Lectures: Scott Pilgrim

Reconec que quan veia les portades dels volums d'Scott Pilgrim a les botigues, on va aparèixer directament en format de butxaca, no em cridaven gens l'atenció. Veia aquests còmics com una mala imitació de l'estil del manga des d'un punt de vista nord-americà, cosa que no m'agrada gens, però amb el temps vaig tenir l'oportunitat d'adquirir la col·lecció de 6 volums sencera a un preu ridícul i, motivat per les bones crítiques, me la vaig comprar.

Com s'acostuma a dir, i en aquest cas amb més raó que mai, no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada. Scott Pilgrim és un dels còmics més populars dels últims temps i ho és justificadament, perquè ofereix quelcom que no es troba gaire, per no dir gens: una barreja de slice of life (costumisme) típic del còmic independent amb un dibuix i sobretot una estructura que recorda el manga, tot plegat farcit de referències culturals que la meva generació pot identificar fàcilment sense poder evitar un somriure.

El còmic és en blanc i negre, cosa que recorda tant el còmic independent que esmentava abans com el manga, que d'independent no té res però que tampoc no veiem gairebé mai en color, i alterna escenes perfectament creïbles de la joventut canadenca (no havia comentat fins ara que el seu autor, en Bryan Lee O'Malley, és de Toronto, on té lloc l'acció de Scott Pilgrim) amb anades d'olla de pura fantasia, autoreferències ("això es va explicar al volum 3", ens diuen, per posar un exemple) i recursos humorístics trets directament del món dels videojocs, com ara les vides extra o una barra on podem veure el nivell de la bufeta del protagonisme.

Com he dit abans el còmic és en blanc i negre, que no vol dir que no ens trobem un parell de pàgines en color com aquesta, amb una claríssima referència als jocs d'en Sonic. Per cert, a partir d'aquest mes es reedita als Estats Units completament en color, de manera que si voleu fer-vos-la en color hi teniu tot el dret, però jo ja la tinc en blanc i negre i sempre m'estimo més els còmics com es van concebre, deixant de banda que el blanc i negre en aquest cas s'empra de manera magistral.

Tornant al que dèiem dels videojocs, la sensació que tenim tot sovint mentre llegim Scott Pilgrim és de passar d'un còmic normal a un videojoc en forma de còmic, tant pels recursos que comentava com pel seu argument.

En aquest sentit és hora de parlar de la història de Scott Pilgrim, protagonitzada pel noi de 23 anys que dóna nom a la col·lecció, un paio que gairebé sempre és a l'atur, manifesta comportaments immadurs i es pren la vida com un videojoc. 

Un dia coneix la Ramona, la noia dels seus somnis (i quan dic "dels seus somnis" ho dic literalment), en principi fora del seu abast però que li ofereix l'oportunitat de sortir amb ella sempre i quan derroti el seus 7 exnòvios malvats. Aquesta dificultat, que és el fil argumental de Scott Pilgrim, se suma a la d'haver de tallar amb la noia amb qui sortia l'Scott fins llavors, la Knives Chau, que encara va a l'institut i que és extremadament innocent. 

Al llarg d'aquesta història que es va publicar entre 2004 i 2010 en 6 volums (Scott Pilgrim's Precious Little Life, Scott Pilgrim vs. The World, Scott Pilgrim & The Infinite Sadness, Scott Pilgrim Gets it Together, Scott Pilgrim vs. The Universe i Scott Pilgrim's Finest Hour) seguirem la més gran aventura del seu protagonista, que en la seva vida quotidiana es mostra com un perdedor, un dropo, un nano que s'ofega en un got d'aigua i que només pensa en la seva banda de rock i, sobretot, la Ramona, però que curiosament té una gran habilitat per a la lluita, que no ens acaben d'explicar mai.

Pel camí coneixerem els imprescindibles secundaris que tots els bons còmics han de tenir, i que en aquest cas són el company de pis gai de l'Scott, en Wallace, l'Stephen Stills i la Kim Pine, que són els seus companys del grup Sex Bob-Omb (i la Kim, a més, la seva ex de l'institut), en Young Neil, el fan número 1 del grup, l'Envy Adams, una estrella del rock que també havia estat amb l'Scott en el passat, o el temible Gideon, l'enemic final (i ja ho dic bé) de Scott Pilgrim, a banda dels altres 6 exs de la Ramona i personatges de menor importància.

He de recomanar, doncs, aquest còmic a qualsevol que vulgui provar una cosa diferent i que enganxi, perquè enganxa, sí, malgrat un dibuix pretesament senzill i un argument esbojarrat que canvia de ritme cada dos per tres i interromp reflexions sobre la vida o concerts de música tot plantant-nos un combat de fantasia.  

Scott Pilgrim no pertany a cap gènere, o almenys no pertany a un únic gènere, sinó que és únic i només per això ja es mereix una oportunitat. A més, l'avalen unànimement la crítica i també alguns premis i nominacions de prestigi, a banda d'unes espectaculars vendes i un èxit que el seu autor no s'esperava pas. Per cert, hi ha algunes petites històries a la web oficial del còmic que no apareixen en cap dels volums.

El 2010 acabava la col·lecció, i això se celebrava amb un videojoc i una pel·lícula d'Universal Studios, protagonitzada per en Michael Cera (Superbad) i Mary Elizabeth Winstead (Death Proof), entre altres com en Chris Evans (el Capità Amèrica cinematogràfic i, anteriorment, la Torxa Humana a les pel·lícules d'Els 4 Fantàstics), amb el títol de Scott Pilgrim vs. The World i que ens explica tota la història.

Ho fa sense poder impedir l'eliminació d'alguns moments dels còmics per qüestions de metratge, es dóna més importància a personatges que als còmics no en tenien gaire i viceversa, i el final és una mica diferent perquè en aquella època encara s'estava tancant la versió en paper. 

Pel cantó positiu, transmet les mateixes sensacions que el còmic amb un fals aspecte de pel·lícula independent i tranquil·la, de retrat de la vida quotidiana, que de sobte posa a la pantalla onomatopeies escrites i efectes especials que reprodueixen l'estil del còmic, a més d'efectes sonors que surten directament de populars videojocs. Aquí en teniu un tràiler subtitulat:

La vaig veure pocs dies després d'acabar de llegir el còmic i em va semblar una bona adaptació que recomano veure sabent com és el còmic i, si pot ser, havent-lo llegit, perquè si no és així pot sorprendre i semblar una autèntica bogeria. Va tenir una bona acollida per part de la crítica, però no tant del públic: tot i que va costar uns 90 milions de dòlars (d'independent, com podem veure, no en té res) només en va recaptar la meitat.