge feminista, amb uns personatges femenins ben construïts, forts física i mentalment, respectats i amb la responsabilitat de protegir el (o "la", potencialment) monarca formant la guàrdia reial, i fins i tot una exparella del protagonista, interpretada per la Lupita Nyong'o (Oscar a la millor actriu secundària per 12 anys d'esclavitud), es fa pregar durant tot el film i evita caure en el típic rol de "parella de". 

Aquí la tenim, a l'esquerra, juntament amb la germana d'en T'Challa, la Shuri (Letitia Wright, vista a l'últim capítol de la quarta temporada de Black Mirror), que és l'enginyera del regne, amb una ment brillant que li permet treure el màxim profit a la tecnologia wakandesa, com es veuria després també a Avengers: Infinity War. 

Ja acabo. Black Panther és un film que, per ser el primer d'un personatge, no ens enganyem, secundari dins de l'univers fictici en què se situa, podria haver estat més tranquil i introductori, però no s'acontenta amb això: és una pel·lícula d'orígens, però també hi veiem elements de la clàssica entrega d'una saga en què el protagonista pateix una caiguda després d'ascendir i se n'ha de recuperar, i funciona per dotar d'un rerefons d'allò més ric un personatge que, insisteixo, és secundari en el conjunt, però que després de veure aquesta pel·lícula valoro molt més.

Acció, una trama més profunda del que seria habitual en el gènere, espectacle visual i un repartiment, per fi, majoritàriament negre -amb poques excepcions, com la de l'esmentat Andy Serkis o la d'en Martin Freeman, que fa de l'agent de la CIA Everett Ross- on també hi ha cares veteranes conegudes com la d'en Forest Whitaker o la de l'Angela Bassett converteixen, a més, Black Panther en un producte culturalment importantíssim perquè, de manera malauradament excepcional, les persones d'origen africà no hi ha apareixen com a delinqüents, pobres, oprimides, elements humorístics ni, en definitiva, racialitzades. 

Absolutament recomanable, encara que les altes expectatives que el seu èxit m'havien provocat hagin fet que potser no n'hagi gaudit com si hagués anat al cine a veure-la. Ja sense Chadwick Boseman, el 2022 està prevista la segona pel·lícula del personatge. L'anirem a veure. Wakanda forever. 

Cinema: Spider-man - Far From Home

Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.

I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).

Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.

Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.

No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.

Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.

Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.

No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.

I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.

Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.

Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 

Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.

Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.

Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.

I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.

Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire. 

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven.