Sèries: The L Word

Fa uns anys vaig començar a mirar aquesta sèrie i l'havia deixat al final de la tercera temporada, una mica més enllà de la meitat tenint en compte que l'última té menys episodis. I era una llàstima, de manera que fa unes quantes setmanes la vaig reprendre i l'he estat mirant força seguida per tal d'acabar-la, moment que aprofito per a fer-ne una entrada.

The L Word és una creació d'Ilene Chaiken, Michele Abbot i Kathy Greenberg, i es va emetre a la Showtime nord-americana de 2004 a 2009, en episodis d'aproximadament 50 minuts. Una sèrie molt recomanable que va molt més enllà de ser "una sèrie de lesbianes". 

Sí, el tema principal és aquest: la majoria dels seus personatges són dones que tenen relacions amb dones, i ja està bé que sigui així perquè calia retratar aquest món en una sèrie de televisió de manera realista i trencant (o explicant adequadament) tòpics. Suposo que s'ha aconseguit, tot i que com a home heterosexual no puc posar-hi la mà al foc, però el que sé és que a mi, a banda d'agradar-me molt, m'ha ensenyat moltes coses sobre les lesbianes, sobre què són i què no són. 

Evidentment la seva orientació sexual marca molts aspectes de la seva vida, però en general The L Word ens explica, com diu la lletra de la cançó, la manera com viuen i estimen (the way that we live and love). Són dones molt diferents que viuen a Los Angeles i que formen un sòlid grup, una pinya que més d'un cop s'esquerdarà per diversos motius, però que al cap i a la fi es mantindrà unida tot i les desgràcies, les traïcions, les infidelitats o les discussions laborals que es puguin produir amb el pas dels anys.

La història comença amb l'arribada de la Jenny Schecter (Mia Kirshner), la parella d'en Tim, i tots dos estableixen amistat amb les seves veïnes, la Bette i la Tina. Però la Jenny, que aspira a ser escriptora, s'integra molt més que en Tim en el cercle d'amistats de l'esmentada parella i aviat descobreix el seu propi lesbianisme gràcies a la Marina (Karina Lombard). 

Sense voler rebentar res més de l'argument de la sèrie, he de dir de totes maneres que la Jenny és un personatge impredictible, psicològicament complex, narcisista, gairebé malèvol i molt destructiu, tant amb si mateixa com amb els altres, si bé té moments ocasionals de gran generositat. Personalment no havia odiat mai tant un personatge de cap sèrie que hagi vist, us ho ben asseguro.

Aquí tenim les veïnes, la Bette Porter i la Tina Kennard, respectivament interpretades per la Jennifer Beals (Flashdance) i la Laurel Holloman. La Bette comença la sèrie treballant en una galeria d'art, tot i que després va canviant de feina sempre dins aquest àmbit, i és una dona educada, una mica estirada i amb un "petit" defecte, que és la seva tendència a la infidelitat, cosa que portarà no pocs problemes a la parella.

Fa 7 anys, al principi de la sèrie, que és amb la Tina, amb qui vol tenir un fill o una filla, i que amb el pas del temps passarà de ser mestressa de casa a desenvolupar una carrera dins el món de la producció cinematogràfica. La Tina és bisexual i va tenir relacions heterosexuals fins que va conèixer la Bette.

L'Alice Pieszecki (Leisha Hailey) també és bisexual, tot i que només s'esmenta i no l'arribem a veure mai amb cap home. Curiosament havia estat amb la Bette fa molts anys, però durant un breu període de temps. L'Alice és periodista i la seva veu aguda esdevé empipadora, però sobretot els seus comentaris fora de lloc, les coses que se li escapen massa sovint (i els embolics que provoca amb això) i la seva incapacitat per a guardar secrets. Tot i així té un cor molt gran i s'estima tant les seves amigues com les seves parelles.

La seva millor amiga és la Dana Fairbanks (Erin Daniels), un personatge entranyable que es dedica professionalment al tennis i que ha de lluitar per mantenir la seva homosexualitat allunyada del coneixement públic per tal que no repercuteixi negativament en la seva carrera.

Un altre dels entranyables, però gràcies a l'evolució del personatge cap al final de la sèrie, és la Shane McCutcheon (Katherine Moennig, vista a Joves rebels), una estilista o perruquera d'aspecte masculí que pateix del mateix mal que la Bette, però amb la diferència que admet obertament la seva incapacitat per al compromís.

A més, l'espectacular èxit que té amb les dones contribueix a que dugui la mena de vida sexual que duu. Malgrat aquest defecte (que no significa que no tingui grans amors com ara la Carmen, interpretada per la Sarah Shahi), la Shane és un altre personatge amb molt bon cor que faria el que calgués per les seves amigues. 

La Kit Porter (Pam Grier, de Jackie Brown i el cinema blaxploitation dels anys 70 com ara Foxy Brown, mítica pel·lícula que homenatja precisament el títol del film d'en Tarantino) és la germanastra de la Bette i és una mica com la mare de totes les altres. 

És heterosexual i la veiem més endavant en una bonica relació amb l'Angus, bastant més jove que ella. És una persona molt dolça i probablement el meu personatge preferit, però té el seu passat amb les addiccions i un fill que no li parla. Més endavant també es fa càrrec de The Planet, el local on es reuneixen totes i on organitza algunes nits temàtiques per a lesbianes.

Repassats els personatges principals que comencen des del principi de la sèrie, hem de parlar també d'aquells que s'incorporen després i que tenen prou pes com per parlar-ne. El més important dins d'aquest grup, doncs, és la Helena Peabody (Rachel Shelley), que debuta a la segona temporada. 

La Helena (no "l'Helena", ja que l'hac és aspirada) és de família rica i no començarà amb gaire bon peu dins el grup, però s'hi acabarà fent un lloc. Amb el temps se li agafa afecte, perquè malgrat que depèn massa dels diners de la seva mare i no se sap espavilar realment sense ells, és cert que la seva situació econòmica pot ser una maledicció que afecta la seva relació amb les persones en més d'un sentit. 

A la tercera temporada arriba en Max Sweeney (Daniela Sea), que comença com a Moira, parella lesbiana de la Jenny, però aviat es revela com a transsexual, perquè al cap i a la fi sempre s'ha identificat com a home. Comença amb un paper més aviat petit, i encara que vagi agafant pes no acaba de ser mai un dels protagonistes de la sèrie, però el seu personatge és un dels més interessants i cau molt bé.

És un tècnic informàtic de poble i no encaixa gaire en el món cult i de classe mitjana-alta de les protagonistes, problema que no és res comparat amb les dificultats que té amb l'acceptació de la seva condició per part dels cercles no homosexuals i per part de si mateix, que viu en un cos que odia i que li impedeix viure com un home heterosexual, que és el que voldria.

La Jodi Lerner (Marlee Matlin) entra al grup a la quarta temporada i potser l'heu vist en alguna altra sèrie, en papers petits fent de personatge sord (per exemple, a My name is Earl). De fet l'actriu ho és de debò, i fins ara és l'única intèrpret sorda que ha guanyat un Oscar per un paper protagonista femení, a banda de ser la més jove en aconseguir-ho, concretament per Children of a Lesser God (1986), el seu primer paper. 

Tornant al personatge, la Jodi és una artista que fa classes a la universitat on la Bette és degana durant la quarta temporada, i totes dues estableixen una relació molt especial que no serà gens fàcil, tant per la sordesa de la Jodi com pels forts caràcters de totes dues.

Acabarem amb la Tasha Williams (Rose Rollins), que també entra a la quarta temporada i ho fa amb un personatge més aviat masculí que al principi no és res més que l'amiga de la Papi, personatge que acaba tenint menys importància de la que semblava, però que després li fa ombra i es queda com a habitual i, per què no dir-ho, protagonista. 

La Tasha és capitana de l'Exèrcit dels Estats Units, fet que la sèrie aprofita per denunciar l'absurda llei del "Don't ask, don't tell", que impedia a les persones del col·lectiu LGBT de l'exèrcit nord-americà donar qualsevol mostra de la seva no heterosexualitat, fins i tot estant de permís, i a canvi els "oferia" no preguntar-los sobre aquesta qüestió encara que se'n tinguessin sospites. Això va durar de 1993 a 2011, en què per fi es va abolir l'absurda llei, però la sèrie va acabar el 2009 i aquesta política porta molts problemes a la Tasha, que per cert malgrat la impressió inicial és un altre tros de pa, amb uns grans valors i, si no fos per la Kit, segurament seria el meu personatge preferit. 

He comentat els personatges més importants de la sèrie, tot i que n'hi ha més, i en fer-ho he intentat, com sempre que ressenyo una sèrie, donar una visió sobre per què cal veure-la o què té d'interessant. Amb això i després de reiterar la meva recomanació de veure-la podria acabar, però vull fer un parell d'apunts abans de plegar.

Per una banda no m'agrada que es vegi com una sèrie per a lesbianes o exclusivament per al públic femení. És una bona sèrie i la recomano a tothom, fins i tot el públic masculí, sempre que no hi busqui el "morbo" de veure dones embolicant-se. Si algú hi busca això, que no perdi el temps, perquè sí que ho trobarà, però The L Word no es va fer amb aquesta intenció.

L'altre apunt és que, tot i que la immensa majoria de les sèries les miro en versió original i ja ho dono per entès, en el cas d'aquesta sèrie és imprescindible fer-ho així, perquè després de veure'n la primera meitat en versió doblada al castellà he de dir que és probablement el pitjor doblatge que he vist mai en una sèrie, i sé que no sóc l'únic que ho pensa. Fugiu, doncs, de la versió castellana i abraceu l'original. Amb subtítols o no, això ja depèn de cadascú.

Per cert, després del final de la sèrie potser us interessarà veure uns vídeos que va publicar Showtime i que ara només es troben a Youtube en què es fan interessants revelacions respecte a un impactant fet que té lloc al primer episodi de la sisena temporada, tota ella un flaixbac. En aquests vídeos hi ha revelacions molt interessants, creieu-me, però no els mireu fins que hàgiu acabat la sèrie.