Sèries: Supergirl

Des del seu retorn a l'Univers DC, a la col·lecció Superman/Batman que va durar de 2003 a 2011, el personatge de la Supergirl m'ha interessat força. He de dir, però, que després de començar la seva col·lecció en solitari, per circumstàncies econòmiques personals i la coincidència de la pèrdua dels drets de DC per part de Planeta no vaig poder-la continuar, i la veritat és que no en sé gaire, de la Kara Zor-El. 

Però em resultava simpàtica, i quan vaig saber que en farien una sèrie de televisió vaig decidir, òbviament, que la seguiria. Més encara quan dels seus tres creadors, els senyors Ali Adler, Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els dos últims eren responsables també d'Arrow i The Flash. 

Curiosament, però, no s'emetria a la cadena CW, com les altres dues, sinó a la CBS. Ja des del principi, i amb les informacions que n'anaven sortint, es veia que el seu públic objectiu seria femení. Arrow ja ho era, amb un repartiment masculí atractiu i musculós, amb tendència a anar sense samarreta, però en el cas de Supergirl més aviat en el sentit de presentar una protagonista lluitadora i poderosíssima, amb què el públic femení es podia identificar.

El to de la sèrie també és marcadament més femení que en el cas de les seves "cosines", tant per l'ambientació com per la mena d'històries i les relacions entre els personatges. No era, però, cap problema per a mi, i de seguida m'hi vaig enganxar. 

La protagonista, naturalment, és la Kara Zor-El, la cosina d'en Superman enviada a la Terra més tard que ell tot i que era més gran, però el seu viatge accidentat va aturar el seu envelliment i ara sembla que sigui ella la petita. 

La seva identitat civil és la de Kara Danvers, interpretada per la Melissa Benoist, que tenia vista del seu petit paper secundari a Whiplash, i que fa una Supergirl molt simpàtica, adorable i sensible, amb dubtes i problemes del primer món. Com li passa al seu cosí, a la feina no la identifiquen amb la nova superheroïna de National City només perquè duu ulleres, i per tant la cara i la veu són totalment irrellevants. Convencions dels còmics...

A la feina té com a company i millor amic en Winslow "Winn" Schott, Jr. (Jeremy Jordan), l'informàtic o expert en tecnologia que li dissenya el vestit i l'ajuda en tot el que pot. El podríem considerar gai si no fos perquè... està enamorat d'ella, un sentiment no correspost (i tampoc conegut).

Ella s'enamora d'en James "Jimmy" Olsen (Mehcad Brooks), una versió clarament diferent del millor amic d'en Superman que coneixem dels còmics i molt orientada com a regal visual del públic femení. Aquí també és periodista i amic de l'Últim Fill de Krypton, però ha arribat a National City i esdevé un dels aliats de la Cosiníssima.

I la seva cap és la irritant Cat Grant, experiodista de xafarderies del Daily Planet que ara té el seu conglomerat de comunicació anomenat CatCo. La Kara és la seva ajudant, i la tracat com si fos un drap brut, sense saber que en realitat és la Supergirl que admira i en què basa la seva estratègia comunicativa des de la seva aparició pública. 

Malgrat les meves reticències inicials he d'admetre que la Calista Flockhart la interpreta d'una manera que acaba sent fins i tot simpàtica a la seva manera. 

Però la Supergirl, quan es posa l'uniforme i surt a lluitar amb els dolents o a salvar persones de diverses catàstrofes, no ho fa pel seu compte, sinó que col·labora amb el D.E.O. o Department of Extranormal Operations, que dirigeix en Hank Henshaw (David Harewood, vist a Homeland) i on treballa també l'Alex Danvers, la seva germana adoptiva, interpretada per la Chyler Leigh, coneguda per haver estat la Lexie Grey de Grey's Anatomy, un dels meus personatges preferits.

A mesura que van avançant els episodis la trama es posa una mica més seriosa, sobretot amb l'arribada de dolents kryptonians, però Supergirl és, com deia més amunt, una sèrie marcadament femenina i, a més, té un to molt més alegre i despreocupat que els de les més fosques Arrow i The Flash.

Cosa que no vol dir que sigui menys interessant, i de fet és plena de referències de tota mena a còmics de DC tant de la família d'en Superman com d'altres, i malgrat que es tracta d'una sèrie de la CBS finalment es va aconseguir fer un crossover amb la visita d'en Flash. Ara que ha estat renovada per a una segona temporada però a la CW, aquests creuaments els veurem més sovint. 

Supergirl ja forma part del que es coneix com a Arrowverse, però és diferent. Té una personalitat pròpia que en alguns moments, per la lleugeresa de les trames i uns efectes especials que cal reconèixer que no són gaire bons, podria semblar un punt feble, però el cas és que a mi m'ha agradat força, al públic en general també i ha revifat un personatge que també es mereixia hores de presència televisiva. 

 

Lectures: Action Comics - Superman and the Men of Steel

Quan vaig parlar del rellançament de DC Comics conegut com a The New 52 des del punt de vista d'en Batman, tant pel que fa a Batman com a Detective Comics, ja vaig dir que a mi, això dels reset d'històries que he seguit durant anys no m'agrada, perquè acostuma a negar els fets que el lector ha assumit com a oficials durant molt temps, però que afortunadament en les aventures del Cavaller Fosc s'havia fet d'una manera exquisida, amb elements de l'etapa prèvia i alhora un nou punt de partida per als nous lectors.

No és el cas de Superman, que rellançava la tardor de 2011 la seva col·lecció més veterana, Action Comics, amb aquesta nova etapa recopilada en el volum Action Comics: Superman and the Men of Steel, que recull els números 1 a 8 de la col·lecció, publicats individualment als Estats Units entre novembre de 2011 i juny de 2012.

En aquest cas el rellançament és total, en Superman comença de zero i es redissenyen els personatges clau de la franquícia, donant a tots plegats un aspecte més modern i jove, que suposo que no devia fer cap gràcia als incondicionals de l'Home d'Acer que en seguien les peripècies cada mes. 

Al principi veiem l'Últim Fill de Krypton en una espectacular entrada, lluitant contra la corrupció i no pas contra grans enemics superpoderosos. Un Superman jove, novell, que encara no vola, sinó que té un salt increïble, com el van concebre als anys 30 els seus pares, en Jerry Siegel i en Joe Shuster. 

Un Superman que fa honor al seu nom, perquè la seva força i les seves habilitats són superhumanes, però no arriben al nivell d'exageració que han tingut durant dècades. Aviat el tornarem a veure així, però si més no durant els primers números és un Superman derrotable, vencible, fal·lible. 

Un Superman que no té l'aprovació de la gent corrent, perquè se sap que és alienígena i, de fet, les autoritats (concretament l'Exèrcit) el persegueixen i li volen fer proves. És un enfocament més realista, si ens aturem a pensar en què passaria si entre nosaltres hi hagués algú així. 

La campanya d'odi encetada per un Lex Luthor al seu torn també més corrent, no tan poderós com el que vèiem fins ara, ajuda a empitjorar la percepció que el públic té d'un home que l'únic que està fent és lluitar contra el mal. I és que les coses funcionen així a la societat actual, estimades lectores i estimats lectors: posem algú en el punt de mira i, si tenim poder de convicció, aquella persona serà titllada de criminal. Ho hem vist desenes de vegades. 

Naturalment també tornarem a veure la Lois Lane, que aquí encara no ha tingut cap contacte directe amb en Superman, i en Jimmy Olsen, que ja no és "l'amic d'en Superman", sinó que amb qui té amistat és amb en Clark Kent. En aquesta primera part de la nova etapa aquests dos personatges tenen un paper petit, de reporters testimonis dels estralls que causa la presència i la persecució del superheroi, que veuran abans que ningú com el que és: un dels bons.

No trigarem, però, en veure com l'inexpert Superman ha d'emprar totes les seves forces per tal d'enfrontar-se a una amenaça planetària que posa de manifest el caràcter còsmic de moltes de les aventures de l'Home d'Acer, que precisament just abans i en directa relació amb això s'ha d'enfrontar a un exèrcit d'homes d'acer dissenyats per a vèncer-lo, i on no faltarà un vell conegut com és l'Steel, que a més protagonitza les històries secundàries que es reuneixen al final d'aquest volum. 

Però en una demostració de síntesi perfectament aplicada el guionista, el cèlebre Grant Morrison, acompanyat pels dibuixos de Rags Morales, Andy Kubert i Gene Ha, aprofita per a explicar-nos l'origen d'en Superman, tant el de la seva versió civil, en Clark Kent i la seva infantesa a Smallville, com el dels últimes dies de Krypton, tot plegat relacionat amb els esdeveniments del present. 

Fet aquest salt de superheroi gairebé aficionat a salvador del planeta la història ens proporciona un tram final que té a veure amb els fets dels números anteriors, on coneixem la Legió, els superherois que vénen del futur i que col·laboren amb en Superman ocasionalment, acord que queda establert també en aquest rellançament. 

Puc dir que aquest volum m'ha agradat força, amb un Grant Morrison que explica moltes coses però les explica bé, sense que sigui necessari un immens coneixement de l'Univers DC ni seguir la complicada narrativa amb què acostuma a presentar les històries. 

Per sort o per desgràcia sóc molt més de Batman que de Superman, per tant abans de The New 52 no duia gens al dia els còmics de l'Home d'Acer, de manera que a mi m'ha anat molt bé aquest rellançament, però és possible que als lectors de sempre aquesta creu i ratlla els faci la mateixa ràbia que em faria a mi veure un Univers Batman on els fets canònics han passat a formar part d'una etapa anterior que ja no compta. Tot i així, Superman and the Men of Steel és un bon còmic en si mateix, amb què pot gaudir qualsevol tipus de lector.