diumenge, 12 d’octubre de 2014

Cinema: Boyhood

Com potser heu vist, a Cementiri de Pneumàtics normalment no hi parlo de cinema, i quan ho faig és per parlar de pel·lícules basades en còmics, però també he dedicat entrades a films "normals". El d'avui no és un llargmetratge gaire normal, però ja m'enteneu. Senzillament és prou especial com per dedicar-li una entrada i comentar les meves impressions al respecte, perquè des que en vaig conèixer l'existència tenia moltes ganes de veure'l.


Tal com ens han estat venent, Boyhood és una pel·lícula que narra la transformació de nen a adult d'un noi interpretat pel mateix actor durant els 12 anys que va durar el rodatge del film. En realitat van ser 11 anys i escaig i quan representava que tenia 6 anys en realitat tirava cap als 8 —ja m'ho havia semblat en veure les primeres escenes del film—, però aquests petits detalls no fan menys impressionant la fita.


No ha de ser gens fàcil mantenir en marxa un projecte basat en filmar una setmana a l'any durant gairebé 12 anys, amb el compromís de llarguíssima durada dels actors —sobretot els infants, l'evolució de la qualitat interpretativa dels quals és un misteri—, sense poder signar contractes tan llargs perquè una llei impedeix fer-ho, i amb uns productors al darrere que estan invertint en un producte del qual no en trauran res, si és que n'arriben a treure res, fins al cap de 12 anys.

D'històries de llarga durada captades pel cinema n'hi ha moltes. Des de les sagues amb diverses entregues i en què amb el pas dels anys veiem l'envelliment dels intèrprets (el mateix Richard Linklater, el director de Boyhood, és responsable de la saga Before, que acompanya la mateixa parella durant un sol dia els anys 1995, 2004 i 2013) fins a documentals episòdics que segueixen les vides dels seus protagonistes en entregues que apareixen cada cert temps. També hi ha hagut abans films rodats durant diversos anys, però Boyhood trenca el rècord —el duplica— pel que fa a la durada del rodatge.


Tot plegat té un pes innegablement important en l'interès que ha despertat el film, molts dels seus espectadors hem d'admetre que l'hem volgut veure principalment per aquesta curiositat morbosa, però si la pel·lícula fos dolenta no hauria tingut aquest ressò. Parlem de l'argument, doncs, ja que al cap i a la fi es tracta d'una història de ficció.

Amb un to costumista i unes interpretacions d'allò més creïbles i naturals, Boyhood se centra en la vida de l'Olivia (una estupenda —com sempre— Patricia Arquette que veiem prendre algunes decisions errònies pel que fa a l'estilisme capil·lar, cosa que com a seguidor de Medium jo ja havia lamentat), mare separada, i els seus dos fills, en Mason (Ellar Coltrane) i la Samantha (Lorelei Linklater, filla del director).


Tanmateix, encara que la importància del paper de l'Olivia és evident, i en el fons la cinta també és la història de com lluita per pujar els nens i treure's una carrera en aquestes difícils circumstàncies per tal de fer un salt en la qualitat de la vida de la família, el protagonista és en Mason, un nano somiador, inconformista i observador que creix veient les relacions sentimentals i matrimonials fracassades de la seva mare i acaba esdevenint un apassionat de la fotografia més aviat solitari i meditabund.

Veiem envellir la Patricia Arquette, que passa d'actriu encara jove i atractiva a fer goig malgrat els signes evidents del pas del temps i els augments i les pèrdues de pes que ha patit en aquests anys. I l'Ethan Hawke, precisament un dels dos protagonistes de la saga Before, que fa de Mason Sr., el pare que veuen cada quinze dies i que interpreta el típic paper de col·lega i ens cau bé de seguida, però que s'estalvia les dificultats amb què s'enfronta ella per tal de tirar endavant la família, i a causa de les circumstàncies no es veu obligat a renyar mai els fills.

No ens arribem a assabentar de què va provocar la separació amb l'Olivia, amb qui manté força cordialitat, però acaba la pel·lícula i ens adonem que no té importància, que no ho hem trobat a faltar. Dit tot això, i sense restar importància a l'interès que té observar l'envelliment dels adults, el més impactant és veure créixer en Mason Jr. (i la seva germana, que queda en un segon pla però en gairebé 12 anys també canvia tant com es pot esperar d'una nena, és clar).


La història, de fet, és tan senzilla, humana i creïble —amb els tòpics de la cultura estatunidenca que hem vist tantíssimes vegades i que entenc que es basen en la realitat, com ara els balls de graduació i altres clixés— que gairebé sembla un documental. Per a ser-ho de debò només falta que els personatges parlin amb un entrevistador que queda fora de càmera. No hi ha drames excessius, girs cruels del destí ni escenes que ens facin somriure amb condescendència o exclamar "va, home, va!"

Els anys van passant d'una manera fluïda, i ho fan sense posar rètols en pantalla ni números en boca dels personatges: veiem créixer els nens, envellir els adults —sense complexos, perquè aquí es tracta de notar-ho— i fem un càlcul que queda confirmat (o rebatut) per elements com ara la música que sona a la ràdio, el llibre de la saga Harry Potter de moda a cada moment o les videoconsoles amb què juguen els personatges més joves. Per cert, durant tota la infantesa en Mason Jr. demostra més d'un cop que és seguidor de Bola de Drac. Em va agradar, aquest detall.


Probablement la història que ens expliquen a Boyhood ho és tant, de senzilla, costumista i natural, que analitzada sense tenir en compte el procés de producció i les característiques que han atret l'atenció de tantíssima gent acabaria essent un producte entretingut i prou.

Però és clar, destriar-la del fet que hi passen gairebé 12 anys de debò, oblidar que el pas del temps (que en d'altres produccions és fingit) és ben real, és pràcticament impossible. També és difícil oblidar el mèrit que té fer-la sense que canviïn l'estil o les maneres d'un director que, al capdavall, és un ésser humà i ha envellit igual que els intèrprets.

I aquest factor influeix, ens agradi o no, en la percepció que tenim del conjunt. Estic dient que no n'hi ha per tant? No, estic dient que potser no cal qualificar-la d'obra mestra absolutament commovedora, que és com ens la venen. Ara bé, èpica com a treball cinematogràfic? Sí. Única? També. Val la pena, la història, més enllà de la qüestió dels 12 anys? És clar que sí. Altrament no se'ns farien curts els 165 minuts que dura. Ni hauria acumulat aquest nombre creixent de nominacions i premis, el més destacat el de millor director al Festival de Berlín. Arribarà als propers Oscars?




 


5 comentaris:

  1. Tenia ganes de veure aquesta pel·lícula i la teva entrada no ha fet més que reafirmar-les clarament. Si ets una persona a la que li agrada el cinema una mica seriosament, és una d'aquestes fites que s'han de veure per la curiositat que suscita... però sembla que aquí trobam un film més que correcte i que mereix la pena a banda d'això també.

    M'ha agradat molt saber que el pas del temps es reflexa via referències diguem que culturals en lloc de per cartellets o nombres. Això, que l'he de veure sí o sí.

    Salut!

    ResponElimina
  2. Realment és una peli que està molt bé. No és de les que potser nominaries per davant d'altres en quant a trama, però si que realment està molt ben feta.
    Com comentes, ha de ser molt difícil fer un projecte a tant llarg termini, sobretot perquè mai saps si en 12 anys a algun dels protagonistes realment li pot passar alguna cosa que faci que el projecte no pugui seguir o bé canviar totalment l'estructura.

    Has de preveure diferents aspectes, suposo, i grabar més coses per si de cas ho has de canviar, per tenir trames alternatives? xD

    També cal comentar que sobre si són o no bons actors, potser ja es van encarregar de donar-los algunes classes extres o fer-los entrar en classes per aprendre i que de grans no semblessin tontos, no sé XD és una opció :P

    El fet que no maquillin gens als nens, que surtin naturals i tot com toca, també és una cosa que em va agradar molt.

    En canvi, ho sento, però el fet que es basesin tant en consoles per marcar el temps en que estan no em sembla bé, podrien haver variat una mica més que no mostrar uns nens que en 12 anys han acabat tenint totes les consoles disponibles al mercat, "casi" XDDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, més gràcia té que la Patricia Arquette permeti que se li vegi tot l'envelliment. No és habitual.

      Que es basen en consoles? És un exemple! En surten dues, la Xbox i la Wii. Em sembla que n'hi ha unes quantes més, exagerada XD

      Elimina
    2. jaja crec que sortien almenys dues xbox, no sé si alguna play i la wii segur...
      em sembla que hi havia almenys 3-4, eh? XD
      però és la única referència real que sortia excepte la música que pogués sonar, i només si et sonava la cançó jajajaja

      Elimina
  3. No tantes. I hi havia música, llibres de Harry Potter, la moda, etc.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails