Cinema: Superman

Aquest any està sent un desastre pel que fa a número de pel·lícules vistes, i això que m'havia proposat el contrari, però no hi ha manera: cada cop hi ha menys temps lliure. Ja fa temps que vaig perdre el fil dels llargmetratges de Marvel, i de DC se m'acumulen també per veure a les plataformes d'streaming, però n'hi havia un que, en saber que l'anaven a estrenar -i he d'admetre que n'estava tan desconnectat que vaig conèixer la seva existència fa poc gràcies a un tràiler-, l'havia de veure al cinema.

No perquè sigui especialment fan del personatge, del que per desgràcia sé ben poc, sinó perquè té tanta importància dins dels còmics de DC, també dins dels de superherois independentment de la companyia, i a la història del còmic en general, que em feia il·lusió consumir-ne el més recent producte audiovisual en les condicions que es mereix.

Superman, amb aquest títol senzill i directe, s'ha estrenat aquest mateix 2025 i la direcció és a càrrec d'en James Gunn, que en els darrers anys ha dirigit les tres pel·lícules de la saga Guardians of the Galaxy per a Marvel Studios i, per al DC Extended Universe, es va encarregar de The Suicide Squad. 

La pel·lícula ens ha arribat com l'enèsim intent de rellançar el personatge més icònic de DC Comics a la pantalla gran, després d'uns quants anys d'estira i arronses amb la versió que vam veure a Man of Steel i que va continuar fins a Justice League. 

Com ja sabem, l'univers cinematogràfic de DC està costant molt d'arrencar, per picabaralles, actors que deixen els papers, fracassos de crítica i públic i, en la meva opinió, un entossudiment en separar les pel·lícules de les sèries de televisió, però a mi m'ha agradat tot el que s'ha presentat, he gaudit amb les històries i els crossovers i, malgrat la decepció de veure que els reboots sovintegen i impliquen que els productes anteriors és com si ho haguessin existit, aquí m'han tingut un altre cop per comprovar si, aquest cop sí, el nou Superman funciona, com també el DC Universe cinematogràfic que inaugura, i si no... almenys m'ho hauré passat bé.

Com he dit més amunt, no soc cap expert en el personatge ni el seu lore, ni de bon tros. Amb prou feines en sé les quatre coses bàsiques que sap qualsevol, però em consta que el film és ple d'ous de pasqua (cliqueu, per exemple, aquí, tot i que està en anglès i ple d'spoilers), i algun fins i tot jo he estat capaç de copsar-lo. 

Hi ha referències a la reverenciada Superman de 1978, al que serien els crèdits, amb efectes que remeten als anys 70, també ho és un dels pòsters oficials i, és clar, acords de la banda sonora directament agafats de la icònica de John Williams, però en general el film és ple de picades d'ullet més o menys subtils, personatges i situacions agafades de l'extensíssima història de l'últim fill de Krypton, tant dels còmics originals com d'adaptacions animades, d'imatge real i d'altres productes -i autors- de l'Univers DC, com ara un que no vull revelar però que obre la porta a l'arribada, tard o d'hora, d'algun crossover que continuï amb els convidats superheroics que veiem en aquest llargmetratge. De fet, aquestes referències també toquen altres còmics de la casa.

Superman no és una pel·lícula d'orígens, malgrat que neix com a reboot. I això està bé, perquè assumeix de l'espectador un bagatge i ens situa amb un Superman que ja fa temps que du a terme la seva tasca, i es limita a fer un repàs ràpid d'alguns conceptes, potser explicats de manera forçada -o aquesta és la negativa sensació inicial que vaig tenir-, però que va per feina i ens mostra el protagonista derrotat per primera vegada.

El punt més original d'aquest film protagonitzat pel per a mi desconegut David Corenswet és precisament que ens ensenya un Kal-El / Clark Kent / Superman imperfecte, que s'ha ficat en un merder diplomàtic per culpa del seu sentit de la Justícia maniqueu, i ara n'està pagant les conseqüències tant en forma de represàlies d'un poderós enemic com d'una caiguda en desgràcia de cara a l'opinió pública. 

Empenyent al darrere hi ha, com no podia ser d'una altra manera, en Lex Luthor (Nicholas Hoult, vist a X-Men: First Class), que amb el seu enorme poder econòmic i tecnològic i una demagògia de manual encapçala els detractors de l'alienígena que es fa passar pel defensor del planeta, però que segur que amaga alguna cosa.

Al capdavall, un ésser així fa quedar malament els humans normals, i això és quelcom que determinats egos no poden suportar.

Al cada cop més reduït bàndol dels aliats del protagonista tenim la Lois Lane (Rachel Brosnahan, protagonista de The Marvelous Mrs. Maisel), la implacable periodista del Daily Planet que aquí està caracteritzada com la parella d'en Superman (i d'en Clark Kent, és clar), sí, però que no dubta a mostrar una professionalitat potser extrema en qüestionar les accions del seu home, fins al punt de fer perillar la relació.

La Lois, a la pel·lícula, fa una tasca de connexió de l'alienígena protagonista amb el seu vessant humà, amb ella es mostra vulnerable, s'enfada i fins i tot s'ofèn, en una versió d'en Superman que diria -i aquí reitero que no tinc gaire experiència amb el personatge- que no és gaire habitual en les múltiples obres de ficció que se li han dedicat.  

Trobo que el director, també guionista, fa una bona feina equilibrant les escenes d'acció i les que serveixen per construir el personatge, les seves relacions i els seus dilemes, i penso que ha estat tot un encert no tornar-se a recrear en els orígens del superheroi més famós de la història, sinó posar-nos-el en una situació ja començada i confiar en què ni tan sols els nouvinguts se sentirien desplaçats tot donant la informació necessària per gaudir de la història.

Ara passarà allò que, a mesura que passen els dies -de fet, ja m'hi he trobat-, aniran sorgint detractors de la pel·lícula i al final no li agradarà a ningú, com ha succeït amb molts films de superherois, especialment de DC, però sabeu què? Se me'n fum, perquè jo n'he gaudit molt.  

 
 

Lectures: Action Comics - Superman and the Men of Steel

Quan vaig parlar del rellançament de DC Comics conegut com a The New 52 des del punt de vista d'en Batman, tant pel que fa a Batman com a Detective Comics, ja vaig dir que a mi, això dels reset d'històries que he seguit durant anys no m'agrada, perquè acostuma a negar els fets que el lector ha assumit com a oficials durant molt temps, però que afortunadament en les aventures del Cavaller Fosc s'havia fet d'una manera exquisida, amb elements de l'etapa prèvia i alhora un nou punt de partida per als nous lectors.

No és el cas de Superman, que rellançava la tardor de 2011 la seva col·lecció més veterana, Action Comics, amb aquesta nova etapa recopilada en el volum Action Comics: Superman and the Men of Steel, que recull els números 1 a 8 de la col·lecció, publicats individualment als Estats Units entre novembre de 2011 i juny de 2012.

En aquest cas el rellançament és total, en Superman comença de zero i es redissenyen els personatges clau de la franquícia, donant a tots plegats un aspecte més modern i jove, que suposo que no devia fer cap gràcia als incondicionals de l'Home d'Acer que en seguien les peripècies cada mes. 

Al principi veiem l'Últim Fill de Krypton en una espectacular entrada, lluitant contra la corrupció i no pas contra grans enemics superpoderosos. Un Superman jove, novell, que encara no vola, sinó que té un salt increïble, com el van concebre als anys 30 els seus pares, en Jerry Siegel i en Joe Shuster. 

Un Superman que fa honor al seu nom, perquè la seva força i les seves habilitats són superhumanes, però no arriben al nivell d'exageració que han tingut durant dècades. Aviat el tornarem a veure així, però si més no durant els primers números és un Superman derrotable, vencible, fal·lible. 

Un Superman que no té l'aprovació de la gent corrent, perquè se sap que és alienígena i, de fet, les autoritats (concretament l'Exèrcit) el persegueixen i li volen fer proves. És un enfocament més realista, si ens aturem a pensar en què passaria si entre nosaltres hi hagués algú així. 

La campanya d'odi encetada per un Lex Luthor al seu torn també més corrent, no tan poderós com el que vèiem fins ara, ajuda a empitjorar la percepció que el públic té d'un home que l'únic que està fent és lluitar contra el mal. I és que les coses funcionen així a la societat actual, estimades lectores i estimats lectors: posem algú en el punt de mira i, si tenim poder de convicció, aquella persona serà titllada de criminal. Ho hem vist desenes de vegades. 

Naturalment també tornarem a veure la Lois Lane, que aquí encara no ha tingut cap contacte directe amb en Superman, i en Jimmy Olsen, que ja no és "l'amic d'en Superman", sinó que amb qui té amistat és amb en Clark Kent. En aquesta primera part de la nova etapa aquests dos personatges tenen un paper petit, de reporters testimonis dels estralls que causa la presència i la persecució del superheroi, que veuran abans que ningú com el que és: un dels bons.

No trigarem, però, en veure com l'inexpert Superman ha d'emprar totes les seves forces per tal d'enfrontar-se a una amenaça planetària que posa de manifest el caràcter còsmic de moltes de les aventures de l'Home d'Acer, que precisament just abans i en directa relació amb això s'ha d'enfrontar a un exèrcit d'homes d'acer dissenyats per a vèncer-lo, i on no faltarà un vell conegut com és l'Steel, que a més protagonitza les històries secundàries que es reuneixen al final d'aquest volum. 

Però en una demostració de síntesi perfectament aplicada el guionista, el cèlebre Grant Morrison, acompanyat pels dibuixos de Rags Morales, Andy Kubert i Gene Ha, aprofita per a explicar-nos l'origen d'en Superman, tant el de la seva versió civil, en Clark Kent i la seva infantesa a Smallville, com el dels últimes dies de Krypton, tot plegat relacionat amb els esdeveniments del present. 

Fet aquest salt de superheroi gairebé aficionat a salvador del planeta la història ens proporciona un tram final que té a veure amb els fets dels números anteriors, on coneixem la Legió, els superherois que vénen del futur i que col·laboren amb en Superman ocasionalment, acord que queda establert també en aquest rellançament. 

Puc dir que aquest volum m'ha agradat força, amb un Grant Morrison que explica moltes coses però les explica bé, sense que sigui necessari un immens coneixement de l'Univers DC ni seguir la complicada narrativa amb què acostuma a presentar les històries. 

Per sort o per desgràcia sóc molt més de Batman que de Superman, per tant abans de The New 52 no duia gens al dia els còmics de l'Home d'Acer, de manera que a mi m'ha anat molt bé aquest rellançament, però és possible que als lectors de sempre aquesta creu i ratlla els faci la mateixa ràbia que em faria a mi veure un Univers Batman on els fets canònics han passat a formar part d'una etapa anterior que ja no compta. Tot i així, Superman and the Men of Steel és un bon còmic en si mateix, amb què pot gaudir qualsevol tipus de lector.