Seria fàcil pensar que vaig decidir veure aquesta sèrie després que guanyés 8 dels Emmy als quals optava a l'edició d'aquest 2015, la 67a dels premis més importants del món de la televisió anglosaxona. Però no, la tenia baixada des de feia molt perquè des que vaig saber que el projecte estava en marxa li tenia moltes ganes.
No passa cada dia que es faci una minisèrie amb intèrprets de la mida de la Frances McDormand, en Richard Jenkins i en Bill Murray, oi? Tres actors que respecto i admiro -els dos primers presents en diverses pel·lícules dels germans Coen, només cal veure'ls compartint escenes a Burn after reading (2008)-, junts en una producció de l'HBO, una minisèrie de 4 episodis. Què més podia demanar? Doncs que fos bona. I ho és.
Basada en una novel·la d'Elizabeth Strout que el 2009 va guanyar el premi Pulitzer de ficció i dirigida per Lisa Cholodenko, la trama se situa en un període que va des de finals dels anys 70 a algun moment dels 2000 (no s'arriben a dir mai anys concrets). Comença amb una escena in medias res, en un moment àlgid, i llavors retrocedeix per a explicar-nos com s'ha arribat fins allà. Amb un ritme lent, pausat, però tan ben fet tot plegat que no tindrem pressa per a descobrir com acaba aquella primera escena.
Els salts temporals són pocs, bàsicament cada capítol ha avançat uns anys respecte a l'anterior, però hi ha brevíssims flashbacks que recuperen escenes del primer episodi narrades des d'un altre punt de vista o que ens fan adonar que no ens havíem fixat en algun detall important. Però ja és hora d'explicar de què va, aquesta minisèrie.
La seva protagonista és l'Olive Kitteridge del títol, interpretada per la Frances McDormand (la inoblidable cap de policia Marge Gunderson de la pel·lícula Fargo), que va convertir la sèrie en un projecte personal en comprar els drets del llibre.
El seu personatge viu al poble fictici de Crosby, a Maine, i és una professora de matemàtiques d'institut estricta, severa, esquerpa, rondinaire i cínica, però amb un bon cor molt en el fons, que no té gaire en compte el que els altres opinen d'ella, la seva indumentària de senyora gran i els cabells esbullats i poc cuidats que la caracteritzen. Una dona complexa, amb moltes capes de profunditat, amb la qual hauríem de simpatitzar un cop la coneguem bé.
En Henry Kitteridge, amb la cara d'en Richard Jenkins, és el seu marit, un farmacèutic extremament amable i optimista i amb debilitat per les noies joves, que tracta amb una barreja de paternalisme i encaterinament ingenu davant la mirada condescendent de la seva dona. És el que li passa amb la Denise (Zoe Kazan), nova treballadora de la farmàcia i tan dolça i infantil que sembla que no acabi de ser-hi tota.
A casa és l'aliat d'en Christopher, el seu únic fill, mentre que l'Olive fa de dolenta i amarga l'existència del nano, amb qui no acaba de tenir mai bona relació, ni tan sols quan es fa gran.
També tenim en Jim O'Casey (Peter Mullan), que és professor de literatura a l'institut del poble i també l'home de qui l'Olive està secretament enamorada, perquè tot i que -o precisament perquè- el seu marit és un tros de pa de la mida d'un campanar, els seus caràcters respectius són més aviat incompatibles.
Sobre el paper d'en Bill Murray només diré que, malgrat l'Emmy que va guanyar com a secundari, triga força a sortir i si mirem la sèrie per la seva presència ja cal que esperem asseguts. Ara bé, val la pena i també té un personatge molt interessant.
A banda d'aquests personatges n'hi ha una bona colla en papers més petits, i força cares conegudes, com la d'en Jesse Plemons (el "doble" d'en Matt Damon -fins i tot va fer de versió adolescent del seu personatge a All the pretty horses- que últimament està sortint en llocs com Breaking Bad o la segona temporada de Fargo), l'Ann Dowd (Masters of Sex, The Leftovers...) o en Cory Michael Smith (l'Edward Nygma de Gotham).
Olive Kitteridge és la història de 25 anys de la vida de la protagonista i la seva interacció amb els altres personatges, l'inexorable pas del temps, l'implacable envelliment del cos, de l'ànima i del matrimoni, l'amor en les seves diverses formes, la tragèdia i la gestió que cadascú fa dels traumes personals que li configuren la personalitat.
Bellíssima en imatges, localitzacions, ritme i música, i amb uns diàlegs molt treballats, la sèrie destaca sobretot per unes interpretacions magnífiques que els Emmy van saber reconèixer per als dos protagonistes i l'esmentat secundari interpretat pel senyor Murray. Els altres cinc guardons van ser com a millor sèrie limitada (minisèrie), direcció, guió, càsting i edició amb una sola càmera.
Els salts temporals són pocs, bàsicament cada capítol ha avançat uns anys respecte a l'anterior, però hi ha brevíssims flashbacks que recuperen escenes del primer episodi narrades des d'un altre punt de vista o que ens fan adonar que no ens havíem fixat en algun detall important. Però ja és hora d'explicar de què va, aquesta minisèrie.
La seva protagonista és l'Olive Kitteridge del títol, interpretada per la Frances McDormand (la inoblidable cap de policia Marge Gunderson de la pel·lícula Fargo), que va convertir la sèrie en un projecte personal en comprar els drets del llibre.
El seu personatge viu al poble fictici de Crosby, a Maine, i és una professora de matemàtiques d'institut estricta, severa, esquerpa, rondinaire i cínica, però amb un bon cor molt en el fons, que no té gaire en compte el que els altres opinen d'ella, la seva indumentària de senyora gran i els cabells esbullats i poc cuidats que la caracteritzen. Una dona complexa, amb moltes capes de profunditat, amb la qual hauríem de simpatitzar un cop la coneguem bé.
En Henry Kitteridge, amb la cara d'en Richard Jenkins, és el seu marit, un farmacèutic extremament amable i optimista i amb debilitat per les noies joves, que tracta amb una barreja de paternalisme i encaterinament ingenu davant la mirada condescendent de la seva dona. És el que li passa amb la Denise (Zoe Kazan), nova treballadora de la farmàcia i tan dolça i infantil que sembla que no acabi de ser-hi tota.
A casa és l'aliat d'en Christopher, el seu únic fill, mentre que l'Olive fa de dolenta i amarga l'existència del nano, amb qui no acaba de tenir mai bona relació, ni tan sols quan es fa gran.
També tenim en Jim O'Casey (Peter Mullan), que és professor de literatura a l'institut del poble i també l'home de qui l'Olive està secretament enamorada, perquè tot i que -o precisament perquè- el seu marit és un tros de pa de la mida d'un campanar, els seus caràcters respectius són més aviat incompatibles.
Sobre el paper d'en Bill Murray només diré que, malgrat l'Emmy que va guanyar com a secundari, triga força a sortir i si mirem la sèrie per la seva presència ja cal que esperem asseguts. Ara bé, val la pena i també té un personatge molt interessant.
A banda d'aquests personatges n'hi ha una bona colla en papers més petits, i força cares conegudes, com la d'en Jesse Plemons (el "doble" d'en Matt Damon -fins i tot va fer de versió adolescent del seu personatge a All the pretty horses- que últimament està sortint en llocs com Breaking Bad o la segona temporada de Fargo), l'Ann Dowd (Masters of Sex, The Leftovers...) o en Cory Michael Smith (l'Edward Nygma de Gotham).
Olive Kitteridge és la història de 25 anys de la vida de la protagonista i la seva interacció amb els altres personatges, l'inexorable pas del temps, l'implacable envelliment del cos, de l'ànima i del matrimoni, l'amor en les seves diverses formes, la tragèdia i la gestió que cadascú fa dels traumes personals que li configuren la personalitat.
Bellíssima en imatges, localitzacions, ritme i música, i amb uns diàlegs molt treballats, la sèrie destaca sobretot per unes interpretacions magnífiques que els Emmy van saber reconèixer per als dos protagonistes i l'esmentat secundari interpretat pel senyor Murray. Els altres cinc guardons van ser com a millor sèrie limitada (minisèrie), direcció, guió, càsting i edició amb una sola càmera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada