Cinema: The Dark Knight Rises

Ja està, ja l'he vist. He vist el final de la trilogia de Batman d'en Christopher Nolan (sense oblidar el guionista David S. Goyer). I ja havia decidit no deixar passar ni 24 hores després de veure la pel·lícula per tal de fer-ne la ressenya. Naturalment, però, l'havia de pair, ja ha arribat el moment d'escriure sobre el tema i faré el mínim d'spoilers possible.

The Dark Knight Rises (2012) és la tercera i última part de la trilogia encetada amb Batman Begins (2005) i continuada amb The Dark Knight (2008). Ja va dir el seu director, en Christopher Nolan, que seria la seva última aproximació a l'univers Batman i així serà, perquè ara la seva relació amb DC Comics és la de productor del nou film d'en Superman que arribarà el 2013. O sigui que algun dia hi tornarà a haver pel·lícules d'en Batman, però ja podem esperar asseguts i sense garanties que arribin al nivell d'aquesta trilogia, que ha acabat per al meu gust d'una manera gairebé perfecta.

Recordem que la segona pel·lícula va acabar amb en Batman desapareixent i sacrificant la seva imatge pel bé de l'ànim del poble de Gotham, de manera que l'idolatrat fiscal Harvey Dent, transformat en Dues Cares sense que ho sabés la gent, moria presumptament a mans del Cavaller Fosc. El comissari James Gordon (Gary Oldman) seguia el corrent al seu aliat i la cosa quedava així. 

8 anys després no s'ha tornat a veure el justicier pels carrers de la ciutat, una ciutat en aparent pau que encara recorda i homenatja el senyor Dent, insistència que jo interpreto com la compensació pel relativament poc metratge que té aquest magnífic dolent de l'univers Batman en una segona part dominada per en Joker. Però cal passar pàgina, també d'això, i presentar una nova història, una nova amenaça que obligui en Bruce Wayne a treure la pols a l'uniforme.

Aquesta amenaça duu el nom de Bane (un musculat Tom Hardy que tot i així no arriba a la imponent mida del Bane dels còmics i, ja que en parlem, té un origen diferent) i arriba a Gotham amb la intenció de sembrar el caos. Un enemic que, amb una manera de parlar ben curiosa que segurament divideix les opinions, està per sobre del que pot arribar a combatre en Batman, cosa que comprovarà un cop surti del seu retir, desentrenat i arrossegant lesions mal guarides (referència a l'obra de Frank Miller The Dark Knight Returns, per cert).

Però els malvats plans d'en Bane, que bàsicament consisteixen en destruir Gotham City després d'uns quants dies de caos que pensa gaudir de valent (i que estan trets de la macrosaga de 1999-2000 No Man's Land), no són els únics maldecaps d'un Bruce Wayne que es veu obligat a tornar a l'acció, sinó que també veurà com l'ataquen en el pla econòmic mentre, per acabar-ho d'adobar, coneix dues misterioses dones.

Una d'elles és la Selina Kyle (Anne Hathaway), que com tots sabem és la Catwoman, tot i que la caracterització no acaba d'assemblar-se gaire a la que estem acostumats a veure en aquest personatge ambigu de l'univers Batman. En canvi celebro l'actuació de la senyoreta Hathaway, força adequada, i reconec que la meva primera reacció en saber que ella faria de Catwoman no va ser gaire positiva i que estava equivocat. L'únic que lamento és que li hagin deixat els cabells llargs quan el personatge els duu curts gairebé sempre i, a sobre, l'actriu de vegades també.

En fi, la Selina es dedica a robar joies, com la seva contrapartida del còmic, però ocasionalment s'aliarà amb el Cavaller Fosc en un interessant estira i arronsa entre dues persones que s'atrauen malgrat els seus oposats camins respecte el Bé i el Mal. O potser no són tan oposats, però sí que els veuen des de punts de vista radicalment diferents perquè, al cap i a la fi, tenen motivacions diferents.

L'altra és la Miranda Tate (Marion Cotillard), una dona que ha estat finançant l'únic projecte d'Empreses Wayne que no s'ha tancat per manca de fons i amb qui el protagonista també té una curiosa història. Naturalment, a la trama hi té molt més pes del que ens volen fer pensar al principi i jugarà un paper clau en tot plegat.

Els esdeveniments del principi de la pel·lícula tindran apartat l'entranyable comissari Gordon durant una bona estona, però en Batman comptarà amb un nou aliat dins un cos de policia que encara el té en cerca i captura per la mort d'en Harvey Dent. És l'agent Blake (Joseph Gordon-Levitt), personatge inèdit que comparteix ideals amb el Cavaller Fosc i tindrà més importància a la trama i al final de la pel·lícula del que al principi ens pensem.

Amb ell es completa un trio d'actors que el 2010 vam poder veure a Origen, també d'en Christopher Nolan, i no hem d'oblidar que en aquella pel·lícula també hi sortien en Ken Watanabe (el fals Ra's al Ghul de Batman Begins), en Michael Caine i en Cyllian Murphy. Ja que estem parlant de cares conegudes podrem veure en petits papers dos actors de Prison Break (a The Dark Knight en sortia un altre), un de Grey's Anatomy i un de Dexter.

Evidentment també hi tenim secundaris imprescindibles com en Lucius Fox (Morgan Freeman) i l'Alfred Pennyworth (Michael Caine), que tenen en aquesta tercera part potser un paper més petit que mai, però és que també li passa això a en Batman. Sí, encara que sembli mentida és una pel·lícula d'en Batman amb relativament poca presència del Cavaller Fosc.

Tot i així, el que alguns consideren una mancança del film per a mi és una oportunitat per a que els altres personatges, sobretot els nous, es llueixin. I no només els nous, sinó que en Gary Oldman pot tornar a clavar en Jim Gordon en el que, per al meu gust, és el paper més fidel al caràcter dels personatges segons les seves versions en paper de tots els que s'han vist durant la trilogia. 

El cas és que el film va tirant endavant sense entrebancs, ni tan sols és un problema que tingui una trama més complicada del que és habitual en el cinema comercial, ensenyant-nos un Batman més destrossat que mai (en tots els sentits) i encaminant-se cap a un clímax espectacular en més d'un aspecte que no podria haver tancat millor la trilogia.

A més ho fa sense oblidar d'on ve, amb unes quantes escenes de flaixbac de les dues pel·lícules anteriors i alguna aparició estel·lar que no revelarem, però també picades d'ullet als fans com la que té lloc en les paraules del comissari quan és rescatat de les clavegueres (o com les que es poden llegir aquí en anglès, algunes de les quals no m'havien cridat l'atenció), i amb alguns cops d'efecte finals que ens deixen amb un somriure a la cara, tant als que saben de què va tot plegat com als que no.

S'ha de dir, però, que haver llegit massa informació en aquests anys que s'ha estat parlant tant de la pel·lícula farà que alguna revelació d'identitats sigui previsible i es perdi l'efecte sorpresa, però l'espectador ideal, que seria un expert en Batman que no hagi llegit res sobre el film, no existeix.

The Dark Knight Rises, on molts han volgut veure una crítica al capitalisme però també als mètodes radicals per a eliminar-lo, posa el punt final a la història del Cavaller Fosc tal com se la van imaginar Nolan i Goyer basant-se en l'esperit de Batman: Year One però afegint-hi tota mena de coses i barrejant els ingredients per tal de crear un relat nou que donés una visió fidel del personatge i el seu món als no lectors de còmics i alhora satisfés els que coneixem bé en Batman de la seva versió en paper. 

En altres paraules i com ja vaig dir en veure la segona pel·lícula, TDKR és el que considero que ha de ser un film basat en un còmic: respectar, sí, però també innovar, prendre's llicències per tal de sorprendre i tenir-nos a la butaca cavil·lant sobre quan i com passaran les coses que esperem i si, de fet, passaran, a més d'oferir petits detalls que els experts detectaran i als neòfits no els impedirà entendre el que passa.

Així doncs, el tancament de la saga és excel·lent, malgrat algunes coses poc creïbles i alguns moments excessivament teatrals (petons en moments en què el temps no sobra? No ho veig clar...). Sé que hi ha moltes opinions contràries al que diré ara, però per a mi la tercera part és una mica millor que la segona (molt bona, però per al meu gust sobrevalorada), sense cap mena de dubte, i fins i tot puc dir el mateix de l'esplèndida banda sonora d'en Hans Zimmer, que a la segona pel·lícula em va agradar una mica menys.