Lectures: Batman - Cacofonía

La lectura que ressenyaré avui és el primer còmic d'en Batman que va escriure el famós guionista i director de cine Kevin Smith, un dels meus preferits pel tipus d'històries que explica i per la manera en què ho fa. Com a guionista de còmics ja l'havia llegit a Green Arrow, i l'aparició d'aquest Batman: Cacofonía va arribar després d'una llarga i pacient espera.

Creat entre novembre de 2008 i gener de 2009, Planeta no el va editar fins al Saló del Còmic de Barcelona de 2010, però si d'aquesta manera l'hem pogut rebre amb els seus 3 números recopilats en un volum de tapa dura i amb extres com el guió del tercer número al final, benvingut sigui aquest retard. 

En Kevin Smith és un fanàtic dels còmics, tot i que reconeix que les seves obligacions cinematogràfiques l'han fet perdre el fil de moltes col·leccions, entre elles les d'en Batman, així que en aquest cas ens presenta una història que no forma part de cap sèrie regular, sinó que és una minisèrie no canònica (el que passa aquí no es considera oficial, o més ben dit no té transcendència). 

Tampoc no estem davant d'un dels anomenats Elseworlds, en què veiem el nostre heroi en dimensions, èpoques i móns fora de l'habitual. És, senzillament, una història de tres números que es pot situar en una època bastant àmplia del personatge.

I de què va? Bé, a l'etapa de Smith a Green Arrow va presentar un personatge que, certament, em va agradar força, el dolent Onomatopeia, que es dedica a assassinar superherois de baixa categoria i quan ho intenta amb els que tenen més entitat no li surt tan bé, com es va veure a la col·lecció de l'Arquer Maragda. La seva característica més peculiar és que no parla mai, sinó que emet els sons que acaba de sentir o que aviat provocarà, cosa que li dóna el nom. 

El guionista el va voler recuperar per a aquesta història d'en Batman i fa que hi jugui un paper volgudament secundari: allibera en Joker d'Arkham per tal de tenir en Batman ocupat i carregar-se'l. Durant els dos primers números veiem com es desplega el caos, i al tercer i últim té lloc el clímax, mai més ben dit, ja que fins llavors la història és més aviat normaleta. 

És precisament aquest tercer número el que val més la pena, i a causa d'unes circumstàncies que no cal desvelar aquí, en Batman i el seu enemic de tota la vida tenen una conversa força lúcida i interessant, fins i tot memorable, que fa que la lectura de tot el volum valgui la pena.

Ja ho diu a la introducció el mateix Smith: no és el millor còmic d'en Batman que ell i el seu amic Walter Flanagan podrien haver fet, sinó el segon. El millor (segons ell) l'estan fent ara, amb el títol de Batman: Widening Gyre, que també és una minisèrie, però aquest cop de 6 números. 

Al pròleg d'aquest Batman: Cacofonía el cineasta justifica l'elecció d'en Flanagan com a dibuixant, amb totes les seves limitacions (i són molt evidents les seves mancances pel que fa a anatomia, posicions...), amb el següent argument: és ell qui va fer que estimés els còmics —cosa que és molt palpable a la seva filmografia—, i després d'haver-se convertit pràcticament en persona non grata dins el món dels guionistes de còmics a causa dels seus cèlebres retards, que hagi volgut tornar-hi (i a DC no li feia res perquè les vendes estaven assegurades) implicava fer-ho de la manera que ell volia. 

Per tant, ho entenc, com també entenc que repeteixi dibuixant amb el nou projecte, però això no treu que pugui reconèixer els problemes d'aquest còmic, que són un dibuixant mediocre i un Kevin Smith que es nota que és ell, amb diàlegs llargs, frikis i passats de rosca (sobretot en temes sexuals), però que no acaba de fer una història imprescindible.