Sèries: House of the Dragon (segona temporada)

Més d'un any i mig després de la primera temporada de la sèrie preqüela de Game of Thrones ens ha arribat la segona, i com que no estava pendent de la seva producció, ho confesso, em va agafar una mica per sorpresa.

No hi comptava, vaja, i potser per això i perquè el seu primer capítol em va semblar especialment lent, la vaig començar amb una mica de fredor. Ara, però, ja n'he vist els 8 episodis que la conformen i és hora de parlar-ne. 

Tal com va acabar la primera temporada de House of the Dragon, amb una impactant mort per involuntari (?) assassinat, la guerra entre branques de la mateixa família Targaryen estava servida, i això és el que ens mostren aquests nous episodis que s'han anat llançant de juny a agost d'aquest 2024. 

Les trames i subtrames han estat sempre relacionades amb les intrigues geopolítiques i els preparatius per a un enfrontament a escala continental, amb la participació necessària dels aliats d'uns i altres, que no acabem de veure i que l'últim capítol promet per a la tercera temporada, que ves a saber si arribarà l'any vinent o l'altre.

La guerra com a tal, de fet, ja ha començat amb algunes batalles en punts concrets que hi tenen relació, i ens han deixat una mica d'acció esquitxant les intrigues, així com també alguna mort de personatges importants, perquè n'hi ha alguns que tenen un temperament de la mateixa mida que la seva ambició i no s'han pogut estar de seguir els seus propis plans, provocant el temor dels seus enemics i el ressentiment del seu propi bàndol.

D'acció n'hem vist relativament poca, però d'efectes especials no n'han faltat pas, i és que en aquesta temporada hem vist força els dracs, i un interessant gir pel que fa als genets que els poden controlar i que desequilibraran -en teoria- les forces.

La sensació general que m'han fet aquests capítols ha estat de cocció lenta, però amb alguns moments que han valgut força la pena i un bon preludi del que sembla que ens oferiran a la tercera. 

Ha estat una temporada en què la Rhaenyra ha patit molt, en què s'ha sentit sola, poc respectada i fins i tot traïda per aquells que se suposa que la segueixen i defensen la legitimitat que té com a hereva designada, però de moment -remarco això perquè ja tenim el precedent de la Daenerys- s'ha mostrat calmada, centrada i prudent, i cap al final de la temporada ha tingut, finalment, motius per a l'optimisme.

Ignoro si la tercera ha d'acabar un relat que sens dubte hauria de ser més curt que el de Joc de Trons, atès que surt d'un sol llibre. Potser sí i el que hem vist ara ha estat la part del mig d'una trilogia, però en aquest cas, llevat de moments puntuals, no m'ha semblat que s'arrossegués i fos apagada com sol passar amb les segones parts d'un total de tres. 

Ha servit per preparar el terreny per al que vindrà i aprofundir en els personatges, a més de donar noves capes a alguns que havien passat més desapercebuts fins ara i també mostrar l'autèntica cara d'alguns altres. Trobo que no ens en podem queixar.

Sèries: House of the Dragon

És curiós com la predisposició que adoptem davant de certes coses pot provocar diversos resultats. Pot ser que ens hi posem de cul i no en gaudim, o que precisament per això no arribem a consumir-les. O que ens n'esperem massa i la cosa acabi malament o en una petita decepció.

Aquesta preqüela de Game of Thrones, tot i que ve d'un llibre de 2018 que no he llegit -i que està disponible en català amb el títol de Sang i foc, he de reconèixer que em feia mandra. La pensava veure, sí, però em feia certa mandra. Pensava que em costaria connectar amb els personatges, sobretot si estava molt allunyada en el temps -en aquest cas cap enrere- de l'obra original. I tampoc no era gaire fan dels Targaryen en aquella història, les coses com són. Ara que he vist la seva primera temporada, però, he de dir que m'ha sorprès molt positivament.

House of the Dragon, d'aquest mateix 2022, és una creació de Ryan Condal i l'autor del llibre i de la saga originals, George R. R. Martin, per a l'HBO, i se situa uns 200 anys abans de Joc de trons. 

Si en aquella història l'aparició de dracs era escassa, i gairebé miraculosa, perquè es creien extingits, aquí n'hi havia uns quants més i participaven amb normalitat en les guerres, que decantaven amb el seu poderós foc tot seguint les ordres dels seus genets Targaryen.

Ja no es fan servir tant durant el regnat d'en Viserys (Paddy Considine, vist a Peaky Blinders), anomenat "el pacífic", i considerat un home decent i just. De fet, malgrat que la seva coronació va estar envoltada de polèmica perquè tenia una cosina més gran a la qual li hauria pertocat regnar com a successora, un consell de lords el va triar a ell.

Potser per això s'encaparra, havent desistit de tenir fills mascles que arribin a néixer o superin les primeres hores de vida, a fer justícia nomenant hereva la seva filla, en contra de l'opinió de gairebé tothom i de la tradició mateixa.

Es tracta de la Rhaenyra (Milly Alcock, tot i que la substitueix en versió més gran l'Emma D'Arcy), la princesa i única filla d'en Vyseris amb la seva primera dona, morta en el part sense poder-li donar l'hereu mascle que ell desitjava en cap dels intents, l'últim dels quals amb un hereu nascut però mort al cap d'hores.

Sent la pressió de ser la futura reina en uns Set Regnes que estan parcialment en contra que ho sigui una dona, tal com se'n va privar l'esmentada cosina d'en Vyseris, la Rhaenys. La Rhaenyra és la protagonista de la sèrie, però aviat es dissipen les semblances que, inevitablement, li busquem respecte a la Daenerys de Game of Thrones. 

En Vyseris té un germà, en Daemon (Matt Smith, vist a Dr. Who), força més jove que ell. Un paio imprevisible, guerrer de valor incalculable però que mai se sap què li passa pel cap. Res de bo, si ens hem de refiar dels seus somriures i les seves mirades.

L'existència de la Rhaenyra li impedeix ser l'hereu del seu germà, però té una relació canviant i ambigua amb la seva neboda que és un dels punts forts de la sèrie.

El rei té, com a la sèrie original, un conseller principal, una mà dreta, la Mà del Rei, que en aquest cas es diu Otto Hightower (Rhys Ifans, vist a Harry Potter, per exemple) i que aparentment és un home recte i just com el seu rei, al qual és tremendament fidel, però els esdeveniments que es van produint revelen que és un home amb cops amagats, molt astut i calculador quan li convé.

La seva filla, l'Alicent (Emily Carey, però de més gran Olivia Cooke, vista a Ready Player One), és la companya de jocs i confident de la jove Rhaenyra, amb qui comparteix edat, però altre cop per la successió dels esdeveniments el seu paper esdevé més important en tant que instrument dels plans del seu pare, i certament en el futur juga un paper cabdal en l'embolic polític en què es converteix la trama de la sèrie.

De personatges en tenim molts més, com ara la branca Velaryon, i van apareixent membres d'altres famílies que coneixem de nom de la sèrie original (Baratheon, Lannister, Stark...), però he repassat els més importants. Al capdavall, intento parlar de la sèrie, de la qual fins ara hem vist 10 episodis, la primera d'unes quantes temporades previstes, sense rebentar-ne gaire l'argument.

Però puc dir que hi ha política -és a dir, joc de trons-, complots, traïcions, amors polèmics, prohibits i secrets, assassinats, suïcidis, una mica de guerra -tot i que força de passada, en realitat-, dracs i foc. I, és clar, personatges ben construïts, amb capes de profunditat. Tot plegat amb uns estàndards audiovisuals de cine, incloent-hi la música de Ramin Djawadi, que torna.

És una sèrie, almenys en la seva primera temporada, amb un ritme trobo que perfecte, trames interessants i, abans que ens n'adonem, o si més no això és el que li ha passat a força gent, estarem pensant "aquesta sèries és millor que l'altra". Potser és perquè se cenyeix al llibre i es podrà beneficiar que la versió en paper ja està acabada, cosa que Game of Thrones no va poder fer, però espero que mantingui el nivell, perquè el que hem vist en aquesta primera desena d'episodis és excel·lent.

Sèries: Game of Thrones

Els que em coneixen saben com els odio, els spoilers. Alguna vegada he notat que em bullia la sang en sentir com algú parlava tranquil·lament sobre esdeveniments que em rebentaven alguna sorpresa d'un producte de ficció, i reconec que soc molt sensible amb això, fins al punt que em molesta fins i tot que em diguin si alguna cosa val la pena o no, abans de poder-ho comprovar jo mateix. Em condiciona, em predisposa.

Doncs bé, la sèrie de què vull parlar avui, que ja ha acabat, la vaig començar a veure molt abans que no em pensava, com també vaig decidir llegir els llibres en què es basa abans -en aquest cas podem treure el "molt"- del que tenia previst, precisament perquè en vaig sentir uns spoilers terribles en un curs per a aturats que feia. I amb els anys, especialment a la recta final, he vist que mai un producte audiovisual havia estat tan perillós per als que odiem que ens rebentin els arguments.

Parlo de Game of Thrones, segurament la sèrie més mainstream que s'ha emès mai, tot i que parteix d'una sèrie de novel·les que inicialment eren "de nínxol", per a frikis, i gosaria dir que aquesta evolució equival a la que en el seu moment van viure els llibres de la saga d'El senyor dels anells i les seves corresponents adaptacions cinematogràfiques. 

Que gent amb poca cultura de sèries faci spoilers és comprensible -no perdonable-, i amb una producció amb tants milions de seguidors juguem amb foc, però m'ha decebut veure gent amb més bagatge deixant anar coses a primera hora del dia després d'emetre's els episodis, com si tothom pogués -i volgués- quedar-se despert de matinada veient els capítols en directe.

En fi, feta la meva llarga queixa inicial, començo a parlar d'aquesta obra que, sens dubte, és ja Història de la Televisió, un altre gran èxit de la cadena HBO, que ara sembla que no tingui res més, però que no hauríem d'oblidar que és responsable de coses com The Sopranos, Six Feet Under, Sex and the City, Boardwalk Empire, The Wire, Deadwood i moltes altres.

Em resulta difícil parlar d'aquesta sèrie sense fer spoilers, tot i que a aquestes alçades no sé si això encara té cap importància, però almenys no vull que sigui una simple sinopsi, així que no m'endinsaré en una descripció dels personatges més importants com altres vegades. Senzillament donaré una visió general de l'obra, del que representa i de l'impacte que ha tingut no sé si a tot el món, però almenys a Occident.

Tot ve de la saga de novel·les escrites per en George R. R. Martin anomenada Cançó de gel i foc, en marxa des de 1996 i amb 5 llibres publicats fins ara, que n'han de ser 7, però aquests dos últims es retarden un i altre cop, i no sembla que l'autor tingui cap pressa per fer-los realitat. Un fenomen de masses sens dubte impulsat per aquesta adaptació televisiva, que va començar el 2011 i que hem d'atribuir, com a creadors, als senyors David Benioff i D. B. Weiss.

Considerades del gènere de la fantasia èpica, amb una ambientació d'estil medieval sense correspondre a cap país del món real, i per importància i alt nivell de descripció -densitat del text, si voleu- de persones, fets i llocs, similar -però molt més violenta, pujada de to i cruel- a l'esmentada trilogia del mestre J. R. R. Tolkien, que evidentment és una influència per a Martin, aquestes novel·les narren la lluita de diverses famílies per l'anomenat Tron de Ferro, amb enfrontaments constants siguin en forma de maniobres polítiques o de combats reals als camps de batalla.

Amb un nombre de personatges immens ja en la categoria de principals, però encara més gran en el de secundaris, el punt de vista de la narració va canviant de persona i se'n va construint el perfil, de manera que el lector es pot posicionar perfectament amb uns o altres, o també -suposo que és el més habitual- tenir un grup de preferits i un altre d'odiats. Tanmateix, l'obra sembla orientada a fer que simpatitzem amb la Casa Stark i, de manera individual, amb la Daenerys Targaryen, que és l'hereva legítima al tron, però que viu a l'altra punta del món perquè a la seva família l'hi van usurpar.

És, sens dubte, el personatge que més crida l'atenció, especialment perquè a partir d'un moment determinat l'acompanyen uns dracs, espècie considerada extingida quan comença la història. I aquest és l'únic spoiler que faré.

Doncs bé, la lectura dels llibres és tan densa com fascinant, amb unes descripcions riquíssimes en tota mena de detalls, i mestria a l'hora de mostrar els fets de manera que sempre volem saber-ne més. Com han de ser els bons llibres, vaja. De fet, tot plegat està tan ben pensat i lligat que l'autor ha escrit altres llibres basats en aquest univers, amb llegendes i històries a les quals a l'obra principal només es fan referències.

L'adaptació televisiva, per força, canvia aquesta estructura de mostrar el punt de vista d'un sol personatge cada cop, però tant se val, perquè construeix els personatges amb prou solidesa i aconsegueix el mateix efecte de generar simpaties i antipaties, i alhora dosificar cadascuna de les trames de manera que no arribem mai a avorrir-nos de cap d'elles.

I, és clar, és una producció espectacular, amb uns estàndards de qualitat propis del cinema -res que no sigui habitual, però, en tantíssimes sèries de l'actualitat- i uns efectes visuals, per altra banda, que poques vegades es veuen a la "petita" pantalla.

Té l'interès de veure, també, com s'han adaptat en imatges i sons coses que fins llavors només coneixíem en forma de text, així com gaudir de les interpretacions per part d'actrius i actors que, en aquests 8 anys, ens han regalat unes actuacions esplèndides.

El problema és que quan la sèrie va atrapar els llibres va haver de començar a "inventar" -ho poso entre cometes perquè l'autor de les novel·les ha treballat a la sèrie i sempre ha dit que tenia pensat més o menys com acabava tot plegat-, i especialment a l'última temporada ha sorgit una legió d'indignats amb com estaven anant els esdeveniments.

Personalment, trobo que l'únic que passa és que s'han explicat ràpidament, en comptes d'amb el ritme pausat -de vegades, molt- de temporades anteriors, però crec que això és més un problema de voler acabar la sèrie que no pas de la qualitat de la història, i que els esdeveniments finals han sorprès de manera negativa molta gent que es posicionava amb un personatge que ha tingut un gir de guió brutal que no ha agradat. Respecto totes les opinions, però sembla que està de moda afirmar que la 8a temporada és una porqueria i, posats a fer, que les dues anteriors, també. I com que ja no estaven basades en cap novel·la, la crítica ferotge estava servida.

 
Sigui com sigui, Game of Thrones ha estat, no crec que sigui exagerat dir-ho, una de les sèries de televisió més importants de la història, com a mínim del que portem de segle de ben segur, i ha generat una quantitat de productes paral·lels, marxandatge, homenatges i tota mena de referències, com ara els mems, que no ens els acabaríem mai.

Amb uns personatges magníficament construïts, una ambientació tòpica però efectiva, sorpreses argumentals -ningú està completament salvat, ningú!- i moments inoblidables fets realitat per interpretacions excel·lents -amb alguna cara coneguda i d'altres que ho són per sempre gràcies a la sèrie-, ha estat un fenomen social amb un impacte que no crec que ara mateix puguem calcular. Totalment recomanable, i això que no és una de les meves sèries preferides.

Personatges televisius que no m'agraden

És fàcil, jo mateix ho he fet alguna vegada, repassar personatges que ens agraden. Es pot fer en general o acotant la selecció i triant, per exemple, els secundaris preferits o els personatges femenins (de còmic o de sèries) que ens cauen millor, però també es pot fer el contrari: parlar de personatges que no ens agraden, que ens cauen malament, que ens fan rabieta, sigui pel motiu que sigui. I això és el que em disposo a fer avui, sense cap ordre, sinó tal com se'm van acudint.

Evidentment no parlaré de personatges que representa que són malvats o que estan dissenyats per a que no ens agradin, això seria massa obvi (i fins i tot seria més interessant parlar de dolents que sí que m'agraden), sinó d'altres que potser són estimats, però que a mi no m'acaben de fer el pes. Seria el cas, per exemple, d'en Tsubasa Ôzora, però a ell ja li vaig dedicar una entrada sencera. Aquí faré un repàs més breu d'uns quants personatges de sèries de televisió que estarien entre els que no m'agraden per un motiu o un altre.

Començarem per un de masculí, en Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory. Em fa l'efecte que és un personatge estimat, però a mi em carrega tant com al seu company de pis, en Leonard.

Se suposa que és un geni amb unes habilitats socials gairebé nul·les, incapaç d'entendre el sarcasme i encara menys dur-lo a terme, però sovint les seves actuacions contradiuen aquesta característica (ho considero un error de guió, perquè no és que amb el temps n'hagi après, sinó que ja ho feia a les primeres temporades de la sèrie). A més, per ser un paio tan aferrat a la realitat, trobo que li agraden massa els universos de ficció.

No m'agrada, doncs, com està construït el personatge, i a més tampoc no crec que en Jim Parsons l'interpreti d'una manera en absolut lloable (i tot i així l'han premiat): els seus moviments, la seva manera de parlar, els seus gestos... no deixen de ser un reflex de l'homosexualitat de l'actor, i ja hauríeu de saber que no sóc ni de bon tros enemic dels homosexuals, però en un intèrpret això no s'hauria de notar, sobretot quan dóna vida a un personatge de les característiques d'en Sheldon.

La Sansa Stark, de la saga literària Cançó de Gel i Foc, amb l'adaptació televisiva Game of Thrones té una versió "humana" i és per això que en tenim una fotografia.

El cas és que als llibres més o menys es veu quins personatges estan fets per a caure'ns bé, encara que sigui poc a poc, i quins no. El de la Sansa no sabria en quin sac ficar-lo, però a mi em cau malament. És massa refinada, ploramiques, covarda i bleda, res a veure amb la seva germana petita, l'Arya, i sincerament se me'n fot el que li passi. La seva versió televisiva la retrata perfectament i, per tant, no millora la imatge que en tinc.

Un que sí que tinc clar que la gent estima, i que molts consideren el millor de la seva sèrie, How I met your mother, és en Barney Stinson, un altre amic típicament pesat, que a mi em cansa ben ràpid i que em fa identificar encara més amb el protagonista.

És d'aquelles persones que mai no saben quan han de parar de fer el ruc, que volen arrossegar els altres a fer les activitats que ell considera interessants i/o adequades sense tenir en compte com tinguin organitzat el dia les seves "víctimes" i, per molt que ho faci tot amb bona intenció, no suportaria tenir un amic com ell.

Quan vaig fer l'entrada de Friends ja vaig dir que els 3 nois m'agradaven, que no em podia quedar només amb un d'ells, mentre que amb les noies tenia clar que la meva preferida era la Phoebe. Doncs bé, m'ha costat una mica més decidir quina de les noies em cau pitjor, però guanyaria la Rachel Green.

Ja vaig dir en aquella entrada que sí que evolucionava una mica, el personatge, però que continuava caient-me malament, i és que es tracta d'una noia malcriada, egoista i amb un alt concepte de si mateixa. Evidentment té moments bons, però en general trobo que té una personalitat molt poc atractiva.

Molt semblant és el cas de la Gabrielle "Gaby" Solís de Desperate Housewives, que si llegiu l'entrada veureu com dic clarament que és el que em cau pitjor dels personatges femenins.

Ella també és egoista, capriciosa i, a sobre, manipuladora en el pitjor dels sentits: sempre per al seu propi benefici. N'hi ha que fan les coses perquè el fi justifica els mitjans, però en el seu cas tot se centra en ella, i això és quelcom que no puc suportar.

Més que caure'm malament, el que em passa amb l'Schmidt de New Girl és més o menys el mateix que amb els altres personatges masculins que hem vist més amunt: em cansa. El trobo pesat, i tampoc no el voldria a la meva colla d'amics.

Alhora és un metrosexual amb un alt concepte de si mateix i està obsessionat amb el vestuari, la decoració i tota mena de coses que a mi m'importen tres pebrots.

Grey's Anatomy és una sèrie bastant coral, i una fàbrica de personatges ben definits i caracteritzats, però en teoria la seva protagonista és la Meredith Grey, que no m'ha acabat d'agradar mai, ni el primer dia ni ara que estic acabant de veure la desena temporada de la sèrie.

Mentre altres personatges han destacat per algun motiu i s'han fet estimar, trobo que la que dóna nom a la sèrie és molt plana, no té res d'especial i, el que és pitjor, ella considera que sí. No sé si és un problema de guió, si sóc l'únic que ho percep així o senzillament els han sortit millor tots els altres personatges. 

Per fi arribem, però, a un personatge que odio de debò. La protagonista (almenys així era al principi) de The L Word, la Jenny Schecter, és una paia estranya, sonada, narcisista, egoista i amb un punt malèvol que vull pensar que els guionistes van fer així expressament, perquè si pretenien que trobéssim per on agafar-la es van equivocar de mig a mig.

El més normal en qualsevol obra de ficció és que el protagonista conegui altres personatges i s'integri en una colla preexistent o sigui el detonant de la creació d'una de nova. Però ella no, ella sembra la discòrdia amb la seva actitud i les seves accions i no és difícil odiar-la encara que sigui una mica. Ho trobeu normal? Doncs això és el que fa, i a mi m'és igual que em diguin que és una noia que busca el seu lloc al món, que té els seus traumes, etc. Collonades.

És odiosa, i pel que sembla és un sentiment majoritari entre la crítica i el públic, però tot i que abans he dit que no parlaria de personatges dissenyats per a ser odiats, en aquesta cas faig una excepció perquè no està clar que la creessin amb aquesta idea al cap i perquè, en ser la protagonista, val la pena destacar-la.


En qualsevol sèrie hi ha personatges que m'agraden més i menys, però si hagués de dir tots els que no m'han caigut especialment bé no acabaríem mai, de manera que he fet una selecció dels més destacats, que si m'han vingut al cap deu ser per alguna cosa. Quins són els vostres? N'hi ha cap dels que he dit que vulgueu defensar?