El temps no perdona: Six Feet Under

Una de les meves sèries preferides ever és la que també, per a molts, té el millor final que s'ha fet mai en una sèrie de televisió. Parlo de Six Feet Under, una de les llegendes de la història recent de l'HBO que ja era televisió amb majúscules uns anys abans que es produís aquesta febre per les sèries tan generalitzada, i en una època en què les sèries de qualitat cinematogràfica encara eren poques. 

Però aquest estiu farà 12 anys que va acabar, i com que fa molt de temps que no escric en aquesta secció sobre com ha tractat els actors i les actrius de sèries concretes el pas del temps, aprofito per fer una ullada a què se n'ha fet, dels seus protagonistes.

Comencem pel seu protagonista més clar, encara que hi ha més personatges que tenen un pes gairebé de protagonista. Un dels pocs casos en què el protagonista d'una sèrie és també el meu personatge preferit, en Nate Fisher era interpretat per en Peter Krause, que actualment té 51 anys. 

També és dels que han tingut més èxit després de Six Feet Under, que va acabar el 2005: Ja el 2006 va protagonitzar la minisèrie The Lost Room, de 2007 a 2009 el vam poder veure a Dirty Sexy Money, va ser el protagonista també de Parenthood de 2010 a 2015 i des de 2016 el tenim a la fresca The Catch. 

El seu germà David, que tenia la cara i la veu d'en Michael C. Hall, és evident que va tenir l'èxit més gran de tots, per popularitat de la sèrie, amb Dexter, on feia un paper totalment allunyat del discret i tímid germà mitjà dels Fisher. Ara té 46 anys.

Curiosament, a la tele se l'ha pogut veure molt poc, des que va acabar la sèrie al 2013, i tornarà amb el petit paper de John F. Kennedy a la propera temporada de The Crown, però últimament s'ha dedicat més al teatre, i actualment se'l pot veure a Broadway, a l'obra Lazarus.

La Lauren Ambrose era la germana petita, la Claire, rebel i orientada a l'art, i segurament és la que ha triomfat menys després de la sèrie. 

Ha tingut papers més o menys recurrents en diverses produccions, però actualment, a l'edat de 39 anys, surt en un petit paper a la ressuscitada The X-Files. 

La mare d'ells, la Ruth, era interpretada per la Frances Conroy, una veterana que actualment té només 63 anys -és d'aquelles persones que semblen més grans del que són, potser per això feia de mare d'en Peter Krause, només 12 anys més jove- i que després de Six Feet Under va tenir diversos papers petits, més o menys recurrents com en el cas de la Lauren Ambrose -per exemple, va ser la mare d'en Barney Stinson a How I met your mother en 9 episodis-, fins que va arribar el 2011.

Aquell va ser l'any en què va fitxar per American Horror Story, sèrie antològica que, com ja se sap, cada temporada presenta una nova història, amb nous personatges però els mateixos actors. A la temporada més recent, Roanoke, però, va sortir en només un episodi. Per a aquest 2017 prepara una nova sèrie anomenada The Mist. 

Un personatge que també m'agradava molt era el d'en Nathaniel pare, paper secundari interpretat per un altre veterà, en Richard Jenkins, de 69 anys, que hem pogut veure en un fotimer de pel·lícules i que gaudeix de molt bona reputació com a actor.

Actualment surt a la sèrie Berlin Station, i no fa gaire el vèiem a l'aclamada minisèrie Olive Kitteridge, però sobretot s'ha dedicat al cinema i Six Feet Under queda com la seva principal referència televisiva.

Entre els personatges secundaris més destacables hi havia la caòtica Brenda Chenowith, la intermitent parella d'en Nate, interpretada per la Rachel Griffiths. Després de la sèrie va obtenir un paper protagonista a Brothers and Sisters, que es va emetre originalment entre 2006 i 2011.

Als 48 anys, el més recent que ha fet ha estat la minisèrie When we rise, sobre els drets del col·lectiu LGBT, en què també hi ha cares conegudes com en Guy Pearce, la Mary-Louise Parker, en Michael K. Williams, la Whoopi Goldberg o la Rosie O'Donnell.

Per la seva banda, en Freddy Rodríguez, que feia de l'embalsamador Federico "Rico" Díaz, que ara té 42 anys, ha anat fent petits papers al cinema, jo particularment recordo el de Planet Terror (2007), però no ha tornat seriosament a la televisió fins ara, que surt al drama legal Bull.

Acabo amb la Lili Taylor, que feia de Lisa, ex d'en Nate, i que tot i tenir un paper força secundari a mi m'agradava força. Actualment té 50 anys.

Després de Six Feet Under ha fet uns quants petits papers al cine, però no ha estat inactiva a la televisió, on se l'ha pogut veure per exemple a la interessant però cancel·lada Almost human. Ara bé, el més important que ha fet des de llavors ha estat American Crime, una altra sèrie antològica en què a cadascuna de les -de moment- tres temporades ha interpretat un paper diferent.

Aquestes són les trajectòries dels personatges principals d'aquesta magnífica sèrie que val la pena tornar a veure, cosa que espero poder fer aviat. A mi em va impactar prou com per voler seguir els seus intèrprets fora d'aquells papers.

Six Feet Under

Avui tinc el plaer de fer la ressenya d'una altra grandíssima sèrie de la cadena americana HBO. En aquest cas és Six Feet Under, creada per l'Alan Ball, que en es va emetre en castellà com a A dos metros bajo tierra però que va passar molt desapercebuda primer perquè la feien en un canal de pagament i després perquè la tenia La 2, i ja se sap que la segona de Televisió Espanyola i una sèrie americana fan una mala combinació.

Jo l'he seguit en DVD i m'ho he pres amb molta calma, he trigat anys en veure els 63 episodis que formen les cinc temporades d'aquesta obra mestra que es va emetre originalment entre 2001 i 2005, però ja l'he acabat. I ara que hi ha un pack amb la sèrie sencera d'aquells que ocupen tan poc i surten tan bé de preu, no com quan jo me la vaig començar a fer, hauríeu d'aprofitar l'ocasió.

No faré spoilers, de manera que si algú està interessat en veure-la pot continuar llegint aquesta entrada, i sincerament espero que algú s'hi animi. De què va Six Feet Under? Ras i curt: d'una família que té una funerària a la mateixa casa on viu i on han crescut els fills. És una sèrie de l'HBO, aquí no s'estan de res, la proporció entre paraulotes i paraules normals s'acosta al 50% per a cadascun dels dos tipus de mots, com sol passar amb les sèries d'aquesta cadena, i hi ha humor negre, sí, però Six Feet Under pertany clarament al gènere dramàtic.

A banda del previsible fet que la sèrie narra el dia a dia dels protagonistes dins i fora del seu negoci, la la història gira al voltant de la mort, naturalment. De la mort i el que representa, com hi reaccionen les persones, com interpreta cadascú el que hi ha més enllà del traspàs, però també de la vida i com l'hem d'aprofitar perquè, com diu el lema de la sèrie, tot s'acaba, tot té un final. Les coses, les persones i els llocs. Tothom mor. 

El vídeo pertany a la seqüència d'entrada més llarga (no gaire, però) de totes les que hi va haver a Six Feet Under. La poso com a exemple perquè és especialment llarga i perquè m'agrada, però també per tal de mostrar una de les característiques de la sèrie: cada capítol, llevat de comptadíssimes excepcions en què això passa al final, comença amb la mort d'algun personatge (no del repartiment habitual) que esdevindrà "client" de la funerària Fisher & Sons, on l'embalsamaran, li donaran el millor aspecte possible i li muntaran un funeral privat segons les preferències de la família.

Aquestes persones no tenen més importància, però és una manera original de començar els capítols, i mostra algunes de les moltíssimes maneres de morir que existeixen o podrien existir. N'hi ha que són previsibles, d'altres ens sorprenen, d'altres ens fan pensar que morirà un personatge però en canvi en mor un altre... i n'hi ha de més tranquil·les i de més macabres. De tot, però valen molt la pena. De fet, vaig crear una pàgina a Facebook per a fans d'aquestes opening deaths (de moment en sóc l'únic fan, però). Passem als personatges?

Aquest és en Nathaniel Fisher, Sr. (Richard Jenkins, secundari habitual en moltes pel·lícules), el cap de família i propietaria de l'empresa, que (ara ve l'únic spoiler que faré, però és justificat) mor al primer capítol. A partir de llavors apareix de manera recurrent com a fantasma (o forma part de les paranoies de la resta de personatges? Això ho deixo a la interpretació de cadascú) que dóna consells d'una manera força bandarra.

La Ruth Fisher (Frances Conroy, una altra secundària habitual al cinema) és la dona d'en Nathaniel i mare dels tres fills Fisher. Una dona feta a l'antiga, més jove del que sembla per culpa de la seva roba i la seva manera de comportar-se, però que és inevitable acabar apreciant.

En Nathaniel Fisher Jr., en Nate (Peter Krause), el primogènit, va marxar de casa fa molt temps perquè no volia heretar el negoci familiar, però la mort del seu pare el fa tornar i s'haurà de quedar al lloc i a la mena de vida de què sempre havia intentat fugir. Això el fa infeliç i li dóna un caràcter amargat i de vegades explosiu, però es podria dir que la seva importància a la sèrie està un pèl per sobre de la dels altres personatges, per tant seria el que triaríem si ens diguessin que només un d'ells és l'autèntic protagonista.

En David (Michael C. Hall, en Dexter de la sèrie del mateix nom, que per cert ara podré començar a veure perquè no volia veure les dues alhora precisament perquè aquest actor hi fa papers completament diferents) és el fill mitjà, el que s'ha encarregat del negoci des que en Nate va marxar, i al principi no li fa gaire gràcia que el seu germà torni i de sobte tingui els mateixos drets que ell en una empresa familiar de la qual ell ha estat l'únic que s'ha preocupat, però aviat li passa i, tot i que són molt diferents, els germans Fisher acabaran formant un vincle molt maco.

La Claire (Lauren Ambrose) és la petita, una noia rebel però no de l'estil de fer gamberrades per tal de cridar l'atenció, sinó de l'estil de fugir de tot el que faci pudor de família mentre intenta esbrinar què vol fer amb la seva vida. Va amb gent estranya, pren drogues i vol ser artista. És bona noia, però sovint és l'exemple perfecte de l'adolescent a l'edat de la poca-solta que respon de manera antipàtica a qualsevol cosa que li diuen. Té una relació especialment difícil amb la Ruth, la seva mare, i condueix un dels cotxes fúnebres de l'empresa, pintat de color verd.

El matrimoni Díaz, format per en Federico, anomenat Rico (Freddy Rodríguez, conegut entre altres coses pel seu paper a la pel·lícula Planet Terror), que és l'embalsamador de Fisher & Sons, i la Vanessa (Justina Machado), infermera en un hospital. En Rico és probablement el meu personatge preferit al costat d'en Nate (sí, en Nate és una de les poques excepcions a la meva norma de no tenir preferència pel protagonista absolut d'una sèrie), i lluita per rebre el reconeixement que pensa que es mereix dins l'empresa per l'extraordinària feina que fa i vol que això de ser "com de la família" es noti una mica més. Té força mal geni i de vegades es comporta com el nen petit que, pel seu aspecte jovenívol, diríem que és. Amb la seva dona protagonitzen escenes realment memorables.

En Keith Charles (Matthew St. Patrick) és policia i parella d'en David, que fa poc ha descobert que és gai i així ho ha comunicat a la família, que ho accepta força bé. En Keith té problemes d'ira, però és un personatge entranyable i sempre demostra que per a ell en David és el més important. La relació entre aquests dos personatges m'agrada molt, en si i pel que representa, i perquè retrata sense complexos una relació homosexual tal com és.

Són personatges apassionats i els actors no tenen escrúpols a l'hora de fer-se petons com sí que passa, per desgràcia, sigui per qüestions d'audiència objectiva o d'exigències dels actors, a Modern Family amb en Cam i en Mitchell. Al cap i a la fi és una relació normal, entre persones que tenen els mateixos problemes que els heterosexuals, els mateixos dubtes, les mateixes cagades com a parella, etc. El 2002 l'Alan Ball va rebre un premi de la GLAAD (Gay & Lesbian Alliance Against Defamation), evidentment per la manera de retratar i normalitzar l'homosexualitat a la sèrie.

La Brenda Chenowith (Rachel Griffiths) és una de les dones a la vida d'en Nate. La coneix en un avió i tenen sexe compulsiu. De fet, ella és addicta al sexe i això fa que la seva relació no acabi d'anar mai del tot bé, però per altra banda tampoc no acaben de deixar-se definitivament i sempre acaben tornant i donant-se oportunitats. Va créixer en una família en què tots dos pares eren psiquiatres i muntaven orgies davant d'ella i del seu germà Billy, cosa que explica que tots dos hagin sortit amb força problemes psicològics.

En Billy Chenowith (Jeremy Sisto) és el germà de la Brenda i pateix transtorn bipolar. És una bomba de rellotgeria i l'esmento aquí també perquè trobo que és un tros d'actor. M'encanta com treballa. Va apareixent i desapareixent de la sèrie, però donarà més joc del que sembla al principi.

La Lisa Kimmel (Lili Taylor) és l'últim personatge que presento, perquè m'agrada molt i per què és l'altra dona a la vida d'en Nate. Durant la sèrie, i no vull revelar més detalls, la seva aparició posa les coses encara més difícils entre en Nate i la Brenda, i tot i que és secundària jugarà un paper molt rellevant en el desenvolupament de la història. 

No m'estrendré sobre els altres personatges una mica menys que secundaris, podríem dir que d'aparició recurrent, però sí que els esmentaré, perquè són molt bons i entre ells hi ha la Bettina (Kathy Bates, que també dirigeix algun capítol), en George (James Cromwell), en Hiram (Ed Begley, Jr. d'A cor obert), la tia Sarah (Patricia Clarkson), l'Edie (Mena Suvari) o l'Arthur (Rainn Wilson, conegut últimament per la versió americana —és a dir, la coneguda— de The Office).

La sèrie i els seus actors van rebre molts premis i nominacions, i veient els extres que hi ha al pack de l'última temporada he sabut que, a més, va canviar la percepció que els estatunidencs tenien de la professió dels Fisher, que Six Feet Under humanitza i allibera de tabús. A més, segons els directors de funeràries entrevistats, retrata aquest món d'una manera molt fidel, tant pel que fa als aspectes tècnics com en relació a les emocions per les que passen unes persones que han de mostrar la seva professionalitat però que, com a humans, s'emocionen i també ho passen malament quan veuen el patiment dels seus clients. I ho fa d'una manera gens morbosa.

L'humor negre que deia abans no va per aquí (tot i que de vegades sí), sinó sobretot per les paranoies que tenen tots els personatges en algun moment, escenes que no sabem que no són reals fins que de sobte els protagonistes tornen a la realitat i veiem que aquella animalada que han dit o han fet només és producte de la seva imaginació i dels seus desitjos més reprimits.

EL FINAL (NO FAIG SPOILERS): és una sèrie enorme, grandíssima pel que fa a la seva qualitat, i el final és, tal com diu molta gent, un dels millors de la història de la televisió, i per part meva el millor que he vist mai. No podria estar més ben lligat i, sobretot, no podria ésser més adequat per a la sèrie. No puc dir per què, seria rebentar massa coses, però s'ha de veure. L'últim episodi és increïblement bonic en tants sentits que només puc dir que la mireu sencera i ho entendreu.

Acabo: quan recomano una lectura, o una sèrie, no estableixo graus de recomanabilitat (si existeix la paraula). Puc dir que la recomano molt, puc recomanar-la a un tipus concret de públic, puc deixar-me endur per l'emoció del moment i exagerar, però Six Feet Under l'hauria de veure tothom. Perquè tothom es mor.