El final de Breaking Bad

Fa gairebé 2 anys, a finals d'octubre de 2011, vaig dedicar una entrada a Breaking Bad, sèrie de l'AMC de la qual he vist l'últim episodi unes hores abans d'escriure això, encara que ho programi per a un altre dia. 

Llavors ja vaig dir què em semblava, vaig presentar els personatges i vaig dir que se n'havien emès 4 temporades, però que deien que la 5a potser estaria dividida en dues parts de 8 episodis, una l'estiu de 2012 i l'altra l'estiu de 2013, i així ha estat. I ara que n'he vist el final diré el que penso d'aquesta recta final, com sempre en aquests casos amb spoilers, de manera que esteu avisats.

Aquella primera part de la cinquena temporada, 8 episodis emesos el 2012, narrava les conseqüències de l'impactant assassinat d'en Gus Fring (Giancarlo Esposito) al final de la 4a temporada: en Walt (sense diners després que la seva dona s'ho gastés tot en pagar els deutes amb Hisenda del seu excap, en Ted Beneke) i en Jesse necessitaven un soci per a la distribució de la metamfetamina blava que fabricaven i l'escollit era en Mike Ehrmantraut (Jonathan Banks), l'associat d'en Gus que fins llavors els havia estat tocant els nassos.

Al seu torn aquest s'associava a la pija i repel·lent Lydia Rodarte-Quayle (Laura Fraser), que era qui distribuïa la droga a l'Europa de l'Est i qui proporcionava un dels ingredients imprescindibles per a la fabricació del producte. 

Però els esdeveniments d'aquells 8 episodis, que incloïen l'assassinat d'un nen per haver estat testimoni d'una de les operacions del trio, van acabar de destruir la societat Walt-Jesse perquè el segon, profundament torturat per la mort del nen, decideix plegar. El mateix passa amb en Mike, que té a sobre la DEA, l'agència antidroga dels Estats Units, liderada precisament pel cunyat del protagonista, en Hank Schrader (Dean Norris).

Si a la "feina" les coses no li van bé, a casa en Walt té un petit problema, i és que la Skyler (la recentment premiada com a millor actriu secundària en una sèrie dramàtica als Emmy de 2013, l'Anna Gunn) no porta gaire bé les activitats del seu encara marit, i intenta convèncer-lo per deixar-ho córrer i dur una vida normal tot blanquejant al negoci de rentat de cotxes els diners guanyats fins ara. El matrimoni, però, tira endavant malgrat que és una claríssima farsa.

I també tenim el cunyat, que durant la sèrie ha patit una espectacular transformació de l'inicial paio bromista i alegre (i una mica pesat) al persistent i bon (però no necessàriament honrat i honest) policia que persegueix en Heisenberg, amb el caràcter agrat sens dubte per haver-se enfrontat a la mort després que atemptessin sense èxit contra la seva vida i el deixessin paralític durant una bona temporada.

Doncs bé, s'ha passat 4 temporades i mitja sense ni tan sols sospitar que el marit de la germana de la seva dona era el rei de la metamfetamina blava, però tot això canvia al final de la primera part d'aquesta 5a temporada, quan assegut a la tassa del vàter de casa del seu cunyat agafa un llibre que casualment era per allà sobre i lliga caps gràcies a una dedicatòria que havia passat per alt al meticulós Walter White. 

Així ens han deixat durant un any, amb aquell cliffhanger que anunciava el que ens hem trobat a la recta final de la sèrie: l'enfrontament directe entre en Hank i en Walt que esperàvem des de la primera temporada, amb un Dean Norris més prim i demacrat que al principi i amb el potencial dramàtic al màxim, sens dubte la revelació de la segona meitat de la temporada.

Però l'home es troba en un dilema: ara que és un peix gros de la DEA, si se sap que en Heisenberg era el seu cunyat i que ell no se n'havia adonat la seva carrera perilla, de manera que decideix encarregar-se'n ell tot sol i entregar-lo a l'agència només quan el tingui ben lligat, missió que ocupa bona part d'aquests últims 8 episodis i que provoca moments d'altíssima tensió quan tant ell com la seva dona s'han de trobar amb el matrimoni White sabent el que ha amagat durant tant de temps.   

Qui no és cap revelació, perquè hem gaudit de la seva magnífica interpretació des del principi, és l'Aaron Paul, que fa de Jesse, el soci d'en Walt que en aquesta cinquena temporada s'ha enfonsat en la desesperació i el penediment fins al punt de perdre no només l'interès pels diners que ha guanyat (que fins i tot regala), sinó també les ganes de viure.

Segurament és el personatge pel que sentim més llàstima, perquè és el que més pateix, sobretot pel pes que duu a dins en ser responsable indirecte de la mort d'aquell nen. Aquest trauma té una extensió en l'intent d'assassinat d'en Brock, el fill de la seva xicota Andrea (Emily Ríos), per part d'en Walt, la implicació del qual confirma en aquesta recta final i el duu a voler-lo matar fins que l'enxampa la DEA. En Walt, encara que l'ha intentat protegir sempre, després d'això decideix que és una molèstia i n'encarrega l'execució als nazis que també li van treure del mig els presos a qui en Mike pagava regularment pel seu silenci.

Són els mateixos que, quan en Walt es troba acorralat per en Hank i el seu company Steve, el rescaten i maten en Hank (i l'Steve) malgrat les súpliques del protagonista de deixar-los vius, en una escena repartida entre dos episodis que probablement constitueix el clímax d'aquesta última temporada. 

Sabíem que era en Walt o en Hank, i que davant d'aquesta disjuntiva seria en Walt el supervivent, encara que no premés directament el gallet, però no per això deixa de ser menys impactant la mort d'un secundari estimat com aquest, la responsabilitat de la qual sens dubte és d'en Walt, que a partir de llavors perd l'amor de la seva família.

Cada cop més contra les cordes després que els nazis aprofitin l'avinentesa per trair-lo i endur-se la major part dels 80 milions de dòlars que havia acumulat, en Walt accepta la recomanació (allargada en el temps) del seu advocat Saul Goodman (Bob Odenkirk, el contrapunt humorístic de la sèrie, que aquesta temporada també ho ha passat molt malament) i desapareix amb una nova identitat per tal de reflexionar sobre els seus últims moviments ara que li queden pocs mesos de vida després que el càncer hagi tornat.  

I de quina manera, senyores i senyors, resolen l'últim episodi tant el protagonista com els responsables de la sèrie. En el seu 52è aniversari (anticipat al primer capítol de la temporada, l'any passat), en Walt ho deixa tot lligat, es va carregant tothom qui li fa nosa i estableix un sistema pel qual la seva família rebrà uns quants milions de dòlars sense que se'ls quedi la policia, i de pas té una última trobada amb en Jesse, a qui proporciona la llibertat (els nazis el tenien segrestat "cuinant" la meta blava) i la possibilitat de matar-lo, cosa que el jove refusa tot dient-li que, si vol morir, ho faci ell mateix. 

No és així com veiem abandonar aquest món en Walter White, que cau víctima d'una ferida de bala provocada per ell mateix en el brillantment executat assalt final al quarter general dels nazis. Després d'uns últims anys en què ha passat de professor de química d'institut a emperador de la droga d'Albuquerque i rodalies, en què s'enganyava dient-se a si mateix que produïa droga per tal de guanyar diners per a la seva família i solucionar-li la vida quan el càncer se l'endugués, però que en realitat era un estil de vida que li agradava, potser és cert que s'ha convertit en un criminal i un fill de puta, que no ha pogut gaudir dels diners que havia guanyat, que tot s'ha torçat, que s'ha fet públic el seu nom i que les coses han anat molt malament per al seu entorn, que ara el rebutja fent que es quedi sol, però ni l'ha mort el càncer ni l'ha atrapat la policia. 

En Walt mor acaronant un dels aparells d'una fàbrica de metamfetamina blava, l'única cosa per a la qual s'ha considerat realment bo a la vida. I només després la policia troba el seu cos. 

M'ha semblat un final perfecte per a aquesta sèrie que ara en calent és fàcil dir-ho, però que moltíssima gent considera si no la millor, una de les millors sèries de la història de la televisió. I hi estic d'acord. Relativament pocs episodis, unes interpretacions magnífiques en absolutament tots els casos, un realisme extrem, una manera de narrar que afavoreix la tensió, una història ben lligada on no hi ha res que sobri, esdeveniments lògics i un final versemblant i clar, que és una cosa que algunes de les sèries que surten al Top 10 de la majoria de la gent no acaben de resoldre bé. Trobarem a faltar, i molt, Breaking Bad.