Feia temps que no ressenyava cap lectura del mestre Mitsuru Adachi, el meu autor viu preferit, però això no significa que no n'hagi estat llegint alguna cosa gairebé en tot moment. Ara, però, he acabat la lectura d'una de les seves obres més importants i ha arribat l'hora de ressenyar-la.
Em vaig enfrontar a la lectura de Miyuki, serialitzada de manera quinzenal a la revista Shônen Big Comic entre 1980 i 1984 (amb un total de 12 volums, 5 gruixuts a l'edició que llegit jo), amb moltes expectatives. No només perquè el 1982 va guanyar, juntament amb l'altra gran obra del seu autor, Touch, el Premi Shôgakukan, sinó també perquè diverses opinions la consideraven fins i tot millor que aquesta, que va esdevenir el meu manga preferit, sense cap mena de dubte, tan bon punt el vaig acabar de llegir.
De fet ja n'havia llegit el primer volum (gruixut) escanejat i en anglès, ho podeu veure aquí, però al cap d'uns anys me la vaig acabar comprant en japonès i així és com l'he llegit. De la sinopsi, encara que ja n'havia parlat, n'he de tornar a fer un repàs perquè, naturalment, no puc parlar de l'obra completa sense fer-ho.
Miyuki és una de les poques obres del mestre Adachi que no tenen un component esportiu, que només apareix, d'una manera completament secundària, quan cap al final debuta un personatge que és futbolista, però no en veurem més.
Aquest manga és una comèdia romàntica i de joventut centrada sobretot en la vida que fan els seus protagonistes a l'institut Seika i a les seves respectives llars, tot plegat saltejat amb els períodes de vacances i les activitats que hi duen a terme i cobrint aproximadament 4 anys, que són els que va ocupar la creació i la publicació de l'obra.
És un dels primers i més importants exponents del tema estrella de la bibliografia de Mitsuru Adachi: la joventut japonesa, que sempre ha retratat (i encara ho fa, superada la seixantena) d'una manera desconec si realista, però si més no versemblant, entranyable i malencònica.
Un altre dels elements més típics de l'autor que veiem a Miyuki és el de les estructures familiars poc comunes: en obres posteriors l'hem vist diversos cops dibuixant pares o mares vidus, formant noves parelles a partir de progenitors que havien perdut la parella anterior i fins i tot narrant-nos històries d'amor entre padrastres i fillastres. Doncs bé, és a Miyuki on estira més les possibilitats de les famílies atípiques, i és que els protagonistes són dos adolescents que viuen sols, amb el pare treballant a l'estranger i les respectives mares mortes en diversos moments del passat (tenim, doncs, un doble vidu i un cúmul de tragèdies familiars).
Aquestes desgràcies donen el to malencònic a una història d'amor que, normalment i a través de capítols gairebé sempre autoconclusius, pren l'aspecte d'una comèdia estudiantil per tal de desenvolupar la trama, que no és en absolut complicada, atès que no és res més que un triangle amorós, polígon si es vol perquè va implicant més personatges.
El protagonista masculí és en Masato Wakamatsu, un nano normal, que no destaca en res i que només vol, com els seus amics, gaudir de la joventut sense amoïnar-se gaire pels estudis i aconseguir una xicota com més atractiva millor.
Està enamorat de la Miyuki Kashima, companya de classe pretesa per més d'un personatge, però no deixa de ser un adolescent i davant de qualsevol noia atractiva la mirada el traeix. Al principi diversos equívocs de caire eròtic esdevenen obstacles per tal d'acostar-se a la Miyuki, però és un recurs que l'autor abandona progressivament.
L'esmentada Miyuki Kashima és la noia més popular de la classe, és atractiva i extremament dolça. Per alguna raó, possiblement perquè el llistó de la classe està molt baix, li agrada en Masato, i no li costa gaire perdonar-lo cada cop que, per culpa dels equívocs que deia, que el fan quedar com un pervertit, s'estronquen els intents d'establir una relació més propera.
No triga gaire a començar a sortir amb ell d'aquella manera tan subtil que veiem sovint als còmics japonesos. Sense dir les coses en veu alta, sense dur a terme mostres físiques d'afecte, però convidant-lo a fer coses junts, sacrificant-se per ell i tractant-lo, sense ser-ho, com la típica esposa servicial que veiem també sempre al manga, que d'altra banda retrata la societat masclista japonesa que, almenys als anys 80, devia estar encara vigent en la seva versió més profunda i aturada en el temps.
La Miyuki Wakamatsu és la germanastra d'en Masato, un any més jove, i al principi del manga torna al Japó després de 6 anys vivint amb el pare a l'estranger. Com que el seu propi germà no la reconeix, el primer cop que la veu li tira la canya, però desfet el malentès inicial la continua mirant amb uns ulls que no són propis d'un germà.
Per l'actitud d'ella no ens hauria d'estranyar, ja que després de viure tant de temps fora de la discreta societat japonesa està acostumada a canviar-se de roba davant d'ell, fer-li petons a la galta i abraçar-lo, però aquí entrem en el que, almenys a mi, em provoca un conflicte i em distancia de la història per manca de versemblança: d'acord, durant molts anys no s'han vist, a sobre no hi ha lligams de consanguinitat perquè quan la seva mare es va casar amb el pare d'en Masato ja tenia la Miyuki d'un matrimoni anterior, i es podria argumentar que els 6 anys que van estar separats eren claus per a l'assimilació mútua com a germans (independentment de la relació sanguínia), però em costa d'empassar que a qualsevol dels dos li pugui arribar a passar pel cap.
Deixant això de banda, que per a mi representa un esforç, Miyuki és una bellíssima història d'amor amb situacions i escenes magistrals, missatges subtils, silencis calculats, poques però contundents paraules, Mitsuru Adachi en estat pur, vaja, tot plegat amanit amb un reguitzell de secundaris (per posar alguns exemples el pervertit pare de la Miyuki Kashima, que tot i estar casat va al darrere de la Miyuki Wakamatsu, el professor solter que fa la gara-gara obertament a la germaneta d'en Masato, i l'autoproclamat millor amic d'aquest, l'ultrarepetidor Ryûichi Masaki, que esdevé pretendent de la noia des del primer dia), personatges pesats però entranyables que donen el toc d'humor a la sèrie i l'equilibren per tal d'arrossegar-la al terreny del shônen o manga per a nois.
Al llarg de l'obra veiem créixer els personatges, però sobretot evolucionar la relació entre en Masato i les seves Miyuki. Amb la seva xicota la cosa no acaba de tirar endavant perquè el nano està massa pendent de la seva germana, fet que tothom interpreta com la voluntat de protegir-la dels borinots que l'envolten (i que ella no espanta perquè el seu caràcter alegre i obert li impedeix aturar els peus a ningú), però que sens dubte és motivat per la gelosia.
Tots dos saben que "no es poden casar" (de fet, ella sembla que ignora que no comparteix ni una mica de sang amb ell, però igualment el tracta com un germà normal i corrent), però es resisteixen a deixar de ser la persona més important del món per a l'altre i, a la pràctica, fan de marit i muller perquè viuen sols sota el mateix sostre i la Miyuki, igual que la seva homònima, fa el paper d'esposa servicial que prepara el bany i els àpats al marit que es passa les hores lliures mirant la tele o llegint revistes.
Però és clar, aquesta plàcida situació (que en el fons fa que tots dos pateixin) no es pot sostenir per sempre. Els anys passen, les persones maduren i els germans algun dia s'han de separar. En Masato, gairebé des del principi, té una xicota que desvia la seva atenció de la germana tal com aquesta frena el seu progrés amb la xicota, però no li fa gràcia la idea que la Miyuki Wakamatsu arribi a tenir un xicot algun dia. La vol per a ell, igual que ella el vol per a si mateixa, però és ell qui té parella. Com a germà hauria de voler el millor per a ella, però... és així, com la veu? Com un germà? Tal com es tracten, actuen i raonen, la seva relació no podria ser més ambigua.
Reconec que de tots els triangles amorosos que he vist a la ficció, i específicament al manga, és un dels més originals i magistralment narrats amb què m'he trobat. Lluny dels relats incestuosos de mal gust, el mestre Adachi presenta les situacions amb delicadesa i gairebé fa que oblidem que la premissa és inversemblant, però el cas és que ho és, i crec que és per això que, al contrari que altres fans de l'autor, considero que Touch està per sobre.
Perquè em puc creure aquella història d'amor. Em puc creure que d'entre dos bessons una noia pugui estar enamorada del que, aparentment, és menys bon partit, sobretot si ha mostrat senyals en aquest sentit des del principi. Em puc creure que de vegades el més popular no sigui el que guanya. Però no que un germà i una germana es vegin mútuament com un home i una dona. Per molt que hagin estat separats durant uns quants anys i es retrobin en els anys en què la sang els bull més, l'educació està per sobre dels lligams genètics. La família és la família.
Si heu llegit fins aquí potser penseu que Miyuki no m'ha agradat gaire. No és aquest el missatge que volia transmetre amb la ressenya del manga. M'ha agradat, i molt. Malgrat tot, malgrat que el final no és el que jo hauria triat. M'ha agradat, potser en el segon o, com a mínim, el tercer lloc pel que fa a les obres d'aquest senyor. Això és molt, em podeu creure. De fet, una cosa no treu l'altra, i ho podeu veure a l'entrada sobre la més polèmica Jinbe.
En recomano sens dubte la lectura, al capdavall és un clàssic del manga on trobareu els elements típics d'en Mitsuru Adachi, que repetiria amb èxit al llarg de les dècades. També és interessant veure l'evolució del dibuix, subtil però clara un cop comparem les primeres pàgines, més setanteres i similars a Hiatari Ryôkô! (1980-1981), amb les últimes, amb un estil clavat al de Touch (1981-1986).
Per cert, Miyuki va tenir una sèrie animada de 37 episodis (1983-1984), un llargmetratge animat el 1983 i una pel·lícula d'imatge real el 1986, per si us interessa veure'n les altres encarnacions.
Un altre dels elements més típics de l'autor que veiem a Miyuki és el de les estructures familiars poc comunes: en obres posteriors l'hem vist diversos cops dibuixant pares o mares vidus, formant noves parelles a partir de progenitors que havien perdut la parella anterior i fins i tot narrant-nos històries d'amor entre padrastres i fillastres. Doncs bé, és a Miyuki on estira més les possibilitats de les famílies atípiques, i és que els protagonistes són dos adolescents que viuen sols, amb el pare treballant a l'estranger i les respectives mares mortes en diversos moments del passat (tenim, doncs, un doble vidu i un cúmul de tragèdies familiars).
Aquestes desgràcies donen el to malencònic a una història d'amor que, normalment i a través de capítols gairebé sempre autoconclusius, pren l'aspecte d'una comèdia estudiantil per tal de desenvolupar la trama, que no és en absolut complicada, atès que no és res més que un triangle amorós, polígon si es vol perquè va implicant més personatges.
El protagonista masculí és en Masato Wakamatsu, un nano normal, que no destaca en res i que només vol, com els seus amics, gaudir de la joventut sense amoïnar-se gaire pels estudis i aconseguir una xicota com més atractiva millor.
Està enamorat de la Miyuki Kashima, companya de classe pretesa per més d'un personatge, però no deixa de ser un adolescent i davant de qualsevol noia atractiva la mirada el traeix. Al principi diversos equívocs de caire eròtic esdevenen obstacles per tal d'acostar-se a la Miyuki, però és un recurs que l'autor abandona progressivament.
L'esmentada Miyuki Kashima és la noia més popular de la classe, és atractiva i extremament dolça. Per alguna raó, possiblement perquè el llistó de la classe està molt baix, li agrada en Masato, i no li costa gaire perdonar-lo cada cop que, per culpa dels equívocs que deia, que el fan quedar com un pervertit, s'estronquen els intents d'establir una relació més propera.
No triga gaire a començar a sortir amb ell d'aquella manera tan subtil que veiem sovint als còmics japonesos. Sense dir les coses en veu alta, sense dur a terme mostres físiques d'afecte, però convidant-lo a fer coses junts, sacrificant-se per ell i tractant-lo, sense ser-ho, com la típica esposa servicial que veiem també sempre al manga, que d'altra banda retrata la societat masclista japonesa que, almenys als anys 80, devia estar encara vigent en la seva versió més profunda i aturada en el temps.
La Miyuki Wakamatsu és la germanastra d'en Masato, un any més jove, i al principi del manga torna al Japó després de 6 anys vivint amb el pare a l'estranger. Com que el seu propi germà no la reconeix, el primer cop que la veu li tira la canya, però desfet el malentès inicial la continua mirant amb uns ulls que no són propis d'un germà.
Per l'actitud d'ella no ens hauria d'estranyar, ja que després de viure tant de temps fora de la discreta societat japonesa està acostumada a canviar-se de roba davant d'ell, fer-li petons a la galta i abraçar-lo, però aquí entrem en el que, almenys a mi, em provoca un conflicte i em distancia de la història per manca de versemblança: d'acord, durant molts anys no s'han vist, a sobre no hi ha lligams de consanguinitat perquè quan la seva mare es va casar amb el pare d'en Masato ja tenia la Miyuki d'un matrimoni anterior, i es podria argumentar que els 6 anys que van estar separats eren claus per a l'assimilació mútua com a germans (independentment de la relació sanguínia), però em costa d'empassar que a qualsevol dels dos li pugui arribar a passar pel cap.
Deixant això de banda, que per a mi representa un esforç, Miyuki és una bellíssima història d'amor amb situacions i escenes magistrals, missatges subtils, silencis calculats, poques però contundents paraules, Mitsuru Adachi en estat pur, vaja, tot plegat amanit amb un reguitzell de secundaris (per posar alguns exemples el pervertit pare de la Miyuki Kashima, que tot i estar casat va al darrere de la Miyuki Wakamatsu, el professor solter que fa la gara-gara obertament a la germaneta d'en Masato, i l'autoproclamat millor amic d'aquest, l'ultrarepetidor Ryûichi Masaki, que esdevé pretendent de la noia des del primer dia), personatges pesats però entranyables que donen el toc d'humor a la sèrie i l'equilibren per tal d'arrossegar-la al terreny del shônen o manga per a nois.
Al llarg de l'obra veiem créixer els personatges, però sobretot evolucionar la relació entre en Masato i les seves Miyuki. Amb la seva xicota la cosa no acaba de tirar endavant perquè el nano està massa pendent de la seva germana, fet que tothom interpreta com la voluntat de protegir-la dels borinots que l'envolten (i que ella no espanta perquè el seu caràcter alegre i obert li impedeix aturar els peus a ningú), però que sens dubte és motivat per la gelosia.
Tots dos saben que "no es poden casar" (de fet, ella sembla que ignora que no comparteix ni una mica de sang amb ell, però igualment el tracta com un germà normal i corrent), però es resisteixen a deixar de ser la persona més important del món per a l'altre i, a la pràctica, fan de marit i muller perquè viuen sols sota el mateix sostre i la Miyuki, igual que la seva homònima, fa el paper d'esposa servicial que prepara el bany i els àpats al marit que es passa les hores lliures mirant la tele o llegint revistes.
Però és clar, aquesta plàcida situació (que en el fons fa que tots dos pateixin) no es pot sostenir per sempre. Els anys passen, les persones maduren i els germans algun dia s'han de separar. En Masato, gairebé des del principi, té una xicota que desvia la seva atenció de la germana tal com aquesta frena el seu progrés amb la xicota, però no li fa gràcia la idea que la Miyuki Wakamatsu arribi a tenir un xicot algun dia. La vol per a ell, igual que ella el vol per a si mateixa, però és ell qui té parella. Com a germà hauria de voler el millor per a ella, però... és així, com la veu? Com un germà? Tal com es tracten, actuen i raonen, la seva relació no podria ser més ambigua.
Reconec que de tots els triangles amorosos que he vist a la ficció, i específicament al manga, és un dels més originals i magistralment narrats amb què m'he trobat. Lluny dels relats incestuosos de mal gust, el mestre Adachi presenta les situacions amb delicadesa i gairebé fa que oblidem que la premissa és inversemblant, però el cas és que ho és, i crec que és per això que, al contrari que altres fans de l'autor, considero que Touch està per sobre.
Perquè em puc creure aquella història d'amor. Em puc creure que d'entre dos bessons una noia pugui estar enamorada del que, aparentment, és menys bon partit, sobretot si ha mostrat senyals en aquest sentit des del principi. Em puc creure que de vegades el més popular no sigui el que guanya. Però no que un germà i una germana es vegin mútuament com un home i una dona. Per molt que hagin estat separats durant uns quants anys i es retrobin en els anys en què la sang els bull més, l'educació està per sobre dels lligams genètics. La família és la família.
Si heu llegit fins aquí potser penseu que Miyuki no m'ha agradat gaire. No és aquest el missatge que volia transmetre amb la ressenya del manga. M'ha agradat, i molt. Malgrat tot, malgrat que el final no és el que jo hauria triat. M'ha agradat, potser en el segon o, com a mínim, el tercer lloc pel que fa a les obres d'aquest senyor. Això és molt, em podeu creure. De fet, una cosa no treu l'altra, i ho podeu veure a l'entrada sobre la més polèmica Jinbe.
En recomano sens dubte la lectura, al capdavall és un clàssic del manga on trobareu els elements típics d'en Mitsuru Adachi, que repetiria amb èxit al llarg de les dècades. També és interessant veure l'evolució del dibuix, subtil però clara un cop comparem les primeres pàgines, més setanteres i similars a Hiatari Ryôkô! (1980-1981), amb les últimes, amb un estil clavat al de Touch (1981-1986).
Per cert, Miyuki va tenir una sèrie animada de 37 episodis (1983-1984), un llargmetratge animat el 1983 i una pel·lícula d'imatge real el 1986, per si us interessa veure'n les altres encarnacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada