Sèries: House of the Dragon (segona temporada)

Més d'un any i mig després de la primera temporada de la sèrie preqüela de Game of Thrones ens ha arribat la segona, i com que no estava pendent de la seva producció, ho confesso, em va agafar una mica per sorpresa.

No hi comptava, vaja, i potser per això i perquè el seu primer capítol em va semblar especialment lent, la vaig començar amb una mica de fredor. Ara, però, ja n'he vist els 8 episodis que la conformen i és hora de parlar-ne. 

Tal com va acabar la primera temporada de House of the Dragon, amb una impactant mort per involuntari (?) assassinat, la guerra entre branques de la mateixa família Targaryen estava servida, i això és el que ens mostren aquests nous episodis que s'han anat llançant de juny a agost d'aquest 2024. 

Les trames i subtrames han estat sempre relacionades amb les intrigues geopolítiques i els preparatius per a un enfrontament a escala continental, amb la participació necessària dels aliats d'uns i altres, que no acabem de veure i que l'últim capítol promet per a la tercera temporada, que ves a saber si arribarà l'any vinent o l'altre.

La guerra com a tal, de fet, ja ha començat amb algunes batalles en punts concrets que hi tenen relació, i ens han deixat una mica d'acció esquitxant les intrigues, així com també alguna mort de personatges importants, perquè n'hi ha alguns que tenen un temperament de la mateixa mida que la seva ambició i no s'han pogut estar de seguir els seus propis plans, provocant el temor dels seus enemics i el ressentiment del seu propi bàndol.

D'acció n'hem vist relativament poca, però d'efectes especials no n'han faltat pas, i és que en aquesta temporada hem vist força els dracs, i un interessant gir pel que fa als genets que els poden controlar i que desequilibraran -en teoria- les forces.

La sensació general que m'han fet aquests capítols ha estat de cocció lenta, però amb alguns moments que han valgut força la pena i un bon preludi del que sembla que ens oferiran a la tercera. 

Ha estat una temporada en què la Rhaenyra ha patit molt, en què s'ha sentit sola, poc respectada i fins i tot traïda per aquells que se suposa que la segueixen i defensen la legitimitat que té com a hereva designada, però de moment -remarco això perquè ja tenim el precedent de la Daenerys- s'ha mostrat calmada, centrada i prudent, i cap al final de la temporada ha tingut, finalment, motius per a l'optimisme.

Ignoro si la tercera ha d'acabar un relat que sens dubte hauria de ser més curt que el de Joc de Trons, atès que surt d'un sol llibre. Potser sí i el que hem vist ara ha estat la part del mig d'una trilogia, però en aquest cas, llevat de moments puntuals, no m'ha semblat que s'arrossegués i fos apagada com sol passar amb les segones parts d'un total de tres. 

Ha servit per preparar el terreny per al que vindrà i aprofundir en els personatges, a més de donar noves capes a alguns que havien passat més desapercebuts fins ara i també mostrar l'autèntica cara d'alguns altres. Trobo que no ens en podem queixar.

Sèries: Stranger Things (tercera temporada)

Un any més, i una nova temporada d'una de les sèries de més èxit dels darrers anys que toca criticar, i amb molt de gust. Bé, "un any més", no. Aquesta vegada han passat gairebé 2 anys des de l'anterior temporada, però ja se m'entén.

Poca gent queda, de la que segueix sèries de televisió, que no sàpiga què és Stranger Things, que ha envaït fins i tot les botigues de roba protagonitzant no una, sinó diverses samarretes i dessuadores. Un fenomen que va arribar a Netflix el 2016 i que va fascinar el públic, i se'n va parlar tant que aviat va esdevenir un producte de masses.

Doncs bé, la tercera temporada, o Stranger Things 3, com a ells els agrada anomenar-la, potser perquè podria passar com una pel·lícula de diverses hores atès el seu format de pocs episodis -en aquest cas, 8- per temporada, fa el que ja feia la segona, i que és una arma de doble tall: agafa el que ja era excel·lent i ho allarga, sense trair-ne l'essència, de manera que ho continuem trobant excel·lent, a canvi que cada cop costi més que ens sorprengui.

I si de la segona temporada vaig dir, a més d'això, que la vessant terrorífica agafava força, considero que en aquesta tercera part la tendència es manté, i ens trobem davant d'una sèrie clarament de terror, amb els freqüents tocs d'humor mesurat que, en barrejar-s'hi, i també en barrejar-se amb l'estil narratiu, la música, la fotografia i, evidentment, l'ambientació, ens recorden aquella meravellosa època cinematogràfica -i general- que van ser els anys 80.

La premissa d'aquests nous episodis és que el mal, com ja sospitàvem, no ha desaparegut del tot, i aviat sabem que l'altra dimensió en què van tancar el Mind Flayer, el monstre de la segona temporada, s'està tornant a obrir, però que quan l'Eleven el va enviar allà en va quedar una part que ara, l'any 1985 -a la història un any després dels esdeveniments de la segona temporada-, ha posat en marxa el seu pla de controlar éssers vius per tal de recuperar la seva forma i conquerir la nostra dimensió.

Com no podia ser d'una altra manera, els diversos i ben construïts personatges de la sèrie, que començaven a fer vida normal, s'adonen que alguna cosa no va bé i fan el que poden per enfrontar-se a la situació.

 
I ho fan dividits en grups, cadascun dels quals seguint, de manera paral·lela i sense saber-ho, diferents pistes que estan relacionades amb la mateixa amenaça.

Per una banda tenim el curiós equip format per un Dustin i un Steve que s'han fet amics, juntament amb un nou personatge, la Robin (Maya Hawke, filla de l'Uma Thurman i l'Ethan Hawke), que ja és el meu preferit juntament amb en Hopper.

Des de la posició de treballadors d'una botiga de gelats, els dos més grans, i de visitant el més jove, descobreixen un misteriós missatge en rus que intenten desxifrar per tal d'esbrinar què passa en aquest centre comercial nou del poble de Hawkins, cosa que proporciona el component detectivesc juvenil a aquesta temporada.

La pista soviètica també l'acaben seguint els adults, en Hopper i la Joyce, després que el cap de la policia local vagi a fer una ullada a les antigues instal·lacions on s'havia experimentat amb l'Eleven i d'on havien sortit els monstres, a petició de l'aparentment -però justificadament- paranoica mare d'en Will, el nen abduït de la primera temporada.

Allà es troba amb un enemic humà que sembla invencible i que ni el guió intenta evitar que comparem amb en Terminator, i tot estirant el fil troben l'esmentada pista soviètica.

Els altres nois i noies de la colla -només havia esmentat en Dustin- s'hi fiquen més tard, embolicats com estan en els seus problemes d'adolescents, ara que tenen 14 anys, gairebé monotemàtics: conflictes de parella -se n'han format dues, en el darrer any- i el clàssic xoc entre les maneres de fer i pensar d'ambdós gèneres.

Quan s'hi fiquen, però, la trama ja no té marxa enrere, i s'hi fiquen perquè, sense saber res de soviètics ni d'instal·lacions secretes, descobreixen l'enemic o, més ben dit, el seu pla per a aquest nou atac.

Aquest cop té controlat en Billy, el germanastre de la Max, i a través d'ell va formant un exèrcit d'humans-titella, la part més terrorífica i gore d'aquesta temporada que, com deia més amunt, té un to encara més fosc que el de la segona.

Una autèntica història de terror vuitantera, és el que veiem a la tercera d'Stranger Things, amb el regust de l'època i les referències culturals -alguna relliscada en aquest sentit, tot s'ha de dir- a què ens té acostumats la producció dels germans Duffer.

El final, com ja és habitual, podria funcionar com a tancament de la sèrie, però alhora ens suggereix que no ho és, amb un clímax espectacular i un resultat més agre que dolç.

Espectacular, el que estan fent amb aquesta sèrie. Sorprèn? Ja no. És més del mateix? Sí, però repeteixo el que ja vaig dir l'últim cop: ja ens va bé.

Caldrà veure cap a on va la quarta part d'aquesta història, però de moment ens té meravellats amb aquesta reproducció narrativa i formal de la mena de produccions que recordem dels inoblidables anys 80. Una barreja d'aventura, terror, humor i, per què no dir-ho, fanservice -la cançó que canten uns personatges a l'últim episodi ho és de manera descarada- que és una de les grans i encertades apostes de Netflix.

Lectures: Seconds

Dos anys després d'haver llegit els còmics i vist la pel·lícula d'Scott Pilgrim em vaig assabentar, per casualitat i gràcies al fet que segueixo el seu autor a Twitter, de la sortida de la nova novel·la gràfica del canadenc Bryan Lee O'Malley, i alguna cosa em va fer desitjar-la fins al punt d'adquirir-la de seguida, aquesta vegada en versió original. 

Després vaig veure com l'aclamava tothom que l'havia pogut llegir i vaig tenir la sort (no acostumo a trobar gangues, per tant crec que l'univers aquí es va portar bé amb mi) d'adonar-me que a Amazon es venia a meitat de preu durant uns dies en què curiosament no hi havia estoc, així que per només 9,42 € vaig comprar l'edició en anglès, de tapa dura i amb faixa, d'aquesta obra mestra que en castellà (no hi ha versió en català) està disponible per prop de 18 euros i tapa tova.

Diuen que el hype són les altes expectatives que hom es forma de les coses i els productes per culpa de les òptimes opinions sobre aquelles coses o aquells productes que sent o llegeix, i això és quelcom que sovint esdevé contraproduent, perquè no hi ha marge per a la sorpresa: encara que aquestes opinions tinguin raó, si no ens agrada tant com ens pensàvem, ens decep. I si ens agrada tant com ens pensàvem, ens quedem també decebuts, perquè ja ens ho esperàvem. 

Tenia por que em passés això amb Seconds, de fet m'ha passat amb altres obres i diverses vegades, però no: me n'esperava molt i m'ha agradat encara més. M'adono que potser, dient això, faig malbé l'experiència d'algú que es decideix a llegir-lo. Us en demano disculpes.

En fi, deixem la introducció. Seconds és la història de la Katie, una xef de 29 anys que viu en un poble suposadament canadenc (no es diu pas el contrari, i Scott Pilgrim se situava en aquell país) i que després de 3 anys d'èxit al restaurant que dóna el nom al còmic és a punt d'obrir-ne un altre i començar una nova vida. 

Fa temps que estalvia per poder-ho fer i les obres del nou establiment, on pensa traslladar-se tot desvinculant-se de Seconds —on ja no hi ha gairebé cap de les persones amb qui el va posar en marxa—, no van tan bé com seria desitjable, però després d'una nit en què una de les treballadores del local, la Hazel, és víctima d'un accident laboral s'embranca en una aventura de repercussions literalment imprevisibles.

Perquè (i aquí és on s'introdueix l'element fantàstic) troba uns bolets amb unes instruccions per tal de desfer errors, i per tal d'esborrar els esdeveniments d'aquest vespre ho prova, amb una barreja d'incredulitat i agosarament. 

El cas és que aquest sistema miraculós que a tots ens agradaria tenir per tal de desfer petites relliscades que ens compliquen la vida funciona, però tot té una explicació.

La Lis, un curiós esperit que viu a la casa on hi ha tant Seconds com l'apartament de la Katie, se li presenta i li diu que els bolets són seus, i li va advertint que s'han de seguir unes normes. És clar que, després de veure com li sortia bé una vegada, la Katie ho tornarà a fer, i més quan es tracta de solucionar problemes cada cop més greus, relacionats principalment amb les seves dues preocupacions més grans: el seu ex, en Max, i la situació del nou local.

Bona part dels problemes, però, els provoca ella mateixa en alterar el seu món: cada cop que esborra algun esdeveniment canvia el destí i es desperta en un món en què aquell error o aquella decisió no han tingut mai lloc, però ella és la mateixa Katie de sempre, amb els records inalterats, de manera que cada cop que fa una revisió es troba desorientada perquè desconeix els esdeveniments que representa que han succeït en aquell nou escenari.

I el problema d'això no és només la desorientació, sinó que les conseqüències dels canvis són imprevisibles i cada cop l'allunyen més del resultat desitjat. Ella, incapaç de conformar-se amb cap situació i buscant una vida 100% ideal, cada cop embolica més la troca i posa en perill la mateixa existència d'allò que vol protegir.

L'autor ens ho explica amb un to realista barrejat amb elements fantàstics, fórmula que ja va emprar als 6 volums de Scott Pilgrim, tot i que allà la fantasia i l'absurd tenien molt més pes que a Seconds, que és una obra més adulta (també ho és ell mateix) i més realista, encara que el dibuix característicament influït pel manga, típic del senyor O'Malley, ens pugui fer pensar el contrari en un primer cop d'ull.

Per cert, us sonen aquests dos personatges, que fan un cameo zenital? Em va agradar força, i és que una part de mi se l'esperava. És l'única connexió entre les dues obres, realment, perquè no tenen res a veure. Ja vaig dir en ressenyar Scott Pilgrim que aquella era una obra que gaudiria qualsevol lector de la generació nascuda als 80, plena de referències i estructures narratives pròpies del món dels videojocs, que trencaven constantment el ritme. 

En canvi, a Seconds hi ha elements fantàstics, és clar, però s'introdueixen d'una altra manera, no trenquen res, i la sensació que s'aconsegueix és de realisme amb tocs de fantasia en una història amb la qual es pot identificar un espectre més ampli (en edat i bagatge cultural) dels lectors. En altres paraules, és més fàcil identificar-se amb una noia de 29 anys que porta una vida normal que no pas amb un noi de 23 que lluita en espectaculars combats contra els antics xicots de la seva noia.

La protagonista, la Katie, és un personatge entranyable. No podem evitar renyar-la mentalment i posar-nos del costat de la Lis, i encara que es veu venir que se li complicaran les coses i que la culpa és exclusivament d'ella, ens angoixa veure com tot això es va fent realitat i com pateix ella en adonar-se'n. Suposo (encara no ho sé) que és com veure un fill que pren decisions equivocades i contràries als teus consells i no hi pots fer res.

No tinc cap problema amb afirmar que Seconds, que m'ha semblat una obra mestra i que ja tinc ganes de rellegir (no em passa mai), m'ha agradat més que Scott Pilgrim. Pels motius exposats més amunt, però també perquè s'ha canviat el blanc i negre pel color (aplicat magistralment per en Nathan Fairbairn), cosa que dóna força al particular estil del dibuixant i hi surt guanyant —es va fer una versió en color de Scott Pilgrim a posteriori, però sóc partidari de consumir els productes tal com es van concebre sempre que sigui possible—; m'ha agradat més també pel to del còmic i alguns recursos narratius, com ara quan la Katie replica davant les afirmacions de la veu en off amb què no està d'acord, o per detalls gràfics com els plats que apareixen en algunes vinyetes i que ens fan venir gana gràcies al detall amb què els plasma l'assistent Jason Fisher. 

Pel que fa a la llargada i el caràcter autoconclusiu del llibre els trobo ideals, també. És cert que només permet que coneguem bé quatre personatges (la Katie, en Max, la Lis i la Hazel), però per més que ens agradi aquest còmic és evident que no calia allargar-lo innecessàriament. Amb 336 pàgines n'hi ha ben be prou.

Reconec que la idea de modificar el passat i les conseqüències que això provoca no és original, ho veiem per exemple a la pel·lícula The Butterfly Effect (2004), però aquest detall no resta interès ni atractiu a un còmic que ja forma part dels que més m'agraden de la meva col·lecció, i que per això he de recomanar encaridament. No m'estranyaria que també se n'acabés fent una pel·lícula. Al capdavall, transformar en film el complicat món d'Scott Pilgrim era més difícil i tot i així es va fer amb èxit.