Final de The Big Bang Theory

Fa anys vaig dedicar una entrada d'un tipus que ha caigut en desús en aquest blog: la d'una sèrie en marxa, però no temporada a temporada, sinó basant-me en les que hi havia en aquell moment, i sense intenció de tornar a escriure sobre la sèrie.

He de dir, però, que la no continuïtat ha estat més que res perquè no tenia res més a dir, ni es tractava d'una de les meves sèries preferides. Senzillament l'anava mirant, no com una obligació, però tampoc amb excitació. Ara que ha acabat, però, li vull tornar a donar protagonisme un últim cop amb una breu entrada.

Vaig parlar de The Big Bang Theory quan portava 4 temporades en antena, i ho vaig fer amb text més breu del que és habitual en mi quan escric sobre sèries, però també és veritat que en fa 9 anys i llavors m'embolicava menys.

Ja vaig presentar allà els personatges, i tampoc no vull aprofitar ara per parlar d'una manera gaire extensa dels que s'acabaven d'incorporar llavors, però que no tenien la importància que han adquirit després. Tanmateix, és de justícia esmentar la Bernadette (Melissa Rauch), una doctora en microbiologia que va començar com a treballadora de la Cheesecake Factory amb la Penny, i que destaca per la seva veu agudíssima que amaga un caràcter fortíssim amb cops de geni temibles, com pateix la seva parella, en Howard; i l'Amy (Mayim Bialik, la mítica protagonista de Blossom), doctora en neuribiologia, una noia tímida i fora dels cànons de bellesa que esdevé l'única parella que en Sheldon podria tenir, ateses les característiques per les quals tots els espectadors de la sèrie el coneixem, mostrant-li tant d'amor incondicional com paciència per tolerar-lo.

Doncs bé, aquests dos personatges es van incorporar finalment com a coprotagonistes o secundàries molt recurrents, com a mínim, i trobo que sense elles la sèrie no hauria durat tant. Al capdavall, és una sitcom, i per tant cau fàcilment en la repetició de patrons, bromes habituals i la manca d'una gran subtrama.

La vida que aquestes dues noies, juntament amb la veterana Penny, donen a les dinàmiques del quartet de nois frikis, a més de treure'ls de la seva zona de comfort, és, per a mi, un dels punts forts de The Big Bang Theory, i han contribuït de manera indiscutible a que aguantés aquestes 12 temporades, que es diu aviat.

Han estat 12 temporades en què hem seguit el dia a dia d'uns personatges atípics, uns científics aficionats a tot un paquet de productes de fantasia, ciència-ficció i còmics que els feien representar una part de la població abans reduïda a mofes i tota mena de prejudicis, alhora que, precisament en representar-les en una sèrie de tant d'èxit, normalitzaven aquestes aficions.

És veritat que per tal de fer-ho mainstream es fan algunes concessions, es prenen algunes llicències, o es cometen errors, que cadascú ho jutgi com vulgui (jo en vaig parlar aquí), però el resultat final trobo que ha estat bo, per bé que l'abús de la paraula "friki" és quelcom que continua imparable, perquè ara qualsevol que llegeixi algun còmic, miri un parell de sèries i tingui algun ninot ja s'autodefineix així. En fi...

Al llarg d'aquests anys, a banda dels recursos habituals del gènere, hem vist créixer els personatges, madurar els seus protagonistes masculins sense perdre la seva essència gràcies a la influència femenina i també al fet que s'han anat fent grans i s'han enfrontat a diverses situacions laborals, amoroses o familiars, incloent-hi la mort d'algun progenitor i el naixement d'algun nadó.

També s'ha emprat amb mesura l'aparició de famosos, que sempre hi han fet molt bons papers amb què han premiat el públic, i s'ha restat fidel al perfil de cadascun dels personatges, tot i les respectives evolucions, de manera que hem acabat aprenent com reaccionarien davant les coses, i, en el fons, com eren aquestes persones que hem visitat setmanalment durant 12 anys i 279 episodis i que ara, no pas de sobte ni de manera en absolut prematura -potser fins i tot una mica al contrari- se'n van de les nostres vides.

No diré que trobaré a faltar gaire la sèrie, ja he afirmat que no era de les meves preferides, però m'ha entretingut força durant aquests anys i l'hi agraeixo. La recordaré amb afecte, i el seu final va ser sorprenentment emotiu i, per què no dir-ho, rodó.