dissabte, 3 de març de 2018

Sèries: Black Mirror (quarta temporada)

Ja fa més d'un any de l'entrada sobre la tercera temporada de Black Mirror, una de les millors sèries de què disposem actualment, i ara que he pogut veure la nova tongada de 6 episodis, estrenada a Netflix el 29 de desembre de 2017, em disposo a compartir les meves impressions sobre els capítols més recents d'aquesta excel·lent sèrie televisiva.

Igual que la tercera temporada, la quarta està formada per 6 episodis que, com sempre, giren al voltant dels possibles usos de la tecnologia en un futur no tan llunyà ni impossible, generalment abusius, poc ètics i amb final infeliç en molts casos.


El primer, USS Callister, és el que té més cares conegudes. Hi veiem en Jesse Plemons fent de dissenyador d'experiències de realitat virtual en una empresa on també treballen en Jimmi Simpson (Westworld) i la Cristin Millioti (How I met your mother, segona temporada de Fargo, on també sortia en Jesse Plemons...).

Després d'un inici d'episodi força estrany, o almenys sorprenent en la seva escenificació ben allunyada del que consideraríem el to futurista habitual de la sèrie, se'ns explica una pertorbadora història sobre les identitats virtuals, o els avatars, i com de diferents són algunes persones quan es poden aprofitar de l'anonimat que ofereixen les xarxes.


A Arkangel, dirigit per la Jodie Foster, una innovadora tecnologia de seguiment permet a la protagonista seguir, a través d'un implant i una tablet, la seva filla. Veu tot el que ella veu i fins i tot li pot censurar visual o auditivament allò que no li interessa que rebi.

És un mecanisme de protecció nascut d'un ensurt que van tenir quan la nena era molt petita, però a mesura que la nena creix esdevé una clara violació del dret a la intimitat, amb conseqüències terribles en el clímax del conflicte.


Crocodile és, per a mi, el capítol més fluix de la temporada i segurament un dels pitjors de la sèrie.

Una màquina que permet llegir la memòria de la gent esdevé extremament útil a l'hora de resoldre crims, i la protagonista intenta fugir del moment inevitable en què, pel fet d'haver estat testimoni d'un atropellament, s'acabarà descobrint la seva implicació en un altre crim del passat. Malgrat el curiós gir final, trobo que la història és poc original i sorprenent. No és del tot digna de Black Mirror.


En canvi el quart, Hang the DJ, és el meu preferit. He llegit que se'l compara amb el cèlebre i premiat San Junipero de la tercera temporada, pel seu to més optimista i pel fet que narra una història d'amor.

A banda d'això no tenen res a veure, però. En aquest cas el tema és una aplicació per a trobar parella que, tot donant estrictes directrius, indica també el temps de què es disposa, que pot ser curtíssim, d'unes hores, uns dies o uns mesos o anys i fins i tot la vida sencera, tot plegat amb l'objectiu de recollir dades per fer els millors emparellaments possibles.

La parella protagonista, amb una gran química, té una durada prevista de 12 hores, però serà una trobada que mai més podran oblidar. Una història ben bonica que, a més, té un final, ara sí, sorprenent i molt Black Mirror.


Metalhead és un dels episodis més estranys de la sèrie. Per al meu gust també dels més fluixos, i és que senzillament reflexiona sobre els perills dels robots amb una proposta en blanc i negre que ens mostra una dona que fuig d'un gos robòtic que la persegueix amb la tenacitat d'un Terminator -és inevitable pensar-hi-.

La història no té gaires més lectures, no és gens original, i s'inspira en els gossos robot de Boston Dynamics, com el creador de la sèrie, Charlie Brooker, reconeix.


Finalment, Black Museum es presenta com una antologia dins l'antologia, un recull d'històries curtes que podrien haver generat episodis sencers de Black Mirror, que tenen en comú diversos estadis de la transferència de dades cerebrals. I com que temàticament hi tenen relació, hi ha alguna referència a l'esmentat San Junipero.

Molt interessants en si mateixes, però l'excusa per a explicar-nos-les és un museu del crim perdut al mig del no-res en què té lloc també una història amb l'impacte final típic de la sèrie, tot plegat força rodó.

Així, la quarta temporada de Black Mirror té alts i baixos pel que fa a l'interès dels seus episodis, com a mínim més del que és habitual -segurament són símptomes de cansament i esgotament de la fórmula-, i sempre des del meu punt de vista, però en general satisfà i té moments memorables, aterridors en la versemblança i la proximitat temporal del que plantegen, marca de la casa en aquesta sèrie, que per tant continua fent reflexionar, com deia al principi, sobre els usos que donem a la tecnologia i els perills de no posar-hi controls més estrictes, sobretot des del vessant ètic.










1 comentari:

  1. Doncs més o menys coincidim en gustos sobre els capítols.
    El de les cites em va agradar molt, el del museu també estava bé
    El de blanc i negre i cocdrile bah
    El primer de tots entremig XD

    Potser hi ha menys queixes a les quals es poden aplicar ja, a saber! els deu costar ja trobar noves formes de buscar futurs tecnològics

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails