Sèries: Squid Game

Fa pocs mesos hi havia una sèrie que estava tremendament de moda, tothom en parlava i fins i tot se'n va començar a vendre marxandatge, i encara ara les botigues de roba tenen peces inspirades o replicades en el seu microunivers.

I, com m'acostuma a passar quan es parla massa -per al meu gust- d'una sèrie (o un llibre, cas El codi Da Vinci), quan veig que és massa mainstream, dubto de l'interès que pugui suscitar en mi. Normalment descarto l'obra en qüestió i puc dormir tranquil al respecte, però en aquest cas la va salvar el fet de ser coreana, i a mi l'Extrem Orient fa molts anys que em crida l'atenció, de manera que vaig decidir mirar-la, però al meu ritme i evitant spoilers, cosa que va costar però que vaig aconseguir al 100%. 

Squid Game, títol internacional en anglès del coreà Ojing-eo Geim, és una sèrie creada, escrita i dirigida per Hwang Dong-hyuk que, per ara, ha tingut 9 episodis que han obtingut un enorme èxit a Netflix. 

La premissa, segons Hwang inspirada en part pels mangues Liar Game i Battle Royale, és tan senzilla com potencialment sucosa: 456 persones greument endeutades reben la invitació -una invitació difícil de rebutjar- de participar en una sèrie de proves que els permetran, si guanyen, endur-se una quantitat de diners astronòmica amb la qual poden eixugar els seus deutes i solucionar-se la vida de cop. De tots aquests participants n'arribem a conèixer amb certa profunditat només un grapat, que destaco a continuació:

L'indiscutible protagonista és en Seong Gi-hun (Lee Jung-jae, llegeixo que un dels actors de més èxit de Corea del Sud), un home divorciat i amb una filla que no acaba de sortir del pou i que viu amb la seva anciana mare mentre intenta pagar la manutenció de la nena amb el que tregui de les apostes a les quals és addicte, que com és natural no li surten gaire bé.

Malgrat que és un pobre desgraciat, aviat veiem com té un bon cor i les millors intencions, només que intenta solucionar els seus problemes per la via fàcil, i la que li ofereixen en aquesta ocasió sembla que ho hagi de ser.

Aquí, davant seu a la filera, tenim en Cho Sang-woo (Park Hae-soo), un conegut d'en Gi-hun que vivia al mateix barri que ell i que era admirat pel seu entorn perquè va anar a la universitat i es va convertir en un inversor d'èxit. 

El que no es va saber tant va ser que robava als seus clients, i és per això que ha acabat en aquest lloc. L'incomoda trobar-s'hi en Gi-hun, i mostra constantment una actitud freda, centrada en acomplir l'objectiu. 

Hi ha moments en què sí que se li veu certa humanitat, sobretot en la relació que desenvolupa amb el paquistanès Abdul Alí (Anupam Tripathi, a la dreta de la imatge), un jove immigrant obrer que participa en aquestes proves per poder mantenir la família, atès que el seu cap va deixar de pagar-li fa temps i la cosa va acabar ben malament. 

De caràcter innocent, bonifaci, admira en Sang-woo i tracta els altres amb respecte, i no se li veu en cap moment ni una engruna de maldat, cosa que el fa d'allò més entranyable.

Igualment entranyable és el participant número 001, el vellet que veiem al costat esquerre d'en Gi-hun a la imatge, i que té el nom d'Oh Il-nam (O Yeong-su, guanyador del Globus d'Or al millor actor secundari per aquest paper).

La fragilitat que mostra, pròpia de l'edat, i el tumor cerebral que té, fan que els altres personatges de la colla protagonista li tinguin llàstima i vagin sempre amb ell, malgrat que a la  majoria de les proves fa l'efecte que serà un llast.

Aquesta colla protagonista que esmento queda completada amb la Kang Sae-byok (HoYeon Jung, a la dreta de la imatge), desertora nord-coreana que més que per deutes necessita els diners per pagar un agent que rescati els seus pares de l'altra banda de la frontera i poder-se muntar una vida a Corea del Sud amb ells i el seu germà petit, que ara és en un orfenat.

Sempre fa cara de pomes agres, i és el personatge més desconfiat de tots, però alhora veiem que no és algú de qui s'hagi de tenir por, perquè no té males intencions.

Qui sí que en té és un gàngster, en Heo Sung-tae (Jang Deok-su), que ha adquirit el seu deute personal després d'haver robat tant als seus superiors com als seus subordinats a l'organització. 

De personalitat abusadora, sempre el veiem enrabiat o bé menyspreant els altres, i val a dir que té una presència imponent que fa que sigui un personatge amb el qual és millor no estar enemistat.

Qui li busca les pessigolles sovint, i ja veurem qui en surt més mal parat, és la Han Mi-nyeo (Kim Joo-ryoung), una presumpta estafadora que sembla que estigui tocada del bolet i a qui li agrada fer xivarri i manipular els altres.

Les relacions que s'estableixen entre els personatges de la sèrie a través de les seves interaccions en diverses circumstàncies són un dels ingredients que en mantenen l'interès, però el desenvolupament de la trama és, sens dubte, el seu punt més fort, i al primer episodi veurem per què.

Resulta que els jocs en els que participa tota aquesta gent, obligada en més o menys grau, són versions de jocs tradicionals infantils amb una característica especial: els que no guanyen, moren. Ho descobreixen durant la primera prova, el Picaparet de tota la vida, però en aquest cas els que són caçats movent-se quan no toca són afusellats. 

Els supervivents, horroritzats, es plantegen, com dicten les normes, abandonar la seva participació, cosa que és possible si ho vota la majoria, però al capdavall tots tenen la necessitat de rebre el premi -que augmenta a mesura que els participants van morint- i s'hi queden, altrament no hi hauria sèrie.  

A partir d'aquest punt té lloc una successió de jocs tradicionals en versió letal que es desenvolupa en uns dies i en què els personatges han de col·laborar, trair-se o fins i tot empènyer-se mútuament a la mort, segons el cas, per salvar la vida. I és que sigui quina sigui la dinàmica de cada equip que inevitablement es va formant, el que és evident és que al final només en pot quedar un, de guanyador, encara que vulguin deixar aquest pensament de banda i anar superant prova rere prova.

Tot plegat és d'allò més inquietant, com ho són les condicions en què s'allotgen a la gran nau amb monstruoses lliteres que els acullen, accés limitat al lavabo i una dieta espartana, tot sota la vigilància d'uns guàrdies uniformats sobre els quals no sabem -excepte en un cas- absolutament res.

Havia sentit que Squid Game era una sèrie extremament violenta. Tenint en compte que amb els anys m'he estovat -diuen que passa quan tens fills-, si a mi no m'ha semblat que n'hi hagi per a tant probablement és que no n'hi ha per a tant, però bé, sí que hi ha violència, força sang i, sobretot, violència psicològica. Perquè podem sentir empatia envers l'angoixa dels personatges en veure les seves vides constantment amenaçades, ser testimonis de la mort d'altres participants amb els que han anat creant lligams o fins i tot haver de prendre decisions que provoquen la mort dels altres, tot per salvar la pròpia vida. En aquest sentit, sí, és una sèrie molt dura.

També està molt ben rodada, escrita i dirigida, encara que és previsible pel que fa al camí aproximat que seguiran les coses des del moment que hi ha un protagonista destacat, i toca temes relacionats amb el capitalisme, la pobresa, la solidaritat, etc., però ara que es parla d'una possible segona temporada m'estimaria més que la cosa s'acabés amb el final semiobert -sí, encara que algunes coses hagin quedat sense resposta, o que s'hagi aprofundit poquíssim en els guàrdies o els espectadors dels jocs- amb què acaba aquesta per ara única temporada. Em fa por que una hipotètica segona part perdi el rumb o, com a mínim, no sigui tan impactant com aquesta. En fi, ara ja hi estic enganxat i hauré de continuar seguint-la, si és que finalment la prorroguen.

 

 

Final de The Big Bang Theory

Fa anys vaig dedicar una entrada d'un tipus que ha caigut en desús en aquest blog: la d'una sèrie en marxa, però no temporada a temporada, sinó basant-me en les que hi havia en aquell moment, i sense intenció de tornar a escriure sobre la sèrie.

He de dir, però, que la no continuïtat ha estat més que res perquè no tenia res més a dir, ni es tractava d'una de les meves sèries preferides. Senzillament l'anava mirant, no com una obligació, però tampoc amb excitació. Ara que ha acabat, però, li vull tornar a donar protagonisme un últim cop amb una breu entrada.

Vaig parlar de The Big Bang Theory quan portava 4 temporades en antena, i ho vaig fer amb text més breu del que és habitual en mi quan escric sobre sèries, però també és veritat que en fa 9 anys i llavors m'embolicava menys.

Ja vaig presentar allà els personatges, i tampoc no vull aprofitar ara per parlar d'una manera gaire extensa dels que s'acabaven d'incorporar llavors, però que no tenien la importància que han adquirit després. Tanmateix, és de justícia esmentar la Bernadette (Melissa Rauch), una doctora en microbiologia que va començar com a treballadora de la Cheesecake Factory amb la Penny, i que destaca per la seva veu agudíssima que amaga un caràcter fortíssim amb cops de geni temibles, com pateix la seva parella, en Howard; i l'Amy (Mayim Bialik, la mítica protagonista de Blossom), doctora en neuribiologia, una noia tímida i fora dels cànons de bellesa que esdevé l'única parella que en Sheldon podria tenir, ateses les característiques per les quals tots els espectadors de la sèrie el coneixem, mostrant-li tant d'amor incondicional com paciència per tolerar-lo.

Doncs bé, aquests dos personatges es van incorporar finalment com a coprotagonistes o secundàries molt recurrents, com a mínim, i trobo que sense elles la sèrie no hauria durat tant. Al capdavall, és una sitcom, i per tant cau fàcilment en la repetició de patrons, bromes habituals i la manca d'una gran subtrama.

La vida que aquestes dues noies, juntament amb la veterana Penny, donen a les dinàmiques del quartet de nois frikis, a més de treure'ls de la seva zona de comfort, és, per a mi, un dels punts forts de The Big Bang Theory, i han contribuït de manera indiscutible a que aguantés aquestes 12 temporades, que es diu aviat.

Han estat 12 temporades en què hem seguit el dia a dia d'uns personatges atípics, uns científics aficionats a tot un paquet de productes de fantasia, ciència-ficció i còmics que els feien representar una part de la població abans reduïda a mofes i tota mena de prejudicis, alhora que, precisament en representar-les en una sèrie de tant d'èxit, normalitzaven aquestes aficions.

És veritat que per tal de fer-ho mainstream es fan algunes concessions, es prenen algunes llicències, o es cometen errors, que cadascú ho jutgi com vulgui (jo en vaig parlar aquí), però el resultat final trobo que ha estat bo, per bé que l'abús de la paraula "friki" és quelcom que continua imparable, perquè ara qualsevol que llegeixi algun còmic, miri un parell de sèries i tingui algun ninot ja s'autodefineix així. En fi...

Al llarg d'aquests anys, a banda dels recursos habituals del gènere, hem vist créixer els personatges, madurar els seus protagonistes masculins sense perdre la seva essència gràcies a la influència femenina i també al fet que s'han anat fent grans i s'han enfrontat a diverses situacions laborals, amoroses o familiars, incloent-hi la mort d'algun progenitor i el naixement d'algun nadó.

També s'ha emprat amb mesura l'aparició de famosos, que sempre hi han fet molt bons papers amb què han premiat el públic, i s'ha restat fidel al perfil de cadascun dels personatges, tot i les respectives evolucions, de manera que hem acabat aprenent com reaccionarien davant les coses, i, en el fons, com eren aquestes persones que hem visitat setmanalment durant 12 anys i 279 episodis i que ara, no pas de sobte ni de manera en absolut prematura -potser fins i tot una mica al contrari- se'n van de les nostres vides.

No diré que trobaré a faltar gaire la sèrie, ja he afirmat que no era de les meves preferides, però m'ha entretingut força durant aquests anys i l'hi agraeixo. La recordaré amb afecte, i el seu final va ser sorprenentment emotiu i, per què no dir-ho, rodó.





  

El temps no perdona: My Name is Earl

Fa uns anys vaig ressenyar una sitcom original, molt recomanable malgrat la seva cancel·lació, i ara hi he pensat i, com que ja en vaig parlar quan feia anys que s'havia acabat, entre una cosa i l'altra ha fet 9 anys del seu final, de manera que és hora de veure què se n'ha fet, dels seus personatges.

Com a recordatori, My name is Earl era la història d'un home que es dedicava a reparar els greuges comesos sobre altres persones acompanyat pel seu germà babau i amb un cercle de secundaris petit però entranyable. Vegem, ara, a què es dediquen i quina cara fan.

Comencem, és clar, amb el protagonista. En Jason Lee, que ara té 48 anys, era un habitual de les pel·lícules d'en Kevin Smith abans de dur a terme el seu rol televisiu -i general- més conegut, i hi tornaria a col·laborar un any després del final de My name is Earl amb Cop Out, però entre els seus papers des de llavors destaquen la tercera vegada que feia la veu del personatge protagonista d'Alvin and the Chipmunks i l'aplaudida pel·lícula Growing Up Smith, de 2017, a la imatge.

En televisió ha anat fent més coses, com ara 20 episodis de Memphis Beat (2010-11), 3 d'esporàdics a Raising Hope (2010-13) també creada per en Greg García, responsable de My Name is Earl, o una altra veu per a animació a We Bare Bears des de 2015.

El seu inoblidable germà, en Randy, que en realitat es diu Ethan Suplee i ara té 42 anys, també era un dels col·laboradors habituals d'en Kevin Smith, per tant My Name is Earl era una reunió d'antics col·legues amb en Jason Lee, però després se l'ha pogut veure, pel que fa a cinema, en un petit paper a The Wolf of Wall Street (2013), The Trust (2016) i properament a Motherless Brooklyn, pel·lícula farcida d'actors molt coneguts.

En televisió va fer, després de la sèrie, 4 episodis de Raising Hope, els 10 de la cancel·lada Jennifer Falls, les dues temporades de Chance (2016-17) i un episodi de la ressuscitada Twin Peaks (2017, a la imatge).

L'exdona de l'Earl, la Joy, interpretada per la Jaime Pressly, que ara té 40 anys, poc cinema destacable va fer després de la sèrie en què sens dubte va tenir el seu paper més conegut, però a la televisió se l'ha pogut veure més.

Ha sortit, per exemple, igual que els dos actors ja esmentats, a Raising Hope en 3 episodis entre 2011 i 2013, va protagonitzar entre 2011 i 2012 l'única temporada de la cancel·lada I Hate My Teenage Daughter i ja duu 57 episodis com a personatge habitual de Mom, des de 2014. A més, el 2017 va sortir en un capítol de The Guest Book (a la imatge), una altra sitcom del creador de My Name is Earl.

A la sèrie estava casada amb en Darnell, que interpretava l'Eddie Steeples, ara amb 44 anys, i no es pot dir que en general hagi tingut gaire carrera, ni després de la sèrie ni abans.

En Greg García el va recuperar, això sí, per a Raising Hope, també en papers esporàdics, i després a The Guest Book, on en el seu cas duu a terme un paper recurrent, del qual veiem aquí una imatge.

Acabem, perquè el repartiment tampoc no donava per a gaire gent més, amb la Catalina, la Nadine Velázquez, ara amb 39 anys i per tant la més jove del repartiment.

Ha anat fent alguna pel·lícula, res de gaire rellevant, i a la petita pantalla -les polzades són igual, perquè les del cinema sempre seran més grans- se l'ha pogut veure en un episodi de Raising Hope, en 26 de The League (2009-2015), en 6 de Hart of Dixie (2011-12), 18 de Major Crimes entre 2013 i 2017 i el més recent, Six (2017), una sèrie cancel·lada al cap de dues temporades i a la qual pertany la imatge.

Us deveu haver fixat en què tots cinc han aparegut en almenys un episodi de Raising Hope. En realitat hi van fer papers petits tots ells, i no coincidien, però al 19è capítol de la tercera temporada els van reunir i se'ls va poder tornar a veure plegats en una entrega amb múltiples referències a la sèrie on van treballar junts per primera vegada com a quintet.

Tot un homenatge als fans de My Name is Earl, que es mereixien alguna cosa així per compensar una mica la injusta cancel·lació d'aquella divertida sèrie, que ni tan sols amb un cliffhanger intencionat per tal de forçar la renovació -sempre amb humor i bon rotllo- va aconseguir continuar en antena.

El temps no perdona: Sex and the City

Fa més de 7 anys que vaig acabar de veure Sex and the City, o com que es va emetre també en català a 8tv -tot i que jo la vaig veure en anglès en DVD-, Sexe a Nova York. En realitat, però, la sèrie va acabar el 2004, tot i que va tenir pel·lícules el 2008 i el 2010.

El cas és que han passat gairebé 14 anys des que va acabar la sèrie, o 7 des de l'última vegada que vam veure les seves protagonistes, i és hora de veure com els ha anat i com les ha tractat el temps, en aquesta secció per la qual ja han passat altres sèries, com ara Six Feet Under, Lost o Stargate, amb el mateix objectiu.

Comencem, òbviament, per la clara protagonista de la sèrie, la Carrie Bradshaw, interpretada per una Sarah Jessica Parker que actualment té 52 anys i que després del seu paper més conegut i premiat s'ha pogut veure en alguna pel·lícula, però també una mica a televisió.

Però no gaire, no ens pensem. El més destacat van ser 3 episodis a la finalitzada Glee i un nou paper protagonista a la sèrie de l'HBO Divorce, des de 2016.

La Kim Cattrall, que feia de Samantha Jones, la gran de la colla i la més esbojarrada i desinhibida, ara té 61 anys i no ha tornat a sortir en cap pel·lícula des de Sex and the City 2 (2010), mentre que en televisió ha anat fent cosetes.

Parlem d'un paper de veu a la sèrie animada Producing Parker (2009-2011) o un paper principal a Sensitive Skin (2013-2016) com a coses més destacades.

La pija i escandalitzable Charlotte tenia la cara i la veu de la Kristin Davis, que ara té 52 anys, en cinema ha fet poca cosa més al cine després de la segona pel·lícula de la sèrie, i de fet ha sortit en pel·lícules pensades per a la televisió, com A Heavenly Christmas (2016).

En televisió, el més destacat, com en el cas de la senyora Cattrall, un paper de veu en uns dibuixos animats, Miss Spider's Sunny Patch Friends (2004-2009), i un d'imatge real a la sèrie Bad Teacher, el 2014, basada en la pel·lícula del mateix nom i cancel·lada quan duia només tres episodis.

L'advocada Miranda Hobbes era el meu personatge preferit de la sèrie. La interpretava la Cynthia Nixon, ara amb 51 anys, que després d'aquell entranyable paper ha anat fent algunes coses al cinema, no gaire conegudes ni gaire seguides, però en els darrers anys sí que hi ha hagut continuïtat.

En televisió se la va poder veure en 10 episodis de The Big C entre 2010 i 2011, en 6 episodis de Alpha House (2013-2014) i en 4 de Hannibal (2014), a més del telefilm de 2016 Killing Reagan, fent de la dona de l'expresident dels Estats Units. El 2017 va anar a Broadway amb l'obra The Little Foxes.

A Sex and the City els personatges masculins tenien papers secundaris, però n'hi havia de molt destacats i recurrents, com és el cas d'en Chris Noth (63 anys), que feia del misteriós Mr. Big, el gran amor de la Carrie.

A banda d'alguna coseta a la gran pantalla, entre 2005 i 2008 va reprendre el seu paper de Mike Logan a Law & Order: Criminal Intent, derivada de Law & Order, on ell ja havia sortit entre 1990 i 1995 en el mateix paper. Cal destacar també els 101 episodis de The Good Wife entre 2009 i 2016, així com els 10 de Tyrant el 2016.

En Willie Garson (53 anys) interpretava el millor amic de la Carrie, el molt gai Stanford Blatch, que lamentablement em vaig descuidar de repassar quan vaig fer l'entrada de la sèrie, i espero que almenys se'm perdoni una mica en comentar ara què se'n va fer després.

Doncs ha fet papers esporàdics al cinema, i en televisió tenim tres episodis de Stargate: SG-1 entre 2000 i 2006, els 10 episodis de la sèrie John from Cincinnati (2007) o un paper principal a White Collar entre 2009 i 2014, a més d'un altre de recurrent a Hawaii Five-0 entre 2015 i 2017.

Si en Mr. Big era el gran amor de la Carrie, l'altre gran candidat a ocupar aquest paper era l'Aidan, que interpretava un John Corbett que ara té 56 anys i que a més de la seva participació a la sèrie té un parell d'èxits comercials al cinema.

Es tracta de My Big Fat Greek Wedding, de 2002, amb seqüela el 2016. Però en televisió va sortir en 36 episodis de United States of Tara (2009-2011), en 10 de Parenthood (2011-2015), en 20 de Sex&Drugs&Rock&Roll (2015-2016) i en 4 de Still the King (2016-2017).

El meu personatge masculí preferit, ja ho vaig dir, era l'Steve. M'agradava el personatge i també la interpretació d'en David Eigenberg (53 anys), i em feia gràcia saber com li ha anat després la carrera.

Doncs durant uns anys es va dedicar a fer petits papers, aparicions d'un sol episodi en diverses sèries de televisió, però va aconseguir un paper important a la sèrie de bombers Chicago Fire el 2012 i allà continua, a més d'haver sortit força també a les sèries germanes Chicago P.D., Chicago Justice i Chicago Med, naturalment en el mateix rol.

Finalment tenim el personatge d'en Trey McDougal, que va ser marit de la Charlotte i que tenia la cara d'en Kyle MacLachlan, ara amb 58 anys i quan va sortir com a secundari a Sex and the City ja molt conegut per una impressionant carrera amb coses com Dune o la sèrie Twin Peaks.

Era la cara més coneguda de la sèrie i, sense cap mena de dubte, l'intèrpret a qui les coses li han anat millor després, perquè ha continuat tenint èxit amb coses com la magnífica Desperate Housewives (2006-2012) -on, tot i ser un secundari, va sortir en 85 episodis, que són molts més que els del seu paper més famós, el de Twin Peaks-, 7 episodis de How I Met Your Mother entre 2010 i 2014, 21 episodis de Portlandia, 13 de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. (2014-2015) i, el 2017, 18 de la continuació de Twin Peaks.

Ja veiem que la sort ha estat desigual per a tota aquesta gent, segurament amb més èxit en el cas dels homes, que hi feien, com he dit més amunt, papers secundaris. Ni tan sols la per altra banda famosíssima Sarah Jessica Parker ha fet gran cosa després de la sèrie que li va donar la fama, i les altres... encara menys. Potser és un d'aquells casos en què l'èxit acaba sent una maledicció.












Kyle MacLachlan (58)

Desperate Housewives

How I met your mother

Portlandia

Agents of S.H.I.E.L.D.

Twin Peaks

Sèries: Luke Cage

Quan es va estrenar la sèrie de Daredevil a Netflix no només va esborrar el mal regust que havia deixat la pel·lícula protagonitzada per en Ben Affleck anys enrere -que hauré de repassar per veure quin és el problema que té, ja que en el meu cas recordo haver-la vist a l'època i que m'agradés-, sinó que va meravellar per la seva altíssima qualitat i va posar el llistó altíssim pel que fa a la ficció superheroica televisiva.

També va ser el principi d'un projecte que em va semblar interessant des del primer moment: continuaria amb les sèries Jessica Jones, una segona temporada de Daredevil, Luke Cage i Iron Fist, per tal de conduir a una cinquena sèrie, The Defenders, que reuniria els quatre protagonistes.

Però centrem-nos en la tercera d'aquestes sèries, que he vist fa poc. Luke Cage manté l'estil de les dues anteriors per conservar la coherència del projecte, però presenta força diferències. Per començar, el seu protagonista no ens ve de nou, ja que era un secundari recurrent a Jessica Jones. 

Ja coneixem l'actor que l'interpreta, en Mike Colter, i els poders que té el personatge: superforça i pell irrompible i per tant invulnerabilitat davant les bales, tot i que la roba que porta no comparteix aquests poders. 

Després del seu pas per Hell's Kitchen ara és al seu Harlem natal per tal de refer la seva vida, dur-la amb la màxima normalitat possible i recórrer als seus poders només en cas que sigui estrictament necessari, com és la tònica tant a Daredevil com a Jessica Jones. 

Però això no podia durar gaire, i és que al seu barri el crim, principalment organitzat, l'acaba obligant a fer alguna cosa amb els poders que té, a més de mostrar-nos un reguitzell de personatges que surten dels còmics que van veure néixer el protagonista, i que jo desconeixia perquè d'en Luke Cage no en sabia pràcticament res.

Un d'aquests personatges, el dolent principal de la temporada, és en Cornell "Cottonmouth" Stokes (l'oscaritzat Mahershala Ali), el propietari del club musical Harlem's Paradise que en realitat és un mafiós.

Té una manera de riure característica i actua sempre amb fredor, tot combinant operacions delictives amb la màscara de benefactor del barri. A diferència dels còmics, no té superforça, sinó que és un humà normal i corrent.

La seva cosina és la Mariah "Black Mariah" Dillard (Alfre Woodard, actriu que personalment no m'agrada gaire, ja que trobo que només sap fer cara de fàstic), que als còmics tenia superforça i era molt voluminosa, però que en aquesta versió televisiva té una caracterització més estàndard i simplement és una poderosa política corrupta.

El seu paper agafa rellevància cap a la meitat de la temporada i ens adonem que quan la senyora Woodard va acceptar la feina sabia el que feia.

Un altre enemic que apareix més endavant és en Willis "Diamondback" Stryker (Erik LaRay Harvey, vist a Boardwalk Empire), que tot fent ús d'armament avançat és l'únic de plantar cara en igualtat de condicions a en Luke Cage i els seus poders.

La relació entre tots dos ve de lluny, de quan eren petits, i és el que motiva en Diamondback a col·laborar amb la gent del Harlem's Paradise, a més de proporcionar-nos uns enfrontaments dignes del gènere superheroic, però sense exagerats efectes especials, com correspon al to d'aquestes sèries de Marvel a Netflix.

Però en Luke no està sol, al bàndol dels bons. Tenim com a personatge més destacat la Mercedes "Misty" Knight (Simone Missick), detectiu de la policia de Nova York amb una gran habilitat per deduir els esdeveniments relacionats amb l'escena d'un crim, però sense el braç biònic que té als còmics.

És un personatge interessantíssim, perquè no fa d'ajudant, ni de xicota, ni d'aliada ni d'enemiga al 100% en cap cas, o si més no, no ho fa durant gaire temps. Dit d'una altra manera, és una mica de tot en algun moment. És honrada i només vol que se sàpiga la veritat i seguir els procediments legals, i no és gens difícil simpatitzar amb ella.

La connexió amb les altres sèries, com ja vam veure a Jessica Jones, és la infermera Claire Temple (Rosario Dawson), que aquest cop juga un paper més important que a les altres dues sèries i que és evident que serà el punt d'unió entre els quatre superherois que protagonitzaran The Defenders.

Esmento de passada l'Hernan "Shades" Álvarez (Theo Rossi, vist a Sons of Anarchy), un dels homes d'en Cottonmouth, en Bobby Fish (Ron Cephas Jones, vist a Mr. Robot i This is Us) i en Henry "Pop" Hunter (Frankie Faison, vist a The Wire), que completen un repartiment gairebé del tot negre.

És normal, en una sèrie en què Harlem i els seus problemes econòmics són un ingredient principal que el seu creador, Cheo Hodari Coker, aprofita per a reivindicar la cultura negra -amb una deliciosa banda sonora de hip-hop i soul, amb algunes actuacions "en directe" al Harlem's Paradise i tot- i tractar temes per desgràcia tan d'actualitat com la discriminació racial per part, entre altres, de la policia.

En Luke Cage, nascut el 1972 al numero 1 de Luke Cage: Hero for Hire gràcies al guionista Archie Goodwin i els dibuixants John Romita Sr. i George Tuska, va ser el primer superheroi negre i malauradament les coses no han avançat tant com perquè es consideri un símbol innecessari.

Per a la Harlem fictícia de la sèrie, i segurament també per a la real i la comunitat negra en general, és important tenir un representant al món dels superherois que s'enfronti als dolents, negres o blancs, i que en general alliberi els oprimits dels opressors. I, sobretot, s'enfronti als prejudicis, vinguin d'on vinguin.

La sèrie, almenys la seva primera temporada, m'ha agradat més que no em pensava. Estava preparat per si el llistó tan alt de Daredevil feia que Luke Cage no lluís gaire, però no ha estat així. Combina perfectament la coherència amb les altres sèries i una personalitat pròpia que la fa excel·lir.

Sèries: 13 Reasons Why

L'any passat la sensació de Netflix va ser Stranger Things, una sèrie de què tothom parlava i que va reunir adeptes gràcies al boca-orella -no pas "boca a boca" ni "boca-boca", molt utilitzat però erroni, perquè és una tècnica de respiració artificial-, i aquest 2017 en tindrem la segona temporada, però hi ha hagut una nova sensació, una nova sèrie que tothom acaba veient, i en vull parlar.

Reconec que abans que me la recomanessin només la coneixia de nom, i era un nom que no m'agradava gaire. 13 Reasons Why em suggeria una sèrie adolescent, i ho és, però no en el sentit lleuger de la paraula. Senzillament els seus personatges són noies i nois d'institut de secundària, de 17-18 anys, però el to no en té res, de lleuger ni superficial.

La premissa difícilment podria ser més dramàtica: mentre els alumnes del centre intenten tirar endavant després del suïcidi d'una companya dues setmanes abans, el protagonista, en Clay Jensen (Dylan Minnette, vist a Saving Grace i a Lost, en aquest cas fent de fill d'en Jack Shephard) rep una capsa amb unes cintes de casset gravades per la Hannah Baker (Katherine Langford) abans de morir.

En cadascuna de les cares d'aquestes cintes, que ell escolta en secret, la noia hi explica els greuges que alguns dels companys havien comès contra ella, almenys des del seu punt de vista, i que la van conduir a prendre la fatídica decisió de deixar voluntàriament aquest món.

Hi ha 13 cares gravades, i en forma de diari personal en àudio la noia hi explica fets, o detalls, que els que escolten els cassets no coneixien. La sèrie comença quan en Clay rep la capsa, però és dels últims que la reben. Els anteriors les han hagut d'anar escoltant i passant al següent de la llista, sota amenaça, i el seu contingut els afecta d'una manera més o menys profunda.

No sempre allò que li han fet a la Hannah és igual de greu. Hi ha coses que ho són, és clar, i molt, però d'altres són accions típiques d'adolescents -no per això justificables- que senzillament tenen unes repercussions inesperades, i la protagonista, també narradora en off, desgrana els esdeveniments a través dels quals, en forma de flashbacks, coneixem les circumstàncies prèvies a la tragèdia.

Coses per desgràcia tan assumides i habituals com que un noi faci el fanfarró i exageri un encontre romàntic amb una noia i en distribueixi fotos sense el seu permís per a diversió dels "col·legues", que la seva primera amiga la deixi de banda per anar amb el seu xicot o que una altra li faci el buit per protegir la seva reputació.

No acaba de quedar clar per què, per molt que sigui "la nova", li ha d'anar tot tan malament, però al capdavall no s'ho mereix ningú, això de patir assetjament en totes les seves formes, ni els menys agraciats ni els més atractius segons els cànons de bellesa actuals, ni els nous ni els que ja tenen una colla d'amics de fa anys, de manera que en realitat no ens hauríem de fer aquesta pregunta.

També val a dir que, fora dels companys que assenyala amb el dit a les seves cintes, els altres sembla que no estan gaire afectats, i és sobretot en Clay, que n'estava enamorat i amb qui tenia una relació força bona, qui es mostra més trist i destrossat, alhora que sorprès per tot allò que escolta a les cintes, i amb l'ànsia de saber que, si ell en té una, vol dir que també hi ha un capítol dedicat a un noi com ell, que és un tros de pa i estimava tant la Hannah.

A mesura que els altres lluiten per amagar la veritat i es posen en contra d'en Clay, que vol que es faci justícia, l'únic aliat del protagonista és en Tony Padilla (Christian Navarro), una mena de James Dean hispà que a més porta un Mustang del 68. Per això, i perquè també és molt bon paio, és el meu personatge preferit.

La sèrie, basada en una novel·la de Jay Asher de 2007, ha estat molt ben rebuda, tant per la història en si com per les interpretacions, especialment dels seus dos protagonistes, autèntiques revelacions que si puc aniré seguint, sobretot la Katherine Langford, però també ha rebut moltes crítiques perquè determinats col·lectius consideren que parlar amb detall dels motius d'un suïcidi anima possibles suïcides a dur a terme el mateix acte. Això es pot rebatre amb molts arguments, però no hi entraré. Simplement volia deixar-ne constància.

El cas és que 13 Reasons Why està feta amb uns estàndards de qualitat força alts, està ben trenada i els salts temporals són fàcils de seguir gràcies a detalls com la tireta del front d'en Clay al present o el simple fet que quan veiem la noia al present és a través de la "materialització" d'un record d'en Clay, però òbviament no hi és de debò.

També ens convida a reflexionar sobre el suïcidi en si, i sobre la culpa que en més o menys grau tenim quan algú del nostre entorn no ho està passant bé, sigui per acció o inacció, però també mostra amb realisme que no tothom gestiona els remordiments de la mateixa manera, i que la protagonista és d'aquelles persones que, ja em perdonareu per criticar la víctima, quan decideixen demanar ajuda ho fan tard i malament.

Sens dubte és una sèrie diferent, força original, i molt dura -per les implicacions dels fets que s'hi narren i per algunes escenes-, que caldrà veure cap a on va a la segona temporada, perquè han quedat coses per dir, però naturalment haurà de canviar el format un cop les cintes han estat totalment escoltades.

Sèries: Supergirl

Des del seu retorn a l'Univers DC, a la col·lecció Superman/Batman que va durar de 2003 a 2011, el personatge de la Supergirl m'ha interessat força. He de dir, però, que després de començar la seva col·lecció en solitari, per circumstàncies econòmiques personals i la coincidència de la pèrdua dels drets de DC per part de Planeta no vaig poder-la continuar, i la veritat és que no en sé gaire, de la Kara Zor-El. 

Però em resultava simpàtica, i quan vaig saber que en farien una sèrie de televisió vaig decidir, òbviament, que la seguiria. Més encara quan dels seus tres creadors, els senyors Ali Adler, Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els dos últims eren responsables també d'Arrow i The Flash. 

Curiosament, però, no s'emetria a la cadena CW, com les altres dues, sinó a la CBS. Ja des del principi, i amb les informacions que n'anaven sortint, es veia que el seu públic objectiu seria femení. Arrow ja ho era, amb un repartiment masculí atractiu i musculós, amb tendència a anar sense samarreta, però en el cas de Supergirl més aviat en el sentit de presentar una protagonista lluitadora i poderosíssima, amb què el públic femení es podia identificar.

El to de la sèrie també és marcadament més femení que en el cas de les seves "cosines", tant per l'ambientació com per la mena d'històries i les relacions entre els personatges. No era, però, cap problema per a mi, i de seguida m'hi vaig enganxar. 

La protagonista, naturalment, és la Kara Zor-El, la cosina d'en Superman enviada a la Terra més tard que ell tot i que era més gran, però el seu viatge accidentat va aturar el seu envelliment i ara sembla que sigui ella la petita. 

La seva identitat civil és la de Kara Danvers, interpretada per la Melissa Benoist, que tenia vista del seu petit paper secundari a Whiplash, i que fa una Supergirl molt simpàtica, adorable i sensible, amb dubtes i problemes del primer món. Com li passa al seu cosí, a la feina no la identifiquen amb la nova superheroïna de National City només perquè duu ulleres, i per tant la cara i la veu són totalment irrellevants. Convencions dels còmics...

A la feina té com a company i millor amic en Winslow "Winn" Schott, Jr. (Jeremy Jordan), l'informàtic o expert en tecnologia que li dissenya el vestit i l'ajuda en tot el que pot. El podríem considerar gai si no fos perquè... està enamorat d'ella, un sentiment no correspost (i tampoc conegut).

Ella s'enamora d'en James "Jimmy" Olsen (Mehcad Brooks), una versió clarament diferent del millor amic d'en Superman que coneixem dels còmics i molt orientada com a regal visual del públic femení. Aquí també és periodista i amic de l'Últim Fill de Krypton, però ha arribat a National City i esdevé un dels aliats de la Cosiníssima.

I la seva cap és la irritant Cat Grant, experiodista de xafarderies del Daily Planet que ara té el seu conglomerat de comunicació anomenat CatCo. La Kara és la seva ajudant, i la tracat com si fos un drap brut, sense saber que en realitat és la Supergirl que admira i en què basa la seva estratègia comunicativa des de la seva aparició pública. 

Malgrat les meves reticències inicials he d'admetre que la Calista Flockhart la interpreta d'una manera que acaba sent fins i tot simpàtica a la seva manera. 

Però la Supergirl, quan es posa l'uniforme i surt a lluitar amb els dolents o a salvar persones de diverses catàstrofes, no ho fa pel seu compte, sinó que col·labora amb el D.E.O. o Department of Extranormal Operations, que dirigeix en Hank Henshaw (David Harewood, vist a Homeland) i on treballa també l'Alex Danvers, la seva germana adoptiva, interpretada per la Chyler Leigh, coneguda per haver estat la Lexie Grey de Grey's Anatomy, un dels meus personatges preferits.

A mesura que van avançant els episodis la trama es posa una mica més seriosa, sobretot amb l'arribada de dolents kryptonians, però Supergirl és, com deia més amunt, una sèrie marcadament femenina i, a més, té un to molt més alegre i despreocupat que els de les més fosques Arrow i The Flash.

Cosa que no vol dir que sigui menys interessant, i de fet és plena de referències de tota mena a còmics de DC tant de la família d'en Superman com d'altres, i malgrat que es tracta d'una sèrie de la CBS finalment es va aconseguir fer un crossover amb la visita d'en Flash. Ara que ha estat renovada per a una segona temporada però a la CW, aquests creuaments els veurem més sovint. 

Supergirl ja forma part del que es coneix com a Arrowverse, però és diferent. Té una personalitat pròpia que en alguns moments, per la lleugeresa de les trames i uns efectes especials que cal reconèixer que no són gaire bons, podria semblar un punt feble, però el cas és que a mi m'ha agradat força, al públic en general també i ha revifat un personatge que també es mereixia hores de presència televisiva.