Cinema: Joker

Ho confesso des del principi: quan vaig saber que es feia una pel·lícula sobre l'enemic per excel·lència d'en Batman no em va fer gaire gràcia, i quan en vaig veure el tràiler encara menys. M'havia plantejat, fins i tot, no anar-la a veure.

Em semblava una pel·lícula que fugia del cànon dels còmics i que aquesta manca de fidelitat no m'agradaria, però després vaig anar canviant d'idea, i vaig decidir anar-la a veure com a producte inspirat en el material original, però diferent i sense cap pretensió de ser història oficial. Com la sèrie Gotham, vaja. 

En la supressió dels meus prejudicis hi ha jugat un paper important, molt important, que l'actor protagonista fos en Joaquin Phoenix, que no estranyarà ningú si s'endú un Oscar per aquest paper -i ja seria la segona estatueta per a un actor que fa de Príncep Pallasso del Crim, encara que en aquest cas no hi hauria, si l'home es manté amb vida, sospites de discriminació positiva (però acceptada) pel que fa a un reconeixement pòstum. 

I després de veure Joker he de dir que m'ha agradat molt, i que malgrat la insistència de DC Comics en torpedinar la possibilitat de construir un univers cinematogràfic coherent, ben al contrari que Marvel, és un film excel·lent que val la pena considerar un producte especial, alternatiu, diferent, si es vol, entre les adaptacions a la pantalla gran dels còmics de l'editorial d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, entre molts altres.

De fet, documentant-me per completar aquesta entrada he vist que la intenció sempre ha estat que fos un film únic, sense seqüeles, i sense encaixar al DC Extended Universe. Això no significa que la companyia no hagi estat incapaç de crear aquest univers amb èxit. Una cosa no treu l'altra.

En aquesta versió, que dirigeix Todd Phillips amb guió d'ell mateix i Scott Silver, el futur Joker és l'Arthur Fleck, un home que fa de pallasso per encàrrec però que, malgrat que té un humor molt particular i incomprès, sempre ha aspirat a triomfar al món dels monòlegs de comèdia, una aspiració treta de la mítica novel·la gràfica The Killing Joke, únic material original que aprofita i, com veiem, només de manera tangencial.  

En una Gotham maltractada per la pobresa, la delinqüència i el malestar ciutadà l'any 1981 -ens ho diu la Wikipedia, i segurament referències a la pel·lícula que jo no he captat per manca de coneixements-, l'Arthur és un home tímid que té cura de la seva mare (Frances Conroy), anciana i malalta, en un pis minúscul i deteriorat, i té com a únic entreteniment el programa televisiu d'en Murray Franklin (Robert DeNiro). 

A més d'una situació socioeconòmica no gaire envejable, el protagonista pateix una malaltia neurològica que li provoca rialles incontrolades en moments rarament oportuns, i això fa que els altres el defugin, perquè els incomoda, i el considerin un freak. 

Al llarg de la pel·lícula anirem veient que no és l'únic problema neurològic que pateix, cosa que combinada amb les injustes circumstàncies que li toca viure -i aquí hi ha una crítica a com la societat gira l'esquena als desafavorits i les conseqüències terribles de les retallades econòmiques-, a més de l'adquisició pràcticament involuntària d'una pistola, desemboca en l'espiral de violència que es va preparant des del principi i que cap espectador, ni tan sols els inconscients que l'han anat a veure en família pensant que era un film "normal" de DC, pot rebre amb gaire sorpresa. En Joker és un sonat i és extremament violent, el que passa és que en aquesta història se'ns explica per què i retrata una qüestió tan incòmoda com la de les malalties mentals.

És amb l'esmentada violència que supera la timidesa i les inseguretats i se sent còmode, i en aquest aspecte Joker podria servir com a gènesi d'un personatge que als còmics, tradicionalment i malgrat la seva immensa importància, s'ha presentat com un dolent sense orígens clars, sense un nom civil i sense una justificació gaire profunda de la seva demència, en un dels raríssims casos en què un personatge malvat pot resultar carismàtic tot i que no desperti empatia, atès que no en coneixem els motius.

Aquí sí que se'ns expliquen, és una pel·lícula d'orígens de manual, segurament la que més metratge dedica a explicar-los. I un personatge com en Joker se la mereixia, perquè això no ho tenia ni en format paper, com he dit més amunt, llevat de comptades excepcions i sense aturar-s'hi gaire. A més, són uns orígens tràgics i pertorbadors, a l'altura del que inspira, des de sempre, el personatge. I, ara sí, ens desperta empatia.

Joker és un molt bon film, no en tinc cap dubte, però cal no anar-lo a veure pensant que pretén encaixar amb altres pel·lícules de l'Univers DC com Justice League o la futura The Batman. Només per la seva situació temporal aquest no pot ser el Joker que s'ha enfrontat tants cops a en Batman, i per si igualment això ens ha passat pel cap el mateix guió s'encarrega de recordar-nos-ho d'una manera que m'estimo més no revelar, però que impossibilita qualsevol teoria que no impliqui un Cavaller Fosc menor de 30 anys i un Joker a la setantena com a mínim. Tot i així, hi ha força picades d'ullet.

Estilísticament val a dir que la pel·lícula té personalitat, amb una banda sonora que contribueix magníficament a crear l'ambient de tensió i angoixa a càrrec de Hildur Guðnadóttir, una fotografia més aviat clàssica i un disseny de vestuari que fuig del clàssic lila associat des de sempre al protagonista, mentre que els cabells llargs són un homenatge indiscutible a l'aspecte del Joker del desaparegut Heath Ledger a The Dark Knight (2008) -als còmics mai no els duu així- i alhora una aposta arriscada en un producte que es pretén que el públic no compari amb l'altre. I no ho ha de fer. Són coses diferents i igual de vàlides.

El temps no perdona: Six Feet Under

Una de les meves sèries preferides ever és la que també, per a molts, té el millor final que s'ha fet mai en una sèrie de televisió. Parlo de Six Feet Under, una de les llegendes de la història recent de l'HBO que ja era televisió amb majúscules uns anys abans que es produís aquesta febre per les sèries tan generalitzada, i en una època en què les sèries de qualitat cinematogràfica encara eren poques. 

Però aquest estiu farà 12 anys que va acabar, i com que fa molt de temps que no escric en aquesta secció sobre com ha tractat els actors i les actrius de sèries concretes el pas del temps, aprofito per fer una ullada a què se n'ha fet, dels seus protagonistes.

Comencem pel seu protagonista més clar, encara que hi ha més personatges que tenen un pes gairebé de protagonista. Un dels pocs casos en què el protagonista d'una sèrie és també el meu personatge preferit, en Nate Fisher era interpretat per en Peter Krause, que actualment té 51 anys. 

També és dels que han tingut més èxit després de Six Feet Under, que va acabar el 2005: Ja el 2006 va protagonitzar la minisèrie The Lost Room, de 2007 a 2009 el vam poder veure a Dirty Sexy Money, va ser el protagonista també de Parenthood de 2010 a 2015 i des de 2016 el tenim a la fresca The Catch. 

El seu germà David, que tenia la cara i la veu d'en Michael C. Hall, és evident que va tenir l'èxit més gran de tots, per popularitat de la sèrie, amb Dexter, on feia un paper totalment allunyat del discret i tímid germà mitjà dels Fisher. Ara té 46 anys.

Curiosament, a la tele se l'ha pogut veure molt poc, des que va acabar la sèrie al 2013, i tornarà amb el petit paper de John F. Kennedy a la propera temporada de The Crown, però últimament s'ha dedicat més al teatre, i actualment se'l pot veure a Broadway, a l'obra Lazarus.

La Lauren Ambrose era la germana petita, la Claire, rebel i orientada a l'art, i segurament és la que ha triomfat menys després de la sèrie. 

Ha tingut papers més o menys recurrents en diverses produccions, però actualment, a l'edat de 39 anys, surt en un petit paper a la ressuscitada The X-Files. 

La mare d'ells, la Ruth, era interpretada per la Frances Conroy, una veterana que actualment té només 63 anys -és d'aquelles persones que semblen més grans del que són, potser per això feia de mare d'en Peter Krause, només 12 anys més jove- i que després de Six Feet Under va tenir diversos papers petits, més o menys recurrents com en el cas de la Lauren Ambrose -per exemple, va ser la mare d'en Barney Stinson a How I met your mother en 9 episodis-, fins que va arribar el 2011.

Aquell va ser l'any en què va fitxar per American Horror Story, sèrie antològica que, com ja se sap, cada temporada presenta una nova història, amb nous personatges però els mateixos actors. A la temporada més recent, Roanoke, però, va sortir en només un episodi. Per a aquest 2017 prepara una nova sèrie anomenada The Mist. 

Un personatge que també m'agradava molt era el d'en Nathaniel pare, paper secundari interpretat per un altre veterà, en Richard Jenkins, de 69 anys, que hem pogut veure en un fotimer de pel·lícules i que gaudeix de molt bona reputació com a actor.

Actualment surt a la sèrie Berlin Station, i no fa gaire el vèiem a l'aclamada minisèrie Olive Kitteridge, però sobretot s'ha dedicat al cinema i Six Feet Under queda com la seva principal referència televisiva.

Entre els personatges secundaris més destacables hi havia la caòtica Brenda Chenowith, la intermitent parella d'en Nate, interpretada per la Rachel Griffiths. Després de la sèrie va obtenir un paper protagonista a Brothers and Sisters, que es va emetre originalment entre 2006 i 2011.

Als 48 anys, el més recent que ha fet ha estat la minisèrie When we rise, sobre els drets del col·lectiu LGBT, en què també hi ha cares conegudes com en Guy Pearce, la Mary-Louise Parker, en Michael K. Williams, la Whoopi Goldberg o la Rosie O'Donnell.

Per la seva banda, en Freddy Rodríguez, que feia de l'embalsamador Federico "Rico" Díaz, que ara té 42 anys, ha anat fent petits papers al cinema, jo particularment recordo el de Planet Terror (2007), però no ha tornat seriosament a la televisió fins ara, que surt al drama legal Bull.

Acabo amb la Lili Taylor, que feia de Lisa, ex d'en Nate, i que tot i tenir un paper força secundari a mi m'agradava força. Actualment té 50 anys.

Després de Six Feet Under ha fet uns quants petits papers al cine, però no ha estat inactiva a la televisió, on se l'ha pogut veure per exemple a la interessant però cancel·lada Almost human. Ara bé, el més important que ha fet des de llavors ha estat American Crime, una altra sèrie antològica en què a cadascuna de les -de moment- tres temporades ha interpretat un paper diferent.

Aquestes són les trajectòries dels personatges principals d'aquesta magnífica sèrie que val la pena tornar a veure, cosa que espero poder fer aviat. A mi em va impactar prou com per voler seguir els seus intèrprets fora d'aquells papers.