De petit jo no anava gaire al cinema. No m'hi portaven gaire, vaja. Puc comptar amb els dits d'una mà i, com a màxim, un o dos dits de l'altra, les pel·lícules que hi vaig veure. Una d'elles va ser The Lion King, que tant per això com per la seva qualitat és una de les meves cintes preferides de Disney. I el videojoc de Mega Drive va contribuir a augmentar la meva estima per aquesta pel·lícula.
Dos anys abans, el 1992, s'estrenava el film anterior de Disney, que jo no vaig veure quan tocava, sinó anys després, però en aquest cas va ser el videojoc de Mega Drive -que només tenia vist, i no vaig tenir a la meva col·lecció fins fa uns anys- el que va fer que m'hi interessés. En tot cas, resulta que és també una de les meves pel·lícules preferides de la companyia, i ara que se n'ha fet la versió (oficial) d'imatge real, l'he vist al cine i en vull parlar.
Es tracta, és clar, d'Aladdin, la història del lladregot d'Agrabah que s'enamora de la filla del sultà (o soldà) i s'hi acosta amb l'ajuda del geni de la llàntia que va a buscar obligat pel visir Jafar, el segon home més poderós del regne, malvat i amb una ambició inesgotable.
El missatge del film, la sinopsi del qual ja podem donar per feta, és -almenys en aquesta versió de Disney, probablement edulcorada respecte al relat inclòs a Les 1.001 nits del segle XVIII- un missatge de confiança en les pròpies capacitats, d'acceptar-nos i no voler semblar allò que no som, tot i que curiosament ens ho explica amb una història en el nucli de la qual hi ha l'ús de la màgia per tal d'ascendir de sobte a l'escala social.
En fi, en aquesta versió d'imatge real, dirigida per Guy Ritchie, el protagonista té la cara i la veu d'en Mena Massoud, egipci canadenc d'adopció -ja em perdonareu que especifiqui aquestes dades personals, però ho faig per veure fins a quin punt s'han triat intèrprets autòctons- que interpreta un Aladdín atractiu, amb un somriure tort de murri que encaixa perfectament amb la mena de personatge en què se centra la història.
També demostra que sap ballar... o és cosa de la màgia? En tot cas, no tinc cap queixa sobre l'elecció de l'actor.
La Jasmine, per altra banda, és l'anglesa amb sang també ugandesa i índia Naomi Scott, amb poca experiència com a actriu, igual que l'altre protagonista, però també igual que ell compleix perfectament.
No recordo si a la versió animada es percebia de la mateixa manera, però almenys en aquesta versió el personatge representa el missatge feminista, atès que reivindica el seu dret a governar, a succeir el seu pare tot i ser una noia, cosa que la llei prohibeix.
Segurament s'ha volgut reforçar aquesta vessant, atesos els temps en què ens trobem, en què cada cop se senten més veus que defensen la igualtat d'oportunitats, amb una cançó que gent més experta que jo en Disney em confirma que no sortia a la pel·lícula original.
En Jafar, per la seva banda, és en Marwan Kenzari, holandès de pares tunisians que no fa gaire que fa coses per a Hollywood i, per tant, i igual que els actors ja repassats, té en aquest paper probablement el més important que ha fet fins ara.
El seu perfil és més jove i atractiu que no pas el dels dibuixos animats, però fa una interpretació excel·lent del personatge assignat, amb una d'aquelles cares i actituds que ens permeten saber des del primer moment -suposant que no coneguéssim la història- que es tracta del dolent de la pel·lícula.
Deixo per al final la cara més coneguda, que va originar rialles quan es va veure per primer cop al tràiler, després de mesos en què només se'n publicaven teasers que amb prou feines deixaven endevinar que es tractava d'aquesta pel·lícula.
No és cap secret, doncs, que el Geni és ni més ni menys que en Will Smith, el gran reclam del film, amb un paper fet a la seva mida, en què es mou com peix a l'aigua amb la seva habilitat per a interpretar personatges humorístics.
És en aquest punt que Aladdin s'ho jugava tot: la història ja la coneixem, és un dels grans èxits d'una companyia especialista en fer seves, modificant-les i convertint-les en canòniques, històries que no ho són, i en dibuixos animats es pot fer qualsevol cosa, però els efectes especials de tot allò relacionat amb aquest personatge eren la part més esperada, entenc, del llargmetratge d'imatge real.
Personalment trobo que ha valgut la pena esperar fins al 2019 per estrenar aquesta versió, no hi ha res que sembli fora de lloc -ni la cançó afegida ni l'encertat pròleg- i l'espectacle visual, sonor i lluminós, aprofitant la tecnologia actual, fa honor al material "original", així que l'èxit és indiscutible.
També se'n surt l'apartat musical, perquè estem parlant de Disney, cosa que normalment significa cançons a tort i a dret, i aquí tornem a sentir els clàssics aladdinians tan coneguts i tal com els recordem, evitant un castellà de Sud-Amèrica que en aquella època, per sort, ja s'havia abandonat, tot i que no feia gaire.
Però, és clar, si no la veiem en versió original hem de sentir les cançons amb les veus dels actors de doblatge, que no ho fan malament, però no són els cantants de la versió animada ni segurament ho fan tan bé com els intèrprets americans d'aquesta versió, cosa que per altra banda passa sempre, en qualsevol cosa doblada.
Ja acabo. Aladdin, de 2019, és l'adaptació ideal del clàssic de Disney, amè i divertit, un nou remake d'imatge real que continua la feina feta des que el 2010 es va estrenar Alice in Wonderland, i que donarà pas a moltes altres adaptacions, començant per l'esperadíssima de The Lion King aquest mateix any.
Es tracta, és clar, d'Aladdin, la història del lladregot d'Agrabah que s'enamora de la filla del sultà (o soldà) i s'hi acosta amb l'ajuda del geni de la llàntia que va a buscar obligat pel visir Jafar, el segon home més poderós del regne, malvat i amb una ambició inesgotable.
El missatge del film, la sinopsi del qual ja podem donar per feta, és -almenys en aquesta versió de Disney, probablement edulcorada respecte al relat inclòs a Les 1.001 nits del segle XVIII- un missatge de confiança en les pròpies capacitats, d'acceptar-nos i no voler semblar allò que no som, tot i que curiosament ens ho explica amb una història en el nucli de la qual hi ha l'ús de la màgia per tal d'ascendir de sobte a l'escala social.
En fi, en aquesta versió d'imatge real, dirigida per Guy Ritchie, el protagonista té la cara i la veu d'en Mena Massoud, egipci canadenc d'adopció -ja em perdonareu que especifiqui aquestes dades personals, però ho faig per veure fins a quin punt s'han triat intèrprets autòctons- que interpreta un Aladdín atractiu, amb un somriure tort de murri que encaixa perfectament amb la mena de personatge en què se centra la història.
També demostra que sap ballar... o és cosa de la màgia? En tot cas, no tinc cap queixa sobre l'elecció de l'actor.
La Jasmine, per altra banda, és l'anglesa amb sang també ugandesa i índia Naomi Scott, amb poca experiència com a actriu, igual que l'altre protagonista, però també igual que ell compleix perfectament.
No recordo si a la versió animada es percebia de la mateixa manera, però almenys en aquesta versió el personatge representa el missatge feminista, atès que reivindica el seu dret a governar, a succeir el seu pare tot i ser una noia, cosa que la llei prohibeix.
Segurament s'ha volgut reforçar aquesta vessant, atesos els temps en què ens trobem, en què cada cop se senten més veus que defensen la igualtat d'oportunitats, amb una cançó que gent més experta que jo en Disney em confirma que no sortia a la pel·lícula original.
En Jafar, per la seva banda, és en Marwan Kenzari, holandès de pares tunisians que no fa gaire que fa coses per a Hollywood i, per tant, i igual que els actors ja repassats, té en aquest paper probablement el més important que ha fet fins ara.
El seu perfil és més jove i atractiu que no pas el dels dibuixos animats, però fa una interpretació excel·lent del personatge assignat, amb una d'aquelles cares i actituds que ens permeten saber des del primer moment -suposant que no coneguéssim la història- que es tracta del dolent de la pel·lícula.
Deixo per al final la cara més coneguda, que va originar rialles quan es va veure per primer cop al tràiler, després de mesos en què només se'n publicaven teasers que amb prou feines deixaven endevinar que es tractava d'aquesta pel·lícula.
No és cap secret, doncs, que el Geni és ni més ni menys que en Will Smith, el gran reclam del film, amb un paper fet a la seva mida, en què es mou com peix a l'aigua amb la seva habilitat per a interpretar personatges humorístics.
És en aquest punt que Aladdin s'ho jugava tot: la història ja la coneixem, és un dels grans èxits d'una companyia especialista en fer seves, modificant-les i convertint-les en canòniques, històries que no ho són, i en dibuixos animats es pot fer qualsevol cosa, però els efectes especials de tot allò relacionat amb aquest personatge eren la part més esperada, entenc, del llargmetratge d'imatge real.
Personalment trobo que ha valgut la pena esperar fins al 2019 per estrenar aquesta versió, no hi ha res que sembli fora de lloc -ni la cançó afegida ni l'encertat pròleg- i l'espectacle visual, sonor i lluminós, aprofitant la tecnologia actual, fa honor al material "original", així que l'èxit és indiscutible.
També se'n surt l'apartat musical, perquè estem parlant de Disney, cosa que normalment significa cançons a tort i a dret, i aquí tornem a sentir els clàssics aladdinians tan coneguts i tal com els recordem, evitant un castellà de Sud-Amèrica que en aquella època, per sort, ja s'havia abandonat, tot i que no feia gaire.
Però, és clar, si no la veiem en versió original hem de sentir les cançons amb les veus dels actors de doblatge, que no ho fan malament, però no són els cantants de la versió animada ni segurament ho fan tan bé com els intèrprets americans d'aquesta versió, cosa que per altra banda passa sempre, en qualsevol cosa doblada.
Ja acabo. Aladdin, de 2019, és l'adaptació ideal del clàssic de Disney, amè i divertit, un nou remake d'imatge real que continua la feina feta des que el 2010 es va estrenar Alice in Wonderland, i que donarà pas a moltes altres adaptacions, començant per l'esperadíssima de The Lion King aquest mateix any.
El missatge feminista que mostra en aquesta versió no existia en l'original, no. A l'original la volen casar, el seu pare em sembla recordar que si que mostra la intenció de fer-ho amb qui ella decideixi, però que al final s'ha de casar perquè ell ja és gran i cal que hi hagi algun successor.
ResponEliminaSPOILER!!
El que passa és que a l'original ella no es converteix en sultana, sino que el seu pare canvia la llei per fer que es pugui casa amb qui ella estima. Punt. Aquí la fa a ella sultana i que si vol ella mateixa canviï la llei, és la diferència principal en això.
FI SPOILER
Potser esperava més musical bollywood en la cançó de príncep Alí jajajaja
Les cançons eren fidels, menys algunes noves (Jasmin la que comentes i Aladdin quan torna a casa seva per exemple).
Canvien algunes coses com el com reconeix que és ell, les cançons canvien també la melodia una mica en sentit de compàs, però excepte alguna que era una mica més vinga vaaa en general genial.
Em vaig pixar quan es presenten a palau, quina gràcia..
ara falta veure-la en anglès per veure diferència...
Ja veuràs en vose la sirenita directament, que no acceptaré lletra no llatina tot i que en anglès no m'agrada tampoc jajajaja
Sí, ja vaig veure que reies exageradament, i m'estranyava si te la coneixies XD
EliminaDoncs ho vaig buscar i vaig veure que deien que UNA cançó era nova. Curiós.
Ja m'estranyava això de ser sultana... No em sonava gens i ho veia més adaptat als temps moderns.
era diferent a la peli original aquell tros, més exagerat xD
Eliminava haver un "spin off" de la cançó de rata callejera jajaja igual que a la sirenita que la de "parte de tu mundo" té una petita continuació quan salva al príncep, doncs aquí la fan al cap d'estona i això no passa que jo recordi
sultana nanai, és inventat per fer més "disney power" i que no estigui tan mal vist el "princesa disney", que sembla que perquè t'agradi disney i les princeses vol dir que ets algú que vols viure en segon pla per sempre i no és així
He llegit una mica per sobre perquè la tinc molt pendent. Havia d'anar-hi dimecres, però al final vaig treballar i no vaig poder.
ResponEliminaJo si recordo haver-les anat a veure al cine... però crec que per Aladdin ja anàvem sols al cine, de fet no recordo moltes pelis amb els meus pares, però si moltes sortides al cine amb amics i amigues.
a veure si la puc veure aviat!!!! li tinc moltes ganes!!!
Doncs quan la vegis llegeix-la tota i em dius què tal!
EliminaJo als 10 anys no anava sol al cine. Ni m'hi duien gaire ni molt menys hi podia anar sol. A Barcelona també la llibertat perquè els nens vagin sols és inferior, a la gran ciutat hi ha més perills xD
També et dic que en aquella època no m'hauria cridat l'atenció...
Eliminaen això de Barcelona tens tota la raó! la ciutat és perillosa. Abans lloret era més petitet i teníem el cine quasi al costat de casa, és diferent.
ResponEliminaJa tinc ganes de veure-la, sí. Aviam si puc anar-hi aviat!!!! :)
Doncs jo vaig anar amb els meus bastants anys que ens duien amb els cosins, sobretot a l'estiu que pares treballaven
EliminaDesprés ala 14 o 16 anys ja anava cada dues setmanes amb amics pel nostre compte. Fèiem una setmana discoteca de tarda i una cine jaja
I no estava pas al costat... Perquè Mataró park implicava passar pel costat d'autopista i tot plegat XD (que per anar pel camí curt atravessavem una de les entrades :O)