Lectures: Ikigami

No acostumo a llegir els còmics, ni a jugar als videojocs, ni a veure les pel·lícules o les sèries, per ordre d'arribada. Això fa que en molts casos posposi el consum d'aquests productes fins a un punt gairebé criminal, i és el que m'ha passat amb aquest manga tan especial per a mi.

Ho és perquè per un seguit de circumstàncies afortunades em va fer posar en contacte fa uns quants anys amb Daruma Serveis Lingüístics, l'empresa per a la qual treballo fent de revisor, i només per això ja sento un afecte especial per aquest manga que ara, per fi, he acabat de llegir. A més, casualment, l'adaptació a pel·lícula d'imatge real la vaig veure a la Casa Àsia amb la que poc després esdevindria la meva parella. Per tant, es tracta d'un manga amb records molt bons associats. 

Serialitzat a Weekly Young Sunday i després a la Big Comic Spirits entre 2005 i 2010, el manga Ikigami, del senyor Motorô Mase, va arribar en castellà gràcies a la línia manga de Panini amb el subtítol Comunicado de muerte, i en 10 volums de gruix estàndard però mida més gran de l'habitual, prou com per a dissimular-ne un preu exageradament elevat (9,95 euros), que va acabar en 11,95 quan els dos últims volums van ser editats pels pèls, se suposa que com a alternativa a la cancel·lació. 

De què va, però, aquest seinen o manga per a adults? Doncs parteix d'una premissa que podríem considerar de ciència-ficció, i també de ficció històrica: situat en el que sembla que és el Japó més o menys actual, en què hi ha hagut una guerra relativament recent que ha modificat les fronteres i aliances a l'Àsia, ens presenta una societat en què, per tal de fomentar el valor de la vida, es posa als estudiants de primària una injecció que, en un de cada 1.000 casos, conté una nanocàpsula que els matarà quan tinguin entre 18 i 24 anys. 

Amb tota la mala llet del món se'n diu "vacuna per la prosperitat estatal", i la idea és que la població, sabent que la pot dinyar en qualsevol moment entre els 18 i els 24 anys, o que poden fer-ho éssers estimats que tinguin aquesta franja d'edat, valori la vida, es comporti com cal i estimi el proïsme. 

Aquesta idea està molt bé, i sobretot ajuda molt a concentrar-se en els anys d'universitat, oi? Però és clar, que ens hi obliguin no fa cap gràcia. Tanmateix, manifestar-hi disconformitat equival a ser considerat insurgent en un sistema de govern que, a la pràctica, és una dictadura. 

El protagonista de la història, en Kengo Fujimoto, treballa per al govern i es dedica a repartir els ikigami del títol, els comunicats de mort: només 24 hores abans de la mort d'una persona a causa de la nanocàpsula se li comunica aquesta notícia, i a partir de llavors pot emprar el seu últim dia en aquest món com vulgui, amb una sèrie de privilegis que la targeta entregada li concedeix. 

Això sí, no pot cometre delictes de cap mena, perquè si ho fa la seva família serà castigada, no rebrà la pensió prevista per als casos de mort per ikigami i s'haurà de mudar perquè el veïnat li farà el buit. 

Naturalment, per més que la societat, per por o per rentament de cervell, calli davant l'arbitrarietat d'aquests assassinats programats, quan hom rep una notificació conforme morirà al cap d'un màxim de 24 hores no és pas una bona notícia, i cadascú reacciona d'una manera diferent davant de l'estroncament dels seus plans, segons la vida que hagi tingut fins llavors o la seva manera de ser i pensar.

Això és la salsa d'Ikigami: les històries autoconclusives d'aquestes persones maleïdes. Unes històries emotives, pertorbadores, de resignació, tràgiques, positives o exemplars segons el cas, però sempre molt dures, que en 3 episodis cadascuna i per tant dos casos per volum, formen aquest manga que d'una manera amena ens fa reflexionar, tal com reflexiona el seu protagonista, que no acaba de veure clars els seus sentiments envers la feina que fa i la llei que contribueix a executar.

Ikigami és un manga d'allò més recomanable, tot i un punt de partida que difícilment veuríem a la vida real, i també malgrat que té un dibuix no excessivament atractiu. Però és amè, amb l'únic element repetitiu en l'explicació, al principi de cada cas —és a dir, dues vegades per volum—, de la llei per la prosperitat estatal, potser perquè d'aquesta manera es pot atraure públic que enganxa la col·lecció començada. 

De fet, com que són històries autoconclusives i mai no acabarem un volum sense concloure un cas, pràcticament es podrien llegir en qualsevol ordre... si no fos perquè hi ha una subtrama pel que fa al personatge d'en Fujimoto i les seves reflexions sobre la llei, que al volum 10 i com no podia ser d'una altra manera té un final més o menys determinat que també dóna resposta al perquè de tot plegat, els motius reals al darrere d'aquesta llei tan absurda i terrible.