dijous, 3 de desembre de 2015

Lectures: Strangers in Paradise

Ah, l'slice of life... Aquell gènere o estil del còmic que també es coneix com a costumisme i que descriu la vida quotidiana dels seus protagonistes. Quotidiana no vol pas dir avorrida, i en el cas que avui ens ocupa no ho és gens. El mèrit d'aquesta mena d'històries que fugen d'elements fantàstics és fer que les devorem quan ens estan explicant, en el fons, coses mundanes.

Però Strangers in Paradise, en aquest sentit, fa una mica de trampa. Perquè és un slice of life, però veient les possibilitats que se li obrien el seu autor, en Terry Moore, va convertir aquest còmic en diverses coses, va fer experiments i va introduir-hi elements d'altres gèneres, fins i tot d'altres formats, a mesura que passava el temps.


Publicat en 106 entregues entre 1993 i 2007, amb interrupcions i canvis en el model editorial -tot i que la majoria de números van ser autoeditats-, aquest còmic parteix d'una premissa aparentment senzilla: dues noies amigues de l'institut comparteixen pis actualment i entre elles hi ha una relació complicada, no perquè es portin malament, ans al contrari: la seva amistat arriba a extrems dels que ens fan veure les fronteres borroses, i de fet una d'elles està enamorada de l'altra. 

I el triangle de la portada que veiem més amunt es completa amb l'aparició d'en David, però tampoc no és un triangle en el sentit més clàssic de la metàfora. Potser ja és hora de parlar d'aquests tres personatges amb una mica més de profunditat.


Comencem amb la Katina "Katchoo" Choovanski, una noia menuda, físicament poca cosa, però amb una extraordinària força física i un passat fosc que descobrirem una mica més avançada l'obra.

Té una actitud més aviat masculina i està enamorada de la Francine, que fa temps que intenta convèncer que deixi estar els malèfics homes i accepti el seu amor. Dura i esquerpa al principi, a mesura que l'anem coneixent i patim amb el seu amor impossible l'arribem a trobar tan entranyable com els altres dos personatges principals, ho garanteixo.


La Francine Peters és tot el contrari: de mida gran i formes voluptuoses, a més de morena, és una persona sensible i idealista que sempre ha somiat, sens dubte marcada per una estricta educació, una vida d'allò més típica, és a dir casar-se amb un bon home i ser la mare de molts fills. 

S'estima molt la Katina, és la seva millor amiga i l'una no podria viure sense l'altra, però malgrat les múltiples vegades que els homes l'han decebut no es planteja seriosament "fer-se" lesbiana. 


I un bon dia arriba a les seves vides en David Qin, un tros de pa que s'enamora de la Katina i lluita per a aconseguir-la, malgrat el "petit" entrebanc que suposa la preferència d'ella per les dones, obstacle agreujat pel seu caràcter esquerp i desconfiat. 

En David és religiós i això treu la Katina, més cínica, de polleguera, però no triga a fer-se un lloc entre les dues noies i aviat tots tres formen un trio d'amics inseparables que des d'aleshores ens fa patir amb les seves desventures, al principi quotidianes, realistes i amb què ens podem identificar fàcilment encara que no ens hagin passat a nosaltres, perquè sí que ens podrien passar.


Ara bé, com deia al principi Strangers in Paradise és un còmic costumista que enganya una mica, perquè el seu autor es replanteja la història amb el pas del temps i ens n'ofereix no només algun capítol unitari en forma de paròdia -per exemple, la de Xena, la princesa guerrera-, sinó també episodis dedicats a algun personatge secundari, salts endavant i enrere en el temps, finals alternatius o versions noves i més profundes i detallades de coses que ja ens ha explicat, tot lligant esdeveniments i personatges que al principi ens semblaven independents i que probablement ho eren, però no pas en les revisions que en fa, amb èxit, el senyor Moore.

Aquests canvis de rumb reconec que al principi em van descol·locar i desconcertar, no m'acabaven de fer el pes, però el resultat és tan bo que aviat els païm i els donem per bons, perquè a més arriba un moment que sembla que ja està satisfet amb la versió en marxa i la duu fins a les seves últimes conseqüències, de manera que ens queda una trama de slice of life amb elements del gènere negre -l'home s'inventa fins i tot un entramat mafiós de por- que, fet i fet, tampoc no són del tot inversemblants. 


Pel que fa a l'estil del seu autor, és més aviat realista, de vegades amb un nivell de detall molt alt pel que fa a les expressions, però no renuncia a deformar cares i cossos pel bé del dinamisme de les escenes. I al llarg dels anys també és cert que el dibuix evoluciona i es poleix. 

De tota manera, si se li pot posar una pega, i és quelcom que a mi no m'ha agradat gaire, és que hi ha moltes dones rosses i totes tenen les cares molt semblants, de manera que en alguns moments es poden arribar a confondre. 

Al principi he dit que en Terry Moore feia experiments amb Strangers in Paradise, i els fa de diverses maneres: amb l'estil de dibuix, perquè de vegades es marca un capítol o una escena amb l'estil de tira còmica amb què va créixer -cita Peanuts com una de les seves grans influències-, però també amb el format: hi ha diverses pàgines que són en format text, amb algun dibuix escampat, i de vegades això passa durant un capítol sencer. I, sens dubte, una de les característiques d'aquest còmic és que sovint comença amb la lletra d'una cançó, gairebé sempre del cantant fictici Griffin Silver, personatge amagat d'aquesta història. Aquesta tendència ve, no és cap secret, del passat músic de l'autor.


Strangers in Paradise és un relat de moltes cares, argumentals i estilístiques, però amb una base clara: un conjunt de personatges que s'estimen i s'odien, que es necessiten i es fan la punyeta, que fan pinya quan des de fora els arriben amenaces per a la integritat física, i que sobretot són com són gràcies als altres, o per culpa d'ells.

En aquest còmic res no és el que sembla: ni la història en si, ni el passat dels personatges, ni les relacions entre ells, ni tan sols l'orientació sexual que els suposem. És un relat versemblant que reflexiona sobre l'amor en les seves múltiples formes, que defensa la llibertat en tots els aspectes de la vida -fins i tot en el tema de l'orientació sexual es veu una aposta clara per la teoria de la bisexualitat universal- i que també sap fer-nos patir de mala manera amb esdeveniments i personatges que semblen més aviat de pel·lícula però que, altre cop, podrien existir perfectament. És una mostra excel·lent i d'allò més recomanable del fet que el còmic nord-americà no es redueix al seu gènere més conegut, el de les capes, les malles i les màscares.

L'edició espanyola

Encara que ja fa molt temps que llegeixo els còmics anglosaxons en versió original, amb aquesta col·lecció em vaig veure mig obligat a fer una excepció: no en trobava cap edició en anglès a un preu raonable i amb tots els números disponibles. A més, dels 7 volums que formen l'edició en castellà en vaig trobar 5 de segona mà en un Saló del Còmic i valien menys d'un terç del caríssim preu a què Norma Editorial acostuma a posar els còmics americans. No m'hi vaig poder resistir.


Això, però, ha tingut conseqüències negatives: com per desgràcia és habitual amb els còmics que vénen de l'anglès, amb Strangers in Paradise ens trobem de vegades amb una traducció molt literal, és fàcil notar com eren moltes frases en anglès, que és un mal endèmic de moltes publicacions i pel·lícules, però alhora es nota que s'ha fet un esforç innecessari per a suavitzar algunes sortides de to de l'original, cosa que fa que algunes escenes que haurien de ser farcides de "puta", "collons" o "mecàgon Déu" tinguin eufemismes francament ridículs. Tan ridículs com la traducció absurda de coses com el nom de la famosa cadena d'hotels Four Seasons, aquí "Cuatro Estaciones".

I en general poca atenció al detall, com a la imatge que he posat, que compara les dues versions d'una mateixa vinyeta: la segona és un flashback de la primera, i en comptes de buscar-lo es va traduir de nou.

A més, totes les cançons que esmentava més amunt, presents al llarg de tota l'obra, estan traduïdes al castellà i en el procés perden tant el lirisme com la gràcia de l'original, que no surt enlloc. Per a acabar-ho d'adobar, la divisió en 7 volums fa que les etapes en què es va publicar aquest còmic als Estats Units estiguin trencades, repartides d'una manera poc lògica. Ja són ganes d'empitjorar una edició no especialment bona. És una llàstima, perquè es tracta d'una gran història i tots aquests detalls, que no són pocs, m'han enterbolit l'experiència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails