Lectures: Slow Step, de Mitsuru Adachi

Ha arribat el moment de fer la ressenya de l'obra que he llegit més recentment del meu admirat Mitsuru Adachi, el meu mangaka preferit viu, i autor del meu manga preferit, Touch. Un home que no sap fer res que no sigui una meravella, que sovint repeteix temes i elements però que ens agraden tant que mai no cansa. I ell tampoc no es cansa, perquè fa una gran obra rere l'altra i el públic encara li fa costat.

No és el que passa aquí, on no ens ha arribat gairebé res del mestre i a sobre mal editat. Però al Japó sí que és un semidéu. Tot i així, Slow Step és una de les seves obres menys conegudes i citades. Les obres d'aquest senyor gairebé sempre es mouen a la frontera entre el shônen i el shôjo, com les de la seva col·lega i amiga Rumiko Takahashi, però en aquest cas es diu que Slow Step és el shôjo d'en Mitsuru Adachi. De fet, es va publicar a la revista de manga per a noies Ciao, entre 1986 y 1991 i es va recopilar en 7 volums. 

Això vol dir que és un manga ple d'estereotips del gènere? Doncs no. Vol dir que si habitualment la proporció entre esports i relacions sentimentals entre els personatges està bastant equilibrada, a Slow Step el tema principal és l'amorós. Ara, que també hi ha esports, si no no seria un manga de l'Adachi. Tenim el softbol (versió "suavitzada" del beisbol en què sí que poden competir les noies) i la boxa. Presentem els personatges, va.

La Minatsu Nakazato (asseguda al banc de la imatge) és la llançadora estrella de l'equip de softbol de l'institut Asaoka. Va a segon del batxillerat japonès (després hi ha un curs més i ja acabaria l'ensenyament obligatori) i és la protagonista de la història. Els seus pares són personatges típicament adachians: bona gent, ell enorme (lluitador professional poc conegut) i ella la típica mestressa de casa que es passa el dia somrient amb els ulls tancats. I físicament és una noia molt normal, amb un pentinat més aviat masculí, però resulta que és pretesa per tres homes, ni més ni menys.

Per una banda tenim en Shû Akiba, company de classe de la Minatsu i amic seu des que eren petits. És de família rica (però no és un tema rellevant) i és un cap de trons, però està enamorat d'ella des de sempre i té una actitud molt positiva respecte a les seves possibilitats. És al club de boxa de l'institut, però no s'hi esforça gaire, fins que apareix en escena...

...En Naoto Kadomatsu, un any més gran que els altres dos i alumne d'un altre institut, però veí de la Minatsu. És el campió vigent del torneig de boxa entre instituts i un prometedor púgil. És seriós, però molt bona persona, i s'enamora fàcilment. De fet, coneix la Minatsu a l'ascensor i se li declara, pràctica habitual en ell, que no sap ben bé què és enamorar-se i va pel món aturant noies i demanant-los per sortir. I aquí és on la cosa s'embolica.

La Minatsu és una més de les noies que es pensa que li agraden fins que en acabat de declarar-se s'adona que no, però un dia es creua pel carrer amb la Maria Sudo i se n'enamora de veritat. I qui és la Maria Sudo? Doncs és la Minatsu disfressada per tal d'evitar uns brètols que la persegueixen perquè va ser testimoni d'un atropellament que van cometre. El cas és que la Minatsu es veu emmerdada en un triangle amorós que es podria considerar quadrilàter, perquè surt amb en Shû com a Minatsu i amb en Naoto com a Maria, cosa que dóna lloc a situacions d'allò més divertides (cites dobles amb canvis d'aspecte furtius al lavabo, rivalitat amorosa no conscient, etc.)

La cosa no s'acaba aquí: també tenim en Kango Yamazakura, professor de l'institut que fa d'entrenador del club de softbol (i després també del de boxa), un solter pervertit que es fa càrrec de la seva nebodeta òrfena, la simpàtica Chika, molt més responsable que no pas ell, que és un desastre de tio. És un personatge que sembla que no, però que dóna molt de joc. I està enamorat de la Minatsu. Tot i que en d'altres còmics és un problema que professors i alumnes estiguin enamorats, sembla que a Slow Step no, com anirem veient.

I no podia deixar d'esmentar el meu preferit, un de secundari com és habitual en mi: és l'Ayako Sawamura, una alumna conflictiva de l'institut (fuma, beu, es fica en baralles, etc.) que entra en joc quan es revela com l'única noia capaç d'aturar els llançaments més forts de la Minatsu, de manera que esdevé catcher de l'equip de softbol... a canvi de sortir un cop al mes amb el professor Yamazakura, de qui està enamorada. M'encanta. No perquè sigui dolenta, sinó perquè en el fons no ho és pas. La seva aportació al club de softbol fa que d'un dia a l'altre passi de ser un equip lamentable a tenir possibilitats de participar a les fases finals del torneig nacional, perquè la Minatsu ja no s'ha de reprimir en els seus llançaments i perquè tampoc no ho gens malament amb el bat.

Per què surt la Minatsu amb aquests dos nois, si no hi està obligada? Acabarà tothom emparellat? Es descobrirà l'engany de la Minatsu? Això s'ha de descobrir amb la lectura, però he de dir que la història m'ha agradat molt. No és Touch però tampoc no és cap cursileria, els esports hi surten en una proporció menor però tot i així hi ha moments interessants, especialment als combats de boxa. Bé, és molt recomanable, i és inevitable acabar-se estimant els personatges i, un cop més, quedar amb ganes de més un cop llegit l'últim volum. Com sempre, les escenes sense diàleg, els gags humorístics, els paisatges i la vida diària japonesa tan típics dels manga del mestre Adachi hi són presents. 

Com he dit abans, en ser una mica més shôjo va passar una mica desapercebuda en comparació amb les obres anteriors i posteriors de l'autor, però tot i així es va produir una curiositat històrica: el volum 5 d'aquesta obra va suposar el primer cop a la història del manga que s'arribaven a imprimir 100 milions de volums d'un dibuixant (s'entén que sumant totes les seves obres fins aquell moment). I estem parlant de 1990. I aquest senyor gairebé no s'ha publicat aquí (sí a Itàlia i França). Per llogar-hi cadires. A més, tenim això:

El mateix 1991 es van posar a la venda de manera conjunta 5 OVA (capítols produïts directament per a la venda en vídeo) que traslladen de manera força fidel (amb algunes diferències poc importants) aquest manga, i que he volgut veure abans de fer la ressenya. Dit això, recomano molt Slow Step, jo l'he llegit en italià, però sempre podeu recórrer a les scanlations en anglès o bé a l'anime, que com deia ho explica tot força fidelment i que, si més no, no traeix l'esperit del que volia explicar en Mitsuru Adachi. I, curiosament, aquí els partits de softbol i els combats de boxa duren més i tenen més pes. Ho dic per si hi ha algú que no acaba de veure clar aquest "shôjo" (ara entre cometes) del mestre.