Sèries: Black Mirror (setena temporada)

Hi ha sèries que, tot i que m'agraden, no tinc clar quan acaben o quan estan, senzillament, en una llarga pausa. Amb aquesta em passa cada cop. La seva naturalesa antològica fa que, en realitat, es pugui acabar definitivament després de qualsevol temporada, però també permet que, si hi ha prou idees i els seus responsables ho volen, es pugui revifar quan sigui.

Gairebé dos anys després de la sisena temporada de Black Mirror arribava la setena, que pels motius que he explicat al paràgraf de dalt, ni l'esperava ni m'ha sorprès. Però sí que l'he vist, m'ha agradat i, com de costum, en vull fer un repàs aquí, al vostre blog. 

"Només" han passat gairebé dos anys des de l'última temporada, no han estat quatre com l'última vegada, però trobo que és força temps. En qualsevol cas, s'estrenava el 10 d'abril d'aquest 2025 a Netflix, la plataforma habitual des que es va fer càrrec d'aquesta sèrie britànica, i aquesta vegada han estat sis episodis, un més que a la temporada anterior.

 

Com sempre, les trames giren a voltant de la tecnologia i el seu ús i abús, i ofereixen escenaris distòpics de ciència-ficció plausibles en els moments temporals en què se situen les històries, que no fan referència a l'any en què tenen lloc, però ens podem imaginar que passen en un futur molt proper. Repassem-les breument.

 

Al primer episodi -tot i que, en tractar-se d'una sèrie antològica, amb capítols totalment independents i no relacionats entre si, els podríem veure en qualsevol ordre-, anomenat Common People, tenim un matrimoni format per en Mike (Chris O'Dowd), un soldador, i la mestra Amanda (Rashida Jones), que s'enfronta a la desgràcia d'un tumor cerebral que pateix ella. 

 

Una nova empresa ofereix uns implants que permeten restaurar les funcions cerebrals perdudes per culpa de la malaltia, però és un servei de subscripció molt car que té les seves limitacions i també diverses categories i pujades de preu. Una macabra paròdia de tant serveis que tots plegats paguem fins que en depenem tant que acceptem pujades de preu i empitjoraments del servei constantment.

 

 

A Bête Noire, la Maria (Siena Kelly), una treballadora d'una empresa alimentària veu com una excompanya d'institut, la Verity (Rosy McEwen), que patia assetjament escolar, entra a treballar-hi. Just després, comencen a passar coses que fan quedar la Maria com una mentidera, coses que suposen alteracions de la realitat tal com la coneix la noia.

 

No revelaré què és el que està passant, però sí que, des del punt de vista tecnològic, l'explicació queda, aquest cop, fora de l'abast del que actualment és possible i comprensible per al comú dels mortals.

 

A Hotel Reverie la sèrie ens sorprèn amb una aparentment contradictòria barreja: intel·ligència artificial i el Hollywood clàssic, amb una especulació sobre el possible ús de la I.A. per a la producció cinematogràfica.

 

En aquest cas, una actriu anomenada Brandy Friday (Issa Rae) aconsegueix un paper en un remake d'un film clàssic, en blanc i negre, i resulta que consisteix en introduir-se en el metratge original a través de la intel·ligència artificial, però el que tenim a continuació és més aviat una història romàntica on la tecnologia passa a un segon pla, malgrat que és el que ho fa tot possible. És possible que us recordi el popularíssim episodi San Junipero, de la tercera temporada, perquè hi ha certs paral·lelismes.

 

El quart episodi és una cosa que encara no tinc clar que m'agradi del tot. Anomenat Plaything, ens explica una història relacionada amb un relat anterior, el de la pel·lícula interactiva Bandersnatch, i tot i que es relacionen de manera tangencial, no deixa de trencar una mica la idea de l'antologia.

 

En qualsevol cas, té a veure amb un programa de simulació de vida que evoluciona fins a límits insospitats, i que té repercussions mortals a la vida real. 

 

Ja he dit que no estava gaire al cas de la producció d'aquesta temporada de Black Mirror, i per això va ser una agradable sorpresa descobrir que un dels episodis estava protagonitzat per en Paul Giamatti, un actor que m'encanta però que reconec que, per les limitacions de la vida, fa temps que no segueixo.

 

A la història, Eulogy, tenim una empresa del mateix nom que contacta amb el protagonista, en Phillip, per completar les fotografies immersives que oferirà al funeral d'una ex-xicota seva. Ell hi acaba accedint a contracor, però només té fotos amb la cara de la difunta retallada, perquè van acabar de manera molt amarga. Gràcies a la immersió, però, anirà recuperant-ne records -ell no en recorda ni el rostre, després de tants anys i havent fet malbé les fotografies- i el resultat és una història dramàtica de desenganys i malentesos de les que m'agraden a mi, i que deixa amb un regust agredolç.

 

L'últim episodi ens va costar de veure, més que res perquè la seva durada era sorprenentment llarga. Bàsicament és una pel·lícula, amb 90 minuts de metratge, però a més també trenca la idea de l'antologia: és una seqüela directa, ara sí, d'un capítol anterior, amb el nom de USS Callister: Into Infinity, que reprèn la trama presentada a la quarta temporada, amb bona part del repartiment, ple de cares ara força més conegudes, tornant als seus rols vuit anys després.

 

Sembla que fer-ne la continuació era una idea que voltava pel cap del creador de la sèrie, Charlie Brooker, des de feia anys, i que volia que fos una sèrie en si mateixa, però al final es va decantar per finalitzar aquesta història de clons digitals en un videojoc de l'estil de Star Trek en una hora i mitja que no està malament, ho reconec, però que pel tema no és una de les històries que més m'han agradat de la temporada, com tampoc ho va ser el capítol USS Callister original.

 

En qualsevol cas, la setena temporada de Black Mirror m'ha deixat molt bon gust de boca, m'agrada molt que amb cada relat em sorprenguin amb l'ús retorçat de la tecnologia sense saber per on aniran les coses fins que els episodis estan força començats, i aquests episodis no han decebut en aquest sentit. No sé si hi haurà una vuitena temporada, ni quan, però per mi no cal que parin. 

 

Sèries: Black Mirror (cinquena temporada)

Fa poc -bé, un parell de mesos tirant a tres- s'estrenava la temporada més recent de Black Mirror, la sèrie sobre el mal ús de la tecnologia i els resultats que podria tenir en un futur no gaire llunyà, o fins i tot en el present, en alguns casos. I fins ara n'he anat repassant les temporades, així com algun episodi especial, de manera que ara no pararé de fer-ho.

Però sí que avanço que la cinquena tongada d'episodis, encara que ha tornat al format de només tres entregues de l'època britànica (recordem que ara la produeix la mateixa Netflix, nord-americana), no m'ha agradat gaire, o si més no crec que ha presentat unes històries fluixes, sense element sorpresa, com si se'ls haguessin acabat les idees.

En el primer episodi, tot i que es poden mirar en qualsevol ordre, com acostuma a passar en aquesta sèrie antològica, és a dir d'històries independents, i anomenat Striking Vipers, el protagonista és un videojoc de lluita que fa ús d'una tecnologia de realitat virtual més avançada del que tenim actualment, però tampoc no tant.

El tema, però, és la interacció amb altres persones a través dels avatars, i en aquest cas els personatges interpretats per l'Anthony Mackie (el Falcó de l'Univers Cinemàtic Marvel) i en Yahya Abdul-Mateen II (The Get Down) descobreixen una addicció que amaguen a la resta de la gent, però no per motius purament videojoquístics, i fins aquí puc llegir.

En tot cas, ni l'excusa tecnològica ni el tema principal són en absolut sorprenents ni aporten res argumentalment parlant. Per cert, també hi apareix la Pom Klementieff (Guardians of the Galaxy).

Més interessant trobo Smithereens, l'únic episodi britànic dels tres que formen la temporada. Aquí el tema és l'addicció a les xarxes socials, i la rebuscada i desesperada manera que té el protagonista del capítol, interpretat per un immens Andrew Scott (en Moriarty a Sherlock), de contactar amb el creador d'una d'aquestes xarxes, un Topher Grace que sens dubte és una versió del Mark Zuckerberg de la vida real, amb un objectiu que sabrem en el seu moment.

És el que més m'ha agradat, perquè trobo que recupera l'esperit de Black Mirror, amb una trama que ens manté en tensió i un personatge que no s'està de res per fer arribar el seu missatge. Tot i així, és un missatge que no acaba tenint gaire força. Sembla, més aviat, un anunci d'aquells de conscienciació social dels que fan els governs, però en forma de capítol de la sèrie.

A la tercera proposta, anomenada Rachel, Jack and Ashley Too, també es parla d'un tema molt actual, però que no és nou i que alhora difícilment passarà de moda: la idolatria, l'adoració o amor excessius cap als famosos.

La protagonista de l'episodi és una adolescent interpretada per l'Angourie Rice (la Betty Brandt de les noves pel·lícules de l'Spider-man), que viu amb el seu pare i la seva germana i que és molt fan d'una cantant de pop, i quan se n'anuncia una nina amb intel·ligència artificial basada en la seva personalitat no dubta a demanar-la per l'aniversari i tractar-la gairebé com si fos la seva ídol en persona.

Una ídol, interpretada per la Miley Cyrus, que se sent atrapada per la mena de música que li fan fer, tot i que desitjaria fer un canvi de rumb a la seva carrera (reflex del que li va passar en realitat quan era una noia Disney, potser?), i la vida de la qual anem descobrint que és molt més fosca que no ens pensàvem i, sobretot, que no es pensen els seus fans. Una contraposició entre la imatge de cara al públic dels famosos i la realitat de la seva vida quotidiana.

El problema d'aquesta temporada no és que els temes que toca siguin poc de ciència-ficció i força de situacions que podrien estar passant ja a la vida real. Al capdavall, en general Black Mirror ja és així, i és part de la gràcia: ciència-nogaireficció, problemes que ja es podrien estar produint o que s'acabaran produint d'aquí a no gaire.

El que passa és que les històries que ens explica, tot i estar escrites pel mateix Charlie Brooker, creador de la sèrie, no tenen girs sorprenents, són força previsibles i les lliçons que intenten donar fan ferum d'això, de lliçons, però a més no són lliçons noves, que no ens hagin donat -o intentat donar- ja diverses vegades, des de diverses fonts i de diverses maneres.

Així, l'última temporada de Black Mirror m'ha entretingut, m'ha distret, però no m'ha colpit i no m'ha fet reflexionar, a diferència de totes les altres vegades.

Sèries: Black Mirror (quarta temporada)

Ja fa més d'un any de l'entrada sobre la tercera temporada de Black Mirror, una de les millors sèries de què disposem actualment, i ara que he pogut veure la nova tongada de 6 episodis, estrenada a Netflix el 29 de desembre de 2017, em disposo a compartir les meves impressions sobre els capítols més recents d'aquesta excel·lent sèrie televisiva.

Igual que la tercera temporada, la quarta està formada per 6 episodis que, com sempre, giren al voltant dels possibles usos de la tecnologia en un futur no tan llunyà ni impossible, generalment abusius, poc ètics i amb final infeliç en molts casos.

El primer, USS Callister, és el que té més cares conegudes. Hi veiem en Jesse Plemons fent de dissenyador d'experiències de realitat virtual en una empresa on també treballen en Jimmi Simpson (Westworld) i la Cristin Millioti (How I met your mother, segona temporada de Fargo, on també sortia en Jesse Plemons...).

Després d'un inici d'episodi força estrany, o almenys sorprenent en la seva escenificació ben allunyada del que consideraríem el to futurista habitual de la sèrie, se'ns explica una pertorbadora història sobre les identitats virtuals, o els avatars, i com de diferents són algunes persones quan es poden aprofitar de l'anonimat que ofereixen les xarxes.

A Arkangel, dirigit per la Jodie Foster, una innovadora tecnologia de seguiment permet a la protagonista seguir, a través d'un implant i una tablet, la seva filla. Veu tot el que ella veu i fins i tot li pot censurar visual o auditivament allò que no li interessa que rebi.

És un mecanisme de protecció nascut d'un ensurt que van tenir quan la nena era molt petita, però a mesura que la nena creix esdevé una clara violació del dret a la intimitat, amb conseqüències terribles en el clímax del conflicte.

Crocodile és, per a mi, el capítol més fluix de la temporada i segurament un dels pitjors de la sèrie.

Una màquina que permet llegir la memòria de la gent esdevé extremament útil a l'hora de resoldre crims, i la protagonista intenta fugir del moment inevitable en què, pel fet d'haver estat testimoni d'un atropellament, s'acabarà descobrint la seva implicació en un altre crim del passat. Malgrat el curiós gir final, trobo que la història és poc original i sorprenent. No és del tot digna de Black Mirror.

En canvi el quart, Hang the DJ, és el meu preferit. He llegit que se'l compara amb el cèlebre i premiat San Junipero de la tercera temporada, pel seu to més optimista i pel fet que narra una història d'amor.

A banda d'això no tenen res a veure, però. En aquest cas el tema és una aplicació per a trobar parella que, tot donant estrictes directrius, indica també el temps de què es disposa, que pot ser curtíssim, d'unes hores, uns dies o uns mesos o anys i fins i tot la vida sencera, tot plegat amb l'objectiu de recollir dades per fer els millors emparellaments possibles.

La parella protagonista, amb una gran química, té una durada prevista de 12 hores, però serà una trobada que mai més podran oblidar. Una història ben bonica que, a més, té un final, ara sí, sorprenent i molt Black Mirror.

Metalhead és un dels episodis més estranys de la sèrie. Per al meu gust també dels més fluixos, i és que senzillament reflexiona sobre els perills dels robots amb una proposta en blanc i negre que ens mostra una dona que fuig d'un gos robòtic que la persegueix amb la tenacitat d'un Terminator -és inevitable pensar-hi-.

La història no té gaires més lectures, no és gens original, i s'inspira en els gossos robot de Boston Dynamics, com el creador de la sèrie, Charlie Brooker, reconeix.

Finalment, Black Museum es presenta com una antologia dins l'antologia, un recull d'històries curtes que podrien haver generat episodis sencers de Black Mirror, que tenen en comú diversos estadis de la transferència de dades cerebrals. I com que temàticament hi tenen relació, hi ha alguna referència a l'esmentat San Junipero.

Molt interessants en si mateixes, però l'excusa per a explicar-nos-les és un museu del crim perdut al mig del no-res en què té lloc també una història amb l'impacte final típic de la sèrie, tot plegat força rodó.

Així, la quarta temporada de Black Mirror té alts i baixos pel que fa a l'interès dels seus episodis, com a mínim més del que és habitual -segurament són símptomes de cansament i esgotament de la fórmula-, i sempre des del meu punt de vista, però en general satisfà i té moments memorables, aterridors en la versemblança i la proximitat temporal del que plantegen, marca de la casa en aquesta sèrie, que per tant continua fent reflexionar, com deia al principi, sobre els usos que donem a la tecnologia i els perills de no posar-hi controls més estrictes, sobretot des del vessant ètic.

Sèries: Black Mirror (tercera temporada)

Pràcticament un any i mig després de fer l'entrada sobre Black Mirror torno, igual que ha tornat la sèrie, per parlar de la seva tercera temporada. Ja sabem que les sèries britàniques van així, a batzegades, sense cap periodicitat promesa per a les seves temporades. 

Doncs bé, per si hi ha cap despistat, aquesta sèrie de Charlie Brooker reflexiona, en un format antològic en el sentit més estricte de la paraula, amb renovació total d'actors i premisses a cada episodi, sobre els perills de dur la tecnologia massa lluny.

Repasso directament, doncs, els episodis d'aquesta tercera temporada, de 2016, que ha canviat el Channel 4 anglès per la plataforma Netflix nord-americana, i segurament per això la proporció d'actors estatunidencs i britànics ha canviat dràsticament.

Ho podem veure al primer episodi, Nosedive, protagonitzat per la Bryce Dallas Howard, una paròdia de l'obsessió que tenim amb fer fotos de tot i compartir-les a Instagram, barrejada amb el sistema de puntuació de productes online, que aplicada a les persones podria donar lloc a situacions com les que es veuen a l'episodi.

Al segon, Playtest, un guaperes interpretat per en Wyatt Russell (fill d'en Kurt Russell i la Goldie Hawn) fa una última parada a Londres després de viatjar pel món i per tal de fer uns calerons s'apunta a provar un nou videojoc de terror amb realitat virtual que li esborrarà el somriure impertinent.

No cal esforçar-se gaire per veure que és un episodi sobre els límits del realisme als videojocs i, de manera secundària, dels perills d'oferir-se a fer de conillet d'Índies en qualsevol cosa.

L'episodi següent, Shut Up and Dance, té un estil i una ambientació molt més britànics i aquella aura de les sèries angleses que triomfen últimament. Hi trobem el jove Alex Lawther i el més veterà Jerome Flynn (Game of Thrones) com a víctimes d'un xantatge electrònic.

Com és habitual en aquesta sèrie, al principi anem fent conjectures sobre com es desenvoluparan les coses, i aquest episodi sembla que ens faci reflexionar sobre la vulnerabilitat de la nostra vida privada amb l'ús d'internet, i en part és així, però té un brutal gir final que ens deixa amb un pam de nas.

El meu preferit, San Junipero, aquest molt nord-americà per interpretacions i ambientació, és segurament el més "diferent" de tota la temporada, i sembla que es considera el millor. Ens trobem en una discoteca als anys 80 amb les actrius Gugu Mbatha-Raw i Mackenzie Davis i l'ambientació és tan nostàlgica en tots els sentits que és impossible que no se'ns encomani.

La banda sonora, formada per cançons reals d'aquella època i per composicions instrumentals de nova creació -però respectant l'estil- per a la música de fons, em sembla espectacular.



Ara bé, és el capítol que despista més de tots, sabem que d'alguna manera no és un escenari normal, perquè Black Mirror és una sèrie relativament futurista. El que no sabem és què està passant exactament. El desenllaç, no tan sorprenent ni complicat, fa que sigui una història més comuna, no tan trencadora com altres, però sí que segurament és més bonica.

A Men Against Fire sembla que estiguem veient una pel·lícula bèl·lica, amb en Malachi Kirby, la Madeline Brewer (Orange is the New Black) i la Sarah Snook, amb el convidat estel·lar Michael Kelly (House of Cards), i ja suposem que ens parlaran dels avenços tecnològics de la guerra.

Això era segur, però el que no esperem és quins són exactament, més enllà del que és evident i, com sempre, ens agafen a contrapeu.

A l'últim episodi (encara que amb Netflix, que els llança tots alhora, això deixa de tenir sentit) tenim ben bé una pel·lícula, gairebé una hora i mitja en què es barregen diferents temes, un episodi ambiciós anomenat Hated in the Nation que lliga un avenç tecnològic ben possible, com és la invenció d'abelles robòtiques per tal de substituir les reals, en perill d'extinció, i evitar un desastre mediambiental, amb el problema de l'assetjament cibernètic.

Ens parla, doncs, de l'ús de la tecnologia per fer el mal, tant físic com psicològic, i de la impunitat amb què tenen lloc campanyes de desprestigi i odi aprofitant la facilitat d'ús de les xarxes socials i la llibertat d'expressió portada a l'extrem. Hi veiem cares conegudes com la Kelly McDonald (Boardwalk Empire), en Benedict Wong (Dr. Strange) o la Holli Dempsey (Derek).

En resum, una nova temporada plena de propostes interessants, amb tots els episodis escrits pel senyor Brooker, creador de la sèrie, però un canvi d'emissora que segur que ha estat el motiu de l'americanització de Black Mirror.

Afortunadament no ha perdut qualitat ni ha canviat l'estil, i ens continua fent reflexionar amb una ciència-ficció que no és tan fictícia ni llunyana en el temps. Absolutament recomanable.

Sèries: Black Mirror

N'havia sentit coses molt bones, de Black Mirror. Entre altres, que era colpidora, i que reflexionava sobre els perills del progrés tecnològic. Però la vaig anar deixant i deixant, fins que un dia m'hi vaig posar. I sort que ho he fet, perquè és una meravella.

Creada per en Charlie Brooker, és una sèrie britànica que té com a tema central les conseqüències dels avenços tecnològics i com n'hem arribat a dependre a la societat actual. Segons el senyor Brooker, el mirall negre del títol és precisament la pantalla del televisor, del mòbil, de l'ordinador o de qualsevol aparell que ens passem tantes i tantes hores mirant cada dia, mes a mes, any rere any.

 
L'originalitat de la sèrie, però, rau en el seu format: cada temporada té pocs capítols, 3 concretament, i això no és pas nou sinó una característica de la ficció televisiva del Regne Unit, però en aquest cas cadascun dels episodis té un argument, uns personatges i una localització diferents.

És el que es coneix com a sèrie antològica, però dut fins a l'extrem, perquè si bé a American Horror Story el tema canvia cada temporada i els personatges també, però no els intèrprets, a Black Mirror es comença des de zero després de cada entrega.

El primer episodi, National Anthem, amb Rory Kinnear (Penny Dreadful), és una obra mestra que reflexiona, mitjançant una amenaça terrorista tan absurda com perfectament possible, sobre el paper dels mitjans de comunicació en la cobertura de crisis que potser per sentit comú no s'haurien de fer públiques, o si més no haurien de ser conegudes un cop s'haguessin solucionat, i sobre com el món del periodisme en general posa el seu propi interès, bàsicament els índexs d'audiència, per sobre de qualsevol altra cosa.

Però també retrata la naturalesa morbosa de l'ésser humà que, tingui l'opinió que tingui sobre qualsevol cosa, mentre tingui la possibilitat de ser-ne testimoni via televisió, internet o qualsevol altre mitjà no vol perdre l'ocasió de presenciar la Història en directe, encara que després se'n penedeixi, encara que hi hagi en joc la vida o l'honor d'una persona.

Al segon, Fifteen Million Merits, on veiem entre altres la Jessica Brown Findlay (Misfits, Downton Abbey...), tenim una metàfora —no tan exagerada com sembla— sobre com als països desenvolupats els joves vivim gairebé literalment per al món de l'espectacle (aquí concretat en un talent show), tot gràcies a —o per culpa de— la nostra dependència de la tecnologia en una societat en què cada cop més es produeix una digitalització de la vida quotidiana que en aquest episodi arriba a uns extrems que semblarien ridículs si no fos perquè, si ens aturem a pensar-hi, podrien acabar fent-se realitat, tan aviat com la tecnologia ho permeti, si no anem amb compte.

Oi que estaria bé, poder enregistrar tot allò que veiem i sentim, tots els nostres records, i poder-hi accedir en qualsevol moment? Seria quelcom força útil, però què passaria si les autoritats o la gent que ha de decidir si ens dóna una feina hi poden accedir, també? Què passaria si poguéssim fer servir aquests records per a resoldre una discussió? Seria positiu? O potser hi ha veritats que val més no conèixer?

Aquest és el tema de The Entire History of You, el tercer episodi i l'últim de la primera temporada, si és que té sentit anomenar temporada un conjunt de capítols que no comparteixen argument ni personatges. I ens fa pensar, com tots els episodis. En aquest cas, el que pensem és que no estem tan lluny del que ens planteja aquest producte de ciència-ficció, atesa la nostra dèria de compartir a Internet tota mena de detalls de les nostres vides. Que les coses vagin com en aquest capítol és només qüestió de polir tecnologies i projectes que ja existeixen i perdre la poca vergonya que encara ens queda.


S'havia emès a finals de 2011, i la segona no arribaria fins a principis de 2013, quelcom també típic de les sèries de televisió britàniques, no aptes per a impacients, que acostumen a tenir un format que garanteix als seus creadors el control sobre el desenvolupament de les produccions, de manera que la gent implicada en tots els episodis sigui la mateixa i hi hagi la màxima coherència estilística.

I Black Mirror no deixa de ser Black Mirror a la segona temporada, que comença amb Be Right Back, una emotiva reflexió sobre la pervivència de les persones més enllà de la mort gràcies a la tecnologia, un fenomen que, altre cop, no ens queda tan lluny pel que fa a possibilitats tecnològiques, i que proposa un debat sobre la necessitat que això es faci o no realitat. Ens conformaríem amb la versió virtual d'un ésser estimat que ha mort?

Ens ho expliquen la Hayley Atwell (la Peggy Carter de les pel·lícules del Capità Amèrica i la sèrie Marvel's Agent Carter, a més de la Lady Aliena de The Pillars of the Earth) i en Domhnall Gleeson (About Time, i en Billy Weasley de les dues parts de Harry Potter i les Relíquies de la Mort).

A White Bear ens plantegen una angoixant situació i no ens en donen gaire informació d'entrada, de manera que fem les nostres conjectures i quan ens pensem que aquesta vegada l'hem vist venir, que hem estat prou intel·ligents, ens trobem que el matís ens canvia la idea inicial.

Tanmateix, sense voler dir-vos res que rebenti la sorpresa —i en aquest cas això em deixa amb molt poques opcions—, aprofita per a criticar el voyeurisme mediàtic del públic i ho fa amb una mena de versió retorçada de The Truman Show que ens fa reflexionar aquest cop sobre temes que van més enllà dels mitjans de comunicació i la tecnologia. 

Finalment, la segona temporada es tancaria amb The Waldo Moment, més fluix i decididament menys impactant que tots els anteriors, en què es toca un tema gens de ciència-ficció com és la frivolització de la política a través d'un personatge de ficció irreverent que presenta la seva candidatura tot recollint el vot de protesta, en el que és en realitat una manera de promocionar un nou programa televisiu.

Així, és una nova crítica a les possibilitats més perverses dels mitjans de comunicació, encara que l'episodi, com deia, no té tanta força com els cinc anteriors. Ens hauríem d'esperar dos anys més per tal de veure la tercera temporada de Black Mirror, que ja està confirmada?

Potser sí, però abans, el desembre de 2014, hi va haver l'especial White Christmas, amb en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, i també dues actrius de Game of Thrones, Oona Chaplin i Natalia Tena. Més experimental, perquè aquest cop entrellaça diverses històries, torna a ser un dels bons i en el fons funciona com un episodi més, però de durada superior.

En aquesta entrega, com no podia ser d'una altra manera, es tornen a mostrar els dos vessants de la tecnologia, que ens pot fer molt més còmoda la vida i té el potencial de crear noves professions o facilitar el desenvolupament de les que ja existeixen, però a un preu —no econòmic— altíssim.

El tema és més o menys el de sempre, sí, però concretament reflexiona sobre els perills de possibles tecnologies que emmagatzemen les dades del nostre cervell. Quan permetem a una altra persona, o a un programa, tenir tota la nostra informació i saber exactament el que pensem, on s'acaba la comoditat i comença el malson? Pot arribar la tecnologia a un nivell de desenvolupament que que no sapiguem que som esclaus d'allò que pensàvem que estava al nostre servei? Segur que sí.