Six Feet Under

Avui tinc el plaer de fer la ressenya d'una altra grandíssima sèrie de la cadena americana HBO. En aquest cas és Six Feet Under, creada per l'Alan Ball, que en es va emetre en castellà com a A dos metros bajo tierra però que va passar molt desapercebuda primer perquè la feien en un canal de pagament i després perquè la tenia La 2, i ja se sap que la segona de Televisió Espanyola i una sèrie americana fan una mala combinació.

Jo l'he seguit en DVD i m'ho he pres amb molta calma, he trigat anys en veure els 63 episodis que formen les cinc temporades d'aquesta obra mestra que es va emetre originalment entre 2001 i 2005, però ja l'he acabat. I ara que hi ha un pack amb la sèrie sencera d'aquells que ocupen tan poc i surten tan bé de preu, no com quan jo me la vaig començar a fer, hauríeu d'aprofitar l'ocasió.

No faré spoilers, de manera que si algú està interessat en veure-la pot continuar llegint aquesta entrada, i sincerament espero que algú s'hi animi. De què va Six Feet Under? Ras i curt: d'una família que té una funerària a la mateixa casa on viu i on han crescut els fills. És una sèrie de l'HBO, aquí no s'estan de res, la proporció entre paraulotes i paraules normals s'acosta al 50% per a cadascun dels dos tipus de mots, com sol passar amb les sèries d'aquesta cadena, i hi ha humor negre, sí, però Six Feet Under pertany clarament al gènere dramàtic.

A banda del previsible fet que la sèrie narra el dia a dia dels protagonistes dins i fora del seu negoci, la la història gira al voltant de la mort, naturalment. De la mort i el que representa, com hi reaccionen les persones, com interpreta cadascú el que hi ha més enllà del traspàs, però també de la vida i com l'hem d'aprofitar perquè, com diu el lema de la sèrie, tot s'acaba, tot té un final. Les coses, les persones i els llocs. Tothom mor. 

El vídeo pertany a la seqüència d'entrada més llarga (no gaire, però) de totes les que hi va haver a Six Feet Under. La poso com a exemple perquè és especialment llarga i perquè m'agrada, però també per tal de mostrar una de les característiques de la sèrie: cada capítol, llevat de comptadíssimes excepcions en què això passa al final, comença amb la mort d'algun personatge (no del repartiment habitual) que esdevindrà "client" de la funerària Fisher & Sons, on l'embalsamaran, li donaran el millor aspecte possible i li muntaran un funeral privat segons les preferències de la família.

Aquestes persones no tenen més importància, però és una manera original de començar els capítols, i mostra algunes de les moltíssimes maneres de morir que existeixen o podrien existir. N'hi ha que són previsibles, d'altres ens sorprenen, d'altres ens fan pensar que morirà un personatge però en canvi en mor un altre... i n'hi ha de més tranquil·les i de més macabres. De tot, però valen molt la pena. De fet, vaig crear una pàgina a Facebook per a fans d'aquestes opening deaths (de moment en sóc l'únic fan, però). Passem als personatges?

Aquest és en Nathaniel Fisher, Sr. (Richard Jenkins, secundari habitual en moltes pel·lícules), el cap de família i propietaria de l'empresa, que (ara ve l'únic spoiler que faré, però és justificat) mor al primer capítol. A partir de llavors apareix de manera recurrent com a fantasma (o forma part de les paranoies de la resta de personatges? Això ho deixo a la interpretació de cadascú) que dóna consells d'una manera força bandarra.

La Ruth Fisher (Frances Conroy, una altra secundària habitual al cinema) és la dona d'en Nathaniel i mare dels tres fills Fisher. Una dona feta a l'antiga, més jove del que sembla per culpa de la seva roba i la seva manera de comportar-se, però que és inevitable acabar apreciant.

En Nathaniel Fisher Jr., en Nate (Peter Krause), el primogènit, va marxar de casa fa molt temps perquè no volia heretar el negoci familiar, però la mort del seu pare el fa tornar i s'haurà de quedar al lloc i a la mena de vida de què sempre havia intentat fugir. Això el fa infeliç i li dóna un caràcter amargat i de vegades explosiu, però es podria dir que la seva importància a la sèrie està un pèl per sobre de la dels altres personatges, per tant seria el que triaríem si ens diguessin que només un d'ells és l'autèntic protagonista.

En David (Michael C. Hall, en Dexter de la sèrie del mateix nom, que per cert ara podré començar a veure perquè no volia veure les dues alhora precisament perquè aquest actor hi fa papers completament diferents) és el fill mitjà, el que s'ha encarregat del negoci des que en Nate va marxar, i al principi no li fa gaire gràcia que el seu germà torni i de sobte tingui els mateixos drets que ell en una empresa familiar de la qual ell ha estat l'únic que s'ha preocupat, però aviat li passa i, tot i que són molt diferents, els germans Fisher acabaran formant un vincle molt maco.

La Claire (Lauren Ambrose) és la petita, una noia rebel però no de l'estil de fer gamberrades per tal de cridar l'atenció, sinó de l'estil de fugir de tot el que faci pudor de família mentre intenta esbrinar què vol fer amb la seva vida. Va amb gent estranya, pren drogues i vol ser artista. És bona noia, però sovint és l'exemple perfecte de l'adolescent a l'edat de la poca-solta que respon de manera antipàtica a qualsevol cosa que li diuen. Té una relació especialment difícil amb la Ruth, la seva mare, i condueix un dels cotxes fúnebres de l'empresa, pintat de color verd.

El matrimoni Díaz, format per en Federico, anomenat Rico (Freddy Rodríguez, conegut entre altres coses pel seu paper a la pel·lícula Planet Terror), que és l'embalsamador de Fisher & Sons, i la Vanessa (Justina Machado), infermera en un hospital. En Rico és probablement el meu personatge preferit al costat d'en Nate (sí, en Nate és una de les poques excepcions a la meva norma de no tenir preferència pel protagonista absolut d'una sèrie), i lluita per rebre el reconeixement que pensa que es mereix dins l'empresa per l'extraordinària feina que fa i vol que això de ser "com de la família" es noti una mica més. Té força mal geni i de vegades es comporta com el nen petit que, pel seu aspecte jovenívol, diríem que és. Amb la seva dona protagonitzen escenes realment memorables.

En Keith Charles (Matthew St. Patrick) és policia i parella d'en David, que fa poc ha descobert que és gai i així ho ha comunicat a la família, que ho accepta força bé. En Keith té problemes d'ira, però és un personatge entranyable i sempre demostra que per a ell en David és el més important. La relació entre aquests dos personatges m'agrada molt, en si i pel que representa, i perquè retrata sense complexos una relació homosexual tal com és.

Són personatges apassionats i els actors no tenen escrúpols a l'hora de fer-se petons com sí que passa, per desgràcia, sigui per qüestions d'audiència objectiva o d'exigències dels actors, a Modern Family amb en Cam i en Mitchell. Al cap i a la fi és una relació normal, entre persones que tenen els mateixos problemes que els heterosexuals, els mateixos dubtes, les mateixes cagades com a parella, etc. El 2002 l'Alan Ball va rebre un premi de la GLAAD (Gay & Lesbian Alliance Against Defamation), evidentment per la manera de retratar i normalitzar l'homosexualitat a la sèrie.

La Brenda Chenowith (Rachel Griffiths) és una de les dones a la vida d'en Nate. La coneix en un avió i tenen sexe compulsiu. De fet, ella és addicta al sexe i això fa que la seva relació no acabi d'anar mai del tot bé, però per altra banda tampoc no acaben de deixar-se definitivament i sempre acaben tornant i donant-se oportunitats. Va créixer en una família en què tots dos pares eren psiquiatres i muntaven orgies davant d'ella i del seu germà Billy, cosa que explica que tots dos hagin sortit amb força problemes psicològics.

En Billy Chenowith (Jeremy Sisto) és el germà de la Brenda i pateix transtorn bipolar. És una bomba de rellotgeria i l'esmento aquí també perquè trobo que és un tros d'actor. M'encanta com treballa. Va apareixent i desapareixent de la sèrie, però donarà més joc del que sembla al principi.

La Lisa Kimmel (Lili Taylor) és l'últim personatge que presento, perquè m'agrada molt i per què és l'altra dona a la vida d'en Nate. Durant la sèrie, i no vull revelar més detalls, la seva aparició posa les coses encara més difícils entre en Nate i la Brenda, i tot i que és secundària jugarà un paper molt rellevant en el desenvolupament de la història. 

No m'estrendré sobre els altres personatges una mica menys que secundaris, podríem dir que d'aparició recurrent, però sí que els esmentaré, perquè són molt bons i entre ells hi ha la Bettina (Kathy Bates, que també dirigeix algun capítol), en George (James Cromwell), en Hiram (Ed Begley, Jr. d'A cor obert), la tia Sarah (Patricia Clarkson), l'Edie (Mena Suvari) o l'Arthur (Rainn Wilson, conegut últimament per la versió americana —és a dir, la coneguda— de The Office).

La sèrie i els seus actors van rebre molts premis i nominacions, i veient els extres que hi ha al pack de l'última temporada he sabut que, a més, va canviar la percepció que els estatunidencs tenien de la professió dels Fisher, que Six Feet Under humanitza i allibera de tabús. A més, segons els directors de funeràries entrevistats, retrata aquest món d'una manera molt fidel, tant pel que fa als aspectes tècnics com en relació a les emocions per les que passen unes persones que han de mostrar la seva professionalitat però que, com a humans, s'emocionen i també ho passen malament quan veuen el patiment dels seus clients. I ho fa d'una manera gens morbosa.

L'humor negre que deia abans no va per aquí (tot i que de vegades sí), sinó sobretot per les paranoies que tenen tots els personatges en algun moment, escenes que no sabem que no són reals fins que de sobte els protagonistes tornen a la realitat i veiem que aquella animalada que han dit o han fet només és producte de la seva imaginació i dels seus desitjos més reprimits.

EL FINAL (NO FAIG SPOILERS): és una sèrie enorme, grandíssima pel que fa a la seva qualitat, i el final és, tal com diu molta gent, un dels millors de la història de la televisió, i per part meva el millor que he vist mai. No podria estar més ben lligat i, sobretot, no podria ésser més adequat per a la sèrie. No puc dir per què, seria rebentar massa coses, però s'ha de veure. L'últim episodi és increïblement bonic en tants sentits que només puc dir que la mireu sencera i ho entendreu.

Acabo: quan recomano una lectura, o una sèrie, no estableixo graus de recomanabilitat (si existeix la paraula). Puc dir que la recomano molt, puc recomanar-la a un tipus concret de públic, puc deixar-me endur per l'emoció del moment i exagerar, però Six Feet Under l'hauria de veure tothom. Perquè tothom es mor.