Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Visionats: Ant-Man and the Wasp - Quantumania

La cosa va de Marvel, últimament, al blog, i és que tot i tenir-ho complicat per veure pel·lícules per les complicacions pròpies de tenir criatures petites, l'altre dia ens va venir de gust mirar un dels llargmetratges de l'MCU que se'ns estan acumulant i que ja estem mirant directament a Disney+ en comptes de la gran pantalla, i així ho vam fer -tot i que en dues sessions-, de manera que per primer cop en molt de temps faré una crítica d'una pel·li de Marvel aquí al blog.

Fa precisament més de 3 anys publicava l'entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga, i en deia coses molt bones, perquè la considerava i la considero una excel·lent continuació del que feia especial la primera entrega. Què m'ha semblat, doncs, la tercera pel·lícula? 

Ant-Man and the Wasp: Quantumania és un llargmetratge de 2023 dirigit per Peyton Reed, el mateix director de les dues pel·lícules anteriors de l'Home Formiga, però a diferència d'aquelles cintes, que tenien San Francisco com a escenari i un tipus particular de gags, a la tercera part del que ja és una trilogia la cosa va per una altra banda.

A la segona part vam veure com l'Ant-Man i la Vespa rescataven la mare d'aquesta, atrapada al reialme quàntic des de feia dècades, i precisament aquest món és el protagonista de la pel·lícula que ens ocupa, amb totes les conseqüències que això té.

El primer que ens ve al cap és que es tracta d'un món d'extrema bellesa, com a mínim per als aficionats a la ciència-ficció i la fantasia. San Francisco, amb els seus carrers costeruts, el Golden Gate i els tramvies, és una ciutat que personalment trobo fascinant, però el reialme quàntic és una altra dimensió, un lloc que sembla un altre planeta i que, en alguns moments, recorda la riquesa ètnica d'alguns dels exuberants escenaris de la saga Star Wars, amb la qual ara Marvel està emparentada, per cert.

El problema, però, és que el que ens trobem en aquest tercer film és força trencador respecte als dos primers, i és que les persecucions urbanes i els divertits moments en què els protagonistes es feien petits i exploraven escenaris fins i tot domèstics des de la perspectiva d'un insecte donen pas a una immensitat espacial i argumental que fa que els canvis de mida dels nostres superherois esdevinguin poc més que una manera de distreure l'enemic a l'hora de lluitar.

És com si la guerra en què es veuen embolicats en contra de la seva voluntat, perquè el reialme quàntic literalment els xucla al seu interior, fos una aventura més dels Avengers, o dels Guardians de la Galàxia, i no pas d'uns personatges que havien estat molt còmodes, i les seves històries molt encertades, en els ambients locals i terrenals dels primers dos films.

No és que l'Ant-Man hagués estat fora de lloc a les pel·lícules dels Avengers, no és pas això el que dic. Allà feia les seves aportacions com un superheroi més. Però trobo que no acaba d'encaixar en una història com la que ens planteja aquesta Quantumania, encara que argumentalment sí que tingui sentit. El que vull dir és que no els acabo de veure com uns personatges per a aquesta mena de batalles campals en què si se'n surten és més aviat per l'ús de l'enginy que no pas per la força real que tenen.

Amb això no vull pas dir que sigui una pel·lícula dolenta o fluixa, de fet és divertida i té uns efectes visuals espectaculars. Però perd l'esperit de les anteriors, on hi havia un tipus d'humor particular que aquí veiem poques vegades en favor de l'acció i un humor més genèric de superherois. Es troba a faltar especialment el grandíssim personatge d'en Luís.

Pel que fa a la construcció de personatges, veiem com l'Scott està acompanyat tant per la Hope com per la seva filla Cassie (Kathryn Newton), ja gairebé adulta, i amb qui no va tenir contacte, lògicament, durant els 5 anys en què va estar desaparegut. Tanmateix, no s'acaba d'explorar la relació que tenen, però si la premissa hagués estat una altra penso que potser hi hauria hagut una mica més del conflicte generacional que esperaríem de dos rebels amb tendència a delinquir que, a més, són un pare separat i la seva filla en una edat difícil.

No puc acabar la crítica sense parlar del dolent de la pel·lícula, Kang el Conqueridor (Jonathan Majors), que en una versió diferent s'ha pogut veure a la sèrie Loki i que aquí és el responsable de la guerra que està tenint lloc al reialme quàntic.

La Janet, mare de la Hope i dona d'en Hank Pym, que també apareixen a la pel·lícula formant part de l'equip que va a parar a aquesta dimensió, és en certa manera responsable dels problemes que hi ha en aquest pintoresc indret, a causa d'una difícil i sacrificada decisió que va prendre quan hi vivia, i ara toca reparar el greuge.

La interpretació del personatge ha estat lloada, és un actor també aplaudit pel seu paper a Creed III, però malaurada i encertadament ha estat acomiadat de l'Univers Cinematogràfic Marvel per les acusacions de violència de gènere que hi ha contra ell. Per tant, no el veurem en futures interpretacions d'un personatge que sí que ha de continuar apareixent en pel·lícules de la companyia.

Ignoro si hi haurà més films de l'Ant-Man, però solucionada la qüestió del reialme quàntic, encara que hi hagi alguns personatges divertits i tot plegat sigui bonic de veure, m'agradaria que els personatges tornessin a la superfície inclinada de San Francisco. 

El temps dirà si això es fa realitat, però com a mínim suposo que els tornarem a veure en projectes que afectin als Avengers, i que l'Scott i companyia formaran part de l'obligada nova formació del grup de superherois més poderós de la Terra (a Marvel).
 

Sèries: Hawkeye

Al ritme que vaig podent i amb un ordre marcat per diverses circumstàncies -però em sembla que no és rellevant perquè no es produeixen creuaments ni referències-, poc a poc em vaig posant al dia amb les sèries de superherois de Disney+, i ara li ha tocat el torn a un dels Avengers més discrets, però que s'ha demostrat que era, precisament per això, un bon candidat a protagonitzar un producte televisiu propi i amb una història prou digna i interessant.

Hawkeye és una minisèrie de només 6 episodis i creada per Jonathan Igla i publicada a la plataforma d'streaming entre novembre i desembre de 2021.

Situada un any després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, té com a protagonistes el superheroi del títol, interpretar novament per en Jeremy Renner, i la Kate Bishop, una jove i talentosa tiradora amb arc que l'admira des que el va veure, de petita, lluitant contra els chitauri a Nova York. De fet, la va salvar sense adonar-se'n.

Amb una excel·lent interpretació de la Hailee Steinfeld (nominada a l'Oscar a la millor actriu secundària als 14 anys per True Grit), el personatge va néixer el 2005 al còmic Young Avengers, i ara l'MCU l'ha incorporat amb gran èxit, perquè sembla que ha caigut molt bé al públic, i és que es tracta d'una noia que immediatament resulta simpàtica, amb la seva barreja de vulnerabilitat, confiança en si mateixa i maduresa mental.

Fa el contrapunt humorístic d'en Clint Barton, superheroi veterà i més seriós -afectat encara per la mort de la seva millor amiga, la Natasha "Black Widow" Romanoff- i plegats entren en dinàmiques de les anomenades buddy comedies, les típiques de les parelles policials formades per un veterà fins als pebrots de tot i un company novell que l'atabala amb el seu optimisme i la seva irreverència.

El cas és que es veuen emmerdats en una trama de venjança per part d'una banda criminal, la Tracksuit Mafia, liderada per la Maya López (Alaqua Cox) i formada per esbirros caracteritzats com a eslaus no gaire espavilats, perquè la Kate pren un seguit de males decisions que la converteixen en l'objectiu d'aquests antics enemics d'en Hawkeye quan treballava com a Ronin.

Molt a desgrat seu, davant la insistència de la noia i tenint en compte les circumstàncies, en Clint l'accepta com a companya i plegats miren de descabdellar l'embolic i esbrinar també l'autoria d'un assassinat.

A en Clint això l'agafa de vacances de Nadal amb els seus fills, però s'ha de quedar a la ciutat que mai no dorm per ajudar la Kate, que coneix com a conseqüència de l'assalt a una subhasta il·legal.

Les circumstàncies familiars d'ella són complicades: el seu pare va morir durant la batalla de Nova York i la seva exigent mare, interpretada per la Vera Farmiga, s'ha promès amb un home de calés, en Jack Duquesne (Tony Dalton, el temible Lalo Salamanca de Better Call Saul), i a la Kate el paio no li agrada gens, perquè li sembla molt sospitós.

El resultat de tot això és una minisèrie d'allò més distreta, amb una parella protagonista amb molta química, secundaris entranyables, un parell de cameos excel·lents i una trama i unes subtrames amb girs interessants que es podrien haver estirat més i que sembla que posin les bases d'alguna cosa més gran, però en el moment que escric aquesta entrada els seus responsables encara es mantenen ferms en la intenció de no fer seqüeles d'aquesta sèrie, tal com no n'estan fent de les altres. 

Sí que està previst, de cara al 2023, un spin-off de l'Echo, l'esmentada Maya, però no se sap si tornarem a veure la Kate.

Cinema: Doctor Strange in the Multiverse of Madness

Fa cinc anys i escaig vaig publicar l'entrada sobre la primera pel·lícula d'un personatge de Marvel que s'ha anat fent el seu lloc a l'Univers Cinematogràfic de la companyia amb petites aparicions i intervencions cabdals, però que fins ara només tenia una pel·lícula en solitari.

Ara, i sense deixar d'interactuar amb altres personatges d'aquest ric univers, les seves aventures tenen una seqüela i ha estat l'última pel·lícula que veuré al cine en moltíssim temps, perquè en qualsevol moment arribarà el meu segon plançó i després tocarà seguir les noves propostes a les plataformes de streaming -i amb les petitíssimes finestres amb què es treballa actualment no serà pas cap gran drama-, de manera que també aquesta serà l'última entrada de la secció Cinema en, com a mínim, mesos.

Doctor Strange in the Multiverse of Madness està dirigida per Sam Raimi, i no pas pel director de la primera entrega, Scott Derrickson, i trobo que és una mica poètic perquè ell va dirigir la trilogia de l'Spider-Man dels anys 2000, referenciada a la recent Spider-Man: No Way Home.

El concepte de multivers a Marvel no és pas nou, ni tan sols al cinema/la televisió, i a la darrera pel·lícula de l'Home Aranya se'n va fer un bon ús, i precisament allà hi va tenir un paper cabdal el Doctor Strange, que aquí s'enfronta a més variants del multivers en una trama que l'afecta més directament.

El film comença amb un espectacular in media res, que dona lloc al cap de poc a una altra escena de lluïment d'efectes especials, monstres digitals i destrucció de la propietat urbana, una anticipació del gran ritme que té al llarg dels seus 126 minuts de metratge.

A partir d'aquí vull avisar que, tot i que es tracta d'una seqüela i que no crec que els 24-25 que llegireu aquesta entrada (creieu-me, són els números aproximats que estic veient sobretot quan parlo de cine) ho feu sense tenir el bagatge corresponent i, probablement, ja l'haureu vist i espereu trobar-hi una opinió per contrastar amb la vostra, un mínim d'spoilers sí que hi  haurà, i en aquest cas no es pot dir allò de "al tràiler s'explica", perquè repassant-lo m'adono que aquell muntatge altera les coses de tal manera que és un film molt diferent del que es pot deduir mirant-ne el tràiler.

El cas és que el protagonista, que també és un dels que van desaparèixer durant cinc anys per culpa d'en Thanos i això ha tingut repercussions a la seva vida privada, viu tranquil·lament al seu santuari de Nova York, però un bon dia té un somni en què intenta ajudar una noia, l'América Chávez (Xóchitl Gómez) a trobar el Llibre de Vishanti, que permet al seu posseïdor fer qualsevol encanteri per derrotar l'enemic. 

Resulta, però, que aquesta noia apareix a la realitat fugint d'un monstre i, després que tant l'Strange com en Wong l'ajudin a derrotar aquesta mena de Shuma-Gorath, els explica que té el poder de travessar el multivers. 

Sempre és recomanable anar a veure les pel·lícules sabent d'on venim, però evitant teories i notícies sobre qui hi surt i qui hi deixa de sortir, i m'alegro d'haver-ho aconseguit en aquest cas. D'acord, va ser perquè em vaig trobar amb què de sobte l'estrenaven i m'havia marxat del cap, però agraeixo la sensació que vaig sentir veient certs cameos i no sabent, fins que ho estava veient en directe, quina seria la implicació d'un personatge com la Wanda Maximoff, la Scarlet Witch, que vam deixar levitant al final de la magnífica minisèrie Wandavision. 

No vull, per si casualment algú que llegeix aquesta entrada vol veure la pel·lícula i encara no ho ha fet, revelar res més al respecte, però recordem que el personatge interpretat per l'Elizabeth Olsen està obsessionada amb una realitat que no és la seva. I no vull dir res més.

Al capdavall, Doctor Strange in the Multiverse of Madness és la història d'una guerra, i això garanteix espectaculars combats plens d'efectes especials i moments èpics i heroics, i aquí hi juguen un paper important els companys mags de l'Strange, i els mestres i els estudiants del santuari de Kamar-Taj, que aquest cop apareix relativament poc en comparació amb el primer film.

Però el multivers en si és un concepte que dona molt de joc, i ens permet gaudir de versions alternatives de les coses que ja coneixem, que és quelcom que sempre funciona si està ben fet, i és el cas. També de versions alternatives dels personatges, i sense voler fer spoilers d'alguna de les sorpreses més interessants, aquest film lliga magistralment universos cinematogràfics que fins ara anaven per lliure o, si més no, que no ens havien volgut dir explícitament que formaven part de la mateixa gran família tot i que en la seva versió original en còmic sí que ho fossin. I ja callo.

A banda de combats, festivals visuals i algun moment estranyament absurd i que frega el ridícul -em venen al cap una de les encarnacions del Doctor Strange i el "combat musical"-, i de tocs de cinema de terror innegables, també és una pel·lícula sobre el dol, el dolor de la pèrdua, l'amor incondicional més enllà del que és raonable, i l'acceptació dels propis errors i de la necessitat de tirar endavant i saber-se perdonar un mateix.

El Doctor Strange ha tingut la seva segona pel·lícula en solitari, ja tocava, i se'ns promet que n'hi haurà almenys una altra, però de moment ha aconseguit, si no ho havia fet ja la primera entrega, provocar el meu interès per un personatge que, a priori, i com he dit molts cops en casos similars, no em cridava gens l'atenció perquè a mi la màgia als còmics de superherois m'avorreix una mica. En cinema, com a mínim, m'està encantant.

 

 

Cinema: Spider-Man - No Way Home

He anat seguint les pel·lícules de l'Univers Marvel majoritàriament al cinema, sempre que he pogut, i quan no les he vist a casa. Abans que existís Marvel Studios ja mirava films basats en els personatges del gegant editorial rival de DC Comics, i he de dir que el meu coneixement sobre aquest univers és en molt bona part gràcies a aquestes adaptacions, de manera que no se'm pot considerar un expert. 

Però això no vol dir que no m'agradin molt, i com no podia ser d'una altra manera volia, i les circumstàncies ho han permès, que anés a veure la tercera pel·lícula de l'Spider-Man actual, una autèntica festa del fan service de la qual volia gaudir havent repassat les dues adaptacions anteriors, fora de Marvel Studios, que van ser la trilogia Spider-Man de Sam Raimi (2002, 2004 i 2007) i les dues entregues de The Amazing Spider-Man dirigides per Marc Webb (2012 i 2014, que romanen com les meves preferides, i la segona la vaig comentar). 

A més, per fi he vist l'oscaritzada pel·lícula d'animació Spider-Man: Into the Spider-Verse, i és amb aquest bagatge -millorable, però és el que he pogut acumular havent reaccionat tard- que he anat a veure l'esperat nou film en què s'havien de fer referències a tot aquest univers cinematogràfic particular de l'Home Aranya, i de les quals no he pogut evitar, per desgràcia, gaires spoilers pel que fa a aparicions especials per culpa de l'era Twitter en què vivim, que fa que ens assabentem tant del que volem com del que no.

Spider-Man: No Way Home s'estrenava als nostres cinemes el passat 16 de desembre amb direcció, novament, de Jon Watts, que ja s'havia encarregat de Spider-Man: Homecoming (2017) i Spider-Man: Far From Home (2019), la segona de les quals amb una escena post-crèdits al·lucinant en què es revelava la identitat civil de l'Spider-Man i, a més, qui ho feia era un J. Jonah Jameson interpretat per en J. K. Simmons, actor que es va fer força popular -tot i no ser llavors tampoc un desconegut- quan l'any 2002 va posar cara i veu al personatge a la primera pel·lícula de l'Home Aranya de la trilogia de Sam Raimi (i repetiria el 2004 i el 2007). 

Per tant, els que no en sabíem res ens vam quedar de pasta de moniato, i poc després es va començar a escampar que la següent pel·lícula del superheroi novaiorquès interpretat per en Tom Holland tindria a veure amb el multivers i hi apareixerien els universos de les altres versions cinematogràfiques de l'Spider-Man, amb un degoteig de noms prou ràpid com perquè, personalment, em fes un tip de silenciar termes a Twitter. 

Perquè bona part de la gràcia de la idea, que no era fàcil tenint en compte la gent i els estudis implicats, era fer una cosa que no s'havia fet mai i que això l'espectador s'ho trobés a la gran pantalla arribat el moment, però ja sabem que mantenir el misteri, el secret, és gairebé impossible en aquests temps.

En fi, No Way Home arrenca en el punt en què ens deixava aquell brutal cliffhanger de l'escena de després dels crèdits de Far From Home: s'ha revelat que en Peter Parker és l'Spider-Man i, a sobre, tot apunta a què ha assassinat un nou superheroi, que nosaltres sabem que era el dolent de la pel·lícula anterior, de manera que tota l'atenció mediàtica recau sobre aquest adolescent de Queens i el seu entorn. 

Això li complica, i molt, la vida d'estudiant normal i corrent que vol dur quan no ha de fer de superheroi, i de retop també al seu millor amic, en Ned, i la seva xicota, l'MJ, fins i tot en qüestions acadèmiques de les que poden canviar la vida d'una persona. 

Disposat a fer el que calgui perquè els seus éssers estimats no hagin de pagar per culpa seva, recorre al Doctor Strange, que coneix perquè va ser aliat seu durant tota la saga d'en Thanos a Avengers, i li demana que hi faci alguna cosa amb la seva màgia. Concretament, que esborri de la ment de tothom que en Peter Parker és l'Spider-Man.

Evidentment, la cosa surt malament i dona lloc a la catàstrofe que constitueix el nucli de la trama del film, del qual a partir d'ara no explicaré més detalls. 

Sens dubte, hi ha espectaculars combats i un festival d'efectes especials, però el festival més gran és el del fan service, és a dir aquelles coses que es fan per acontentar els seguidors, i d'això Spider-Man: No Way Home n'és plena. 

No seré jo qui reveli noms, tot i que estiguin més que escampats, però trobarem intèrprets de les versions cinematogràfiques anteriors del món del superheroi aràcnid, que no fan que sigui imprescindible repassar-les, però que sempre ajuden a identificar més ràpidament cares i referències. Són coses que van molt més enllà del cameo i que traspuen tant d'humor com complicitat amb l'audiència, que almenys a la sessió a la que vam anar nosaltres botava, aplaudia i ovacionava algunes de les escenes més esperades. Hi va haver, fins i tot, qui va deixar anar alguna llàgrima. No vaig ser jo, em sap greu decebre-us.

Per a mi, aquesta expectativa i el resultat final, molt satisfactori, tot s'ha de dir, deixa la trama en si una mica en segon pla, una mica com passava amb Terminator Genisys, film pel que sembla odiat per la gent, però que a mi em va agradar molt i que en barrejar versions d'una mateixa franquícia em va venir al cap inevitablement mentre veia la pel·lícula de què parlo avui.

En tot cas, hi ha una trama, i no és altra que la necessitat de fer tornar els "convidats" al seu univers particular, cosa que en Peter duu a terme amb la inestimable ajuda de l'MJ i en Ned, que li fan de suport tant logístic com moral a l'hora de localitzar els "objectius" i arreglar la situació. 

No vull que s'interpreti malament, però almenys a mi em va interessar molt més tota aquesta situació de somni, de What if...? -parlant en termes de Marvel-, que la història en si. Però el cas és que n'hi ha, i ofereix moments espectaculars, dramàtics, èpics i un final agredolç que veurem cap on va en un futur encara incert pel que fa tant al personatge com a la versió. 

En tot cas, ja hi ha hagut tres films individuals del nou Spider-Man i, sense ser la meva versió preferida -ho era la de l'Andrew Garfield-, me n'ha millorat la percepció respecte a les dues primeres entregues.

Cinema: Black Widow

Atesos els esdeveniments de la pel·lícula Avengers: Endgame, que tancava una llarguíssima etapa de dues desenes de films dedicats als superherois de Marvel, sorprenia una mica que arribés finalment la història individual de la Vídua Negra.

Tanmateix, hi havia una manera de fer-la, i s'ha fet, i malgrat una sèrie de circumstàncies personals que a última hora semblava que ho havien d'impedir (almenys que la veiés com volia, en versió original, cosa que a Mataró és en un passi i prou), vam poder anar-la a veure al cinema, així que ha arribat l'hora de comentar-la.

Black Widow és la pel·lícula d'orígens d'un personatge que va començar a sortir a l'Univers Cinematogràfic Marvel a Iron Man 2, l'any 2010, així que ha trigat força a tenir el seu film en solitari. Molt més, és evident, que en Black Panther, que ja havia sortir a Captain America: Civil War abans de protagonitzar un llargmetratge, però entre ambdós moments només van passar dos anys. 

Amb l'assassina russa desertora més famosa de Marvel s'han trigat 11 anys, però també és cert que el personatge s'ha pogut lluir, si bé des d'un segon pla -personalment no ha estat mai dels que més m'han interessat a l'MCU-, en un munt d'aventures prèvies. 

En qualsevol cas, a la Natasha Romanoff (encara em molesta, coneixent com funcionen els cognoms russos, que tenen gènere, que no es digui Romanova) se li devia una cinta en solitari, i amb aquesta que dirigeix Cate Shortland tornem a veure la Scarlett Johansson interpretant-la, en un moment que se situa cronològicament, i de manera encertada, després de la desbandada de la Civil War, en què decideix fúmer el camp -més acorralada del que vol admetre, ja que és una fugitiva acusada de violar els famosos acords de Sokovia- i viure discretament.

Però abans d'això se'ns mostren escenes de la seva infantesa, que ens posen en context i que recorden, per una qüestió temàtica innegable, la premissa de la magnífica sèrie The Americans. Això enllaça amb els esdeveniments del present del film, en què la Nat rep uns misteriosos vials que li envia la seva germana, que no veu des de fa molts anys.

La Yelena, interpretada per la jove Florence Pugh, una autèntica robaescenes, com se sol anomenar els secundaris que gairebé fan ombra als protagonistes, que sí que ha continuat treballant per als russos, però que arrel d'un descobriment posa en marxa la trama principal de la pel·lícula.

La relació entre elles dues és espectacular al principi, entranyable després, i inicia la reunió familiar que després s'estén als "progenitors", interpretats per la Rachel Weisz i en David Harbour (Stranger Things), dos espies soviètics, i com tots plegats s'enfronten al seu passat representat per una organització encapçalada pel general Dreykov (Ray Winstone).

Sense voler revelar més detalls de la trama dels que ja he revelat, Black Widow és una pel·lícula sobre lligams familiars i redempció, tot amb l'embolcall d'un film de superherois -tot i que no del tot- farcit de tòpics de cinema d'espies i propaganda antisoviètica i d'escenes espectaculars (persecucions de vehicles, lluites cos a cos però també amb armes de foc, explosions...), com correspon a una producció hollywoodiana i, a més, de Marvel.

No hi falten moments humorístics, al guió, una característica inherent als llargmetratges de la franquícia, i en aquest sentit excel·leixen, tot i els seus traumàtics passats, la germana petita i l'antic supersoldat Red Guardian, que fan el contrapunt a les més serioses Natasha i la "mare", la científica Melina.

Black Widow és una pel·lícula d'allò més entretinguda, que aporta en construcció del personatge amb una relació tangencial amb la resta de l'MCU -cosa que ja va bé, perquè se'n pot gaudir de manera independent-, i que fa un homenatge a un personatge que ja no hauríem de tornar a veure, però que -o potser per això- se'l mereixia. Era un deute pendent. 

Com sempre, ja hi ha gent que li troba mil defectes -personalment, a banda del cognom de la protagonista, que ja he esmentat abans, només em grinyola l'ús d'accent rus en personatges que dominen l'anglès com per passar per estatunidencs i que, quan estan sols, no parlin directament en la seva llengua materna, però aquestes coses són habituals i deuen respondre al desig de no incomodar l'audiència principal, de parla anglesa-, i trobo que el deute amb la Nat està més que pagat. 

Pel que fa al gran descobriment que és el de la Yelena, sembla ser que la tornarem a veure, com suggereix l'escena post-crèdits, però en pantalles d'una altra mida.

Sèries: Wandavision

Si DC no acabava, independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, de triomfar al cinema, com a mínim en comparació amb Marvel, a la televisió la cosa es decantava més cap a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman.

No és que Marvel no tingués sèries bones, i les que va fer en col·laboració amb Netflix ho són, i molt. També Agents of S.H.I.E.L.D. Però aquell Univers Cinematogràfic de Marvel tan popular i rendible anava a banda, i faltava que els personatges que coneixíem de la pantalla gran passessin també per la "petita". I no només secundaris. Amb l'anomenada "Fase Quatre" de l'MCU, però, això ja ha començat a passar, i hem pogut veure, a Disney+, la primera de les llargament esperades sèries amb superherois i superheroïnes de les pel·lícules interpretats per les mateixes actrius i els mateixos actors.

Amb el nom de Wandavision, creada per Jac Schaeffer i dirigida per Matt Shakman, es planteja com una minisèrie de 9 episodis que reprèn uns personatges que van ser dels que més van patir amb Avengers: Endgame, la 22a pel·lícula de la coneguda com a Saga Infinity i la que, deixant de banda la posterior Spider-man: Far From Home, tancava el 2019 tota aquella etapa tan i tan popular i teixida des d'Iron Man (2008).

Perquè la parella formada per la Scarlet Witch i l'androide Vision quedava irremeiablement trencada amb els esdeveniments d'aquell film... o no?

És difícil parlar de Wandavision sense revelar gaires detalls de la seva trama i, en fer-ho, rebentar l'experiència de la gent que ha aconseguit -Twitter no ho facilita, les coses com són- mantenir-se verge d'spoilers, de manera que entraré en menys detalls que de costum quan parlo de sèries per tal que aquesta entrada es pugui llegir abans de veure la sèrie.

El cas és que -això no és cap secret- la sèrie adopta el format sitcom, un experiment que altres produccions han fet en capítols comptats, normalment només un, com seria el cas de DC's Legends of Tomorrow o Mr. Robot, però Wandavision s'hi recrea, i encara que, com he dit, no és pas una proposta original, sí que és refrescant dins l'univers Marvel, i manté la curiositat dels espectadors, que gaudeixen de la "broma" mentre es pregunten què és el que està passant i cap a on anem amb els misteris que es van descabdellant poc a poc, a mesura que avança la trama.

És evident que alguna cosa estranya està passant, i triguen alguns episodis a explicar-nos què és exactament, i és llavors quan tot plegat enllaça amb els esdeveniments que coneixíem dels films, però pel camí tenim un seguit de situacions còmiques de comèdia de situació, si se'm permet el lamentable joc de paraules, que juguen amb el coneixement compartit que tenim dels tòpics del gènere al llarg de les dècades i la complicitat dels espectadors de 2021 al respecte.

Prou divertit, però admeto que, personalment, se m'ha fet llarg. Tenia ganes que se sabés per què estava passant tot plegat, i el resultat és, per al meu gust, satisfactori, però triga a arribar.

En fer-ho entren en joc personatges secundaris que, almenys per a mi, són força més interessants que els de la part de sitcom, com són l'agent Jimmy Woo (Randall Park, vist a Ant-man and the Wasp), la pilot de les forces aèries Monica Rambeau (Teyonah Parris) i la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings, protagonista precisament de la sitcom d'èxit (d'audiència, no de crítica) i ja acabada 2 Broke Girls, a més que ja havia sortit a les primeres pel·lícules d'en Thor). 

També hi coneixem els motius dramàtics de tot plegat, i de pas tenim una picada d'ullet monumental als que hem seguit les pel·lícules de superherois de Marvel també fora dels Marvel Studios, però no vull dir res més al respecte. Simplement s'ha de tenir una mica de memòria.

Wandavision és una sèrie spin-off, podríem dir, però aporta coses, sens dubte. És un bon complement als films dels Avengers i aprofundeix en uns personatges que no van tenir pel·lícula pròpia, i aquí tant l'Elizabeth Olsen com en Paul Bettany es llueixen amb unes interpretacions excel·lents, tant quan han de fer comèdia com quan ens han de commoure amb la seva tragèdia.

Si bé la sèrie no m'ha semblat tan espaterrant com es podia deduir llegint les reaccions de la gent a la ja esmentada xarxa social de Twitter -ai, que dolent que és el hype!-, no negaré que m'ha agradat força i que la recomano sense dubtar-hi ni un segon. Per als fans de Marvel, és clar, sempre és un plaer tornar a veure personatges estimats i gaudir de les referències, els cameos i tot de detalls pensats per als espectadors més atents.

Visionats: Ant-Man and The Wasp

Fa algunes entrades vaig fer una crítica d'una de les dues pel·lícules de Marvel que no havia pogut veure al cinema perquè la paternitat ho va impedir, i que tenia pendents tot i que tampoc no afectaven gaire el gran esquema de l'univers de ficció que els ha creuat tots amb excel·lents resultats.

Era Black Panther, que ens presentava un personatge secundari als Avengers però amb una rica història pròpia que va ser tot un encert explicar en un film especial per més d'una raó, i ara és el torn de la seqüela d'una proposta refrescant de la qual vaig parlar fa uns anys, i que per fi he pogut veure com continuava. 

Ant-Man and the Wasp, seqüela evidentment d'Ant-Man, es va estrenar el 2018 i va ser dirigida, com la primera part, per Peyton Reed, amb la voluntat de continuar explicant les aventures de l'Scott Lang (Paul Rudd) i companyia fora del crossover amb els altres superherois, atès l'èxit que va tenir la primera entrega.

Tal com passava amb aquella, però, i és quelcom que podem celebrar, aquesta també funciona de manera independent. No cal ni tan sols que sapiguem res del que l'Scott feia amb els seus companys temporals. L'única cosa, això sí, i amb un impacte important a la seva vida, és el fet que se suposa que està sota arrest domiciliari per haver violat els acords de Sokovia, que no permeten actuar els superherois pel seu compte sense la supervisió del govern. A banda d'això, que en tot cas es fa servir com a punt de partida i proporciona diversos gags humorístics al film, no cal saber res més.

En fi, aquesta nova pel·lícula té com a premissa el descobriment, per part d'en Hank Pym (Michael Douglas) i la seva filla Hope van Dyne (Evangeline Lilly) de la possibilitat d'anar a rescatar del regne quàntic la seva mare, la Janet (Michelle Pfeiffer), que s'hi va perdre el 1987. 

Malgrat la relació tensa que mantenen amb l'Scott en haver-los afectat també a ells l'arrest domiciliari, el cas és que per capricis del guió ell esdevé fonamental per a l'intent de rescat de l'antiga superheroïna, i posen mans a l'obra fins que comencen -altrament el film no tindria interès- els obstacles.

El principal són les interferències de la Ghost (Hannah John-Kamen), una noia amb molècules inestables que vol fer servir la tecnologia dels Pym per guarir-se, ja que li queda poc temps de vida, i la tercera part del triangle és el traficant Sonny Burch (Walton Goggins), que els havia de vendre una peça, però que veu que li interessa més robar-los tot el que ells ja tenen.

Tot plegat fa que Ant-Man and the Wasp esdevingui una pel·lícula amb acció, combats, persecucions pels carrers de San Francisco i, com la primera part, un festival d'efectes especials de qualitat i sense excessos que giren al voltant de persones, vehicles i objectes que es fan petits o grans i tornen a la normalitat, segons la conveniència del moment. 

El film també aprofundeix una mica -tampoc no ens penséssim- en la poc explorada relació sentimental entre l'Scott i la nova coprotagonista, la Hope, que a la primera part ja vaig dir que estava poc aprofitada, però que no hi havia dubte que això es corregiria en el futur, i és que la segona part de la història ja no és un film d'orígens, de manera que hi ha lloc perquè el protagonisme el dugui aquesta parella que forma tàndem superheroic, ella com a Vespa. 

En aquesta aventura també hi ha molts moments d'humor, i la química entre l'Scott i la Hope és innegable, però sobretot deixa enrere antigues i no tan antigues maneres de gestionar la igualtat de sexes en posar-los en una situació d'importància i rellevància equiparables, i deixar en ridícul l'home de tant en tant, a més de no pintar-lo en absolut com un home baronívol -i, fins i tot, en un moment determinat de la història fent-lo adoptar una gesticulació més femenina sense manies ni brometes per part de ningú-, ajuda a equilibrar una mica les coses d'una manera que trobo encertada i força feminista. Mostra d'això és, també, el disseny del pòster i les seves variants. 

No puc parlar d'humor sense parlar d'en Luís (Michael Peña), que ja vaig destacar el 2015 i que torno a destacar ara. No és pas perquè sí que, després de l'èxit de la primera pel·lícula, el personatge, nascut allà, passés a formar part també dels còmics.

I és que l'exconvicte ara duu una empresa anomenada poc dissimuladament X-Con, que fa de consultora de seguretat tot aprofitant els coneixements dels seus treballadors, expresidiaris, però també ajuda els protagonistes com pot, i les seves relliscades eleven el to humorístic d'una pel·lícula que, seguint l'estil de la primera, té més part de comèdia del que és habitual a Marvel. Aquí el veiem tornar a fer una digressió de les seves, amb sincronització de llavis a les imatges on surten altres personatges, que converteixen l'escena en la meva preferida del film.

Ant-Man and the Wasp és una excel·lent continuació d'una història que podria semblar menor, i segurament en el gran esquema de l'Univers Cinematogràfic Marvel ho és, però deixar-la passar per això seria un error.

És divertida, espectacular en una dosi adequada, trepidant i refrescant, sense gaire càrrega dramàtica ni múltiples coneixements com a requisit previ per gaudir-ne. És un complement i alhora funciona perfectíssimament en solitari. No us la perdeu.
 

 

Cinema: Spider-man - Far From Home

Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.

I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).

Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.

Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.

No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.

Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.

Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.

No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.

I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.

Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.

Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.

Cinema: Captain Marvel

Aviso sempre que si d'alguna cosa hi entenc, i només relativament, pel que fa a còmics és l'Univers DC, però que de Marvel vaig més perdut. Tot i així, segueixo tan religiosament com puc les adaptacions cinematogràfiques, que al final són el meu referent pel que fa al cànon, amb personatges i històries que conec més o menys, segons el cas.

Del personatge anomenat Captain Marvel l'únic que sabia era que era un home i que moria de càncer en una història mítica que fa l'spoiler ja en el títol, per tant... res a veure amb la versió que ens ha arribat ara en forma de pel·lícula. De la qual, per cert, no vaig voler saber res de res abans d'anar-la a veure, perquè volia gaudir-ne amb la ment en blanc.

L'únic que sabia, això sí, era que ens explicaria coses del personatge al qual es fa referència al final d'Avengers: Infinity War, i que ha de ser cabdal a la propera Avengers: Endgame. I que la seva protagonista la interpretava la Brie Larson, guanyadora d'un Oscar a la millor actriu protagonista per Room.

En fi, dirigida pel duet Anna Boden i Ryan Fleck, la 21a pel·lícula de l'anomenat Marvel Cinematic Universe (MCU) fa de pont entre les dues entregues finals (?) dels Avengers cinematogràfics, però alhora és una excel·lent pel·lícula d'orígens i, per fi en aquest ja extens univers fictici, tenim una protagonista femenina, perquè de personatges femenins potents de Marvel al cinema n'hi ha hagut alguns, però fins ara cap no havia protagonitzat cap film, així que podem dir que Marvel ja té la seva Wonder Woman a la gran pantalla.

Poca cosa sabem del passat de la Vers, ella mateixa no en recorda res, però és una kree que s'entrena amb el seu mentor, en Yon-Rogg (Jude Law), i duu a terme missions amb la seva unitat Starforce encaminades a combatre els skrull, la famosa raça alienígena de l'univers Marvel, tan temuda per la seva capacitat d'adoptar l'aspecte de qui sigui i, per tant, uns autèntics mestres de la infiltració.

En una d'aquestes missions la capturen i, mentre escapa, va a parar a la Terra l'any 1995, on coneixerà uns més joves Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Phil Coulson (Clark Gregg), agents de S.H.I.E.L.D., mentre intenta impedir que els skrulls aconsegueixin una tecnologia desenvolupada precisament al nostre planeta i intenta esbrinar per què té fragments de records d'una vida a la Terra, cosa que, juntament amb el ritme general, fa que consideri Captain Marvel un dels films d'orígens més ben fets que hi ha.

Espectaculars persecucions, combats amb raigs d'energia que surten de les mans de la Vers i girs de guió que ens mostren que les aparences enganyen i que a les guerres mai no s'hi enfronten el Bé i el Mal absoluts conformen el gruix d'un film que també ens arrenca més d'un somriure amb coses relacionades amb l'ambientació norantera que ara en semblen ridícules, però que van ser el nostre pa de cada dia fa 20 anys, a més d'alguna picada d'ullet autorreferencial o els homenatges (en plural) al desaparegut Stan Lee.

És una pel·lícula, també, que permet que en Samuel L. Jackson s'ho passi bomba amb aquesta versió més alegre -o menys amargada- d'en Nick Fury, que ens regala moments d'humor que agraïm i que expliquen la relació especial que forja amb la protagonista, fet que serà essencial en el futur, com veiem en aquesta recta final d'Avengers. Però també hi ha missatges molt seriosos.

Són missatges de feminisme, i n'hi ha uns quants, i s'hi insisteix, però no queden en absolut forçats. Potser sí que es va forçar que als Estats Units i a Europa la pel·lícula s'estrenés el 8 de març, el dia de la dona, però el que ens explica el guió hi encaixa (i és) ben natural i alhora, per desgràcia, cal anar-ho recordant perquè ens queda molta feina per fer per tal d'assolir un món amb igualtat d'oportunitats per a ambdós gèneres i respecte per al que encara està en inferioritat de condicions.

De fet, el personatge va tenir la seva primera col·lecció pròpia el 1977, Ms. Marvel, que ja contenia un missatge feminista, i des de 2012 és ella la Capitana Marvel, títol que, en masculí, pertanyia al personatge que va morir fa tants anys.

És per això que deia, al principi, que Marvel ja tenia la seva Wonder Woman. No només perquè la Capitana Marvel és un personatge poderosíssim, sinó pel missatge de la seva pel·lícula, que gràcies a això i a la seva qualitat esdevé un referent. No us la perdeu.