N'havia sentit coses molt bones, de Black Mirror. Entre altres, que era colpidora, i que reflexionava sobre els perills del progrés tecnològic. Però la vaig anar deixant i deixant, fins que un dia m'hi vaig posar. I sort que ho he fet, perquè és una meravella.
Creada per en Charlie Brooker, és una sèrie britànica que té com a tema central les conseqüències dels avenços tecnològics i com n'hem arribat a dependre a la societat actual. Segons el senyor Brooker, el mirall negre del títol és precisament la pantalla del televisor, del mòbil, de l'ordinador o de qualsevol aparell que ens passem tantes i tantes hores mirant cada dia, mes a mes, any rere any.
L'originalitat de la sèrie, però, rau en el seu format: cada temporada té pocs capítols, 3 concretament, i això no és pas nou sinó una característica de la ficció televisiva del Regne Unit, però en aquest cas cadascun dels episodis té un argument, uns personatges i una localització diferents.
És el que es coneix com a sèrie antològica, però dut fins a l'extrem, perquè si bé a American Horror Story el tema canvia cada temporada i els personatges també, però no els intèrprets, a Black Mirror es comença des de zero després de cada entrega.
El primer episodi, National Anthem, amb Rory Kinnear (Penny Dreadful), és una obra mestra que reflexiona, mitjançant una amenaça terrorista tan absurda com perfectament possible, sobre el paper dels mitjans de comunicació en la cobertura de crisis que potser per sentit comú no s'haurien de fer públiques, o si més no haurien de ser conegudes un cop s'haguessin solucionat, i sobre com el món del periodisme en general posa el seu propi interès, bàsicament els índexs d'audiència, per sobre de qualsevol altra cosa.
Creada per en Charlie Brooker, és una sèrie britànica que té com a tema central les conseqüències dels avenços tecnològics i com n'hem arribat a dependre a la societat actual. Segons el senyor Brooker, el mirall negre del títol és precisament la pantalla del televisor, del mòbil, de l'ordinador o de qualsevol aparell que ens passem tantes i tantes hores mirant cada dia, mes a mes, any rere any.
L'originalitat de la sèrie, però, rau en el seu format: cada temporada té pocs capítols, 3 concretament, i això no és pas nou sinó una característica de la ficció televisiva del Regne Unit, però en aquest cas cadascun dels episodis té un argument, uns personatges i una localització diferents.
És el que es coneix com a sèrie antològica, però dut fins a l'extrem, perquè si bé a American Horror Story el tema canvia cada temporada i els personatges també, però no els intèrprets, a Black Mirror es comença des de zero després de cada entrega.
El primer episodi, National Anthem, amb Rory Kinnear (Penny Dreadful), és una obra mestra que reflexiona, mitjançant una amenaça terrorista tan absurda com perfectament possible, sobre el paper dels mitjans de comunicació en la cobertura de crisis que potser per sentit comú no s'haurien de fer públiques, o si més no haurien de ser conegudes un cop s'haguessin solucionat, i sobre com el món del periodisme en general posa el seu propi interès, bàsicament els índexs d'audiència, per sobre de qualsevol altra cosa.
Però també retrata la naturalesa morbosa de l'ésser humà que, tingui l'opinió que tingui sobre qualsevol cosa, mentre tingui la possibilitat de ser-ne testimoni via televisió, internet o qualsevol altre mitjà no vol perdre l'ocasió de presenciar la Història en directe, encara que després se'n penedeixi, encara que hi hagi en joc la vida o l'honor d'una persona.
Al segon, Fifteen Million Merits, on veiem entre altres la Jessica Brown Findlay (Misfits, Downton Abbey...), tenim una metàfora —no tan exagerada com sembla— sobre com als països desenvolupats els joves vivim gairebé literalment per al món de l'espectacle (aquí concretat en un talent show), tot gràcies a —o per culpa de— la nostra dependència de la tecnologia en una societat en què cada cop més es produeix una digitalització de la vida quotidiana que en aquest episodi arriba a uns extrems que semblarien ridículs si no fos perquè, si ens aturem a pensar-hi, podrien acabar fent-se realitat, tan aviat com la tecnologia ho permeti, si no anem amb compte.
Oi que estaria bé, poder enregistrar tot allò que veiem i sentim, tots els nostres records, i poder-hi accedir en qualsevol moment? Seria quelcom força útil, però què passaria si les autoritats o la gent que ha de decidir si ens dóna una feina hi poden accedir, també? Què passaria si poguéssim fer servir aquests records per a resoldre una discussió? Seria positiu? O potser hi ha veritats que val més no conèixer?
Aquest és el tema de The Entire History of You, el tercer episodi i l'últim de la primera temporada, si és que té sentit anomenar temporada un conjunt de capítols que no comparteixen argument ni personatges. I ens fa pensar, com tots els episodis. En aquest cas, el que pensem és que no estem tan lluny del que ens planteja aquest producte de ciència-ficció, atesa la nostra dèria de compartir a Internet tota mena de detalls de les nostres vides. Que les coses vagin com en aquest capítol és només qüestió de polir tecnologies i projectes que ja existeixen i perdre la poca vergonya que encara ens queda.
S'havia emès a finals de 2011, i la segona no arribaria fins a principis de 2013, quelcom també típic de les sèries de televisió britàniques, no aptes per a impacients, que acostumen a tenir un format que garanteix als seus creadors el control sobre el desenvolupament de les produccions, de manera que la gent implicada en tots els episodis sigui la mateixa i hi hagi la màxima coherència estilística.
I Black Mirror no deixa de ser Black Mirror a la segona temporada, que comença amb Be Right Back, una emotiva reflexió sobre la pervivència de les persones més enllà de la mort gràcies a la tecnologia, un fenomen que, altre cop, no ens queda tan lluny pel que fa a possibilitats tecnològiques, i que proposa un debat sobre la necessitat que això es faci o no realitat. Ens conformaríem amb la versió virtual d'un ésser estimat que ha mort?
Ens ho expliquen la Hayley Atwell (la Peggy Carter de les pel·lícules del Capità Amèrica i la sèrie Marvel's Agent Carter, a més de la Lady Aliena de The Pillars of the Earth) i en Domhnall Gleeson (About Time, i en Billy Weasley de les dues parts de Harry Potter i les Relíquies de la Mort).
A White Bear ens plantegen una angoixant situació i no ens en donen gaire informació d'entrada, de manera que fem les nostres conjectures i quan ens pensem que aquesta vegada l'hem vist venir, que hem estat prou intel·ligents, ens trobem que el matís ens canvia la idea inicial.
Tanmateix, sense voler dir-vos res que rebenti la sorpresa —i en aquest cas això em deixa amb molt poques opcions—, aprofita per a criticar el voyeurisme mediàtic del públic i ho fa amb una mena de versió retorçada de The Truman Show que ens fa reflexionar aquest cop sobre temes que van més enllà dels mitjans de comunicació i la tecnologia.
Finalment, la segona temporada es tancaria amb The Waldo Moment, més fluix i decididament menys impactant que tots els anteriors, en què es toca un tema gens de ciència-ficció com és la frivolització de la política a través d'un personatge de ficció irreverent que presenta la seva candidatura tot recollint el vot de protesta, en el que és en realitat una manera de promocionar un nou programa televisiu.
Així, és una nova crítica a les possibilitats més perverses dels mitjans de comunicació, encara que l'episodi, com deia, no té tanta força com els cinc anteriors. Ens hauríem d'esperar dos anys més per tal de veure la tercera temporada de Black Mirror, que ja està confirmada?
Potser sí, però abans, el desembre de 2014, hi va haver l'especial White Christmas, amb en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, i també dues actrius de Game of Thrones, Oona Chaplin i Natalia Tena. Més experimental, perquè aquest cop entrellaça diverses històries, torna a ser un dels bons i en el fons funciona com un episodi més, però de durada superior.
En aquesta entrega, com no podia ser d'una altra manera, es tornen a mostrar els dos vessants de la tecnologia, que ens pot fer molt més còmoda la vida i té el potencial de crear noves professions o facilitar el desenvolupament de les que ja existeixen, però a un preu —no econòmic— altíssim.
El tema és més o menys el de sempre, sí, però concretament reflexiona sobre els perills de possibles tecnologies que emmagatzemen les dades del nostre cervell. Quan permetem a una altra persona, o a un programa, tenir tota la nostra informació i saber exactament el que pensem, on s'acaba la comoditat i comença el malson? Pot arribar la tecnologia a un nivell de desenvolupament que que no sapiguem que som esclaus d'allò que pensàvem que estava al nostre servei? Segur que sí.
Al segon, Fifteen Million Merits, on veiem entre altres la Jessica Brown Findlay (Misfits, Downton Abbey...), tenim una metàfora —no tan exagerada com sembla— sobre com als països desenvolupats els joves vivim gairebé literalment per al món de l'espectacle (aquí concretat en un talent show), tot gràcies a —o per culpa de— la nostra dependència de la tecnologia en una societat en què cada cop més es produeix una digitalització de la vida quotidiana que en aquest episodi arriba a uns extrems que semblarien ridículs si no fos perquè, si ens aturem a pensar-hi, podrien acabar fent-se realitat, tan aviat com la tecnologia ho permeti, si no anem amb compte.
Oi que estaria bé, poder enregistrar tot allò que veiem i sentim, tots els nostres records, i poder-hi accedir en qualsevol moment? Seria quelcom força útil, però què passaria si les autoritats o la gent que ha de decidir si ens dóna una feina hi poden accedir, també? Què passaria si poguéssim fer servir aquests records per a resoldre una discussió? Seria positiu? O potser hi ha veritats que val més no conèixer?
Aquest és el tema de The Entire History of You, el tercer episodi i l'últim de la primera temporada, si és que té sentit anomenar temporada un conjunt de capítols que no comparteixen argument ni personatges. I ens fa pensar, com tots els episodis. En aquest cas, el que pensem és que no estem tan lluny del que ens planteja aquest producte de ciència-ficció, atesa la nostra dèria de compartir a Internet tota mena de detalls de les nostres vides. Que les coses vagin com en aquest capítol és només qüestió de polir tecnologies i projectes que ja existeixen i perdre la poca vergonya que encara ens queda.
S'havia emès a finals de 2011, i la segona no arribaria fins a principis de 2013, quelcom també típic de les sèries de televisió britàniques, no aptes per a impacients, que acostumen a tenir un format que garanteix als seus creadors el control sobre el desenvolupament de les produccions, de manera que la gent implicada en tots els episodis sigui la mateixa i hi hagi la màxima coherència estilística.
I Black Mirror no deixa de ser Black Mirror a la segona temporada, que comença amb Be Right Back, una emotiva reflexió sobre la pervivència de les persones més enllà de la mort gràcies a la tecnologia, un fenomen que, altre cop, no ens queda tan lluny pel que fa a possibilitats tecnològiques, i que proposa un debat sobre la necessitat que això es faci o no realitat. Ens conformaríem amb la versió virtual d'un ésser estimat que ha mort?
Ens ho expliquen la Hayley Atwell (la Peggy Carter de les pel·lícules del Capità Amèrica i la sèrie Marvel's Agent Carter, a més de la Lady Aliena de The Pillars of the Earth) i en Domhnall Gleeson (About Time, i en Billy Weasley de les dues parts de Harry Potter i les Relíquies de la Mort).
A White Bear ens plantegen una angoixant situació i no ens en donen gaire informació d'entrada, de manera que fem les nostres conjectures i quan ens pensem que aquesta vegada l'hem vist venir, que hem estat prou intel·ligents, ens trobem que el matís ens canvia la idea inicial.
Tanmateix, sense voler dir-vos res que rebenti la sorpresa —i en aquest cas això em deixa amb molt poques opcions—, aprofita per a criticar el voyeurisme mediàtic del públic i ho fa amb una mena de versió retorçada de The Truman Show que ens fa reflexionar aquest cop sobre temes que van més enllà dels mitjans de comunicació i la tecnologia.
Finalment, la segona temporada es tancaria amb The Waldo Moment, més fluix i decididament menys impactant que tots els anteriors, en què es toca un tema gens de ciència-ficció com és la frivolització de la política a través d'un personatge de ficció irreverent que presenta la seva candidatura tot recollint el vot de protesta, en el que és en realitat una manera de promocionar un nou programa televisiu.
Així, és una nova crítica a les possibilitats més perverses dels mitjans de comunicació, encara que l'episodi, com deia, no té tanta força com els cinc anteriors. Ens hauríem d'esperar dos anys més per tal de veure la tercera temporada de Black Mirror, que ja està confirmada?
Potser sí, però abans, el desembre de 2014, hi va haver l'especial White Christmas, amb en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, i també dues actrius de Game of Thrones, Oona Chaplin i Natalia Tena. Més experimental, perquè aquest cop entrellaça diverses històries, torna a ser un dels bons i en el fons funciona com un episodi més, però de durada superior.
En aquesta entrega, com no podia ser d'una altra manera, es tornen a mostrar els dos vessants de la tecnologia, que ens pot fer molt més còmoda la vida i té el potencial de crear noves professions o facilitar el desenvolupament de les que ja existeixen, però a un preu —no econòmic— altíssim.
El tema és més o menys el de sempre, sí, però concretament reflexiona sobre els perills de possibles tecnologies que emmagatzemen les dades del nostre cervell. Quan permetem a una altra persona, o a un programa, tenir tota la nostra informació i saber exactament el que pensem, on s'acaba la comoditat i comença el malson? Pot arribar la tecnologia a un nivell de desenvolupament que que no sapiguem que som esclaus d'allò que pensàvem que estava al nostre servei? Segur que sí.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
