Final de The Big Bang Theory

Fa anys vaig dedicar una entrada d'un tipus que ha caigut en desús en aquest blog: la d'una sèrie en marxa, però no temporada a temporada, sinó basant-me en les que hi havia en aquell moment, i sense intenció de tornar a escriure sobre la sèrie.

He de dir, però, que la no continuïtat ha estat més que res perquè no tenia res més a dir, ni es tractava d'una de les meves sèries preferides. Senzillament l'anava mirant, no com una obligació, però tampoc amb excitació. Ara que ha acabat, però, li vull tornar a donar protagonisme un últim cop amb una breu entrada.

Vaig parlar de The Big Bang Theory quan portava 4 temporades en antena, i ho vaig fer amb text més breu del que és habitual en mi quan escric sobre sèries, però també és veritat que en fa 9 anys i llavors m'embolicava menys.

Ja vaig presentar allà els personatges, i tampoc no vull aprofitar ara per parlar d'una manera gaire extensa dels que s'acabaven d'incorporar llavors, però que no tenien la importància que han adquirit després. Tanmateix, és de justícia esmentar la Bernadette (Melissa Rauch), una doctora en microbiologia que va començar com a treballadora de la Cheesecake Factory amb la Penny, i que destaca per la seva veu agudíssima que amaga un caràcter fortíssim amb cops de geni temibles, com pateix la seva parella, en Howard; i l'Amy (Mayim Bialik, la mítica protagonista de Blossom), doctora en neuribiologia, una noia tímida i fora dels cànons de bellesa que esdevé l'única parella que en Sheldon podria tenir, ateses les característiques per les quals tots els espectadors de la sèrie el coneixem, mostrant-li tant d'amor incondicional com paciència per tolerar-lo.

Doncs bé, aquests dos personatges es van incorporar finalment com a coprotagonistes o secundàries molt recurrents, com a mínim, i trobo que sense elles la sèrie no hauria durat tant. Al capdavall, és una sitcom, i per tant cau fàcilment en la repetició de patrons, bromes habituals i la manca d'una gran subtrama.

La vida que aquestes dues noies, juntament amb la veterana Penny, donen a les dinàmiques del quartet de nois frikis, a més de treure'ls de la seva zona de comfort, és, per a mi, un dels punts forts de The Big Bang Theory, i han contribuït de manera indiscutible a que aguantés aquestes 12 temporades, que es diu aviat.

Han estat 12 temporades en què hem seguit el dia a dia d'uns personatges atípics, uns científics aficionats a tot un paquet de productes de fantasia, ciència-ficció i còmics que els feien representar una part de la població abans reduïda a mofes i tota mena de prejudicis, alhora que, precisament en representar-les en una sèrie de tant d'èxit, normalitzaven aquestes aficions.

És veritat que per tal de fer-ho mainstream es fan algunes concessions, es prenen algunes llicències, o es cometen errors, que cadascú ho jutgi com vulgui (jo en vaig parlar aquí), però el resultat final trobo que ha estat bo, per bé que l'abús de la paraula "friki" és quelcom que continua imparable, perquè ara qualsevol que llegeixi algun còmic, miri un parell de sèries i tingui algun ninot ja s'autodefineix així. En fi...

Al llarg d'aquests anys, a banda dels recursos habituals del gènere, hem vist créixer els personatges, madurar els seus protagonistes masculins sense perdre la seva essència gràcies a la influència femenina i també al fet que s'han anat fent grans i s'han enfrontat a diverses situacions laborals, amoroses o familiars, incloent-hi la mort d'algun progenitor i el naixement d'algun nadó.

També s'ha emprat amb mesura l'aparició de famosos, que sempre hi han fet molt bons papers amb què han premiat el públic, i s'ha restat fidel al perfil de cadascun dels personatges, tot i les respectives evolucions, de manera que hem acabat aprenent com reaccionarien davant les coses, i, en el fons, com eren aquestes persones que hem visitat setmanalment durant 12 anys i 279 episodis i que ara, no pas de sobte ni de manera en absolut prematura -potser fins i tot una mica al contrari- se'n van de les nostres vides.

No diré que trobaré a faltar gaire la sèrie, ja he afirmat que no era de les meves preferides, però m'ha entretingut força durant aquests anys i l'hi agraeixo. La recordaré amb afecte, i el seu final va ser sorprenentment emotiu i, per què no dir-ho, rodó.





  

Personatges televisius que no m'agraden

És fàcil, jo mateix ho he fet alguna vegada, repassar personatges que ens agraden. Es pot fer en general o acotant la selecció i triant, per exemple, els secundaris preferits o els personatges femenins (de còmic o de sèries) que ens cauen millor, però també es pot fer el contrari: parlar de personatges que no ens agraden, que ens cauen malament, que ens fan rabieta, sigui pel motiu que sigui. I això és el que em disposo a fer avui, sense cap ordre, sinó tal com se'm van acudint.

Evidentment no parlaré de personatges que representa que són malvats o que estan dissenyats per a que no ens agradin, això seria massa obvi (i fins i tot seria més interessant parlar de dolents que sí que m'agraden), sinó d'altres que potser són estimats, però que a mi no m'acaben de fer el pes. Seria el cas, per exemple, d'en Tsubasa Ôzora, però a ell ja li vaig dedicar una entrada sencera. Aquí faré un repàs més breu d'uns quants personatges de sèries de televisió que estarien entre els que no m'agraden per un motiu o un altre.

Començarem per un de masculí, en Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory. Em fa l'efecte que és un personatge estimat, però a mi em carrega tant com al seu company de pis, en Leonard.

Se suposa que és un geni amb unes habilitats socials gairebé nul·les, incapaç d'entendre el sarcasme i encara menys dur-lo a terme, però sovint les seves actuacions contradiuen aquesta característica (ho considero un error de guió, perquè no és que amb el temps n'hagi après, sinó que ja ho feia a les primeres temporades de la sèrie). A més, per ser un paio tan aferrat a la realitat, trobo que li agraden massa els universos de ficció.

No m'agrada, doncs, com està construït el personatge, i a més tampoc no crec que en Jim Parsons l'interpreti d'una manera en absolut lloable (i tot i així l'han premiat): els seus moviments, la seva manera de parlar, els seus gestos... no deixen de ser un reflex de l'homosexualitat de l'actor, i ja hauríeu de saber que no sóc ni de bon tros enemic dels homosexuals, però en un intèrpret això no s'hauria de notar, sobretot quan dóna vida a un personatge de les característiques d'en Sheldon.

La Sansa Stark, de la saga literària Cançó de Gel i Foc, amb l'adaptació televisiva Game of Thrones té una versió "humana" i és per això que en tenim una fotografia.

El cas és que als llibres més o menys es veu quins personatges estan fets per a caure'ns bé, encara que sigui poc a poc, i quins no. El de la Sansa no sabria en quin sac ficar-lo, però a mi em cau malament. És massa refinada, ploramiques, covarda i bleda, res a veure amb la seva germana petita, l'Arya, i sincerament se me'n fot el que li passi. La seva versió televisiva la retrata perfectament i, per tant, no millora la imatge que en tinc.

Un que sí que tinc clar que la gent estima, i que molts consideren el millor de la seva sèrie, How I met your mother, és en Barney Stinson, un altre amic típicament pesat, que a mi em cansa ben ràpid i que em fa identificar encara més amb el protagonista.

És d'aquelles persones que mai no saben quan han de parar de fer el ruc, que volen arrossegar els altres a fer les activitats que ell considera interessants i/o adequades sense tenir en compte com tinguin organitzat el dia les seves "víctimes" i, per molt que ho faci tot amb bona intenció, no suportaria tenir un amic com ell.

Quan vaig fer l'entrada de Friends ja vaig dir que els 3 nois m'agradaven, que no em podia quedar només amb un d'ells, mentre que amb les noies tenia clar que la meva preferida era la Phoebe. Doncs bé, m'ha costat una mica més decidir quina de les noies em cau pitjor, però guanyaria la Rachel Green.

Ja vaig dir en aquella entrada que sí que evolucionava una mica, el personatge, però que continuava caient-me malament, i és que es tracta d'una noia malcriada, egoista i amb un alt concepte de si mateixa. Evidentment té moments bons, però en general trobo que té una personalitat molt poc atractiva.

Molt semblant és el cas de la Gabrielle "Gaby" Solís de Desperate Housewives, que si llegiu l'entrada veureu com dic clarament que és el que em cau pitjor dels personatges femenins.

Ella també és egoista, capriciosa i, a sobre, manipuladora en el pitjor dels sentits: sempre per al seu propi benefici. N'hi ha que fan les coses perquè el fi justifica els mitjans, però en el seu cas tot se centra en ella, i això és quelcom que no puc suportar.

Més que caure'm malament, el que em passa amb l'Schmidt de New Girl és més o menys el mateix que amb els altres personatges masculins que hem vist més amunt: em cansa. El trobo pesat, i tampoc no el voldria a la meva colla d'amics.

Alhora és un metrosexual amb un alt concepte de si mateix i està obsessionat amb el vestuari, la decoració i tota mena de coses que a mi m'importen tres pebrots.

Grey's Anatomy és una sèrie bastant coral, i una fàbrica de personatges ben definits i caracteritzats, però en teoria la seva protagonista és la Meredith Grey, que no m'ha acabat d'agradar mai, ni el primer dia ni ara que estic acabant de veure la desena temporada de la sèrie.

Mentre altres personatges han destacat per algun motiu i s'han fet estimar, trobo que la que dóna nom a la sèrie és molt plana, no té res d'especial i, el que és pitjor, ella considera que sí. No sé si és un problema de guió, si sóc l'únic que ho percep així o senzillament els han sortit millor tots els altres personatges. 

Per fi arribem, però, a un personatge que odio de debò. La protagonista (almenys així era al principi) de The L Word, la Jenny Schecter, és una paia estranya, sonada, narcisista, egoista i amb un punt malèvol que vull pensar que els guionistes van fer així expressament, perquè si pretenien que trobéssim per on agafar-la es van equivocar de mig a mig.

El més normal en qualsevol obra de ficció és que el protagonista conegui altres personatges i s'integri en una colla preexistent o sigui el detonant de la creació d'una de nova. Però ella no, ella sembra la discòrdia amb la seva actitud i les seves accions i no és difícil odiar-la encara que sigui una mica. Ho trobeu normal? Doncs això és el que fa, i a mi m'és igual que em diguin que és una noia que busca el seu lloc al món, que té els seus traumes, etc. Collonades.

És odiosa, i pel que sembla és un sentiment majoritari entre la crítica i el públic, però tot i que abans he dit que no parlaria de personatges dissenyats per a ser odiats, en aquesta cas faig una excepció perquè no està clar que la creessin amb aquesta idea al cap i perquè, en ser la protagonista, val la pena destacar-la.


En qualsevol sèrie hi ha personatges que m'agraden més i menys, però si hagués de dir tots els que no m'han caigut especialment bé no acabaríem mai, de manera que he fet una selecció dels més destacats, que si m'han vingut al cap deu ser per alguna cosa. Quins són els vostres? N'hi ha cap dels que he dit que vulgueu defensar?


 

Tatuatges de sèries

Això dels tatuatges és quelcom que acostumo a tocar al bloc 3 Botons i START, però també hi ha gent que se'n fa de relacionats amb els temes que toco aquí (com el dia que vaig parlar dels tatuatges de Bola de Drac, però no ha estat l'únic cas), un dels quals les sèries de televisió. Hi ha gent molt malalta de les sèries, segur que coneixeu algú que correspon al perfil, i després hi ha un altre nivell: el dels que es fan tatuatges basats en les sèries, per tal de demostrar que els han marcat. Literalment.

Els fans de Lost sabreu què signifiquen aquests números. N'he trobat diversos exemples, però aquest era el més cridaner. Jo jugo a la loteria, quan ho faig, amb aquesta combinació, però no sé si els duria a la pell per sempre. Una altra versió dels tatuatges d'aquesta sèrie és la dels personatges:

Això és amor per un personatge, i la resta són ximpleries. No dedicaré aquesta entrada només als tatuatges d'aquesta sèrie, evidentment, però volia mostrar aquests dos exemples tan diferents. Passem a una altra:

El retrat "robot" (perquè no era gaire bo) d'en Heisenberg, alter ego d'en Walter White, protagonista de Breaking Bad, acompanyarà per sempre aquesta persona en més d'un sentit.

La imatge és borrosa, però no n'hi ha cap altra. Veieu The Big Bang Theory? Si ho feu ja sabreu què significa, i si no... doncs és una paraula que diu de vegades el personatge d'en Sheldon Cooper, que en la versió doblada al castellà s'ha traduït d'una manera que provoca vergonya aliena, "Zas, en toda la boca", com el doblatge en general d'aquesta sèrie. 

Un altre dels personatges que marquen, molt popular per la sèrie que protagonitza amb el seu propi nom, és en Dexter Morgan, que he vist que duen a la pell diverses persones amb un alt grau de detall, en aquest cas amb sang i tot. Parlaré de la sèrie quan em posi al dia amb els Estats Units, potser d'aquí un mes aproximadament. 

De How I met your mother ja n'he parlat algunes vegades, i aquest paraigua groc ja és un símbol per a tots els seus seguidors. 

El que sí que és un símbol, però de la història de la televisió de les darreres dècades, és el logo de Friends, sitcom que tots hem vist almenys una vegada i que tornaríem a mirar un cop rere l'altre. 

Un altre personatge que ja forma part de la història de la televisió, el gran Tony Soprano, de The Sopranos. Ara, potser no cal portar-lo a la pell sempre, no?

Acabem amb aquest que passa més desapercebut perquè és la triquetra, un símbol pagà popularitzat per la sèrie Charmed. 

Ho deixem aquí, n'hem vist uns quants i la meva reflexió és aquesta: sovint ens emocionem quan ens "encanta" una sèrie, però amb el temps aquesta passió s'acaba apagant. Jo, de sèries, no em faria cap tatuatge. I vosaltres?

Frikades a The Big Bang Theory

Quan vaig parlar de The Big Bang Theory ja vaig dir que trobava que era una sèrie per a diferents públics. Penso que el seu èxit rau en què un tipus de gent es pot sentir identificat amb uns personatges i unes situacions i una gent completament diferent amb uns altres personatges i unes altres circumstàncies. En el meu cas no són les referències a la física, ni a les relacions noi friki - noia "normal", sinó els còmics. I al capítol 5 de la cinquena temporada de la sèrie, emès dijous passat a la nit als Estats Units, hi ha una escena de les que m'agraden a mi.

Espero que l'hàgiu vist i llegit, perquè els subtítols els he traduït i enganxat jo mateix (traduint d'un document en anglès, esclar, perquè no sé sincronitzar). Disculpeu la mida, m'han quedat una mica massa petits. No és ben bé de còmics, que ocupen només una part de l'escena. La destaco perquè mai no he hagut de negociar per res que tingués a veure amb els còmics, però m'agradaria tenir els diners que em permetessin trobar-me en situacions com aquesta.

També l'he trobat interessant perquè, malgrat que la sèrie és de la Warner Bros., propietària de DC Comics, i que hi ha més tendència a referenciar els còmics de la casa, com per altra banda és ben comprensible, de vegades també es parlar dels de la Marvel, en aquest cas de l'Iron-man, cosa que celebro i això que sóc ben DCer. 

Canviant de tema, sabeu que sóc "especialista" en reconèixer veus, i és un tema que m'atrau. Encara que en aquest cas no he fet cap descoberta, sinó que m'he limitat a cercar la informació, vull compartir amb vosaltres un petit vídeo de Grey's Anatomy i vull que us fixeu en la veu de la pacient que hi surt:

Què? Us sona, la veu? És la Carol Ann Susi, que a The Big Bang Theory no veiem mai però sí que la sentim:

Evidentment la veu està canviada, deformada, però si ens hi fixem bé podem reconèixer-ne les característiques. De manera que ja li podem posar cara, a la senyora Wolowitz.