Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bryan Lee O'Malley. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bryan Lee O'Malley. Mostrar tots els missatges

dissabte, 27 de setembre del 2014

Lectures: Seconds

Dos anys després d'haver llegit els còmics i vist la pel·lícula d'Scott Pilgrim em vaig assabentar, per casualitat i gràcies al fet que segueixo el seu autor a Twitter, de la sortida de la nova novel·la gràfica del canadenc Bryan Lee O'Malley, i alguna cosa em va fer desitjar-la fins al punt d'adquirir-la de seguida, aquesta vegada en versió original. 

Després vaig veure com l'aclamava tothom que l'havia pogut llegir i vaig tenir la sort (no acostumo a trobar gangues, per tant crec que l'univers aquí es va portar bé amb mi) d'adonar-me que a Amazon es venia a meitat de preu durant uns dies en què curiosament no hi havia estoc, així que per només 9,42 € vaig comprar l'edició en anglès, de tapa dura i amb faixa, d'aquesta obra mestra que en castellà (no hi ha versió en català) està disponible per prop de 18 euros i tapa tova.


Diuen que el hype són les altes expectatives que hom es forma de les coses i els productes per culpa de les òptimes opinions sobre aquelles coses o aquells productes que sent o llegeix, i això és quelcom que sovint esdevé contraproduent, perquè no hi ha marge per a la sorpresa: encara que aquestes opinions tinguin raó, si no ens agrada tant com ens pensàvem, ens decep. I si ens agrada tant com ens pensàvem, ens quedem també decebuts, perquè ja ens ho esperàvem. 

Tenia por que em passés això amb Seconds, de fet m'ha passat amb altres obres i diverses vegades, però no: me n'esperava molt i m'ha agradat encara més. M'adono que potser, dient això, faig malbé l'experiència d'algú que es decideix a llegir-lo. Us en demano disculpes.


En fi, deixem la introducció. Seconds és la història de la Katie, una xef de 29 anys que viu en un poble suposadament canadenc (no es diu pas el contrari, i Scott Pilgrim se situava en aquell país) i que després de 3 anys d'èxit al restaurant que dóna el nom al còmic és a punt d'obrir-ne un altre i començar una nova vida. 

Fa temps que estalvia per poder-ho fer i les obres del nou establiment, on pensa traslladar-se tot desvinculant-se de Seconds —on ja no hi ha gairebé cap de les persones amb qui el va posar en marxa—, no van tan bé com seria desitjable, però després d'una nit en què una de les treballadores del local, la Hazel, és víctima d'un accident laboral s'embranca en una aventura de repercussions literalment imprevisibles.


Perquè (i aquí és on s'introdueix l'element fantàstic) troba uns bolets amb unes instruccions per tal de desfer errors, i per tal d'esborrar els esdeveniments d'aquest vespre ho prova, amb una barreja d'incredulitat i agosarament. 

El cas és que aquest sistema miraculós que a tots ens agradaria tenir per tal de desfer petites relliscades que ens compliquen la vida funciona, però tot té una explicació.


La Lis, un curiós esperit que viu a la casa on hi ha tant Seconds com l'apartament de la Katie, se li presenta i li diu que els bolets són seus, i li va advertint que s'han de seguir unes normes. És clar que, després de veure com li sortia bé una vegada, la Katie ho tornarà a fer, i més quan es tracta de solucionar problemes cada cop més greus, relacionats principalment amb les seves dues preocupacions més grans: el seu ex, en Max, i la situació del nou local.

Bona part dels problemes, però, els provoca ella mateixa en alterar el seu món: cada cop que esborra algun esdeveniment canvia el destí i es desperta en un món en què aquell error o aquella decisió no han tingut mai lloc, però ella és la mateixa Katie de sempre, amb els records inalterats, de manera que cada cop que fa una revisió es troba desorientada perquè desconeix els esdeveniments que representa que han succeït en aquell nou escenari.


I el problema d'això no és només la desorientació, sinó que les conseqüències dels canvis són imprevisibles i cada cop l'allunyen més del resultat desitjat. Ella, incapaç de conformar-se amb cap situació i buscant una vida 100% ideal, cada cop embolica més la troca i posa en perill la mateixa existència d'allò que vol protegir.

L'autor ens ho explica amb un to realista barrejat amb elements fantàstics, fórmula que ja va emprar als 6 volums de Scott Pilgrim, tot i que allà la fantasia i l'absurd tenien molt més pes que a Seconds, que és una obra més adulta (també ho és ell mateix) i més realista, encara que el dibuix característicament influït pel manga, típic del senyor O'Malley, ens pugui fer pensar el contrari en un primer cop d'ull.


Per cert, us sonen aquests dos personatges, que fan un cameo zenital? Em va agradar força, i és que una part de mi se l'esperava. És l'única connexió entre les dues obres, realment, perquè no tenen res a veure. Ja vaig dir en ressenyar Scott Pilgrim que aquella era una obra que gaudiria qualsevol lector de la generació nascuda als 80, plena de referències i estructures narratives pròpies del món dels videojocs, que trencaven constantment el ritme. 

En canvi, a Seconds hi ha elements fantàstics, és clar, però s'introdueixen d'una altra manera, no trenquen res, i la sensació que s'aconsegueix és de realisme amb tocs de fantasia en una història amb la qual es pot identificar un espectre més ampli (en edat i bagatge cultural) dels lectors. En altres paraules, és més fàcil identificar-se amb una noia de 29 anys que porta una vida normal que no pas amb un noi de 23 que lluita en espectaculars combats contra els antics xicots de la seva noia.


La protagonista, la Katie, és un personatge entranyable. No podem evitar renyar-la mentalment i posar-nos del costat de la Lis, i encara que es veu venir que se li complicaran les coses i que la culpa és exclusivament d'ella, ens angoixa veure com tot això es va fent realitat i com pateix ella en adonar-se'n. Suposo (encara no ho sé) que és com veure un fill que pren decisions equivocades i contràries als teus consells i no hi pots fer res.

No tinc cap problema amb afirmar que Seconds, que m'ha semblat una obra mestra i que ja tinc ganes de rellegir (no em passa mai), m'ha agradat més que Scott Pilgrim. Pels motius exposats més amunt, però també perquè s'ha canviat el blanc i negre pel color (aplicat magistralment per en Nathan Fairbairn), cosa que dóna força al particular estil del dibuixant i hi surt guanyant —es va fer una versió en color de Scott Pilgrim a posteriori, però sóc partidari de consumir els productes tal com es van concebre sempre que sigui possible—; m'ha agradat més també pel to del còmic i alguns recursos narratius, com ara quan la Katie replica davant les afirmacions de la veu en off amb què no està d'acord, o per detalls gràfics com els plats que apareixen en algunes vinyetes i que ens fan venir gana gràcies al detall amb què els plasma l'assistent Jason Fisher


Pel que fa a la llargada i el caràcter autoconclusiu del llibre els trobo ideals, també. És cert que només permet que coneguem bé quatre personatges (la Katie, en Max, la Lis i la Hazel), però per més que ens agradi aquest còmic és evident que no calia allargar-lo innecessàriament. Amb 336 pàgines n'hi ha ben be prou.

Reconec que la idea de modificar el passat i les conseqüències que això provoca no és original, ho veiem per exemple a la pel·lícula The Butterfly Effect (2004), però aquest detall no resta interès ni atractiu a un còmic que ja forma part dels que més m'agraden de la meva col·lecció, i que per això he de recomanar encaridament. No m'estranyaria que també se n'acabés fent una pel·lícula. Al capdavall, transformar en film el complicat món d'Scott Pilgrim era més difícil i tot i així es va fer amb èxit.


   

dimecres, 1 d’agost del 2012

Lectures: Scott Pilgrim

Reconec que quan veia les portades dels volums d'Scott Pilgrim a les botigues, on va aparèixer directament en format de butxaca, no em cridaven gens l'atenció. Veia aquests còmics com una mala imitació de l'estil del manga des d'un punt de vista nord-americà, cosa que no m'agrada gens, però amb el temps vaig tenir l'oportunitat d'adquirir la col·lecció de 6 volums sencera a un preu ridícul i, motivat per les bones crítiques, me la vaig comprar.


Com s'acostuma a dir, i en aquest cas amb més raó que mai, no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada. Scott Pilgrim és un dels còmics més populars dels últims temps i ho és justificadament, perquè ofereix quelcom que no es troba gaire, per no dir gens: una barreja de slice of life (vida quotidiana) típic del còmic independent amb un dibuix i sobretot una estructura que recorda el manga, tot plegat farcit de referències culturals que la meva generació pot identificar fàcilment sense poder evitar un somriure.


El còmic és en blanc i negre, cosa que recorda tant el còmic independent que esmentava abans com el manga, que d'independent no té res però que tampoc no veiem gairebé mai en color, i alterna escenes perfectament creïbles de la joventut canadenca (no havia comentat fins ara que el seu autor, en Bryan Lee O'Malley, és de Toronto, on té lloc l'acció de Scott Pilgrim) amb anades d'olla de pura fantasia, autoreferències ("això es va explicar al volum 3", ens diuen, per posar un exemple) i recursos humorístics trets directament del món dels videojocs, com ara les vides extra o una barra on podem veure el nivell de la bufeta del protagonisme.


Com he dit abans el còmic és en blanc i negre, que no vol dir que no ens trobem un parell de pàgines en color com aquesta, amb una claríssima referència als jocs d'en Sonic. Per cert, a partir d'aquest mes es reedita als Estats Units completament en color, de manera que si voleu fer-vos-la en color hi teniu tot el dret, però jo ja la tinc en blanc i negre i sempre m'estimo més els còmics com es van concebre, deixant de banda que el blanc i negre en aquest cas s'empra de manera magistral.

Tornant al que dèiem dels videojocs, la sensació que tenim tot sovint mentre llegim Scott Pilgrim és de passar d'un còmic normal a un videojoc en forma de còmic, tant pels recursos que comentava com pel seu argument.


En aquest sentit és hora de parlar de la història de Scott Pilgrim, protagonitzada pel noi de 23 anys que dóna nom a la col·lecció, un paio que gairebé sempre és a l'atur, manifesta comportaments immadurs i es pren la vida com un videojoc. 

Un dia coneix la Ramona, la noia dels seus somnis (i quan dic "dels seus somnis" ho dic literalment), en principi fora del seu abast però que li ofereix l'oportunitat de sortir amb ella sempre i quan derroti el seus 7 exnòvios malvats. Aquesta dificultat, que és el fil argumental de Scott Pilgrim, se suma a la d'haver de tallar amb la noia amb qui sortia l'Scott fins llavors, la Knives Chau, que encara va a l'institut i que és extremadament innocent. 


Al llarg d'aquesta història que es va publicar entre 2004 i 2010 en 6 volums (Scott Pilgrim's Precious Little Life, Scott Pilgrim vs. The World, Scott Pilgrim & The Infinite Sadness, Scott Pilgrim Gets it Together, Scott Pilgrim vs. The Universe i Scott Pilgrim's Finest Hour) seguirem la més gran aventura del seu protagonista, que en la seva vida quotidiana es mostra com un perdedor, un dropo, un nano que s'ofega en un got d'aigua i que només pensa en la seva banda de rock i, sobretot, la Ramona, però que curiosament té una gran habilitat per a la lluita, que no ens acaben d'explicar mai.


Pel camí coneixerem els imprescindibles secundaris que tots els bons còmics han de tenir, i que en aquest cas són el company de pis gai de l'Scott, en Wallace, l'Stephen Stills i la Kim Pine, que són els seus companys del grup Sex Bob-Omb (i la Kim, a més, la seva ex de l'institut), en Young Neil, el fan número 1 del grup, l'Envy Adams, una estrella del rock que també havia estat amb l'Scott en el passat, o el temible Gideon, l'enemic final (i ja ho dic bé) de Scott Pilgrim, a banda dels altres 6 exs de la Ramona i personatges de menor importància.


He de recomanar, doncs, aquest còmic a qualsevol que vulgui provar una cosa diferent i que enganxi, perquè enganxa, sí, malgrat un dibuix pretesament senzill i un argument esbojarrat que canvia de ritme cada dos per tres i interromp reflexions sobre la vida o concerts de música tot plantant-nos un combat de fantasia.  
Scott Pilgrim no pertany a cap gènere, o almenys no pertany a un únic gènere, sinó que és únic i només per això ja es mereix una oportunitat. A més, l'avalen unànimement la crítica i també alguns premis i nominacions de prestigi, a banda d'unes espectaculars vendes i un èxit que el seu autor no s'esperava pas. Per cert, hi ha algunes petites històries a la web oficial del còmic que no apareixen en cap dels volums.


El 2010 acabava la col·lecció, i això se celebrava amb un videojoc i una pel·lícula d'Universal Studios, protagonitzada per en Michael Cera (Superbad) i Mary Elizabeth Winstead (Death Proof), entre altres com en Chris Evans (el Capità Amèrica cinematogràfic i, anteriorment, la Torxa Humana a les pel·lícules d'Els 4 Fantàstics), amb el títol de Scott Pilgrim vs. The World i que ens explica tota la història.


Ho fa sense poder impedir l'eliminació d'alguns moments dels còmics per qüestions de metratge, es dóna més importància a personatges que als còmics no en tenien gaire i viceversa, i el final és una mica diferent perquè en aquella època encara s'estava tancant la versió en paper. 

Pel cantó positiu, transmet les mateixes sensacions que el còmic amb un fals aspecte de pel·lícula independent i tranquil·la, de retrat de la vida quotidiana, que de sobte posa a la pantalla onomatopeies escrites i efectes especials que reprodueixen l'estil del còmic, a més d'efectes sonors que surten directament de populars videojocs. Aquí en teniu un tràiler subtitulat:


La vaig veure pocs dies després d'acabar de llegir el còmic i em va semblar una bona adaptació que recomano veure sabent com és el còmic i, si pot ser, havent-lo llegit, perquè si no és així pot sorprendre i semblar una autèntica bogeria. Va tenir una bona acollida per part de la crítica, però no tant del públic: tot i que va costar uns 90 milions de dòlars (d'independent, com podem veure, no en té res) només en va recaptar la meitat.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails