Cinema: The Little Mermaid

Semblava que no havia d'arribar mai, perquè es va anunciar la seva producció a finals de 2019 i a principis de 2020 hi va haver un endarreriment indefinit de la filmació per causa de força major, però ja s'ha estrenat la darrera adaptació a imatge real d'un dels clàssics de Disney, i en van unes quantes.

The Little Mermaid, dirigida per Rob Marshall i basada en el film animat del mateix nom de 1989 també de la companyia del ratolí és, com podíem esperar havent vist adaptacions com Cinderella, Beauty and the Beast, The Lion King o Aladdin, una recreació força fidel -tot i que amb algun canvi per decisió creativa- de la història que ha captivat generacions, i com també passava a les esmentades pel·lícules, hi ha alguns números musicals fets expressament per a l'ocasió -i de qualitat notablement inferior- que suposo que tenen la funció d'allargar el metratge perquè s'ajusti als estàndards actuals de les superproduccions, que acostumen a superar les dues hores des de fa temps. En aquest cas són 135 minuts, concretament.

Expressada aquesta petita queixa, no vull transmetre la impressió que no m'ha agradat, la cinta. De fet, encara que aquest cop era una estrena cinematogràfica més per a la meva senyora, m'ho he passat bé, mirant-la, i tot i que no he vist l'original tants cops com ella, ni de bon tros, he estat capaç de detectar les cançons afegides, que ja és molt.

La sireneta titular és, en aquesta versió d'imatge real, la per a mi desconeguda Halle Bailey, res a veure amb una altra actriu força més veterana de nom similar, que haurem de valorar en un futur visionat domèstic -i no gaire futur, perquè ja sabem com van aquestes coses darrerament- si canta tan bé com declarava el director quan la va seleccionar per davant de noms de més anomenada, perquè pel factor nostàlgia l'hem vist en versió doblada al castellà.

La interpretació, per altra banda, trobo que és a l'altura de la importància del paper, si més no en la part expressiva.

I això és especialment important en el bon tros de pel·lícula en què el personatge es queda literalment sense veu i, per tant, s'ha de comunicar amb gestos, mirades i somriures. 

Són escenes que comparteix amb el príncep Eric (Jonah Hauer-King), amb qui desenvolupa un enamorament basat en una visió gairebé onírica per part de l'un i de l'altra i d'interessos compartits, sí, però que en aquesta versió amb persones m'ha semblat més ingenu que mai. No hi tinc gaire problema, però, perquè sabia què anava a veure i no pretenia que fos una reinterpretació més realista.

Sí que ho són, però, els aspectes d'en Sebastián, en Flounder i l'Scuttle, els animals amics de l'Ariel, que tot i ser generats per ordinador es basen en animals de debò i, per tant, s'allunyen de la imatge de dibuixos animats que en teníem fins ara, que és el que s'havia fet també en les altres adaptacions, fossin de films amb humans i animals o amb només bèsties.

Parlant d'ordinadors, com és comprensible hi ha força metratge subaquàtic, i també s'aprofita la màniga ampla amb la durada de la pel·lícula per mostrar-nos l'exuberància marina, però tot i haver vist Aquaman -i escenes del personatge en altres films-, personalment no m'acabo d'acostumar a veure actors i actrius sota l'aigua surant com si fos el més normal del món. Potser és perquè en aquest cas el nostre cervell ja està convençut que allò és forçosament una il·lusió. O potser és la il·luminació, que ens permet veure què passa en un lloc on, en realitat, veuríem poca cosa per la manca de llum. Els efectes especials, d'altra banda, correctes amb alguna coseta que em convencia menys.

Acabo esmentant que, a banda de les cares noves, i de les veus d'intèrprets coneguts a la versió original per als animals, el film també té alguna cara de renom, com en Javier Bardem fent de rei Tritó o la Melissa McCarthy fent de la seva malvada germana Ursula, un personatge que m'ha agradat i interessat molt més aquí que a la versió animada original.

The Little Mermaid és una bona adaptació del material original -el de Disney, és clar, que ja sabem que és, al seu torn, una adaptació edulcorada del relat clàssic de Hans Christian Andersen-, de manera que qui en sigui fan ja sap el que s'hi trobarà, i penso que en quedarà satisfet.

Cinema: Dune

Per fi, després d'haver de deixar escapar per incompatibilitats horàries un parell de pel·lícules que tenia ganes de veure al cinema, els astres s'han alineat i he pogut veure la que alguns anomenen "la pel·lícula de l'any" en pantalla gran i, com jo volia, en versió original subtitulada. 

Aviso, abans de començar la meva sempre barroera crítica, que no n'he llegit el material original -ja em podeu treure el carnet d'amant de la ciència-ficció- ni he vist l'adaptació cinematogràfica de 1984, perquè veient que està mal considerada i que és d'en David Lynch, director que no m'ha agradat gens en el poc que n'he vist, no n'he sentit la necessitat ni crec que la senti. Com a màxim podria fer-ne el visionat per curiositat, però no prometo res perquè el temps lliure no és que em sobri pas. Així, doncs, comencem amb les meves impressions d'aquest esperat film, amb el mínim d'spoilers possible.

Amb el títol de Dune, i en pantalla Dune: Part One, per no enganyar ningú sobre el que és i perquè no hi hagi espectadors que se'n vagin indignats de la sala, aquesta versió de 2021 dirigida per Denis Villeneuve (Arrival (Oscar al Millor Director), Blade Runner 2049...) adapta la primera part de la primera novel·la de Frank Herbert, de 1965.

El director afirmava que no hauria acceptat fer-ho d'una altra manera, atesa la riquesa i la complexitat de l'univers que s'hi descriu, i encara que hi ha massa sagues que, sobretot en la seva última entrega, fan sospitoses divisions que semblen enfocades a augmentar els ingressos, després de veure aquesta Dune he de dir que, en els seus 155 minuts, el ritme amb què se'ns presenten els personatges i els esdeveniments em sembla adequat, ni precipitat ni allargassat.

El seu protagonista és en Paul Atreides (Timothée Chalamet), l'hereu de la Casa Atreides, del planeta Caladan, que és el típic personatge principal jove i ambiciós que veu com el seu entorn el sobreprotegeix tant per l'edat que té com per la seva posició, i que resulta que té un destí profètic. 

En no conèixer prèviament l'actor i estar enlluernat per altres noms del repartiment he de dir que no em cridava gaire l'atenció, però era evident que la trama giraria al seu voltant i trobo que Chalamet fa una interpretació prou bona de l'evolució del personatge.

L'aspecte més interessant del noi, encara que cada cop sigui més bon lluitador i estigui rebent la formació adequada per succeir son pare quan arribi el moment, és que la seva mare (Lady Jessica, una membre de les "bruixes" Bene Gesserit interpretada per la Rebecca Ferguson) l'ha entrenat en unes altres arts, més místiques, i això li proporciona unes habilitats que inclouen visions aparentment del futur, on hi veu de manera recurrent una noia, interpretada per la Zendaya (la Mary Jane de les pel·lícules més recents de l'Spider-man), que jugarà un paper molt important al darrer tram del film i, per descomptat, a la seva futura seqüela.

Dune té un repartiment espectacular, amb noms que inclouen Oscar Isaac (la nova trilogia de Star Wars, entre altres films i sèries de televisió en què ha aconseguit molt de renom en els darrers anys), que fa de duc Leto Atreides; Josh Brolin, que és en Gurney Halleck, mestre d'armes de la casa Atreides i mentor d'en Paul; Jason Momoa (Aquaman, Justice League, Game of Thrones, Stargate Atlantis...) fa de Duncan Idaho, el pilot i lluitador a les ordres dels Atreides que més admira el protagonista; Stellan Skarsgård, que interpreta el Baró Harkonnen, enemic principal de la Casa Atreides; Dave Bautista (Guardians of the Galaxy, Blade Runner 2049), el nebot del baró; Javier Bardem com a Stilgar, líder de la tribu Fremen; o Charlotte Rampling com a Reverenda Mare de les Bene Gesserit.

Presentats els personatges principals, la pel·lícula té una trama d'intrigues polítiques, guerres i traïcions que es desplega, com deia al principi, a un ritme molt adequat tenint en compte la seva complexitat, i troba un equilibri ideal a l'hora de no ser excessivament críptica ni donar-nos-ho tot mastegat, de manera que si arribem a tenir la sensació que no entenem les intrigues polítiques que s'hi mostren, dura ben poc. 

A més, els llargs silencis que acompanyen les escenes de contemplació, que veig que són característiques del director, ajuden a posar les idees en ordre i elaborar teories. 

Parlant d'això, ens podem preparar -el títol tampoc enganya- per fer-nos un tip de veure sorra, però al planeta Arrakis, desitjat per les diferents grans cases perquè hi creix una valuosíssima espècia, la sorra amaga no només una misteriosa tribu, sinó també uns cucs gegants que són el principal perill per als foranis i els protagonistes de les escenes de més tensió.

Dune és una pel·lícula més aviat lenta -reconec que, tot i agradar-me, hi va haver diversos moments en què pensava que farien el tall i no, semblava que no arribava mai-, però la trama avança i va posant les bases de la gran (?) història que s'acabarà a la segona part, encara sense data, i ja veurem si tot plegat va prou bé com perquè la resta de llibres de la saga de Herbert tinguin també una adaptació. De moment, però, Dune ha tornat i ho ha fet amb un llargmetratge, per fi, digne del mite literari.