Ahir a la nit vaig veure, per fi, Planet Terror, una pel·lícula dirigida per en Robert Rodríguez el 2007 i que forma part del projecte Grindhouse, que consistia en fer dues pel·lícules de sèrie B i presentar-les juntes, com es feia amb aquests films als anys setanta. L'altra, que en teoria va després, és Death Proof, de Quentin Tarantino.
Feia molt que la tenia pendent de veure, i Death Proof ja l'he vist, de fet, 2 cops. Ahir, finalment, em va venir el rampell que necessito per veure qualsevol pel·lícula i li vaig fer cas. I me n'alegro, perquè em va agradar moltíssim.
Als Estats Units, les dues pel·lícules es van projectar juntes als cinemes, en versions més curtes, però a Europa ens van arribar per separat i amb el metratge sencer. Pel camí, però, es va perdre la idea, a més dels tràilers falsos, dels quals la versió en DVD només en conserva un, el de Machete, un fals llargmetratge que, pel que sembla, Rodríguez vol convertir en real.
Dit això, la història no té res a veure amb Death Proof, però sí l'ambientació: Texas, brutícia, decadència, diàlegs passats de rosca (tot i que aquest punt està més accentuat al film d'en Tarantino) i moments que posen els pèls de punta, i música dels setanta oblidada i recuperada per aquests dos directors.
Sí que hi ha una petita referència a la part d'en Tarantino, que per cert fa d'actor en aquesta i amb un paper més important que al seu propi film, però curiosament suggereix que Planet Terror s'ha de veure després. Posada d'aquesta manera, a més, és un spoiler important, així que no l'esmentaré.
La història recorda la mítica Obert fins a la matinada, del mateix director i dins l'univers Tarantino-Rodríguez, perquè si allà els protagonistes havien de sobreviure lluitant contra vampirs de carretera, a Planet Terror l'enemic és una arma química que transforma en zombis tots els que hi tenen contacte.
Pel que fa al repartiment, destaquen la Rose McGowan (que també surt a Death Proof), en Freddy Rodríguez (m'encanta el seu personatge, tant aquí com a la sèrie Six Feet Under), en Naveen Andrews (en Sayid!) o en Jeff Hayes (en Frank Lapidus, també de Lost), a més de dos petits papers d'un actor famosíssim i habitual en films d'en Tarantino i d'una cantant que lidera un grup musical molt popular en aquests moments.
En definitiva, Planet Terror és una pel·lícula que agradarà als seguidors de l'obra d'aquests dos directors. La història enganxa, i els buscats defectes d'imatge —i fins i tot salts perquè suposadament falta un rotlle de pel·lícula— típics dels setanta en una pel·lícula dels anys 2000 i ambientada als anys 2000 estan molt ben aconseguits, a més d'unes interpretacions molt de sèrie B (sobreactuades, vaja) i situacions poc realistes però divertides, de manera que tot plegat fa que es pugui considerar un èxit el projecte d'aquests dos amics cineastes de reviure la nostàlgia cinematogràfica d'aquella època. Gosaré anar encara més lluny: jo diria que és millor que Death Proof.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada