Cinema: Superman

Aquest any està sent un desastre pel que fa a número de pel·lícules vistes, i això que m'havia proposat el contrari, però no hi ha manera: cada cop hi ha menys temps lliure. Ja fa temps que vaig perdre el fil dels llargmetratges de Marvel, i de DC se m'acumulen també per veure a les plataformes d'streaming, però n'hi havia un que, en saber que l'anaven a estrenar -i he d'admetre que n'estava tan desconnectat que vaig conèixer la seva existència fa poc gràcies a un tràiler-, l'havia de veure al cinema.

No perquè sigui especialment fan del personatge, del que per desgràcia sé ben poc, sinó perquè té tanta importància dins dels còmics de DC, també dins dels de superherois independentment de la companyia, i a la història del còmic en general, que em feia il·lusió consumir-ne el més recent producte audiovisual en les condicions que es mereix.

Superman, amb aquest títol senzill i directe, s'ha estrenat aquest mateix 2025 i la direcció és a càrrec d'en James Gunn, que en els darrers anys ha dirigit les tres pel·lícules de la saga Guardians of the Galaxy per a Marvel Studios i, per al DC Extended Universe, es va encarregar de The Suicide Squad. 

La pel·lícula ens ha arribat com l'enèsim intent de rellançar el personatge més icònic de DC Comics a la pantalla gran, després d'uns quants anys d'estira i arronses amb la versió que vam veure a Man of Steel i que va continuar fins a Justice League. 

Com ja sabem, l'univers cinematogràfic de DC està costant molt d'arrencar, per picabaralles, actors que deixen els papers, fracassos de crítica i públic i, en la meva opinió, un entossudiment en separar les pel·lícules de les sèries de televisió, però a mi m'ha agradat tot el que s'ha presentat, he gaudit amb les històries i els crossovers i, malgrat la decepció de veure que els reboots sovintegen i impliquen que els productes anteriors és com si ho haguessin existit, aquí m'han tingut un altre cop per comprovar si, aquest cop sí, el nou Superman funciona, com també el DC Universe cinematogràfic que inaugura, i si no... almenys m'ho hauré passat bé.

Com he dit més amunt, no soc cap expert en el personatge ni el seu lore, ni de bon tros. Amb prou feines en sé les quatre coses bàsiques que sap qualsevol, però em consta que el film és ple d'ous de pasqua (cliqueu, per exemple, aquí, tot i que està en anglès i ple d'spoilers), i algun fins i tot jo he estat capaç de copsar-lo. 

Hi ha referències a la reverenciada Superman de 1978, al que serien els crèdits, amb efectes que remeten als anys 70, també ho és un dels pòsters oficials i, és clar, acords de la banda sonora directament agafats de la icònica de John Williams, però en general el film és ple de picades d'ullet més o menys subtils, personatges i situacions agafades de l'extensíssima història de l'últim fill de Krypton, tant dels còmics originals com d'adaptacions animades, d'imatge real i d'altres productes -i autors- de l'Univers DC, com ara un que no vull revelar però que obre la porta a l'arribada, tard o d'hora, d'algun crossover que continuï amb els convidats superheroics que veiem en aquest llargmetratge. De fet, aquestes referències també toquen altres còmics de la casa.

Superman no és una pel·lícula d'orígens, malgrat que neix com a reboot. I això està bé, perquè assumeix de l'espectador un bagatge i ens situa amb un Superman que ja fa temps que du a terme la seva tasca, i es limita a fer un repàs ràpid d'alguns conceptes, potser explicats de manera forçada -o aquesta és la negativa sensació inicial que vaig tenir-, però que va per feina i ens mostra el protagonista derrotat per primera vegada.

El punt més original d'aquest film protagonitzat pel per a mi desconegut David Corenswet és precisament que ens ensenya un Kal-El / Clark Kent / Superman imperfecte, que s'ha ficat en un merder diplomàtic per culpa del seu sentit de la Justícia maniqueu, i ara n'està pagant les conseqüències tant en forma de represàlies d'un poderós enemic com d'una caiguda en desgràcia de cara a l'opinió pública. 

Empenyent al darrere hi ha, com no podia ser d'una altra manera, en Lex Luthor (Nicholas Hoult, vist a X-Men: First Class), que amb el seu enorme poder econòmic i tecnològic i una demagògia de manual encapçala els detractors de l'alienígena que es fa passar pel defensor del planeta, però que segur que amaga alguna cosa.

Al capdavall, un ésser així fa quedar malament els humans normals, i això és quelcom que determinats egos no poden suportar.

Al cada cop més reduït bàndol dels aliats del protagonista tenim la Lois Lane (Rachel Brosnahan, protagonista de The Marvelous Mrs. Maisel), la implacable periodista del Daily Planet que aquí està caracteritzada com la parella d'en Superman (i d'en Clark Kent, és clar), sí, però que no dubta a mostrar una professionalitat potser extrema en qüestionar les accions del seu home, fins al punt de fer perillar la relació.

La Lois, a la pel·lícula, fa una tasca de connexió de l'alienígena protagonista amb el seu vessant humà, amb ella es mostra vulnerable, s'enfada i fins i tot s'ofèn, en una versió d'en Superman que diria -i aquí reitero que no tinc gaire experiència amb el personatge- que no és gaire habitual en les múltiples obres de ficció que se li han dedicat.  

Trobo que el director, també guionista, fa una bona feina equilibrant les escenes d'acció i les que serveixen per construir el personatge, les seves relacions i els seus dilemes, i penso que ha estat tot un encert no tornar-se a recrear en els orígens del superheroi més famós de la història, sinó posar-nos-el en una situació ja començada i confiar en què ni tan sols els nouvinguts se sentirien desplaçats tot donant la informació necessària per gaudir de la història.

Ara passarà allò que, a mesura que passen els dies -de fet, ja m'hi he trobat-, aniran sorgint detractors de la pel·lícula i al final no li agradarà a ningú, com ha succeït amb molts films de superherois, especialment de DC, però sabeu què? Se me'n fum, perquè jo n'he gaudit molt.  

 
 

Lectures: Action Comics - Bulletproof

Continuo amb la recuperació de lectures de DC Comics després d'haver fet algunes adquisicions que durant mesos s'havien vist interrompudes en paral·lel als meus ingressos, i avui és el torn d'un recopilatori que m'havia plantejat que no compraria per motius econòmics i logístics, però veure'l d'oferta en una de les meves botigues habituals em va convèncer del contrari.

Ja fa més d'un any que vaig ressenyar el volum anterior de la col·lecció Action Comics, el primer de l'era The New 52, i vaig dir que m'havia deixat força satisfet. En la mateixa línia tenim aquest Action Comics: Bulletproof, que reuneix els números 9 a 12 i 0, així com l'Action Comics Annual número 1, tot plegat material que es va publicar originalment en format grapa i de manera individual de juliol a desembre de 2012.

Després d'un primer número on es recupera —després del seu debut a la també concebuda per en Grant Morrison Final Crisis— el Superman de Terra-23, que respon al nom civil de Calvin Ellis i és el president dels Estats Units quan no lluita contra els dolents, el guionista escocès ens continua explicant les primeres aventures d'aquest redissenyat Superman "nostre", en Clark Kent, i ho fa d'una manera força interessant.

Entre altres coses el que proposa en aquests números és la lluita interna que l'encara novell superheroi té respecte a la seva identitat civil, i les mesures que pren per protegir-la, que com veurem arriben a ser molt dràstiques després que tant en Batman com el tossut Nimrod, que ens presentaven al recopilatori anterior, associïn amb certa facilitat el nou superheroi amb el periodista Clark Kent.

Per si tot això no fos un problema prou gran, debuta en aquests nous orígens del personatge un dels seus enemics clàssics, l'Adam Blake o Captain Comet, un paio amb poders mentals que supera amb facilitat en Superman i que va darrere de la neboda de la Lois Lane, que aparentment també és una nutant, una humana evolucionada com aquest temible enemic.

Superades totes aquestes crisis, tant les superheroiques com les identitàries, el retorn de la pau és només una sensació errònia, perquè tal com explica la propietària de l'habitació que té llogada el protagonista (l'autèntica identitat de la qual se'ns revela en aquest volum) les amenaces no han acabat i tot plegat ens deixa amb ganes de llegir la continuació.

La trama ha avançat poc en aquest sentit, perquè a partir de la meitat del volum les coses van cap a una altra banda: l'equip format per en Grant Morrison i en Rags Morales (acompanyat d'altres dibuixants en algunes pàgines) deixa pas a una sèrie d'històries més curtes i dibuixades per altres artistes que comencen amb el número 0 d'Action Comics, on podem veure per exemple el curiós relat d'un nen que recull la capa del superheroi després que aquest la perdi i, així, es converteix en una mena d'heroi més quotidià.

També ens expliquen altres coses, com ara els orígens de la samarreta que duu en Superman, o les repercussions que té la decisió dràstica que esmentava més amunt respecte a la identitat d'en Clark Kent.

Després tenim l'Annual número 1 d'aquesta nova etapa, on el guió passa de les mans d'en Grant Morrison a les d'en Sholly Fisch, i la part gràfica ens l'ofereix el sempre reconeixible Cully Hamner, en el que esdevé una interessant història que recupera un personatge de molt poca importància, aparegut al recopilatori anterior, i el transforma en un nou enemic, en K-Man, que es nodreix de kriptonita i en fa ús per tal d'afeblir en Superman.

L'especial acaba amb unes pàgines d'en Max Landis (guió) i en Ryan Sook (dibuix) dedicades a un altre origen reinventat, el de l'Skull Mask, enemic que suposo que veurem en properes entregues, tot i que no sé si a curt o mitjà termini.

Al llarg d'aquest Bulletproof tenim una mica de tot: en Superman continua acumulant experiència com a superheroi, però alhora encara se'l veu verd, relacionant-se amb els companys de la Lliga de la Justícia gairebé com un igual, amb certa timidesa fins i tot (especialment quan interactua amb en Batman).

Veiem també una mica més del sempre simpàtic Steel, que aquí fa valer la seva importància com a col·laborador de l'Home d'Acer, i com no podia ser d'una altra manera els secundaris de luxe també tenen un cert pes en la història. Parlo evidentment de la Lois Lane, en Jimmy Olsen i en Lex Luthor, aquest últim potser més apagat que al primer recopilatori, però és evident que tornarà amb força en algun moment.

Aquest segon volum del Superman de The New 52 m'ha agradat, ja ho deia al principi, perquè en Grant Morrison —que deixaria la col·lecció poc després— hi continua construint el seu Home d'Acer, amb el nivell de detall que el caracteritza i el seu gran respecte per la història pre-The New 52, però també perquè ens ofereix interessants històries secundàries tant en els números especials com en els complements, per sort recuperats (no sempre es fa quan es recopila la grapa en volum). Val la pena.

Cinema: Man of Steel

Potser llegint altres entrades ja ho heu sospitat, però si no és així ho diré abans de començar per tal que quedi clar: sóc molt d'en Batman, i en Superman també m'agrada, però en tinc i n'he llegit moltíssims menys còmics que no pas del Cavaller Fosc. 

Tot i així estava convençut d'anar a veure la darrera pel·lícula de l'Home d'Acer, el nou intent de rellançar la franquícia després del fracàs de Superman Returns (2006) —que a mi em va semblar entretinguda— i de crear un ric Univers DC cinematogràfic, tot seguint els passos de la competència, Marvel, que ho està fent amb èxit des de fa molts anys.

Com sempre passa en aquests casos, i es podia esperar d'una pel·lícula basada en el superheroi més popular de tots els temps, que enguany ha fet els 75 anys, molta gent ha quedat descontenta de l'adaptació. És el que hi ha, sempre hi ha gent impossible de satisfer, sobretot pel que fa al cinema basat en còmics. 

Per la meva banda, tot i ser una persona molt menys experta en Superman que en Batman, he percebut les llicències que la pel·lícula dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen) es pren, però no podem viure sempre de l'aclamat film de 1978, hem de reconèixer que Man of Steel està força bé i com a mínim tothom coincideix en què és millor que la de 2006.

Potser ha estat per tràilers com aquest, que ens inflaven les expectatives des de feia mesos, unes expectatives que havien nascut quan es va saber que hi hauria una nova pel·lícula d'en Superman, dirigida pel senyor Snyder i escrita per David S. Goyer i Christopher Nolan (també productor), responsables de la trilogia més recent d'en Batman. 

O potser ha estat perquè s'esperava quelcom precisament del nivell de l'esmentada trilogia del Cavaller Fosc, i és cert que des de Warner Bros. s'han encarregat de vendre'ns-ho d'aquesta manera. Fins i tot pot ser que hagi estat per això, perquè el seu to (no argumental, sinó visual) és fosc com el de Batman Begins, El Cavaller Fosc i The Dark Knight Rises. Però Man of Steel no és Batman Begins, encara que també sigui una pel·lícula d'orígens d'un personatge icònic i se n'hagi encarregat la mateixa gent. Sigui com sigui, amb defensors i detractors, ha funcionat i té prevista una seqüela per a l'any que ve, sense fer-nos esperar els habituals 3 anys de mitjana que acostumen a passar entre les entregues d'una sèrie cinematogràfica. 

El cas és que, pel que percebo, ha agradat sense entusiasmar en excés. A mi també hi ha coses que no m'han agradat, i en parlaré, però em disposo a fer la meva particular ressenya de la pel·lícula defensant allò que crec que fa bé.

Començant pel protagonista, en Henry Cavill, que abans d'aquesta pel·lícula el més important que havia fet era la sèrie The Tudors, no és excessivament carismàtic però trobo que fa una bona feina, i penso que no era necessari que en Superman/Kal-El/Clark Kent estigués encarnat per una cara massa coneguda.

Aplaudeixo també el fet que sigui un Superman de pit pelut i barba en segons quins moments, i que s'hagin eliminat el ridícul rínxol rebel del front i els "calçotets per fora". És 2013 i hi ha coses que potser no calen ni tan sols en un film clarament de fantasia com el que ens ocupa.

També m'agrada la nova Lois Lane, interpretada per una Amy Adams que es conserva força bé malgrat els seus 38 anys, gairebé 39. Aporto la dada relativa a l'edat perquè en Clark representa que en té 33 (curiosament l'edat de Jesucrist quan va morir, i el seu paper de salvador ha fet que més d'un hagi trobat a la pel·lícula tot de referències religioses cristianes).

Per altra banda, quan vaig saber que seria l'Amy Adams la que faria d'eterna noia de l'Home d'Acer tenia por que la fessin tenyir de morena, al capdavall és el color dels cabells de la Lois de tota la vida, però afortunadament li han permès lluir la seva cabellera pèl-roja habitual, que no natural (tot i que passaria pel seu autèntic color).

La relació entre el seu personatge i el del protagonista, tractada durant dècades als còmics (i també als films i les sèries que se n'havien fet fins ara) com un fals triangle amorós, és revisada a Man of Steel per tal d'oferir-nos una versió més creïble i versemblant que també m'ha agradat, encara que a molts els sembli un sacrilegi i vulguin continuar creient que unes ulleres poden canviar tant el rostre d'algú que la seva presència o absència ens faci veure-hi respectivament un simple periodista o el superheroi més gran de tots els temps. No siguem criatures i acceptem que així és millor.

 
El que no m'agrada, però, és que per molta Lois Lane que sigui, i per molt intrèpida que sigui com a reportera, sigui testimoni de primera mà de gairebé tots els esdeveniments de la pel·lícula. En altres paraules, la seva participació en segons quines escenes em sembla forçada i injustificada, com també trobo forçat, i accelerat i poc realista, el seu enamorament de l'heroi. Per a acabar-ho d'adobar, hi ha lleis de la física que no s'apliquen a la senyoreta Lane. Si veieu o ja heu vist la pel·lícula m'entendreu.

Pel que fa a la història en si, i a la manera d'explicar-nos-la, no cal que us amoïneu perquè si bé és cert que Man of Steel explica les coses d'una altra manera, llicències incloses, tot el que hi ha d'haver, tot el que podria esperar un lector habitual dels còmics d'en Superman, hi és.

Si a algú no li agraden les adaptacions cinematogràfiques de còmics, i per desgràcia molta gent s'enorgulleix de no quedar mai satisfeta en aquest aspecte, que es quedi amb la literalitat de Sin City, però un film per a les masses ha de mirar de satisfer tota mena de públics i alhora sorprendre una mica els fans més experts, i en la meva humil opinió aquest ho aconsegueix.

Oblideu-vos d'en Lex Luthor: l'enemic aquest cop és el General Zod (interpretat per en Michael Shannon, conegut pel seu personatge de Nelson van Alden a Boardwalk Empire), el líder militar de Krypton que va intentar un cop d'estat per tal de fer front a la decadència del planeta i que va ser empresonat a la Zona Fantasma, d'on va poder escapar a causa de la destrucció del seu món. Des de llavors busca la manera de destruir el nen que va ser enviat a la Terra com a últim supervivent de Krypton, que resulta que no és pas l'últim.

No em sembla pas malament que aquest cop s'hagi optat per evitar l'enemic obvi, que segur que sortirà a la segona part, i que la nèmesi del protagonista sigui un dels enemics habituals dels còmics que, de fet, també sortia a Superman i Superman II. El paper del senyor Luthor, que als còmics consisteix bàsicament en intentar convèncer el món del perill que representa tenir entre nosaltres un extraterrestre com en Superman, era innecessari en la història que ens han explicat aquest 2013. Ja tindrem temps de veure'l, n'estic segur. I també la kryptonita, substància que com tothom sap és el punt feble del protagonista però que aquí no fa acte de presència. Al cap i a la fi, ja té prou debilitats pel simple fet de ser un superheroi novell, amb dubtes i traumes, que comet errors.

He dit que era una pel·lícula d'orígens, i ho és. Comença a Krypton, el dia del naixement d'en Kal-El, fill d'en Jor-El (el científic més important del planeta) i la seva dona Lara. Man of Steel ens ofereix una bona quantitat de metratge relatiu als últims dies de Krypton, i la presència d'en Jor-El al film va més enllà de la seva mort, tant que fins i tot em va fer la sensació que l'actor que l'interpreta, en Russell Crowe, apareixia en pantalla més del que calia.

A l'inrevés que Batman Begins, però, no tenim una pel·lícula lineal amb una primera hora o una hora i mitja sense veure el protagonista en acció, sinó que alternem el present, on en Clark descobreix el seu origen i decideix posar en pràctica les seves habilitats per tal de salvar el món, amb escenes de flaixbac on el veiem de petit i adolescent a Smallville, Kansas.   

En aquestes escenes brilla en Kevin Costner en el seu paper de Jonathan Kent, que es dedica a controlar els poders del seu fill adoptiu amb l'objectiu de fer-ne un bon home, un home de profit que sàpiga esperar el moment adequat per a mostrar al món el que és capaç de fer. 

I aquesta idea de fer-lo esperar la duu fins a les últimes conseqüències, encara que l'obligui a prendre decisions exagerades, com acabarem veient entrada la pel·lícula. L'acompanya la també conegudíssima Diane Lane fent de Martha Kent, la connexió constant del protagonista amb la seva infantesa terrestre.

Tot plegat durà en Superman a la seva primera missió, que és salvar la Terra entregant-se a en Zod, que amenaça amb eliminar-ne la població i transformar-la en el nou Krypton, i no està per orgues. Al contrari del que passa als còmics, i també és un canvi que m'agrada, tan bon punt el món coneix l'existència del futur superheroi es troba amenaçat precisament per la seva presència al planeta a causa dels plans d'en Zod. 

I és per això que no cal que hi hagi en Luthor (que hi és, però d'una manera indirecta, fixeu-vos-hi), perquè la por al desconegut, a l'extraterrestre, és la reacció natural dels humans a tota aquesta història.

Com no podia ser d'una altra manera hi ha combats espectaculars, molt ben duts a terme per part de l'equip d'efectes especials i que fan empal·lidir la destrucció de Nova York que vam poder veure l'any passat a The Avengers, de Marvel. 

Però potser el combat final s'allarga una mica massa i crida molt l'atenció que en Superman, per molt debutant que sigui en l'ofici, no intenti endur-se la batalla a alguna banda on no causi tantíssima destrucció, perquè no ens mostren morts col·laterals, però s'entén que se'n produeixen milions amb la caiguda d'edificis i tot plegat.

Sigui com sigui he dit més amunt que és un Superman novell i comet errors, i algunes decisions que la seva versió de paper no prendria mai han indignat més d'un fan, però jo trobo que estan justificades per les circumstàncies de l'argument i perquè es tracta, ho dic per tercer cop, d'un Home d'Acer que comença i té dret a equivocar-se.

No em vull allargar tant, jo, i acabaré dient que Man of Steel m'ha agradat força, tot i alguns defectes que puc detectar sense ser un gran expert en el personatge creat per Jerry Siegel i Joe Shuster. Defectes que li perdono i que trobo que no són tants com afirmen els seus detractors. La banda sonora del meu admirat Hans Zimmer és d'allò més adequada, encara que no s'assembli gaire al seu estil habitual, de vegades massa semblant entre unes bandes sonores i les altres, ni a la feina que va fer amb la trilogia Batman.

És un Superman diferent, més modern, un bon punt d'arrencada del que espero que sigui una trilogia d'èxit i, si tot va bé, permeti veure en el futur (com és la intenció) una pel·lícula de la Lliga de la Justícia, que sorprèn negativament que Warner Bros., propietària de DC Comics, no hagi dut a terme per culpa dels fracassos que van representar Superman Returns (2006) i Green Lantern (2011). El Batman de Nolan va ser una primera passa cap a un futur millor en aquest sentit i crec que Man of Steel hi contribueix. Espero que el temps em doni la raó. Ara, però, toca esperar la seqüela de la pel·lícula l'any 2014.

Lectures: Action Comics - Superman and the Men of Steel

Quan vaig parlar del rellançament de DC Comics conegut com a The New 52 des del punt de vista d'en Batman, tant pel que fa a Batman com a Detective Comics, ja vaig dir que a mi, això dels reset d'històries que he seguit durant anys no m'agrada, perquè acostuma a negar els fets que el lector ha assumit com a oficials durant molt temps, però que afortunadament en les aventures del Cavaller Fosc s'havia fet d'una manera exquisida, amb elements de l'etapa prèvia i alhora un nou punt de partida per als nous lectors.

No és el cas de Superman, que rellançava la tardor de 2011 la seva col·lecció més veterana, Action Comics, amb aquesta nova etapa recopilada en el volum Action Comics: Superman and the Men of Steel, que recull els números 1 a 8 de la col·lecció, publicats individualment als Estats Units entre novembre de 2011 i juny de 2012.

En aquest cas el rellançament és total, en Superman comença de zero i es redissenyen els personatges clau de la franquícia, donant a tots plegats un aspecte més modern i jove, que suposo que no devia fer cap gràcia als incondicionals de l'Home d'Acer que en seguien les peripècies cada mes. 

Al principi veiem l'Últim Fill de Krypton en una espectacular entrada, lluitant contra la corrupció i no pas contra grans enemics superpoderosos. Un Superman jove, novell, que encara no vola, sinó que té un salt increïble, com el van concebre als anys 30 els seus pares, en Jerry Siegel i en Joe Shuster. 

Un Superman que fa honor al seu nom, perquè la seva força i les seves habilitats són superhumanes, però no arriben al nivell d'exageració que han tingut durant dècades. Aviat el tornarem a veure així, però si més no durant els primers números és un Superman derrotable, vencible, fal·lible. 

Un Superman que no té l'aprovació de la gent corrent, perquè se sap que és alienígena i, de fet, les autoritats (concretament l'Exèrcit) el persegueixen i li volen fer proves. És un enfocament més realista, si ens aturem a pensar en què passaria si entre nosaltres hi hagués algú així. 

La campanya d'odi encetada per un Lex Luthor al seu torn també més corrent, no tan poderós com el que vèiem fins ara, ajuda a empitjorar la percepció que el públic té d'un home que l'únic que està fent és lluitar contra el mal. I és que les coses funcionen així a la societat actual, estimades lectores i estimats lectors: posem algú en el punt de mira i, si tenim poder de convicció, aquella persona serà titllada de criminal. Ho hem vist desenes de vegades. 

Naturalment també tornarem a veure la Lois Lane, que aquí encara no ha tingut cap contacte directe amb en Superman, i en Jimmy Olsen, que ja no és "l'amic d'en Superman", sinó que amb qui té amistat és amb en Clark Kent. En aquesta primera part de la nova etapa aquests dos personatges tenen un paper petit, de reporters testimonis dels estralls que causa la presència i la persecució del superheroi, que veuran abans que ningú com el que és: un dels bons.

No trigarem, però, en veure com l'inexpert Superman ha d'emprar totes les seves forces per tal d'enfrontar-se a una amenaça planetària que posa de manifest el caràcter còsmic de moltes de les aventures de l'Home d'Acer, que precisament just abans i en directa relació amb això s'ha d'enfrontar a un exèrcit d'homes d'acer dissenyats per a vèncer-lo, i on no faltarà un vell conegut com és l'Steel, que a més protagonitza les històries secundàries que es reuneixen al final d'aquest volum. 

Però en una demostració de síntesi perfectament aplicada el guionista, el cèlebre Grant Morrison, acompanyat pels dibuixos de Rags Morales, Andy Kubert i Gene Ha, aprofita per a explicar-nos l'origen d'en Superman, tant el de la seva versió civil, en Clark Kent i la seva infantesa a Smallville, com el dels últimes dies de Krypton, tot plegat relacionat amb els esdeveniments del present. 

Fet aquest salt de superheroi gairebé aficionat a salvador del planeta la història ens proporciona un tram final que té a veure amb els fets dels números anteriors, on coneixem la Legió, els superherois que vénen del futur i que col·laboren amb en Superman ocasionalment, acord que queda establert també en aquest rellançament. 

Puc dir que aquest volum m'ha agradat força, amb un Grant Morrison que explica moltes coses però les explica bé, sense que sigui necessari un immens coneixement de l'Univers DC ni seguir la complicada narrativa amb què acostuma a presentar les històries. 

Per sort o per desgràcia sóc molt més de Batman que de Superman, per tant abans de The New 52 no duia gens al dia els còmics de l'Home d'Acer, de manera que a mi m'ha anat molt bé aquest rellançament, però és possible que als lectors de sempre aquesta creu i ratlla els faci la mateixa ràbia que em faria a mi veure un Univers Batman on els fets canònics han passat a formar part d'una etapa anterior que ja no compta. Tot i així, Superman and the Men of Steel és un bon còmic en si mateix, amb què pot gaudir qualsevol tipus de lector.