Final de The Big Bang Theory

Fa anys vaig dedicar una entrada d'un tipus que ha caigut en desús en aquest blog: la d'una sèrie en marxa, però no temporada a temporada, sinó basant-me en les que hi havia en aquell moment, i sense intenció de tornar a escriure sobre la sèrie.

He de dir, però, que la no continuïtat ha estat més que res perquè no tenia res més a dir, ni es tractava d'una de les meves sèries preferides. Senzillament l'anava mirant, no com una obligació, però tampoc amb excitació. Ara que ha acabat, però, li vull tornar a donar protagonisme un últim cop amb una breu entrada.

Vaig parlar de The Big Bang Theory quan portava 4 temporades en antena, i ho vaig fer amb text més breu del que és habitual en mi quan escric sobre sèries, però també és veritat que en fa 9 anys i llavors m'embolicava menys.

Ja vaig presentar allà els personatges, i tampoc no vull aprofitar ara per parlar d'una manera gaire extensa dels que s'acabaven d'incorporar llavors, però que no tenien la importància que han adquirit després. Tanmateix, és de justícia esmentar la Bernadette (Melissa Rauch), una doctora en microbiologia que va començar com a treballadora de la Cheesecake Factory amb la Penny, i que destaca per la seva veu agudíssima que amaga un caràcter fortíssim amb cops de geni temibles, com pateix la seva parella, en Howard; i l'Amy (Mayim Bialik, la mítica protagonista de Blossom), doctora en neuribiologia, una noia tímida i fora dels cànons de bellesa que esdevé l'única parella que en Sheldon podria tenir, ateses les característiques per les quals tots els espectadors de la sèrie el coneixem, mostrant-li tant d'amor incondicional com paciència per tolerar-lo.

Doncs bé, aquests dos personatges es van incorporar finalment com a coprotagonistes o secundàries molt recurrents, com a mínim, i trobo que sense elles la sèrie no hauria durat tant. Al capdavall, és una sitcom, i per tant cau fàcilment en la repetició de patrons, bromes habituals i la manca d'una gran subtrama.

La vida que aquestes dues noies, juntament amb la veterana Penny, donen a les dinàmiques del quartet de nois frikis, a més de treure'ls de la seva zona de comfort, és, per a mi, un dels punts forts de The Big Bang Theory, i han contribuït de manera indiscutible a que aguantés aquestes 12 temporades, que es diu aviat.

Han estat 12 temporades en què hem seguit el dia a dia d'uns personatges atípics, uns científics aficionats a tot un paquet de productes de fantasia, ciència-ficció i còmics que els feien representar una part de la població abans reduïda a mofes i tota mena de prejudicis, alhora que, precisament en representar-les en una sèrie de tant d'èxit, normalitzaven aquestes aficions.

És veritat que per tal de fer-ho mainstream es fan algunes concessions, es prenen algunes llicències, o es cometen errors, que cadascú ho jutgi com vulgui (jo en vaig parlar aquí), però el resultat final trobo que ha estat bo, per bé que l'abús de la paraula "friki" és quelcom que continua imparable, perquè ara qualsevol que llegeixi algun còmic, miri un parell de sèries i tingui algun ninot ja s'autodefineix així. En fi...

Al llarg d'aquests anys, a banda dels recursos habituals del gènere, hem vist créixer els personatges, madurar els seus protagonistes masculins sense perdre la seva essència gràcies a la influència femenina i també al fet que s'han anat fent grans i s'han enfrontat a diverses situacions laborals, amoroses o familiars, incloent-hi la mort d'algun progenitor i el naixement d'algun nadó.

També s'ha emprat amb mesura l'aparició de famosos, que sempre hi han fet molt bons papers amb què han premiat el públic, i s'ha restat fidel al perfil de cadascun dels personatges, tot i les respectives evolucions, de manera que hem acabat aprenent com reaccionarien davant les coses, i, en el fons, com eren aquestes persones que hem visitat setmanalment durant 12 anys i 279 episodis i que ara, no pas de sobte ni de manera en absolut prematura -potser fins i tot una mica al contrari- se'n van de les nostres vides.

No diré que trobaré a faltar gaire la sèrie, ja he afirmat que no era de les meves preferides, però m'ha entretingut força durant aquests anys i l'hi agraeixo. La recordaré amb afecte, i el seu final va ser sorprenentment emotiu i, per què no dir-ho, rodó.





  

Personatges televisius que no m'agraden

És fàcil, jo mateix ho he fet alguna vegada, repassar personatges que ens agraden. Es pot fer en general o acotant la selecció i triant, per exemple, els secundaris preferits o els personatges femenins (de còmic o de sèries) que ens cauen millor, però també es pot fer el contrari: parlar de personatges que no ens agraden, que ens cauen malament, que ens fan rabieta, sigui pel motiu que sigui. I això és el que em disposo a fer avui, sense cap ordre, sinó tal com se'm van acudint.

Evidentment no parlaré de personatges que representa que són malvats o que estan dissenyats per a que no ens agradin, això seria massa obvi (i fins i tot seria més interessant parlar de dolents que sí que m'agraden), sinó d'altres que potser són estimats, però que a mi no m'acaben de fer el pes. Seria el cas, per exemple, d'en Tsubasa Ôzora, però a ell ja li vaig dedicar una entrada sencera. Aquí faré un repàs més breu d'uns quants personatges de sèries de televisió que estarien entre els que no m'agraden per un motiu o un altre.

Començarem per un de masculí, en Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory. Em fa l'efecte que és un personatge estimat, però a mi em carrega tant com al seu company de pis, en Leonard.

Se suposa que és un geni amb unes habilitats socials gairebé nul·les, incapaç d'entendre el sarcasme i encara menys dur-lo a terme, però sovint les seves actuacions contradiuen aquesta característica (ho considero un error de guió, perquè no és que amb el temps n'hagi après, sinó que ja ho feia a les primeres temporades de la sèrie). A més, per ser un paio tan aferrat a la realitat, trobo que li agraden massa els universos de ficció.

No m'agrada, doncs, com està construït el personatge, i a més tampoc no crec que en Jim Parsons l'interpreti d'una manera en absolut lloable (i tot i així l'han premiat): els seus moviments, la seva manera de parlar, els seus gestos... no deixen de ser un reflex de l'homosexualitat de l'actor, i ja hauríeu de saber que no sóc ni de bon tros enemic dels homosexuals, però en un intèrpret això no s'hauria de notar, sobretot quan dóna vida a un personatge de les característiques d'en Sheldon.

La Sansa Stark, de la saga literària Cançó de Gel i Foc, amb l'adaptació televisiva Game of Thrones té una versió "humana" i és per això que en tenim una fotografia.

El cas és que als llibres més o menys es veu quins personatges estan fets per a caure'ns bé, encara que sigui poc a poc, i quins no. El de la Sansa no sabria en quin sac ficar-lo, però a mi em cau malament. És massa refinada, ploramiques, covarda i bleda, res a veure amb la seva germana petita, l'Arya, i sincerament se me'n fot el que li passi. La seva versió televisiva la retrata perfectament i, per tant, no millora la imatge que en tinc.

Un que sí que tinc clar que la gent estima, i que molts consideren el millor de la seva sèrie, How I met your mother, és en Barney Stinson, un altre amic típicament pesat, que a mi em cansa ben ràpid i que em fa identificar encara més amb el protagonista.

És d'aquelles persones que mai no saben quan han de parar de fer el ruc, que volen arrossegar els altres a fer les activitats que ell considera interessants i/o adequades sense tenir en compte com tinguin organitzat el dia les seves "víctimes" i, per molt que ho faci tot amb bona intenció, no suportaria tenir un amic com ell.

Quan vaig fer l'entrada de Friends ja vaig dir que els 3 nois m'agradaven, que no em podia quedar només amb un d'ells, mentre que amb les noies tenia clar que la meva preferida era la Phoebe. Doncs bé, m'ha costat una mica més decidir quina de les noies em cau pitjor, però guanyaria la Rachel Green.

Ja vaig dir en aquella entrada que sí que evolucionava una mica, el personatge, però que continuava caient-me malament, i és que es tracta d'una noia malcriada, egoista i amb un alt concepte de si mateixa. Evidentment té moments bons, però en general trobo que té una personalitat molt poc atractiva.

Molt semblant és el cas de la Gabrielle "Gaby" Solís de Desperate Housewives, que si llegiu l'entrada veureu com dic clarament que és el que em cau pitjor dels personatges femenins.

Ella també és egoista, capriciosa i, a sobre, manipuladora en el pitjor dels sentits: sempre per al seu propi benefici. N'hi ha que fan les coses perquè el fi justifica els mitjans, però en el seu cas tot se centra en ella, i això és quelcom que no puc suportar.

Més que caure'm malament, el que em passa amb l'Schmidt de New Girl és més o menys el mateix que amb els altres personatges masculins que hem vist més amunt: em cansa. El trobo pesat, i tampoc no el voldria a la meva colla d'amics.

Alhora és un metrosexual amb un alt concepte de si mateix i està obsessionat amb el vestuari, la decoració i tota mena de coses que a mi m'importen tres pebrots.

Grey's Anatomy és una sèrie bastant coral, i una fàbrica de personatges ben definits i caracteritzats, però en teoria la seva protagonista és la Meredith Grey, que no m'ha acabat d'agradar mai, ni el primer dia ni ara que estic acabant de veure la desena temporada de la sèrie.

Mentre altres personatges han destacat per algun motiu i s'han fet estimar, trobo que la que dóna nom a la sèrie és molt plana, no té res d'especial i, el que és pitjor, ella considera que sí. No sé si és un problema de guió, si sóc l'únic que ho percep així o senzillament els han sortit millor tots els altres personatges. 

Per fi arribem, però, a un personatge que odio de debò. La protagonista (almenys així era al principi) de The L Word, la Jenny Schecter, és una paia estranya, sonada, narcisista, egoista i amb un punt malèvol que vull pensar que els guionistes van fer així expressament, perquè si pretenien que trobéssim per on agafar-la es van equivocar de mig a mig.

El més normal en qualsevol obra de ficció és que el protagonista conegui altres personatges i s'integri en una colla preexistent o sigui el detonant de la creació d'una de nova. Però ella no, ella sembra la discòrdia amb la seva actitud i les seves accions i no és difícil odiar-la encara que sigui una mica. Ho trobeu normal? Doncs això és el que fa, i a mi m'és igual que em diguin que és una noia que busca el seu lloc al món, que té els seus traumes, etc. Collonades.

És odiosa, i pel que sembla és un sentiment majoritari entre la crítica i el públic, però tot i que abans he dit que no parlaria de personatges dissenyats per a ser odiats, en aquesta cas faig una excepció perquè no està clar que la creessin amb aquesta idea al cap i perquè, en ser la protagonista, val la pena destacar-la.


En qualsevol sèrie hi ha personatges que m'agraden més i menys, però si hagués de dir tots els que no m'han caigut especialment bé no acabaríem mai, de manera que he fet una selecció dels més destacats, que si m'han vingut al cap deu ser per alguna cosa. Quins són els vostres? N'hi ha cap dels que he dit que vulgueu defensar?