dimecres, 22 d’octubre de 2014

Sèries: Masters of Sex

Quan vaig saber de l'existència d'aquesta sèrie el seu títol em va provocar escepticisme, ho reconec. Sense saber-ne res més em pensava que seria un despropòsit al voltant de les relacions sexuals dels seus personatges, com un True Blood però sense l'excusa dels vampirs. Basant-me en el que n'he sentit dir, perquè aquesta sí que no l'he vist.

Després vaig saber que era una sèrie d'època, un period drama que diuen en anglès, protagonitzada per dos personatges reals, els sexòlegs William Masters i Virginia Johnson, i basada en la biografia Masters of Sex: The Life and Times of William Masters and Virginia Johnson, the Couple Who Taught America How to Love, de Thomas Maier, publicada el 2009.


Perquè Masters of Sex és una sèrie sobre sexualitat, no sobre sexe gratuït. És la història del ginecòleg que va decidir estudiar la fisiologia del sexe —en uns temps en què això es considerava una aberració— i la seva ajudant, i les complicacions que els va suposar abans d'esdevenir la parella d'investigadors que va revolucionar aquest àmbit del coneixement i va acabar amb els tabús estúpids que el dominaven.

De moment se n'han emès 2 temporades, totes dues a Showtime, per tant no hem de témer absolutament cap censura pel que fa a paraules fortes i escenes de nus. Que podrien ser frontals, perquè la cadena ho permet, però curiosament no n'ha sortit ni un.  


En qualsevol cas el protagonista és el doctor William "Bill" Masters (el gal·lès —que broda l'accent nord-americà— Michael Sheen, amb una extensa carrera al teatre i que sens dubte serà recordat pel seu rol actual), un esquerp, seriós i prestigiós ginecòleg obsessionat amb el seu treball que comença a estudiar, d'amagat, la fisiologia del sexe.

Encara que a mesura que els seus estudis secrets es van descobrint la gent es pensa que és un pervertit que només vol mirar gent practicant sexe, en realitat l'estudia amb el màxim rigor i sense que aparentment li interessi més enllà del seu valor científic. La interpretació del senyor Sheen és excel·lent, remarcable, perquè aconsegueix fàcilment que un personatge que no ens cau gaire bé per culpa del seu comportament de vegades despòtic ens trenqui les defenses les rares vegades que el veiem mostrar símptomes d'humanitat i enfonsar-se. També és cert que va tenir una infantesa duríssima i això el va marcar. 


La Virginia Johnson (Lizzy Caplan, força desconeguda abans de la sèrie però un dels motius pels quals vaig decidir veure-la) és mare de dos fills, separada i comença a treballar com a secretària del doctor Masters, però lluita per adquirir un paper més important en la investigació que el seu superior duu a terme i també per a obtenir, al mateix temps, el reconeixement d'en Bill per la seva vàlua en un període —de moment de finals dels anys 50 a principis dels 60— en què el rol de la dona al món laboral es reduïa pràcticament a les infermeres i les secretàries. De fet, sense ella i el seu toc femení i sobretot humà l'estudi no hauria pogut tirar endavant.

Des de fora, que una noia jove i bonica treballi amb un paio que es dedica a mirar com fornica la gent condueix sovint a les malinterpretacions, però quan en Bill i la Virginia duen el seu estudi més enllà i comencen a experimentar esdevenint ells mateixos els subjectes la cosa es complica sentimentalment parlant. Gràcies a la química de la parella protagonista és d'aquells casos en què gairebé desitgem que es produeixi la infidelitat...


...Malgrat que al tercer angle del triangle hi ha l'absolutament adorable i dolça Elizabeth "Libby" Masters (Caitlin Fitzgerald), la típica mestressa de casa nord-americana que viu per al seu marit i el seu ideal de família, calla quan s'adona de les coses que no li agraden i fa sempre bona cara. I que tot i així, del seu marit, només rep indiferència. És fàcil simpatitzar amb ella i voler-la adoptar.

Encara que a la primera temporada és aquest el paper que duu a terme i ens fa sentir culpables per desitjar que en Bill i la Virginia s'entenguin més enllà del que és estrictament el seu estudi, a la segona el personatge desenvolupa noves capes de profunditat i durant uns capítols fins i tot arriba a relliscar al nostre pedestal quan veiem senyals de racisme en el seu comportament, un racisme —molt estès i present encara a l'època retratada, fins i tot en els seus vessants paternalistes— que després esdevé curiositat i que, gràcies a la màgia dels guionistes, oblidem tan ràpidament com l'havíem detectat. 


D'entre els molts personatges secundaris que podria esmentar en vull destacar un que em cau especialment bé i que és la Betty DiMello (Annaleigh Ashford), la prostituta amb qui en Bill tenia un acord per tal de poder espiar les relacions sexuals que s'esdevenien al bordell on ella treballa quan encara no tenia l'aprovació de la universitat per al seu escandalós estudi.

És un paper petit que després evoluciona i es manté durant les dues temporades emeses fins ara. Suposo que els guionistes van detectar que queia bé i ens la van mostrar també en escenes pròpies que no tenen res a veure amb la trama principal. Ho celebro.


Entre els secundaris vull esmentar igualment el rector Barton Scully (Beau Bridges, vist a les últimes temporades d'Stargate SG-1), la seva dona Margaret (Allison Janney, per ara l'única actriu de la sèrie que ha guanyat un premi, concretament el de millor actriu convidada als Emmy 2014), el faldiller però més endavant bon paio Dr. Austin Langham (Teddy Sears), la mare d'en Bill, l'Estabrooks "Essie" Masters (Ann Dowd, vista en un petit paper a True Detective i un de principal a The Leftovers), la també esquerpa doctora Lillian DePaul (Julianne Nicholson, vista a Boardwalk Empire) i més endavant el cameraman Lester Linden (Kevin Christy) o la fràgil Barbara (Betsy Brandt, la Marie Schrader de Breaking Bad).

Masters of Sex és una de les sèries actuals amb què més gaudeixo. També ho farà qualsevol seguidor de Mad Men, amb la qual sovint s'ha comparat encara que les seves trames siguin tan diferents. El fidel retrat d'una època (jo no la vaig viure, però resulta convincent), tant pel que fa a ambientació com pels canvis històrics que s'hi produeixen, les històries personals d'uns personatges magníficament interpretats per part de tots els actors i totes les actrius, i el fet que estigui basada en fets reals —amb llicències que han enfurit alguns seguidors a la segona temporada— fan d'aquesta sèrie un producte més que recomanable. 


A més, mai no és sobrer que ens expliquin unes quantes coses sobre la sexualitat que ens pensàvem que sabíem però que en realitat estan tacades de prejudicis i tabús que ni tan sols el tàndem Masters-Johnson va aconseguir eliminar del tot.  

Feu-me cas, és televisió de la bona. Destaca fins i tot entre les cada cop més abundants sèries televisives de gran qualitat, que d'uns anys ençà ens criden més l'atenció que qualsevol gran producció cinematogràfica. 


4 comentaris:

  1. Diré, i no és cap mentida, que els darrers dies estava pensant seriosament si donar-li una oportunitat a aquesta sèrie o no, i llegir-te no ha fet més que donar-me'n més ganes encara (una llàstima que no sóc de sèries en general, la veritat).

    Com a psicòleg, si et puc dir que els estudis de Masters i Johnson encara avui en dia són ben presents al tractament psicològic dels problemes de parella i de les disfuncions sexuals, essent les figures totalment de referència a aquest camp. Aquesta és una de les raons de que em donin ganes de veure-la. Pregunta: la sèrie és bastant rigurosa en el sentit científic (per així dir-ho) o més bé es centra en el drama personal dels seus personatges enfocant-se molt clarament a la ficció i no tant als fets que varen ocòrrer?

    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro! :)

      Doncs mira, a la teva pregunta et respondré que jo crec que quedaràs satisfet. Les relacions entre els personatges, la collita pròpia i aquestes coses, hi són per a amanir una història que altrament potser hauria quedat massa científica. Hi ha els dos vessants, vaja.

      Elimina
  2. Realment és una gran sèrie, val molt la pena de veure i recordo que al principi no volies veure-la i al tenir de fons un parell de capítols et vas posar al dia i la vam començar a mirar junts, em sembla recordar XD

    És curiós veure el canvi de mentalitat que hi ha respecte ara, on el sexe no és cap mena de tabú i en canvi fa tan poc temps ho era...

    El Mario V em sembla que ens ha mostrat que el tema de la disfunció sexual tindrà més paper, tot i que ja es veia a venir XD

    Realment també recomano veure-la, ja que val molt la pena :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho recordes bé. Passa que pel títol no em cridava, però després vaig saber el tema, que era d'època i que hi sortia la Lizzy Caplan, i em vaig decidir. :)

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails