Cinema: Spider-Man - No Way Home

He anat seguint les pel·lícules de l'Univers Marvel majoritàriament al cinema, sempre que he pogut, i quan no les he vist a casa. Abans que existís Marvel Studios ja mirava films basats en els personatges del gegant editorial rival de DC Comics, i he de dir que el meu coneixement sobre aquest univers és en molt bona part gràcies a aquestes adaptacions, de manera que no se'm pot considerar un expert. 

Però això no vol dir que no m'agradin molt, i com no podia ser d'una altra manera volia, i les circumstàncies ho han permès, que anés a veure la tercera pel·lícula de l'Spider-Man actual, una autèntica festa del fan service de la qual volia gaudir havent repassat les dues adaptacions anteriors, fora de Marvel Studios, que van ser la trilogia Spider-Man de Sam Raimi (2002, 2004 i 2007) i les dues entregues de The Amazing Spider-Man dirigides per Marc Webb (2012 i 2014, que romanen com les meves preferides, i la segona la vaig comentar). 

A més, per fi he vist l'oscaritzada pel·lícula d'animació Spider-Man: Into the Spider-Verse, i és amb aquest bagatge -millorable, però és el que he pogut acumular havent reaccionat tard- que he anat a veure l'esperat nou film en què s'havien de fer referències a tot aquest univers cinematogràfic particular de l'Home Aranya, i de les quals no he pogut evitar, per desgràcia, gaires spoilers pel que fa a aparicions especials per culpa de l'era Twitter en què vivim, que fa que ens assabentem tant del que volem com del que no.

Spider-Man: No Way Home s'estrenava als nostres cinemes el passat 16 de desembre amb direcció, novament, de Jon Watts, que ja s'havia encarregat de Spider-Man: Homecoming (2017) i Spider-Man: Far From Home (2019), la segona de les quals amb una escena post-crèdits al·lucinant en què es revelava la identitat civil de l'Spider-Man i, a més, qui ho feia era un J. Jonah Jameson interpretat per en J. K. Simmons, actor que es va fer força popular -tot i no ser llavors tampoc un desconegut- quan l'any 2002 va posar cara i veu al personatge a la primera pel·lícula de l'Home Aranya de la trilogia de Sam Raimi (i repetiria el 2004 i el 2007). 

Per tant, els que no en sabíem res ens vam quedar de pasta de moniato, i poc després es va començar a escampar que la següent pel·lícula del superheroi novaiorquès interpretat per en Tom Holland tindria a veure amb el multivers i hi apareixerien els universos de les altres versions cinematogràfiques de l'Spider-Man, amb un degoteig de noms prou ràpid com perquè, personalment, em fes un tip de silenciar termes a Twitter. 

Perquè bona part de la gràcia de la idea, que no era fàcil tenint en compte la gent i els estudis implicats, era fer una cosa que no s'havia fet mai i que això l'espectador s'ho trobés a la gran pantalla arribat el moment, però ja sabem que mantenir el misteri, el secret, és gairebé impossible en aquests temps.

En fi, No Way Home arrenca en el punt en què ens deixava aquell brutal cliffhanger de l'escena de després dels crèdits de Far From Home: s'ha revelat que en Peter Parker és l'Spider-Man i, a sobre, tot apunta a què ha assassinat un nou superheroi, que nosaltres sabem que era el dolent de la pel·lícula anterior, de manera que tota l'atenció mediàtica recau sobre aquest adolescent de Queens i el seu entorn. 

Això li complica, i molt, la vida d'estudiant normal i corrent que vol dur quan no ha de fer de superheroi, i de retop també al seu millor amic, en Ned, i la seva xicota, l'MJ, fins i tot en qüestions acadèmiques de les que poden canviar la vida d'una persona. 

Disposat a fer el que calgui perquè els seus éssers estimats no hagin de pagar per culpa seva, recorre al Doctor Strange, que coneix perquè va ser aliat seu durant tota la saga d'en Thanos a Avengers, i li demana que hi faci alguna cosa amb la seva màgia. Concretament, que esborri de la ment de tothom que en Peter Parker és l'Spider-Man.

Evidentment, la cosa surt malament i dona lloc a la catàstrofe que constitueix el nucli de la trama del film, del qual a partir d'ara no explicaré més detalls. 

Sens dubte, hi ha espectaculars combats i un festival d'efectes especials, però el festival més gran és el del fan service, és a dir aquelles coses que es fan per acontentar els seguidors, i d'això Spider-Man: No Way Home n'és plena. 

No seré jo qui reveli noms, tot i que estiguin més que escampats, però trobarem intèrprets de les versions cinematogràfiques anteriors del món del superheroi aràcnid, que no fan que sigui imprescindible repassar-les, però que sempre ajuden a identificar més ràpidament cares i referències. Són coses que van molt més enllà del cameo i que traspuen tant d'humor com complicitat amb l'audiència, que almenys a la sessió a la que vam anar nosaltres botava, aplaudia i ovacionava algunes de les escenes més esperades. Hi va haver, fins i tot, qui va deixar anar alguna llàgrima. No vaig ser jo, em sap greu decebre-us.

Per a mi, aquesta expectativa i el resultat final, molt satisfactori, tot s'ha de dir, deixa la trama en si una mica en segon pla, una mica com passava amb Terminator Genisys, film pel que sembla odiat per la gent, però que a mi em va agradar molt i que en barrejar versions d'una mateixa franquícia em va venir al cap inevitablement mentre veia la pel·lícula de què parlo avui.

En tot cas, hi ha una trama, i no és altra que la necessitat de fer tornar els "convidats" al seu univers particular, cosa que en Peter duu a terme amb la inestimable ajuda de l'MJ i en Ned, que li fan de suport tant logístic com moral a l'hora de localitzar els "objectius" i arreglar la situació. 

No vull que s'interpreti malament, però almenys a mi em va interessar molt més tota aquesta situació de somni, de What if...? -parlant en termes de Marvel-, que la història en si. Però el cas és que n'hi ha, i ofereix moments espectaculars, dramàtics, èpics i un final agredolç que veurem cap on va en un futur encara incert pel que fa tant al personatge com a la versió. 

En tot cas, ja hi ha hagut tres films individuals del nou Spider-Man i, sense ser la meva versió preferida -ho era la de l'Andrew Garfield-, me n'ha millorat la percepció respecte a les dues primeres entregues.

Cinema: Dune

Per fi, després d'haver de deixar escapar per incompatibilitats horàries un parell de pel·lícules que tenia ganes de veure al cinema, els astres s'han alineat i he pogut veure la que alguns anomenen "la pel·lícula de l'any" en pantalla gran i, com jo volia, en versió original subtitulada. 

Aviso, abans de començar la meva sempre barroera crítica, que no n'he llegit el material original -ja em podeu treure el carnet d'amant de la ciència-ficció- ni he vist l'adaptació cinematogràfica de 1984, perquè veient que està mal considerada i que és d'en David Lynch, director que no m'ha agradat gens en el poc que n'he vist, no n'he sentit la necessitat ni crec que la senti. Com a màxim podria fer-ne el visionat per curiositat, però no prometo res perquè el temps lliure no és que em sobri pas. Així, doncs, comencem amb les meves impressions d'aquest esperat film, amb el mínim d'spoilers possible.

Amb el títol de Dune, i en pantalla Dune: Part One, per no enganyar ningú sobre el que és i perquè no hi hagi espectadors que se'n vagin indignats de la sala, aquesta versió de 2021 dirigida per Denis Villeneuve (Arrival (Oscar al Millor Director), Blade Runner 2049...) adapta la primera part de la primera novel·la de Frank Herbert, de 1965.

El director afirmava que no hauria acceptat fer-ho d'una altra manera, atesa la riquesa i la complexitat de l'univers que s'hi descriu, i encara que hi ha massa sagues que, sobretot en la seva última entrega, fan sospitoses divisions que semblen enfocades a augmentar els ingressos, després de veure aquesta Dune he de dir que, en els seus 155 minuts, el ritme amb què se'ns presenten els personatges i els esdeveniments em sembla adequat, ni precipitat ni allargassat.

El seu protagonista és en Paul Atreides (Timothée Chalamet), l'hereu de la Casa Atreides, del planeta Caladan, que és el típic personatge principal jove i ambiciós que veu com el seu entorn el sobreprotegeix tant per l'edat que té com per la seva posició, i que resulta que té un destí profètic. 

En no conèixer prèviament l'actor i estar enlluernat per altres noms del repartiment he de dir que no em cridava gaire l'atenció, però era evident que la trama giraria al seu voltant i trobo que Chalamet fa una interpretació prou bona de l'evolució del personatge.

L'aspecte més interessant del noi, encara que cada cop sigui més bon lluitador i estigui rebent la formació adequada per succeir son pare quan arribi el moment, és que la seva mare (Lady Jessica, una membre de les "bruixes" Bene Gesserit interpretada per la Rebecca Ferguson) l'ha entrenat en unes altres arts, més místiques, i això li proporciona unes habilitats que inclouen visions aparentment del futur, on hi veu de manera recurrent una noia, interpretada per la Zendaya (la Mary Jane de les pel·lícules més recents de l'Spider-man), que jugarà un paper molt important al darrer tram del film i, per descomptat, a la seva futura seqüela.

Dune té un repartiment espectacular, amb noms que inclouen Oscar Isaac (la nova trilogia de Star Wars, entre altres films i sèries de televisió en què ha aconseguit molt de renom en els darrers anys), que fa de duc Leto Atreides; Josh Brolin, que és en Gurney Halleck, mestre d'armes de la casa Atreides i mentor d'en Paul; Jason Momoa (Aquaman, Justice League, Game of Thrones, Stargate Atlantis...) fa de Duncan Idaho, el pilot i lluitador a les ordres dels Atreides que més admira el protagonista; Stellan Skarsgård, que interpreta el Baró Harkonnen, enemic principal de la Casa Atreides; Dave Bautista (Guardians of the Galaxy, Blade Runner 2049), el nebot del baró; Javier Bardem com a Stilgar, líder de la tribu Fremen; o Charlotte Rampling com a Reverenda Mare de les Bene Gesserit.

Presentats els personatges principals, la pel·lícula té una trama d'intrigues polítiques, guerres i traïcions que es desplega, com deia al principi, a un ritme molt adequat tenint en compte la seva complexitat, i troba un equilibri ideal a l'hora de no ser excessivament críptica ni donar-nos-ho tot mastegat, de manera que si arribem a tenir la sensació que no entenem les intrigues polítiques que s'hi mostren, dura ben poc. 

A més, els llargs silencis que acompanyen les escenes de contemplació, que veig que són característiques del director, ajuden a posar les idees en ordre i elaborar teories. 

Parlant d'això, ens podem preparar -el títol tampoc enganya- per fer-nos un tip de veure sorra, però al planeta Arrakis, desitjat per les diferents grans cases perquè hi creix una valuosíssima espècia, la sorra amaga no només una misteriosa tribu, sinó també uns cucs gegants que són el principal perill per als foranis i els protagonistes de les escenes de més tensió.

Dune és una pel·lícula més aviat lenta -reconec que, tot i agradar-me, hi va haver diversos moments en què pensava que farien el tall i no, semblava que no arribava mai-, però la trama avança i va posant les bases de la gran (?) història que s'acabarà a la segona part, encara sense data, i ja veurem si tot plegat va prou bé com perquè la resta de llibres de la saga de Herbert tinguin també una adaptació. De moment, però, Dune ha tornat i ho ha fet amb un llargmetratge, per fi, digne del mite literari.

Cinema: Spider-man - Far From Home

Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.

I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).

Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.

Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.

No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.

Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.

Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.

No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.

I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.

Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.

Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.